Concurs Lletres i fils - 5è fil - Benvingut va ser!

Li agradava molt la paraula festuc. Era d’aquelles paraules que tenen un sonoritat especial i li sonava exòtica, com si fos d’un altre idioma. De fet era una paraula que havia aprés de ben gran perquè  aquesta fruita no formava part del  paisatge culinari de casa seva i durant tota la seva infantesa mai havia escoltat, ni vist ni tastat aquest producte. Però de cop i volta va aparèixer i tothom en menjava, tothom en parlava i inclús es va incloure com a nom de color a la paleta, el color festuc! Es ben bé que quan ens hi posem,  anem a per totes! Ara ja és de casa, la paret de l’habitació està pintada amb color festuc, el vestit d’anar mudada és de color festuc i als aperitius no n’hi falta mai un plat. Potser aviat en plantaré un al jardí. Te festucs la cosa!

Concurs Lletres i fils - 4t fil - La noia de Cal Francisqueta

Cada dijous l’Elvira agafava el cossi gran amb la roba bruta, la pastilla de sabó i el blau i se n’anava al safareig a fer la bugada. Pel camí, quan passava per davant de casa de la Ramoneta li feia un crit i la seva amiga baixava també a rentar la de casa seva mentre reien i xerraven una estona. A l’hora de fer el dinar cadascuna tornava a ser a casa, davant els fogons, per preparar el menjar per quan vinguessin els homes que eren al tros cuidant la terra. I a la tarda, a brodar, a preparar l’aixovar mentre tornaven a riure i xerrar. I entre els talers i els fils de colors la seva icona de Santa Llúcia, a qui se li encomanaven totes les penes.  Un no parar però sense estres que llavors es treballava molt i es protestava poc.  I no calia anar al psicòleg.

Aquest text és un homenatge a la meva mare, que fins no fa gaire, encara era de les poques dones del poble que seguia anant a rentar, de forma nostàlgica, al safareig que tants i tants llençols i estovalles havia vist blanquejar.

Tal com raja

Em preocupa la mandra que cada vegada més em fa treballar.
Jo mai he sigut gandula, tot al contrari.
Potser ara, a la meva edat, descobreixo que sóc una mica (o força) hiperactiva i que fins ara ho havia sabut canalitzar bé fent moltes coses i ara, només ho canalitzo dispersant-me, pensant en fer-ne moltes i no acabant fent-ne cap.
Tinc recursos per a fer-me passar el neguit, però la feina no me la fa ningú.
Ai renoi, no se pas com acabaré!

Aixó si, si em dona el punt creatiu, llavors tremola! I avui m'ha donat!
Quan el nano del pis de dalt ha començat a tocar el piano (abans tocava la guitarra, però és que és un superdotat i fa de tot) ho he deixat tot i m'he assegut a escoltar-lo, però el cap no parava. He pensat: encen una barreta i relaxa't! I ho he fet. I llavors, mirant la imatge he pensat: una foto i a instagram. I també. Total que buscant un comentar-hi per acompanyar la foto m'ha sortit una mena de poema, un poema hiperealista perquè era una descripció de tot el que em passava pel cap, una mica com aquesta entrada al blog.
Total que quan s'ha acabar la barra i la música i he sigut conscient del pas del temps, m'he posat davant de l'ordinador a corregir la pila de coses que tinc acumulades des de fa dies de l'escola. I he tornat a pensar (quin perill això de pensar tant!): passa primer pel  blog per a no distreurem gens després. I...encara hi sóc. He passat pels blogs amics a comentar les últimes entrades i les de fa dies que no havia comentat. I ja que hi era, m'ha vingut ganes d'escriure això. I ja veig que és l'hora d'anar a dinar i encara l'he de fer. De fet encara ho he de fer tot. 
Ai, ai, ai, que no anem bé!!!!!
Ja que ho he fet, us penjo aquí el meu treball matutí, com a mínim a treure-li partit!


El veí toca el piano
l'encens crema.
la butaca m'abraça.
Respiro profundament,
tanco els ulls
i la serenata de Schubert m'acarona.

Com es diu el poema? 
"El descanso del maestro"

Concurs Lletres i fils - 3er fil - La memòria del nas

S’havia passat tota la vida treballant en aquella editorial, en aquells temps en que començaves a treballar en un lloc de jovenet fins a la jubilació. Ho havia donat tot per a l’empresa. L’olor dels diferents papers, la tinta, el soroll de les màquines amunt i aval… poques ambicions, poques expectatives, però molta felicitat. Al final del trajecte començava la invasió de les noves tecnologies cosa que li feia sentir vertigen.

Davant de renovar-se o morir, i acaronant la jubilació, li va tocar morir. Ja no tenia el cap prou àgil per mons virtuals ni innovacions digitals i li van arreglar els papers, convidant-lo a marxar.

Ara, havia incorporat en la seva rutina una passeig diari de casa a la rambla, davant la seu de l’editorial, on s’asseia en un banc per a distreure’s veient passar gent amunt i avall, esperant ensumar encara l’olor a tinta a cada cop de porta.

Concurs Lletres i fils - 2n fil - Intens sentir

     INTENS SENTIR

Amb només un glop d’elixir

vaig sentir dins meu un viratge.

Les formes i colors van sorgir

transformant tot el meu paisatge.

Del mar, el blau viu,

de la sang que corria per les venes, el roig,

dels rajos del sol que tot  ho il·luminava, el groc

i del cel un estel que ens guies en el camí!

Tots aquells ingredients em feien sentir

el pes i l’orgull del meu bagatge.

Una estelada sobre el pit:

aquest seria el meu tatuatge!

Paraules que tu entendràs d'en Xavier Bosch

Em vaig cruspir el llibre en pocs dies perquè és de lectura àgil, perquè t'enganxa i no els pots deixar gaire estona i perquè et fa sentir coses i això agrada. Tenia en esborranys aquest post per publicar-lo en breu però ahir va venir el Xavier Bosch a fer-ne la presentació a la Biblioteca de Can Rajoler de Parets i em va fer gràcia anar-hi. En viu i en directe també em va encantar. Saber el per què de les coses és important i el Xavier ha explicat molt bé com ha preparat els ingredients de la seva novel·la i com la cuinat. El resultat: un plat exquisit!

L'he trobat una persona planera, propera, intel·ligent, sensible, delicat i curós, franc i viu, apassionat amb la feina i amb la vida. Durant l'exposició no ha deixat veure defectes,  obviament en deu tenir algun però tampoc ens cal saber. De moment deixo dit el que li vaig dir a ell: "Si dius que escrius els llibres que t'agradaria llegir, continua així perquè a mi també son els llibres que m'agrada llegir"

I ara va el que ja tenia escrit, que sense desvetllar res, espero que us transmeti molt.

A la mateixa portada del llibre hi ha una mena de subtítol que ja pista de per on poden anar les coses: Tots els gran amors tenen secrets.

La contraportada ens diu sobre l’autor que amb aquest llibre en Xavier Bosch es consolida com el gran constructor d’intimitats de la nostra literatura. També ens diu que aquesta història és un retrat esmolat de la convivència. La veritat és que jo no ho hauria dit millor. L’envoltori defineix molt bé tot el que hi ha a l’interior però no us perdeu la manera en que ho fa.  

L’argument gira entorn a tres parelles amigues que es troben any rere any per a celebrar el cap d’any i la revetlla de Sant Joan. Durant la resta de l’any també es troben de manera més informal quan s’escau. I entre unes i altres dates vam passant coses. El dia a dia de cadascú, el viure en una societat amb tots els seus aconteixements, l’anar treballant per poder garantir un estatus benestant en la societat, les relacions interpersonals aquí i allà...

No diré més. Tot molt quotidià. Tot molt actual. Tot molt real.

Només una pregunta/reflexió: Esteu d’acord en que tots els grans amors tenen secrets?

I ahí lo dejo!.

Concurs Lletres i fils - 1r Fil - El Marc i el llangardaix.

La canalla, ja se sap, són trapelles per naturalesa. En Marc havia vist un llangardaix al jardí i va pensar en una entremaliadura de les seves. “Amb una mica de llimona segur que el faig recargolar!”I va agafar una llimona i la va començar a esprémer per sobre del petit rèptil que curiosament parava quiet just fins que queia la gota i l’esquivava. I així gota rere gota, el pobre animal anava ballant tot i esquivat les gotes.

De sobte, amb aquella darrera gota, el llangardaix va fugir. Va ser llavors quan el Marc es va adonar que havia quedat gravat a la pedra amb les gotes de la llimona, el dibuix de la silueta del llangardaix i va sentir que era la veu de la seva consciència que el volia fer reflexionar que no s’han de maltractar als animals. Li havia donat una bona lliçó!