diumenge, 28 de març del 2010

LOCOS BAJITOS

Sempre diem que els nens són innocents. No se d’on surt aquest tòpic perquè la realitat és que no són innocents ni quan porten bolquers ja que comencen a prendre’ns el pel com volen i no ens n’adonem.
Entre ells són força cínics i rebutgen als diferents entre els iguals, sense cap mena de compassió. Ho tenen claríssim.

Amb l’edat no milloren sinó que canvien i van aprenent a ser políticament correctes, uns més que altres, i a comportar-se aparentment millor amb els iguals i sobretot amb els superiors, però alguns maquinen igual i ho saben emmascarar. I així fins que som adults.

Però el que si són és espontanis i solen dir el que pensen. I tenen a vegades cada sortida!!!

Tinc unes quantes frases lapidàries guardades que són dignes de compartir:

· Una de heavy: El marc de la conversa era l’escala dels mapes. Sobre una mapa que teníem a la pissarra els explico que vaig néixer a Lleida i d’això vam anar a parar a que havia nascut a casa. Comencen a preguntar coses sobre el naixement i sobre el sexe. Es un tema que els comença a interessar i del qual, molts encara no n’han parlat a casa. La majoria tenen poques coses clares, però entremig d’això un aixeca la mà i em pregunta: “Costa ficar-la?”

· Una de sorprenent:
- Aquest exercici costa molt de fer -Em ve a dir un nen.
- Ja ho sé, però t’has d’esforçar, així és la vida. La vida és dura – li dic jo.
- Ja, i la caca es tova! – em contesta ell.

· Una d’aguda: Sovint em passa que no trobo algun paper. Mai en perdo cap, però moltes vegades, alguns, per art de màgia, passa un temps que no estàn on havien d’estar fins que finalment apareixen. Sempre presumeixo davant els alumnes que jo no perdo res, que si hi ha alguna cosa perduda és perquè ho han perdut ells, o perquè no me l’han donat o perquè l’han extraviat. I així és, però ells sempre em volen caçar i en aquest període en que no es troba alguna cosa se’n riuen i em diuen: Ara si que ho has perdut, eh? Però, afortunadament fins avui, sempre ha aparegut el paper que buscava demostrant que jo no l’havia perdut. I llavors els dic: “Veieu com jo no perdo mai res?” Però l'altre dia un em diu: “Sempre dius que no perds mai res, però no és veritat, si que has perdut.””Ah, si? I què he perdut?””Has perdut cabells!” (Sense comentaris).

Com un bon día va cantar en Serrat:

…Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, hay que domesticar…

2 comentaris:

  1. Quins ànims em dones, pero es cert que tenen cada sortida...

    Una amiga meua:

    4 esquinitas tiene mi cama,
    4 angelitos que me la guardan,

    Resposta del nen:

    1 me da leche,
    otra me da lana,
    y otra mantequilla, para toda la semana...

    ResponElimina
  2. Vinga va, que nosaltres també hem segut nanos. Si o no?

    ResponElimina