dimarts, 20 d’octubre del 2009

FINESTRES

Sempre m’han agradat les finestres. Primer les fotografiava, desprès les vaig pintar. Ara ni les fotografio ni les pinto però em segueixen agradant. Són com els ulls de cada casa. Són com el mirall de l’anima de qui hi viu a dins. No us heu parat a pensar-ho mai?
Quan viatges veus diferents tipus de finestres dels quins tenim aquí i, és clar, és que la gent també és diferent i és diferent el clima i la manera de fer les coses i això es veu en les finestres. Els nòrdics no tenen persianes, tenen cortinetes de ganxet i flors, moltes vegades per dintre del vidre, en una represa que solen tenir a les finestres per dins. Què cucos ells! Grans finestres i sense tapar res, oberts a l’exterior, en primer lloc suposo que per poder capturar tota la poca llum que tenen i l’altra raó potser és que no tenen res a amagar. Si ens fixem en com eren les “finestres” en les construccions de l’edat mitjana ens adonem que eren petites, estretes. Una funció d'aquestes petites obertures era la de protecció, com menys obertures menys facilitats d’entrada per l’enemic, però també menys oberts al món, a les idees noves, a l’aire fresc, al progrés...
De les finestres en podem fer dues lectures bàsiques: una el que representen vistes des de fora, és a dir, el com cadascú veu en una finestra des de fora, el com és estèticament i el que deixa veure de dins; l’altra el que representen des de dins cap a fora, el que veus sent a dins d’un edifici quan mires per la finestra cap a fora.

L’estètica de la finestra forma part de l’actitud que prenem davant la vida. Si tenim les finestres obertes vol dir que no tenim por, que ens agrada la llum, l’aire renovat, que deixem entrar la vida, que estem oberts al món. Les finestres que tenen persianes o porticons i que sempre estan gairebé tancats, veient el món només a través de les escletxes que tenen... vol dir que no som clars, que ens volem amagar però alhora tafanejar el que passa a fora sense que ens vegin, som introvertits, una mica falsos, desconfiats o tímids. I entre una postura i l’altra tota una gama de postures, del negre al blanc es sol passar per uns quants grisos. Ara trieu i remeneu i digueu quina finestra més us agrada.

2 comentaris:

  1. Sempre m'ha agradat mirar cap a les finestres. És una curiositat innata. Però sempre m'he considerat un voyeur. Deuries escriure més. Ho fas molt bé. Les teves reflexions tenen una no sé què d'especial... Per cert, llegir "FINESTRES" m'ha recordat aquella cançó de Maria del Mar Bonet, "Petita estança", quan diu allò de:
    Enmig del pit hi tenc una finestra blava oberta sobre el port d'una illa blanca i et mostrarà la mar tempesta i calma.
    Salut Teresa.

    ResponElimina
  2. M'alegro de que t'agradin les meves reflexions. No podem pretendre que tothom estigui d'acord amb un, però quan és així et sents recolzada.
    Ja m'agradaria poder escriure més, però no sempre hi ha temps per l'oci, tot i que entrades com la teva m'animen a aprofitar els moments per fer-ho. Gràcies.

    ResponElimina