Masterchef o avaluació amb duresa.

Potser és una moda però m'he adonat que últimament als concursos televisius s'han introduït uns jutges per valorar qui guanya i qui no força durs.. Els hi diuen les coses clares, a vegades amb poc tacte i ratllant la mala educació, però clares al cap i a la fi. No estem acostumats a això. Ens costa admetre els errors i sobretot que se'ns diguin les coses amb duresa. Es veritat que a vegades tampoc cal anar fins a segons quins límits (estic pensant, per exemple, en algunes valoracions del Risto Mejide), però al final és el que hi ha.

Avui mirava el concurs MarterChef i m'ha fet pensar força en tot això de l'avaluació que jo, en les dates en les que estem, estic donant-li moltes voltes per la part laboral que em toca.

Tinc fama de ser una mestra exigent. Alguns pares m'han recriminat a vegades que no regalo res en les notes. I a mi em fan molta gràcia amb aquests comentaris. Què és el que he de regalar?

Jo sempre els dic als meus alumnes que jo no aprovo ni suspenc, que això ho fan ells, jo només certifico fins on han arribat. I és que n'hi ha que si que les regalen, que no suspenen a ningú perquè diuen que no cal fer patir als nens tan petits. I els anem pujant entre cotons i resulta que després no saben afrontar la realitat ni saben què fan bé ni què fan malament perquè ningú els ha dit: “Ep, amb això no n'hi ha prou. No arribem als mínims!”

Després hi ha les pressions de la direcció, que diu que hi ha unes ràtios i que a veure el nombre d'aprovats i de suspesos que surt, i que si estem per sobre de la mitja o no... També hi ha les pressions del tutor al nens dels quals els hi fas alguna matèria i no volen que portin més suspensos... No sé a qui volem enganyar! Però cada any se'm planteja el mateix dilema perquè, tot i que quan plantejo això al claustre tots em donen la raó, a l'hora de la veritat no volen veure suspensos en els seus alumnes, siguin justificats o no. I jo, clar, la dolenta de la pel·lícula! I em fot haver de baixar-me els pantalons, sobretot perquè sento que vaig en contra dels meus principis.

Jo no faig la meva feina per fer amics, la faig per a fer persones amb criteri, amb valors, amb ganes de treballar. I això no s'aconsegueix si no hi ha un treball rigorós, ens agradi o no.

En el programa d'avui del MasterChef hi havia un equip que com a premi en una de les proves rebien una masterclass de mans de Pedro Subijana (3 estrelles michelin) i els deia que “la cocina es jerarquia, disciplina, tensión, estres...porque si no hay todo eso no salen las cosas”. Jo també crec que qualsevol feina ben feta necessita, sinó de tots, de molts d'aquest ingredients. I si algú no està a l'alçada, és lícit que ho sàpiga. I que assumeixi les conseqüències.

Viure en la clandestinitat

Acabo de repassar correus per veure quan temps feia que el Sr. Smith s'havia retirat, forçosament, de la vida social. 3 anys i mig! Quantes vegades hi he pensat, quantes vegades he pensat en l'injustes que són les coses! Tot i no acabar d'entendre aquella decisió de la que no vaig tenir gaires explicacions , l'he respectat al màxim i he estat fidel a la seva petició: “ Espero la teva col·laboració, silenci i discreció en tots els sentits”. O no?

Però finalment un missatge curt per a trencar el gel ha obert una petita escletxa per on hi entra la llum, per on hi cap l'esperança de recuperar tants i tants moments especials de confidències.

No t'espantis Smith, que ja he entés això de que no s'ha aixecat la veda i de que vas de clandestí.

Seguiré sent discreta, tant com tu vulguis i ja trobarem el moment per a trencar de debó el gel i salvar aquest buit que s'ha creat en aquests tres anys. Poc a poc, amb serenitat, sense espatllar res...

Sempre he tingut fe en que aquest moment arribaria. I arribarà.

Ara em pregunto si ha valgut la pena tot això, si ja ha quedat demostrat el que es pretenia, si ha canviat alguna cosa del que se suposava que havia de canviar... Els miracles no existeixen i molt em sembla que tot deu estar més o menys igual. M'agradaria equivocar-me i sentir que hi ha hagut un madurar tot el que va fer que la cosa arribés a aquell coll d'embut i aquest fos el principi d'un haver assolit les coses de manera raonable i adulta. Però si no és així, doncs mira, crec que tu ja hi has posat el que calia de la teva part. I si cal clandestinitat, doncs som-hi!

Ànims Sr. Smith! Que no decaigui la festa!

Ús i abús del mòbil

Ahir vaig anar al metge. A la sala d'espera érem 4 persones, 2 d'elles parlant amb el mòbil, l'altra enviant whatsapps i jo llegint un gran rètol que demanava sisplau la no utilització dels esmentats aparells. Tots els que érem allà passàvem dels 40. Vull dir amb això que no hi havia pas cap adolescent amb la febrada de les comunicacions ni res d'això.

Per un moment vaig pensar: Què està passant? No sabem llegir? Hem perdut l'educació? Som una societat malalta d'addicció a l'aparellitis?

Ja sé que molts de vosaltres no patiu aquesta febre perquè alguna vegada se n'ha parlat per aquí, però suposo que sou conscients de que no és el més general. A mi mateixa m'agraden prou els aparells i xatejo i whatsappejo com la que més, però carai, hi ha moments que toca i moments que no toca! I quan en algun lloc et demanen de no fer-ho s'ha de respectar, no?

Ara no treballo a l'empresa però m'agradaria veure el panorama que s'hi respira respecte aquest tema. Veient el que veig a l'escola i a altres llocs on el seu ús em sembla una falta flagrant d'educació, m'imagino com deu anar en els llocs que més o menys pot passar-se més per alt.

A classe d'anglès n'hi ha uns quants que estan més per l'aparell que pel profe. I no és que el profe sigui dolent ni avorrit; a l'escola els qui venen a fer pràctiques van a tot arreu amb el mòbil connectat, a classe mentre observen (no sé pas què observen. Bé, sí que ho sé!) a les reunions, al pati...; l'entrenador de handbol també fa ús de l'aparell mentre se suposa que hauria d'ensenyar tècnica esportiva i enlloc d'això els diu als nens que facin un partit i ell va teclejant... En fi, un descontrol. Doncs res, això és el que hi ha i cada vegada va a més. A vegades em pregunto si sóc jo la que vaig contracorrent. Ho sóc?

A treballar!

Dissabte parlaven en un programa de la tv que només sentia de fons a casa, de diferents maneres de buscar-se la vida avui en dia, invertir en borsa, revenda de diferents coses, etc. Ahir al programa de l'Ofici de Viure en Raimón Samsó suggeria diferents opcions per a superar la crisis, crear la nostra pròpia feina en el sentit de veure en què podem ser útils a la nostra societat, què és el que falta i aportar-ho amb el nostre talent. No busquis treball, crea'l. També ahir en Risto Mejide titulava el seu article al Periódico.com: No busques trabajo. I deia coses com:

“tengas la edad que tengas, no busques trabajo. Buscar no es ni de lejos el verbo adecuado.[...] Utiliza el verbo crear. Utiliza el verbo reinventar. Utiliza el verbo fabricar. Utiliza el verbo reciclar. […] ha llegado el momento de las empresas de uno. Tú eres tu director general, tu presidente, tu director de marketing y tu recepcionista. La única empresa de la que no te podrán despedir jamás. Y tu departamento de I+D (eso que tienes sobre los hombros) hace tiempo que tiene sobre la mesa el encargo más difícil de todos los tiempos desde que el hombre es hombre: diseñar tu propia vida.”

En la mateixa edició digital hi havia un altre article sobre els cinc currículums creatius que més han triomfat. Impressionants!

Deu meu quin bombardeig!

Ara ja s'ha d'afegir a la pressió de no trobar feina, la forma específica en la que l'hem de buscar.

No els hi trec la raó, penso que la cosa va per on coincideixen tots i curiosament no només van coincidir en el què sinó que també ho van fer en el com i en el quan.

I tot això combinat amb la llei d'educació que només ens vol portar a això:

Estar en els núvols

El cel d'aquesta tarda

En treure el cap per la finestra l'espectacle m'ha deixat sense paraules.
La pressió de la presència es notava a sobre dels nostres caps. El sostre es sentia molt aprop.
El cel ja no era infinit, ja no era lluny, i espantava i captivava en igual percentatge. Allò que diuen del fifty/fifty.
Quins núvols, quina immensitat! Allà dalt hi havia una festa. S'estava preparant l'eclosió.
Natura generosa.
Natura dominant.
Imprevisible sovint.
Sinistra a vegades.
Insuperable sempre.
I amb tot i això, també ha sortit el sol!
Res exclou res! Gairebé això és estar en els núvols!

Els impuntuals

Enllaçant amb el meu post anterior reprenc el tema dels qui sempre arriben tard.

A què respon l'actitud d'arribar tard? A falta de responsabilitat? A egocentrisme? A falta de previsió o d'organització? A rebel·lia? A un mal hàbit, un defecte, un vici?

Dintre del món dels impuntuals es podria fer una serie de classificacions que ens donarien molts tipus i graus. No és igual arribar tard a una cita 5 min. que arribar-hi una hora més tard. I tampoc és igual arribar sempre tard que arribar-hi a vegades. Ni és igual arribar tard a una feina en que només t'esperen papers i que te'ls trobaràs tal qual per molt tard que arribis que arribar a una feina on t'espera algú que has d'atendre i si no ho fas tu ho ha de fer un company.

Treballava fa molts anys en una empresa en que hi havia horari d'hivern i horari d'estiu. La meva companya, fos quina fos l'hora d'entrar, arribava sempre mitja hora tard. Un dia el cap em deia: “Ésta llegaria media hora tarde aunque eligiera ella el horario y siempre tendría excusa. Y luego se cree que enmienda el error saliendo también media hora tarde”. Y vaig pensar que tenia raó.

Després vaig treballar en una altra en que hi havia mitja hora flexible d'entrada. I també hi havia qui arribava passat el límit. Sempre fregant la ratlla de la “legalitat” i, of course, sempre els mateixos! I amb aquella pinta d'estressats que posen sempre, com per fer-ho servir de justificació a la seva impuntualitat. I va ser molt bo quan els del comitè van demanar un plus de puntualitat petició a la que el cap de RRHH va haver de respondre que no hi havia plus per complir amb la teva obligació. N'hi ha de tots colors!

Jo a vegades faig tard. I en sóc conscient. I ara no m'ho puc permetre. A l'hora tinc una fila de 25 que 

m'esperen i uns pares que controlen. Però només ho faig quan fer tard no perjudica a ningú altre, quan tinc una hora no lectiva. I no hi ha excusa, ho sé. Per tant sóc conscient de que ho puc evitar. Però hi ha èpoques que sembla que no s'hi pot fer més. I entres sense adonar-te en una mena de bucle i cada dia vas a més. Comences amb dos minuts, després ja són sempre cinc i al final passes de deu.

La flexibilitat és una virtut però també un terrible defecte.

Tenir controlat el temps, a part de donar una bona imatge, de seriositat i de responsabilitat, és tenir també agafat el toro per les banyes.

Em proposo a partir d'ara arribar a la feina sense presses, començar el dia amb bon peu, i si em sobren cinc minuts, doncs dedicar-los a la contemplació en lloc de voler omplir-los amb qualsevol altra cosa que ja es farà en un altre moment. Visquen els slow-matins!

Els meus passeigs de dijous (III)

Dijous, nou passeig.

Ahir vaig sortit amb més temps perquè havia de fer unes gestions al banc. Va ser un trajecte diferent. No hi havia la gent que em trobo altres dijous. N'hi havia menys perquè quan s'acosta l'hora punta de l'entrada a les escoles sembla que s'ha premut el botó d'acceleració de les partícules: nens amunt i avall i mares i avis remugant al davant o al darrere.

Vaig gaudir molt del camí, caminant amb un ritme més tranquil, relaxada, a gust. El carrer estava més buit i els qui ja hi eren també semblaven més tranquils. Clar, em vaig adonar que els qui surten amb el temps just, amb nens o sense, són sempre els mateixos. I els que són puntuals també són sempre els mateixos. Quin mal costum aquest d'anar sempre amb el petard al cul! Jo no ho puc criticar perquè sóc de les que apura fins a l'últim moment, de les que vol aprofitar tots els segons i sempre vaig amb les presses. El passeig de dijous em va servir de lliçó. El camí va ser més plaent i el passeig més conscient. I no està pas malament l'aprofitar el temps per aquest fi! Al cap d'avall no sé si s'aprofita tant el temps en aquells moments d'histerisme inconscient.

Hem de posar serenitat en les nostres vides. Canviar el ritme. Donar-se temps per a pair els moments. Sortir només 5 min. abans de casa et dona un coixí de tranquil·litat que val ben bé la pena.