Omplo el teu escenari

La meva participació en la proposta del Ricderiure de regalar un escenari es va materialitzar amb "Creuar el riu" que va agafar la Carme i va recomposar en la seva "Col.lecció de moments"

Jo vaig acollir "La paret" del cavaller de "El bosque de la larga espera" i l'he amoblat amb el que teniu a continuació:

La paret

Al capvespre li agradava sortir a caminar una mica. Això l’ajudava a allunyar les boires que corrien pel seu cap. Sovint arribava a la sortida del poble que passava pel darrere del cementiri. Quan arribava allà veia aquella paret blanca, obrada amb pedres, rajols massissos de fang i morter de calç i arena blanca. El llenç del mur, de no més de 20 passes i una alçada de dos homes, cremat pel sol i el vent de ponent de més d’un centenar d’estius custodiava unes quantes creus de ferro rovellat sota la terra roja de les quals i descansaven els morts. Presidia com a guardià un sol xiprer alt i gruixut, amb la seva forma ben apuntada i tan verd que quan començava a enfosquir semblava anar vestit de dol.
Al passar per allà davant, encara que fos un dia si i l’altre també, sempre el feia recordar les absències de la seva vida. I això que sortia a allunyar boires... Pensava en aquelles vides que d’una manera o una altra li havien deixat petjada i ara que no eren vides sinó morts encara li feien mal.
Alguns dies, molts dies, encara massa dies, una d’aquestes morts li venia molt especialment al cap i el tornava a fer plorar. Plorava de ràbia i d’impotència. Plorava perquè havia desaparegut i no se n’havia pogut acomiadar, plorava perquè ningú més li havia sabut transmetre l’alegria innocent que ell li havia transmès sempre, plorava perquè amb la seva mort havien desaparegut els somnis dels dos i tot sol no tenia ganes per a reprendre’ls.
Quan se li passava una mica, tornava a casa, amb les mans a les butxaques i el cap cot, intentant agafar aire i respirar profundament per tal de carregar les piles per recomençar.
I en això estava dia rere dia, recomençant des de l’altre costat de la paret. Necessitava entendre que en aquest costat de la paret també hi tenia coses que l’esperaven i persones que el necessitaven. Havia d’adonar-se del que feia decantar el pes de la balança.
Aquell dijous, tot just entrar a casa, va sentir que el nen que ja era al llit, plorava. De la porta estant va anar-hi directament. Un malson l’havia despertat.
- Què passa xiquet? – va preguntar-li.
- Els gormitis em volien fer mal i corria però no em podia escapar... – va somiquejar el nen.
- Ja he vençut jo als gormitis. Ja no et tornaran a molestar. Demà ja fareu les paus. Ara dorm. – Li va fer pujar el llençol per a tapar-lo bé i li va besar el front dolçament.
- Gràcies, pare. – El menut li va dedicar un somriure relaxat i es va quedar adormit novament.
Potser aquest havia de ser el pes que faria decantar la balança. Aquell somriure li havia recordat l’enyorada alegria innocent.

10.10.10

Avui es 10.10.10.
El més passat es va donar una altra moment curiós numerològicament parlant. Avui, el número apunta a la “perfecció”.
Penso que el 10 no té la màgia del 7, però si que té una personalitat adquirida per estar sempre en el llistó superior de moltes escales. És el top, el cap del top ten, la nota màxima, el millor nivell, un número bastant rodó, el quin fa saltar d’unitats a decenes, el número de dits de les mans i dels peus...
Particularment, avui era la data d’entrega de la VI Edició dels nostres Jocs Florals, ja que vam pensar que era una bona data per celebrar alguna cosa i quina millor que aquesta.
Doncs res més, espero que tots tingueu un dia 10.
Us deixo una bona cançó per que us acompanyi.

Premi "Sunshine award"

No sóc gaire donada a aquestes coses del premis ni m'agraden massa les cadenes però us enganyaria si us diguès que no m'ha fet il·lusió el rebre aquest premi que m'ha enviat el Joanfer, no "A cau d'orella", però gairebé. I per tant crec que he de ser conseqüent i agrair-lo, evidentment, i continuar amb el procés.

Així doncs jo ara també l'he de repartir, i això ja no és tan fàcil. Tots els meus candidats són diferents i cadascú s'ho mereix d'una forma especial, però ni més que els altres, ni menys que els altres. Així que espero ser justa, tot i que no podré ser objectiva, és clar, i espero també que el recolliu amb el carinyo que us l'entrego i que en feu el que lliurement en tingueu ganes.

Aquí va:
En el bosque de la larga espera, perquè entre tots els fruits d'aquest bosc se'n poden trobar de molt gustosos.

La mala hora, pel sentiment a flor de pell que transpira.

El Sitges que estimo, per les seves fotos espectaculars d'un Sitges que jo també estimo.

Al otro lado del Sauze, que ja sé que el te, però jo li daria per la seva sensibilitat que t'ofereix una dolça abraçada.

Escrits, per conèixer tant bé l'art de captivar amb el que aparentment és tant poc.

Tears of moth, por les lletres que trasporten a la seva tenebrosa profunditat.

Somnis de plastilina, per la seva constància i la simpatia del seu bloc.
Sargantanaxpress, per estar sempre en la cresta de l'ona de la informació i la culturilla i pq va ser la gota que em va impulsar a mi a crear el meu bloc.

Ricderiure bloc, per les seves iniciatives en forma de joc literari que són força atractives i en general per ser un bloc ambale de seguir.

Finestres i ventanas, per l'original col·lecció de finestres del món mundial.

El bucaro de barro, perquè moltes vegades és encantador i altres, també.

El Alfeizar, per la dansa de les seves paraules que creen una prosa intensa, comunicativa i bella.

Uff, ha costat això, eh? Però ja està. Bé i ara les normes que, lliurement, s'han de seguir per acceptar el premi són les següents:

1. Desar la imatge i postejar-la al teu blog.
2. Donar el premi a 12 bloggers més.
3. Posar un link als nomenats.
4. Fer saber als nomenats que han rebut un premi comentant al seu blog.
5. Compartir l'apreci i posar un link de la persona que has rebut el premi.

Felicitats a tots!

El valor del que tenim a prop

Vista d'Olot des de dalt del volcà Montsacopa

La setmana passada vam fer ja la primera excursió del curs.

Estudiant el tema dels volcans i els terratrèmols no podíem desaprofitar la visita a la zona volcànica de La Garrotxa on hi ha 40 cons volcànics en bon estat de conservació.

Cràter del Montsacopa

La pujada al cràter del Montsacopa i la medició del seu diàmetre prenent com a patró un nen amb els braços en creu és un interessant exercici. També ho és l’observació i manipulació de les roques volcàniques que formen el terreny de la zona i que és inevitable que agafin i es posin a la motxilla per molt que els monitors intentin concienciar-los del contrari.

Una cosa xocant d’aquesta sortida és la “convivència” amb els volcans dels llogarrenys. Per a nosaltres això dels volcans resulta extraordinari però a Olot estan integrats totalment en el seu dia a dia de manera que ningú els hi fa cas: els estudiants de l’intituts pugen al Montsacopa a fer els escalfaments de la classe d’educació física, o passegen per allà quan volen fer campana, o els avis també s’hi passegen matant algunes de les hores lliures. Segur que per a molts és un parc més, tot i que cada any visiten la zona 500.000 turistes i s’hi organitzen sortides per a 25.000 escolars.

La meva reflexió ve a això precisament, a la poca importància que li donem al que estem acostumats a veure, a vegades tan poca que ni sabem el què tenim. I no estaria de més que hi paressim una mica d'atenció perquè ens sorprendiem de moltes i moltes coses. Està bé que sortim a descobrir el món, però no oblidem que a casa nostra hi tenim meravelles per a descobrir també.

"Jo ho havia de dir..."

Quin goig de cel!

En les últimes setmanes els núvols ens decoren uns cels espectaculars. De bon matí muntanyes de núvols atapeïts i blancs fan una sanefa a l’horitzó. Semblen realment de cotó fluix, tou i net. A estones es tenyeixen de gris i la cosa es posa més trista i amenaçadora. Quan el sol comença a caure, els diferents rajos els pinten de colors a vegades rosats i altres ataronjats i brillants, deixant-te meravellat per la immensa bellesa de la natura. I molt de pressa van canviant de posició i de to fins que els enfosqueix la nit.
(ara resulta que no puc descarregar-me les fotos, bé, ja ho arreglaré i les posaré aquí quan pugui)

Reunió de pares: Prova superada!

Aquesta és una performance per la que els mestres tutors hem de passar cada any. I us asseguro que no és fàcil. Sent el punt de mira, per unes hores, de 75 pares i/o mares és inevitable una certa tensió i més quan a vegades sents al qui tens davant com a l'enemic.

Avui m'ha sortit de l'ànima dir-los-hi que davant de qualsevol problema tinguin present que estem per ajudar-nos, que al cap i a la fi estem compartint projecte, que els seus fills són els nostres alumnes i que és necessari que anem tots en la mateixa direcció.

M'han regalat uns quants somriures de complicitat que espero hagi entés bé i durin fins a final de curs.

Any nou, vida de sempre!

L’any nou ha començat ja perquè l’any, per si no ho sabeu, comença al setembre, no al gener.

Hem tingut un parell de setmanes encara de bonança per a entrar poc a poc en la rutina. Ja tenim els objectius marcats i ara ja no hi ha més treva. El temps ja comença a donar senyals també de canvi i la tardor es prepara per a entrar sense mes dilació. Dos dies grisos i refrescants són el senyal inequívoc de que ja podem treure les jaquetes de l’armari i posar més roba al llit.
A estar alerta! Perquè la tardor és preciosa, melangiosa i romàntica, madura i serena, i pinta la natura de grocs, marrons i vermells, colors de la terra i del foc, colors que ens tornen al cau i que ens fan recollir. I amb aquest recolliment a vegades ens resulta traïdora i ens porta les “depres” i les boires al cap.
Fem-li l’ullet i deixem que ens acaroni, però no que ens abraci i no se’ns desenganxi. Mirem-la des de la finestra i triem el bo que ens ofereix, però que passi, que passi, que els objectius són a més llarg termini i els hem d’assolir tots.