Hivern en màniga curta

I quan diu que comença l'hivern?

º Centigrads

I les temperatures amunt!

Estem a una setmana d’entrar a l’hivern i les temperatures són primaverals. Al matí, mentre prenc el cafè, encara sento cants d’ocells als arbres del carrer. I els fils de la llum ben poblats. I el meu gessamí encara treu flors.

Però amb tot i això, els radiadors de l’escola estan a tope. I n’hi ha que tenen fred. I jo vaig tancant radiadors, els de la meva aula per descomptat i els que puc dels espais comuns, també. I m’he guanyat un sermó de la “jefa” dient-me que faci el favor de deixar els radiadors oberts. Què hem perdut l’enteniment, o què?

A l’estiu es queixen que a les aules no es pot treballar amb tants graus i que es volen queixar al Departament perquè treballar així és inhumà i bla, bla, bla. I ara, resulta que tenen les aules a més graus que a l’estiu i ja els està bé. I no s'adonen que la temperatura ambiental també fa pujar altres temperatures i a final de trimestres s'està que s'explota.

I no parlem del malbaratament d’energia...

És que no anem bé. No anem bé. I no sé perquè jo sempre he d’estar  a l’oposició.

I per si el clima no estés prou caldejat, el diumenge eleccions. Això també fa pujar la temperatura, i tant! 

Calentament global!

The other readers, last oportunity!

La meva darrera aportació al concurs del blog Tumateix Llibres ve de la mà del llibre: "Perdón, imposible" de José Antonio Millán.

Es tracta d'una interessant guia per puntuar amb més consciència i així omplir també de sentit les lletres. Per a lletraferits com nosaltres pot ser una lectura imprescindible.

El pròleg comença amb aquesta significativa anècdota:

"De mis años escolares recuerdo una anécdota atribuida a Carlos V. Al emperador se le pasó a la firma una sentencia que decía así:

Perdón imposible, que cumpla su condena. 

Al monarca le ganó su magnanimidad y antes de firmarla movió la coma de sitio:

Perdón, imposible que cumpla su condena.

Y de ese modo, una coma cambió la suerte de algún desgraciado..."

Les fotos són fetes des del balcó de l'escola Arc Iris de Barcelona, on tinc la sort d'anar de tant en tant a fer certes activitats que no tenen res a veure amb el món educatiu. L'edifici d'aquesta escola és una antiga torre particular constuida en un terreny de 100.000pams² que D. Victor Valls, el propietari, va cedir a l'ajuntament al 1940 com a vitalici per una filla disminuida que tenia. La història de com es va convertir en escola municipal és llarga i potser ara no ve al cas, però cal dir que el lloc és magnífic, amb unes vistes sobre la ciutat de Barcelona espectaculars

Ser mestre o estudiant en aquesta escola té un gran valor afegit perquè aprendre en un entorn tant fantàstic segur que ha de fer-ho més fàcil i més agradable tot.

Des de La Pedra de l'Encant

Una nova proposta meva per al concurs "The other readers":

Diu la llegenda que una riuada va arrosegar aquesta gran pedra fins a la plaça de la Porxada i com que va quedar tant estratègicament situada va ser el púlpit des d'on es feien subhastes (o encants públics i d'aquí el nom de La Pedra de l'Encant) al mercat de productes d'agricultura i ramaderia.

És per això que com si fos també un "speak corner" per a fer recomanacions hi pujaria per a donar-vos a conèixer aquest: Entrena'l per a la vida.

Aquest llibre recull una de reflexions sobre com ajudar als nostres fills o alumnes per a donar-los eines i fer-ne éssers amb criteri i amb idees clares de cap on han d'anar. No és poca cosa, oi?

També és suggerent el conèixer tota la tasca que porten a terme a La Granja, a Santa Maria de Palautordera i el seu projecte sobre Educació Emocional.

Sempre en el meu cor i sovint en el meu cap

De tant en tant em tornes
sense fer res, sense voler, sense saber per què.
Són impulsos, són espurnes que cueixen,
són desitjos incomplerts?
Visualitzar-te em fa somriure, em relaxa, em gratifica
i em fa pena el no tenir-te,
em fa pena que tot és ja passat.
Però em negiteja encara la incertesa
del no saber que van ser aquells petons furtius inconscients
i em fan encara molt més mal
tots els que conscientment no ens vam fer.

Gràcies Alex

M'algrat tot, m'algrat els fets del passat divendres vulguin enterbolir la veritable i bona essència de l'ésser humà, i salvant les distàncies perquè res és comparable a la barbàrie, ens arriben mostres de gent bona.

La setmana passada el meu fill va perdre la cartera. Se'n va adonar quan anava a agafar el tren al matí següent i no ho va poder fer. Diners no en portava perquè mai té un cèntim, però tenia la targeta per estudiants de la Renfe (200€), el DNI i el carnet de l'escola, documents valuosos i imprescindibles pel seu dia a dia.

A la tarda tot van ser maldecaps, anar a la policia a veure què podia fer per a recuperar-lo i demés.

Al dia següent al vespre, en arribar a casa hi ha via la cartera a la bústia amb aquesta nota:

Quin gest! Quina alegria vam tenir! Doble alegria: la de recuperar allò perdut amb el consegüent estalvi de maldecaps i la constatació de que encara hi ha bones persones.

Com que no va deixar cap telèfon per a poder-li agrair i com no sé  cap altra manera de fer-ho li dedico aquesta entrada i li desitjo el millor.

Què és ser intgel·ligent?

A vegades arriben missatges en moments MOLT oportuns, com bufats per un àngel de la guarda que t'ajuden a actuar.

Avui, per casualitat, abans de sortir de casa, no sé què buscava i he obert un armari on hi he trobat el meu "Oráculo de las Hadas". (Ja us en he parlat alguna vegada). L'he agafat, l'he girat nou cops segons el ritual i he obert a l'atzar per una pàgina que deia això:

"El hada de la inteligencia te dice: trabaja con firmeza y constancia, pero sin hacer demasiado ruido. No dejes que la envidia de los demás entorpezca tu camino. No cuentes el dinero delante de los pobres ni alabes tu inteligencia delante de los tontos. Apuesta por la discreción.

La inteligencia no es el faro que  brilla entre los faros, sino la discreta luz que rompre las profundas tinieblas de la noche. El orgullo  y la individualidad a ultranza no son nada inteligentes".

Avui tenia una reunió en la que ja hi anava encesa abans de començar, però gràcies a aquest petit joc, he respirat profundament abans d'obrir la porta de la sala de reunions i des del començament fins al final he sigut discreta, molt discreta, i he intentat no fer-me gens de mala sang. M'ha anat d'allò més bé.