Sempre en el meu cor i sovint en el meu cap

De tant en tant em tornes
sense fer res, sense voler, sense saber per què.
Són impulsos, són espurnes que cueixen,
són desitjos incomplerts?
Visualitzar-te em fa somriure, em relaxa, em gratifica
i em fa pena el no tenir-te,
em fa pena que tot és ja passat.
Però em negiteja encara la incertesa
del no saber que van ser aquells petons furtius inconscients
i em fan encara molt més mal
tots els que conscientment no ens vam fer.

Gràcies Alex

M'algrat tot, m'algrat els fets del passat divendres vulguin enterbolir la veritable i bona essència de l'ésser humà, i salvant les distàncies perquè res és comparable a la barbàrie, ens arriben mostres de gent bona.

La setmana passada el meu fill va perdre la cartera. Se'n va adonar quan anava a agafar el tren al matí següent i no ho va poder fer. Diners no en portava perquè mai té un cèntim, però tenia la targeta per estudiants de la Renfe (200€), el DNI i el carnet de l'escola, documents valuosos i imprescindibles pel seu dia a dia.

A la tarda tot van ser maldecaps, anar a la policia a veure què podia fer per a recuperar-lo i demés.

Al dia següent al vespre, en arribar a casa hi ha via la cartera a la bústia amb aquesta nota:

Quin gest! Quina alegria vam tenir! Doble alegria: la de recuperar allò perdut amb el consegüent estalvi de maldecaps i la constatació de que encara hi ha bones persones.

Com que no va deixar cap telèfon per a poder-li agrair i com no sé  cap altra manera de fer-ho li dedico aquesta entrada i li desitjo el millor.