Concert Circular

Hi ha gent imaginativa, creativa i amb molta empenta que busquen i emprenen projectes i arriben a la seva exitosa posta en escena com a premi al seu esforç. M'imagino que així ha hagut de ser en el cas de l'Ernesto Briceño, director de l'escola de música Maria Grever de Parets del Vallès i amb el CONCERT CIRCULAR que va tenir lloc ahir al vespre dins el marc de la Festa Major d'Hivern de la població i al qual vaig poder assistir

Llegia en un notícia que  presentava aquest acte que "l'objectiu del concert era crear una atmosfera sensorial a través de la música, il·luminació, i meditació activa, la immersió sonora binaural, on l'assistent estarà dins d'un gran Mandala percebent música en directe des de 4 anells sonors que evolucionen des del so pur (bols tibetans), la veu humana, un quartet de cordes i percussió, simulant el ventre matern"

La veritat és que es tractava d'un concert poc convencional, amb una amalgama instruments clàssics i de "nova introducció" si se'ls pots qualificar així (hang, tabla i didgeridoo) i amb uns ritmes d'actuació també innovadors. Per un moment em va semblar que estava en una trobada de l'Amma. Ho vaig comentar amb qui m'acompanyava i havien tingut la mateixa sensació. Suposo que era perquè s'hi respirava molta pau. Era un festival pels sentits, hi havia a part de la música que abraçava al públic, un joc de llums de colors que també acompanyava, uns aromes provinents d'herbes aromàtiques que ens havien fet fregar amb les mans i el agradable gust d'anissos a la boca que també ens havien repartit.

No se si us podeu imaginar com funcionava tot això.

Els artístes que actuaven en l'acte van ser: Tahadi, Claudia Murica & Jurgen van Win, Elisenda Carrasco & Voxalba, Proyecto Beta, Ramon Elías, Joan Sala Vila, Cordes del Món i Adry Bueno & Fatlipz. 

El pavelló va viure una actuació única, novedosa i variopinta en molts sentits. 

Tota una experiència!

I Musici di Vivaldi, de Venècia

Tot i que ja fa uns dies, no vull oblidar el fer esmena al concert que vaig tenir la sort de gaudir el passat 29 de desembre.

Ja he fet esmena altres anys al concert que en Claudi Arimany, violinista granollerí de prestigi internacional, ofereix cada 29 de desembre, dia del seu aniversari, a tot amant de la música que és puntual a la cita i te la sort de poder encabir-se dins l'ermita de Marata abans que el seu limitat aforament digui prou.

La meva amiga Sandy que m'hi acompanya cada any, amb l'experiència que ja en tenim, vam ser mooolt puntuals i vam anar més be preparades que cap any: entrepà i termo amb tè per anar entretenint-nos mentre feim cua i sobretot guants i bufanda per a resistir la temperatura que hi fa normalment.

Vam seure en una posició bastant bona i vam esperar tots els protocols d'en mossèn Cardús. Però va valer molt i molt la pena.

Aquest any el Claudi venia acompanyat de l'Orquestra de  Cambra I Musici di Vivaldi de Venècia i van tocar Les Quatre Estacions.

Com a estrelles, el Claudi Arimany a la flauta i el Glauco Bertagnin al violí solista.

Vam sortir emocionades. Vam vibrar amb les quatre arxiconegudes peces però especialment amb l'Estiu va fer aixecar a la gent dels bancs i aplaudir fins que ja feien mal les mans.

De totes les vegades que l'havia escoltat mai havia sentit aquella passió. Suposo que el directe hi fa molt però que el mestre Bertagnin és un virtuós, també. De fet he tornat a escoltar a casa i els raigs de l'Estiu no escalfaven igual ni de bon tros.

Us deixo un video que hi ha penjat al youtube amb una anècdota divertida d'aquest violinista en que també hi sona la flauta del Claudi.

El bolígrafo de gel verde de Eloy Moreno

Començo l'any amb lectures. Lectures del 2014 que ja fa força dies que s'han produit però que no era capaç de fer-ne la ressenya.

El bolígrafo de gel verde ha estat la primera novel.la que he fet en format digital. Tot i tenir l'e-book em resistia bastant a abandonar el paper i he de confesar que ja he creuat la barrera, però també que el paper segueix sent el paper. Ara, com a eina pràctica no té color i com a estalvi tampoc, així que sucumbeixo a la tecnologia i tot tindrà el seu moment.

Centrant-nos ja en la novel.la us diré que la vaig conèixer pel Facebook. El seu autor publicava tot sovint cites seves i no seves, interessants, que em cridaven l'atenció i que sortien a la novel.la. Per aquí em va anar encuriosint.

L'autor, l'Eloy Moreno, és un jove de Castelló que va fer realitat el seu somni d'escriure, com ell mateix explica, la novel.la que li hauria agradat llegir. Se la va autoeditar i es va encarregar ell mateix de fer-ne la seva distribució i promoció. Dia a dia, pas a pas, va anar fent-se lloc entre les muntanyes de llibres que apareixen a les llibreries i poc a poc va anar guanyant terreny a les posicions més privilegiades dins d'aquestes piles, i deixar de ser invisible per a passar a "posar" al costat d'autors de prestigi. 

Amb tot això i amb l'incansable seguiment de l'Eloy l'editorial Espasa va fer la seva aposta i en va fer la distribució per tot el territori.

I a partir d'aquí, parlem del 2011, l'Eloy ja ha publicat dos llibres més i té engegat un merchandising complementari gens despreciable. Tot un èxit que es pot atribuir a la confiança en el seu projecte i al seu treball constant.

No explicaré gaire l'argument del llibre perquè s'ha de llegir. El bolígrafo de gel verde és una història de les que podríem viure qualsevol de nosaltres, una història de la quotidianitat, de tot el que ens pot passar per dins i per fora als personatges “de a pie”, un relat del que pot ser la meva vida o la teva, en major o menor part. Es tracta d'una lectura planera, senzilla i agradable que convida a la reflexió de la pròpia vida en molts aspectes en els que ens deixem arrossegar per la rutina sense viure la nostra vida de debó.

Sense sortir de la tardor

Començo a sentir la necessitat de tornar a estar connectada al món però passa com quan pràctiques un esport i ho deixes per una temporada, que costa tornar-hi. Encara pot una mica més la mandra que la necessitat.

I no venen bones dates. O sí! Per ajudar a acabar de buidar el pap.

De moment, bon dia a tots i bon cap de setmana llarg, als qui el tingueu, ideal per estar arraulits a casa, al sofà, amb la manteta i una tassa de cafè amb llet ben calentó... deixant passar les hores d'aquesta, ara ja sí, ben instal·lada tardor.

Ser crític

Sóc conscient de que sóc exigent. M'agraden les coses ben fetes, què hi farem! O com a mínim que compleixin amb el que s'ha dit que s'espera d'allò.

També sóc exigent amb mi mateixa. Ja ho tenim això els "exigents". Posem sempre el llisto alt, per a nosaltres i per als altres.

I ser així,  jo crec que és més bo que dolent però t'ho fan viure com un defecte, com si fossis un "bitxo raro". S'atreveixen a dir-te que si estàs enfadat amb el món o si ets un perepunyetes, et miren malament i et critiquen quan gires cua. Total per voler fer les coses ben fetes i que els altres les facin també.

No anem bé!

Arrel de la mort del meu pare i de totes les gestions dels últims moments he volgut cursar dues queixes oficials, una a la funerària (no us podeu ni imaginar la colla de lladres que són i no entraré en detalls pq el tema mereixeria uns quants posts específics i no se si en tinc ganes) i una altra a la Fundació Sociosanitària de Barcelona, centre on va morir el meu pare.

El primer topall és el demanar el full de reclamacions. "Has de parlar amb la supervisora" em van dir. I ni la supervisora em va poder atendre però em van fer anar a un despatx que a la porta hi havia el rètol de Direcció. Volien saber el motiu de la meva queixa. De les tres coses que em volia queixar en aquell moment (ara ja en tinc unes quantes més) només van poder esquivar-ne una al respecte de la qual vaig contestar que malgrat tinguessin la justificació per aquella actuació pensava que no era el més adequat i que volia fer constar la queixa perquè en el futur es poguessin prendre mesures al respecte o millorar el protocol d'actuació que tenen establert. Amb les altres no hi havia excusa possible. Però finalment vaig insistir en que volia el full de reclamacions i llavors va resultar que no els trobaven. Van remenar calaixos i prestatgeries i van anar a dos despatxos diferents. No tenien impresos. No m'ho podia creure. A la representant de la Direcció del centre se li va acudir anar a un altre despatx més llunyà d'on érem i em va portar un imprès. Allà no m'hi vaig fixar, però en arribar a casa vaig adonar-me que no era un imprès de la seva entitat sinó de l'ICO amb qui comparteixen edifici però no gestió. Sense paraules. No sé la cara que posaran quan hi vagi a buscar un imprès correcte i a queixar-me també d'això, perquè de moment ganes de deixar-ho córrer no és que me les hagin fet agafar.

Puta malaltia (darrer capitol)

...I finalment...
la mort.

El camí s'ha fet llarg i dur
i al final la tardor se t'ha emportat,
però el teu record perdurarà entre tots nosaltres,
en cada solc de la teva terra ben llaurada
i en cada solc dels cors dels qui t'hem estimat
i t'estimarem sempre.
Descansa, ara sí, descansa en pau.

Puta malaltía (V)

Tot semblava anar bé. Un llit a la semi-UCI pels primers dies del postoperatori per una intervenció força delicada amb l'evolució prevista del malalt. Però aquella tarda estava molt nerviós, respirava molt sorollosament, estava inquiet, gens comunicatiu, però això tampoc era nou...Després de la mitja hora de visita al vespre vam marxar cap a casa. 

A la 1h de la matinada sona el mòbil. Quan vaig veure el nº llarguíssim ja vaig endevinar que la trucada era de Bellvitge. 

- Li comuniquem que el seu familiar ha estat traslladat a la UCI perquè ha empitjorat força en les últimes hores.

- Però empitjorat en quin sentit?

- En general i molt a nivell respiratori.

Total, corredisses, nervis i demés. El meu pare a la UCI amb un quadre d'infecció en diversos punts, en la ferida i en l'interior de l'abdomen i un derrame pleural entre totes les altres complicacions que ja li havien sortit en el temps d'hospitalització que porta.

I ens semblava que ja havia passat el pitjor! 

En les tres setmanes que ha estat a la UCI ha estat un calvari. Un dia estava millor i l'altre reculàvem. La febre anava i venia, la infecció no estava controlada, el meu para havia perdut totalment l'orientació, en coneixia però poc més. La seva conversa, en les poques estones que el podíem anar a veure, giraven sempre al respecte del seu desig de marxar d'allà i de voler morir. No notàvem milloria en cap sentit, tampoc que anés a pitjor, però això no deixa de ser una agonia.

Em venien al cap aquelles paraules del primer cirurgià que ens va dir que ell no l'operaria ja que podia no sortir més d'un llit d'hospital... i d'unes altres d'algú que em deia que ell en aquests casos és molt dràstic i pragmàtic però que malauradament això estava fora de la legalitat. Es referia a l'eutanàsia.

Veure a una persona així i sense garanties d'arribar a una qualitat de vida amb uns mínims de garantia, amb el desig constant d'acabar de patir, de morir, de marxar a descansar com ell mateix deia, "Jo ja estic avorrit de la vida, ja no faré res més aquí"... la veritat és que fa encongir el cor. Et debats en una sèrie de sentiments contradictoris sense saber què és el millor per a tots. Jo si pogués triar, no voldria veure'm així. Però res és fàcil, ni això, ni tenim la llibertat de desaparèixer quan volem... quina vida aquesta!