dissabte, 5 d’abril del 2014

Dies d'hospital (I)

Nova estada hospitalària. Ja en van tres en el que portem d'any: el sogre, el fill, la mare...No sembla pas el meu any aquest. I com que amb tanta visita ja es va perdent la novetat, resulta que hi ha més temps per a la reflexió dins d'un marc en que l'esmentada reflexió pot abordar molts i molts aspectes.
El que envolta la Sanitat és tot un món: les instal·lacions, els professionals i els protocols que es porten a terme. Tot un món, castigat durament pel tracte que ha rebut en els darrers temps, com totes les àrees del sector públic.
Quan per desgràcia et toca visitar un hospital, sigui com a pacient o com a acompanyant el primer que crida l'atenció és el deteriorament que en els últims temps aguanten els centres. Pot semblar una tonteria però ni el blanc de les bates és tant blanc com solia ser.
En les meves topades amb el sector sanitari he tingut els meus tira i arronsa. També en podia explicar d'aquesta darrera: el primer detall és que la meva mare portava 6 anys esperant aquesta operació, de fet ja havia descartat el passar pel quiròfan amb l'edat que té, però els metges van insistir en que s'ho havia de fer i els va fer cas.
Però en aquesta ocasió el que vull destacar és que al darrere de tot encara hi ha bons professionals, amb vocació i entrega i que et fan més portable l'estada ingrata en un centre hospitalari. A vegades tot sembla hostil, però algun brot verd es deixa veure d'entre tota la brossa. L'infermera en cap de la secció on era la meva mare va ser un 10. Carinyosa, amable, atenta amb la família... va haver de cridar a una altra perquè l'ajudés a treure les grapes que la meva mare portava al coll després d'una intervenció de tiroides perquè no les podia treure. Li feia molt mal i li va demanar perdó. Les grapes estaven doblegades i la ferida molt tendra, li havien fet just el dia anterior i ja li treien les grapes. Li vaig dir que potser la màquina no anava bé i llavors va fer un comentari que primer em va fer enfilar: “No, les màquines van bé si les fas funcionar bé. Però el que passa és que comencen els vell, els qui en saben i acaben fent-ho els joves. Però clar d'alguna manera n'han d'aprendre.” Tot i la duresa amb la que podia haver interpretat el comentari, el to va ser tant adequat que inclús ho vaig entendre, encara que hagués estat la meva mare la que ho patís en aquell moment.
A vegades som tan inflexibles, tan incomprensius, que no ens adonem d'aquests detalls. Jo la primera. Aquell dia em devia agafar baixa de defenses i sense ganes de guerra i ho vaig pair molt positivament.


5 comentaris:

  1. Els dies d'hospital són llargs i feixucs. Espero que ja s'hagin acabat. Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Suposo que a ningú li agrada sentir això, que fan proves amb ell o amb algú de la família, però tots hem d'aprendre a fer la nostra feina, oi? Si no ens deixen fer les pràctiques pertinents no arribarem mai a fer-ho bé. El problema és que els joves metges per practicar necessiten pacients reals, i no sempre aprenem a fer les coses a la primera i de manera fàcil. Poca solució veig a aquest problema, encara bo que ho vas encaixar prou bé.

    Déu n'hi do aquest 2014 com va. Esperem que millori per tu, gaire pitjor no pot anar, oi? Sort!

    ResponElimina
  3. Veig que vas tenir un any ben galdós, quan comences amb metges i hospitals fins i tot et canvia la vida...Malgrat tot, si el factor si els professionals són humanitaris, suposo que es porta millor. El què passa que no sempre és així i aleshores a l'angoixa hospitalària, s'afegeix la del tracte poc adient.
    I ho dic perquè pels meus pares, em va tocar discutir-me sovint amb el personal, tan metges com infermeres...
    Espero que aquest any sigui més generosos amb tu i puguis gaudir de molts moments feliços.
    Petonets.

    ResponElimina
  4. de fet els i les metges més joves, els que fa de residents, sovint són els qui envien a urgències, i això és així des de molt abans de la crisi, evidentment no tenen l'experiència dels altres els més grans però tenen molt fresc allò estudiat ....és curiós jo dissabte també vaig anar a l'hospital, un parent molt proper , per sort ha estat atesa molt i molt bé , malgrat la desgràcia i la vilesa d'unes retallades que en sanitat com en altres sectors d'atenció a les persones, bàsics, mai s'haurien d'haver fet encara tenim la sort de tenir uns professionals com cal ....espero Laura que ja no hagis d'anar a fer més visites a l'hospital i que tota la família estigui bé, abraçades!

    ResponElimina
  5. Com que sóc usuari de la sanitat pública ja estic acostumat a fer de conillet d'índies, Laura T..

    Vull entendre que no és tant la destresa -que sol ser poca- dels que aprenen com la actitud que hi posen. A tots els hi ensenyen de passada i alguns ho entenen i d'altres no.

    Com a fora de la sanitat: quina actitud hi posem?

    ResponElimina