Ommmmmm!

Davant de la bellesa a vegades no calen paraules. Aquesta imatge és bella, és pau, és calma, és puresa, és Ommmmmmmmmmmmm.

Joc de Lletres

La Jomateixa proposa i jo, endavant!

Aquests són els meus dos microrelats pel Joc de Lletres del Sant Jordi 2015.

ENREDADA

El dilluns començava fatal. El pirata d’en Miquel m’havia ben enredat. Aquella habilitat seva de fer-te creure el que volia.

Em vaig enfadar molt quan em va dir que marxava a Austràlia.

I al vespre es presenta disfressat de cangur i amb un ram de les meves roses preferides.

ELS OUS NO

El rebost del castell havia patit l’assalt d’aquell grup de pirates que havien pujat pel mur del penya-segat. L’únic element que havien deixa’t intacte eren els ous. La darrera salmonel·losi a bord havia minvat la tripulació i no volien arriscar-se a tenir més baixes per culpa de les gallines.

Espero que us agradin i que us animeu a participar-hi.

C-35 Km 30

Cada dia faig el trajecte cap a la feina dos cops o quatre, en funció de si vaig a dinar a casa o em quedo al cole. A mitat de camí hi ha aquest xiringuito. Quan la cadira és a fora vol dir que la noia està treballant, quan està a l'espera de client hi és asseguda i quan ja ha plegat la cadira és darrera la tanca de la carretera. Hi passo tantes vegades que l'he vist de totes maneres: l'he vist baixant d'un cotxe (finalitzant servei) i també pujant-hi (començant la feina) i sobretot l'he vist esperar, sota un sol de justícia, sota un fred rigurós però sempre al peu del canó.
Cada dia quan la veig penso en la vida que deuen portar aquestes noies, en el que es deuen trobar, en les mils d'anècdotes que deuen tenir, de bones i de no tant bones, en si realment no tenen una altra sortida o en si potser els agrada, perquè n'hi ha que sí que els agrada. També he vist rondar per allà alguns homenets sense gaires ganes de consumir, bé amb ganes segur, però amb intencions més aviat de marejar la perdiu... Qualsevol dia hi trobo a algun conegut. Quin flash oi?

7è ANIVERSARI

Aquest any volia celebrar el meu bloganiversari i se m'ha passat. Pensava que era a l'abril i avui quan ho he anat a mirar he vist que el meu primer salt en aquestes contrades el vaig fer l'1 de març del 2008. Home, no fa pas quatre dies! Val la pena no callar-ho. Ha plogut bastant des de llavors i la vida m'ha fer passar per unes quantes ziga-zages. Però de moment aquí estem, amb el ritme que les circumstàncies permeten però encara amb moltes ganes d'anar explicant cosetes a tothom que les vulgui llegir.

Qui som?

"Els defectes que més ens molesten dels altres són el reflex dels nostres propis defectes"

He sentit aquesta reflexió en diverses ocasions i de diferents fonts i totes elles de contrastada credibilitat.

La primera vegada que ho vaig sentir em va cridar l'atenció i no m'ho vaig creure gaire. Al cap d'un temps ho vaig tornar a escoltar i vaig pensar: "·Carai, tornem-hi!". No fa gaire va tornar a sortir en una xerrada a la que assistia i gairebé em va inquietar el pensament.

Tanta remor no pot ser perquè sí. Tal vegada és perquè potser ja veig que deu ser cert tot això, malgrat no m'agradi admetre com a defecte meu allò que critico tant dels altres. Això és com la caiguda d'un ídol: no dec ser tan bona peça com pensava.

Aquest any tinc una companya de feina a la que no aguanto . Treu el pitjor de mi. És justament la meva paral·lela, amb la qui justament he de preparar totes les programacions i tota la feina del curs. I no és que sigui mala persona, que no ho sé, però la química no hi és per molts esforços que jo faig. I em fa molta ràbia pensar que el que no aguanto d'ella és el reflex del que jo sóc. I en realitat no em cau malament només a mi, li cau malament a tot el claustre, però això no justifica que les coses que no m'agraden d'ella siguin també defectes que jo tinc. Uf!

És més dur del que sembla a primera vista admetre tot això i ho estic treballant. A veure quin exercici m'ajuda a canalitzar degudament tot aquest rebombori. D'entrada estic fent un exercici de paciència que es mereix un premi. La cap d'estudis diu que em farà un diploma a final de curs.

D'altra banda, tot això no estaria malament que també funcionés en sentit invers. És a dir, que totes les coses bones que veiem en els altres haurien de poder ser les coses que nosaltres tenim, oi? Però d'entrada penso que no va així. Jo del que trobo bo dels altres més aviat és el que m'agradaria tenir però de moment sóc conscient de que compto amb moltes mancances.

Quina feinada això de la construcció d'un mateix!

Potser és que he començat molt tard a fer aquesta labor... però això potser que us ho expliqui un altre dia.

Metàfora paranoica

Aquest matí agafant forces, asseguda tranquil·lament amb música relaxant al cotxe abans d’entrar a l’escola observa el panorama.

Se m’ha acudit això:

Estranys éssers sobrevolen la ciutat,

espiadimonis metàl·lics observen des del cel

mentre formigues sorolloses es mouen a molta velocitat.

Corren i giravolten les corbes d’un racó de Montmeló.

I a continuació hi ha hagut la següent reflexió:

“Talment aquests podrien ser els pensaments d’un paranoic"

I a continuació m'ha vingut una verborrea mental que m'ha fet por:

"Paranoic? I per què paranoic? Ho dic amb connotacions negatives i potser m'ho hauria de fer mirar, perquè ben mirat a vegades jo si que penso que estic perdent el seny. Però, de totes maneres, la creació, la inspiració, el sospir del moment, no ha de tenir límits. M'ha rajat això i visca la rauxa! Ningú és pot ficar en el cap de ningú altre, els camins de les nostres ments són inescrutables"

Lo que encontré bajo el sofà de Eloy Moreno

És el segon llibre de l'Eloy Moreno que repeteix estil. De lectura fresca i àgil narra un dia a dia molt quotidià. Et convida a reflexionar sobre la pròpia vida, sobre els sentiments, la lluita entre els aparents i moltes vegades els que no ho són tant però que estan allà. També fa alguna inserció en la crítica social i política. En aquesta ocasió a més a més fa un bon homenatge a una ciutat que no conec però que amb els ulls tancats aniria a descobrir després d'haver llegit el llibre: Toledo. 

He passat bones estones amb aquesta lectura que dona peu a versió cinematogràfica i tot ja que quan la llegeixes gairebé veus els carrerons i els detalls de seductora l'arquitectura de la ciutat.