Volades de primavera

Com cada primavera tornen “las oscuras golondrinas en mi balcón sus nidos a colgar”. 

Les orenetes i molts altres ocells en el seu camí migratori. 

M'agrada veure volar les bandades d'estornells, tots portant amb estil la coreografia.

I m'agrada també veure'ls penjats als fils de la llum, metaforejant les notes d'un pentagrama. 

Em pregunto per què els agraden tant els fils de la llum? En xuclen l'energia potser per a continuar volant al dia següent? Els fils, els postes i altres elements de la família són l'àrea de servei on s'atures a repostar al capvespre, oferint un curiós escenari en determinats racos.

Però: Ojo al dato! Avui he sentit que donen la culpa de l'incendi de Valparaiso al xoc de dos ocells amb uns fils de la llum. Un desgraciat accident doncs. Ara ja només ens faltava aquest perill en potència!

Nocturnitat

Hi ha dies que me'n vaig al llit i no puc dormir. Llavors és quan el meu cap es posa molt creatiu i em venen al cap converses pendents de portar a terme, diàlegs magnífics que ajuden a solucionar algunes cosetes que no ho estan (i se m'acuden les meves respostes i les del altres, clar), noves idees i projectes fantàstics... També se m'acuden històries per escriure en les que les idees s'encadenen de forma molt ben estructurada, una darrere l'altra, amb un ric i precís vocabulari. I us juro que no em prenc res per anar a dormir. Però al matí següent o a l'hora que em puc posar a transformar allò que hi havia al meu cap en negre sobre blanc, s'ha evaporat tot. La inspiració ja no hi és. La memòria menys. I em quedo sense cap idea i amb molta ràbia perquè el suflé m'ha baixat del tot.

Dies d'hospital (II)

Avui ha traspassat una bona persona. Suposo que passa cada dia això, però d'aquest en dono fe. Fa una setmana que vaig trobar un whatsap d'una bona amiga en el meu mòbil que deia que tenia al pare ingressat a l'hospital i que no feia bona pinta. Vaig posar-me en contacte ràpidament i em va explicar que havien anat d'urgències per una mal de panxa molt fort feia una setmana i que l'havien intervingut d'urgències detectant-li un tumor al colon. Uff, vaig pensar! Van passar uns dies i semblava que dins de la gravetat de tot plegat, s'estava estabilitzant. Ens vam trobar a l'hospital aquests dies, jo també hi vaig tenir a la mare. Ells eren a la planta 5 i nosaltres a la 6.

Tot i que som molt bones amigues, de les millors que tinc, no ens podem veure gaire perquè jo vaig anar a viure a una altra ciutat i ves per on que ens hem d'anar a trobar justament en aquests llocs. Darrerament, cada vegada que vaig a Bellvitge m'hi trobo a algú més del qui vaig a visitar. Tenim als pares en una edat que quan no li falla una cosa a un, li falla a un altre i hem anat passant de tot: operacions de genolls, de malucs, trencadures de fèmur, vesícules, ronyons, ...etc.

El Ramiro, el pare de la meva amiga, no ho ha resistit. Des de fa molts anys tenia al seu càrrec a la Maria, la seva dona, que va en cadira de rodes i ja li costava feina ara amb 80 anys. Sempre havia tingut una salut de ferro i de cop i volta, zas! Aquesta sorpresa! Va demanar perdó als metges pel que els anava a demanar: “Ja sé que vosaltres heu de fer la vostra feina i aquesta feina és intentar mantenir vius als pacients, però jo ja no puc més i no vull que em mantingueu viu artificialment més temps, noto que el meu cos ja no aguanta, només vull acomiadar-me de tos els meus en pau i beneir-los a tots.” I així ho va fer. Va anar cridant a les filles, als nets, als familiars més propers i va demanar el posessin en contacte telefònic amb uns quants més, i amb el fil de veu que li quedava només els va dir que s'acomiadava d'ells i que es trobarien allà a dalt.

Ell descansa en pau. La imatge seva dins la caixa ho reflectia la mar de bé. Els qui han quedat aquí estaven força serenys perquè havien viscut amb ell aquesta admirable enteresa. Malgrat tot, els queda reorganitzar la seva vida a tots perquè el Ramiro era un bon pal de paller. El Ramiro havia nascut el mateix dia que jo, amb 30 anys de diferència, però sempre ens felicitàvem els aniversaris. Me'n continuaré recordant cada any.

Al tanatori avui he retrobat a molta gent que feia temps que no veia, amics de la infància i altres de la joventut. Molts cabells blancs ja. Uff, ens anem fent grans tots plegats. I fent recompte ja n'hi comença a haver alguns a l'altre barri. Hem començat pels pares, la generació anterior està arribant a la seva data de caducitat, llei de vida, diuen. Déu ni dó la vida! 

Ramiro, descansa en pau!

Dies d'hospital (I)

Nova estada hospitalària. Ja en van tres en el que portem d'any: el sogre, el fill, la mare...No sembla pas el meu any aquest. I com que amb tanta visita ja es va perdent la novetat, resulta que hi ha més temps per a la reflexió dins d'un marc en que l'esmentada reflexió pot abordar molts i molts aspectes.

El que envolta la Sanitat és tot un món: les instal·lacions, els professionals i els protocols que es porten a terme. Tot un món, castigat durament pel tracte que ha rebut en els darrers temps, com totes les àrees del sector públic.

Quan per desgràcia et toca visitar un hospital, sigui com a pacient o com a acompanyant el primer que crida l'atenció és el deteriorament que en els últims temps aguanten els centres. Pot semblar una tonteria però ni el blanc de les bates és tant blanc com solia ser.

En les meves topades amb el sector sanitari he tingut els meus tira i arronsa. També en podia explicar d'aquesta darrera: el primer detall és que la meva mare portava 6 anys esperant aquesta operació, de fet ja havia descartat el passar pel quiròfan amb l'edat que té, però els metges van insistir en que s'ho havia de fer i els va fer cas.

Però en aquesta ocasió el que vull destacar és que al darrere de tot encara hi ha bons professionals, amb vocació i entrega i que et fan més portable l'estada ingrata en un centre hospitalari. A vegades tot sembla hostil, però algun brot verd es deixa veure d'entre tota la brossa. L'infermera en cap de la secció on era la meva mare va ser un 10. Carinyosa, amable, atenta amb la família... va haver de cridar a una altra perquè l'ajudés a treure les grapes que la meva mare portava al coll després d'una intervenció de tiroides perquè no les podia treure. Li feia molt mal i li va demanar perdó. Les grapes estaven doblegades i la ferida molt tendra, li havien fet just el dia anterior i ja li treien les grapes. Li vaig dir que potser la màquina no anava bé i llavors va fer un comentari que primer em va fer enfilar: “No, les màquines van bé si les fas funcionar bé. Però el que passa és que comencen els vell, els qui en saben i acaben fent-ho els joves. Però clar d'alguna manera n'han d'aprendre.” Tot i la duresa amb la que podia haver interpretat el comentari, el to va ser tant adequat que inclús ho vaig entendre, encara que hagués estat la meva mare la que ho patís en aquell moment.

A vegades som tan inflexibles, tan incomprensius, que no ens adonem d'aquests detalls. Jo la primera. Aquell dia em devia agafar baixa de defenses i sense ganes de guerra i ho vaig pair molt positivament.

Negre i blanc, amb personalitat.

Li volia fer un comentari al Joan de Garbi24, però se me n'ha fet una entrada sencera pel meu blog, així que aquí va!

Amb tant de negre m'ha vingut al cap que el negre és un color que no té matissos. Només té una intensitat i és la forta. Hi ha blau fluix i blau fort, verd poma, verd turquesa, verd ampolla, verd caqui, verd maragda i verd... I tots els altres colors també tenen la seva pròpia gamma. 

Però el negre és negre. I punt. Com el blanc. No hi ha terme mig. Perquè direu, sí, hi ha el gris. Però el gris és una altra història. O no? El gris és la pena, és la mediocritat, és el fracàs, la indeterminació... I és ben veritat que no tot és blanc o negre i que les coses tenen la seva escala. Però si parlem del blanc o del negre, parlem de colors determinadíssims i monotònics. El blanc és blanc. Net, pur, clar. I el negre, negre. Misteriós, fosc, difícil, feréstec, dur. 

I tècnicament ens enganyen els dos, perquè el negre és l'absència de color i el blanc neix de la composició de tots els altres colors. Així que deixem el blanc al seu costat, el negre a l'altre i omplim-nos la vida de color que és el que toca.

Cafè sol?

I va una altra de cafè. I és que com que en sóc addicta em trobo amb moltes anècdotes.
La d'avui és moooolt tendra.
Perquè si demanes un cafè i et porten aquest, com se't queda el cos?

Estava tan clar...

- Què és això? -he preguntat sorpresa en veure que havien remenat el cafè amb un ganivet que encara restava al got.
- Doncs això és un tallat! -m'ha contestat la Raquel, amb aquell accent de Montroi, tant seu, i que sempre em recorda a tu.
M'ha fet somriure i m'ha deixat, òbviament, sense paraules.

No he pogut resistir-me a immortalitzar el moment i compartir-lo amb vosaltres. Petits moments innocents, irònics, de complicitat... tot i que efímers, omplen el dia a dia de distraccions i de color.