Joc literari 194è d'en Jesús M. Tibau: El tret traidor.

En Jesús M. ens proposa un relat de gènere negre que càpiga en un post it.
Aquí el teniu:

Per a que ho pogueu llegir millor:

Aquella maleïda bala havia rebotat no sé on i havia canviat el seu trajecte incrustant-se al cap de l’Hug. Ja no hi podia fer res i no hi cabien sentimentalismes. L’Hug era mort, li rajava la sang cara avall mentre el Kim fugia amb el cor trencat i empassant-se les llàgrimes que li rodolaven per les galtes.

Mireu ara per tots els forats... (Actualitzat)

La vostra creativitat ja està donant vida a la meva proposta.
Espero n'hagueu gaudit.
Aniré afegint aquí tots els links perquè en pugueu gaudir també tots.

Agraeixo la seva participació a:
Dissortat de En el bosque de la larga espera
Ric de Ricderiure bloc
Adbega de El meu racó
Garbí24 de Garbí24
Núria de Cassa Massa (aquest link és del bloc però el relat és aquí)
Carme de Col·lecció de moments

Elfreelang de Si dubto és que sóc, si penso és que sóc

Montse de Fons d'armari
Sergi de La meva perdició

Jesús de Tens un racó dalt del món

Filadora de Fil a l'agulla

Rafel de La Cerdanya des de Can Fanga

i també (en castellà) a:
Scrit de Escrits
Lenore de La mala hora
Deomises de Es desclou la tenebra

i als qui ho faran pròximament.

La mirada des d'aquell forat

La Núria de Casa Massa també ha volgut participar perquè li agrada escriure, però m'ha dit que com que el seu bloc no és de contingut literari (es deu pensar que nosaltres tenim mitja cadira a la república de les lletres catalanes...) millor que ho pengés jo aquí. Així que, vet aquí una altra versió de mirada pel forat:

Havia vist el forat al mur des que vivia en aquell pis atrotinat. El mur dividia un pati en dos, de poca cosa li servia, va pensar, perquè de moment, vivia tot sol en aquell edifici.
De cop, un dia va sentir moviment a l'altra banda del pati. Algú nou s'havia instal·lat al pis del costat. I va provar sort.
Des del forat, va veure-hi una dona, que li va semblar bonica i interessant. Estava tant de costat però, que gairebé només la intuïa.
De cop, es va sentir ben absurd i va retirar la vista.
L'endemà però, va tornar-hi. I aquella dona, era matinera i ja feinejava pel pati. Les plantes, la regadora, estendre roba, prendre el sol, tant li feia, era primavera i s'havia d'aprofitar aquella primera escalfor. Si feinejava per la cuina només la sentia i llavors se la imaginava. Va descobrir que allò també li agradava, potser més i tot que mirar-la directament.
Ell es creia formar part de la seva quotidianitat i el feia sentir bé, era una sensació agradable.
Vivia tranquil, perquè ella semblava no notar cap presència, cap espia, ni cap ull misteriós que la vigilés. Mai no havia fet cap moviment que li fes pensar que potser algú podia observar-la.
Quan hi va pensar, havien anat passant setmanes dies i ell s'ho havia agafat com a costum: sentia algun soroll (totes les finestres estaven obertes) i de seguida sortia, a mirar.
Ella s'havia convertit en una constant ja de la seva vida, en els darrers temps. Creia endevinar quan ella estava contenta o quan se sentia trista i quan no tenia ganes de fer res. De vegades, també escoltava les seves converses per telèfon i amb això coneixia també algun dels seus moviments.
Un vespre, ja entrada la tardor, va sentir cert rebombori. Semblava que hi havia una festa, potser ella celebrava alguna cosa.
Es va acostar com sempre al forat i sorprès, va veure que, ben a la vista, li havien deixat una nota: És el meu aniversari, perquè no em fas un regal entrant a casa per la porta?

"LA MIRADA DES D'AQUELL FORAT"

En el temps que porto en la blogosfera he vist que una pràctica habitual són els jocs literaris. Primer n’era mera espectadora (lectora en aquest cas) i poc a poc vaig animar-me a treure-hi el cap de manera més activa i passar a ser-ne escriptora. I m’agrada molt. I ara fins i tot m’animo a proposar alguna cosa.
M’encanta la gent amb iniciativa. A mi m’agradaria tenir una idea brillant amb la que enganxar-vos però de moment fa un temps que en tinc una que em fa ballar el cap i que ara us presento. Aviso que no és ni original, ni genial, ni diferent, ni res especial, només n’és una més, però que espero hi participeu amb ganes tots els qui us agrada escriure i als que no tant, doncs que us animeu a provar. (També espero que el meu poder de convocatòria no sigui massa patètic, hauré de fer una mica de campanya i enviar alguns mails a qui em pugi ajudar en això del marketing…)
Bé, no m’enrotllo més i va aquí la proposta:
Es tracta de fer una petita (o mitjana) història sobre el que us suggereixi la foto que he titulat “La mirada des d’aquell forat”

La mirada des d'aquell forat
Arenys de mar, Maig 2010 x Laura T. Marcel

El format serà lliure, no vull tallar ales. Estaria bé un mínim de 300 paraules, però endavant cadascú amb la seva creativitat. S’acceptà tant poesia com prosa i del gènere que més us provoqui: romàntic-carrincló (rosa-pal), ciència ficció i/o futurista (gris metàl·lic), eròtico-festivo (roig passió), contes, misteri, por, negre, groc, lila i de qualsevol color.
No puc oferir sucosos premis, com fan alguns, i espero que, en el meu cas, només les ganes us encenguin el motor.
Podeu publicar el relat en el vostre bloc i posar-hi l’enllaç a aquestes bases per si algú més que ho veu s’anima a participar-hi. I quan ho tingueu, us agrairia el link corresponent en el comentaris d’aquesta entrada, per tenir controlat “l’allau” de textos. xDDD.
Avui és 12 de febrer, santa Eulàlia o santa Laia, un bonic nom per un bonic dia. Potser de moment no tanco la convocatòria amb cap data i en funció de l’èxit ja posaré els punt sobre les is, d’acord?
Doncs, endavant!!!

Ah! I si algú no té bloc o el té en aquests moments tancat o en repòs i hi vol participar, doncs que m'envii el relat al meu correu i ja el penjaré jo. Jo dono més facilitats que els bancs, ja ho veieu.

Incívics. Injustícia. Indignació.

Estic indignada. Dilluns al vespre em van donar un cop al cotxe brutal. Ni jo ni el meu fill que anava amb mi ens vam fer res perquè no havia de ser, però podia haver estar bastant important. El cotxe no el puc agafar perquè la porta ha quedat despenjada, a part d'abonyegada i foradada. Però el més fort és tot el que va passar desprès del xoc.

El culpable (jo anava pel meu carril respectant les normes) va donar-se a la fuga. Em va deixar allà, amb el cotxe girat, la porta del darrere meu totalment enfonsada i creuada al mig del carrer, tremolant de l’ensurt i en estat de shock . En aquesta ocasió la col·laboració ciutadana va ser lloable. De seguida va venir un noi i em va dir que havia pres nota de la matricula. Li vaig demanar el telèfon per si el necessitava com a testimoni i me’l va donar. Una parella que hi havia a la vora també em van donar el nom i el telèfon per si el necessitava. Em van preguntar si estàvem bé i com que el cotxe funcionava vaig acabar d’arribar al destí. En acabar vaig anar a la policia a denunciar el fet.

La meva primera i grata sorpresa va ser que un altre testimoni ja havia anat a fer la denúncia del fet i la policia ja estaven buscant a l’individu. Al cap d’una mitja hora de ser allà va venir un senyor i em va reconèixer. Venia a dir a la policia també el que havia passat i el lloc on havia vist el cotxe que havia fugit, aparcat. Aquesta va ser la segona grata sorpresa.

I com us podeu imaginar després de tot això van venir les sorpreses ingrates. Van trucar a l’amo del cotxe i va dir que ell estava fora de la ciutat i que no sabia qui conduïa el seu cotxe. Després la policia em va dir que semblava que si que tenia assegurança però que sortia en la pàgina de Trànsit un missatge d’avís d’alguna cosa. Resulta que no tenia la ITV passada des del 2006. Més tard es va esbrinar que l’individu tenia el carnet de conduir retirat i que la policia sospitava que sí que era ell el que conduïa. Total que la cosa no pintava bé.

Però pitjor va pintar quan em vaig posar en contacte amb la companyia d’assegurances que d’entrada em va dir que la cosa seria lenta i que no m’asseguraven que se’m pagués la reparació encara que tingués assegurança si ell no reconeixia la culpa o assumia la responsabilitat com a propietari del vehicle.
No tinc paraules per a dir amb paciència el que sento i el que penso. Em plantejo si seguir pagant les meves assegurances o passar de tot com aquesta colla de delinqüents que circulen pel món i que queden immunes dels seus actes irresponsables. Està clar que la llei afavoreix als xoriços i que la justícia no ho és gens.
Ja tremolo del resultat del peritatge, perquè tinc bastant clar que d’entrada hauré de desembutxacar la pasta, que no serà poca, si vull tornar a conduir aviat el meu cotxe.

Quines penques!!!

Pandora al Congo

Feia temps que tenia pendent la lectura de Pandora al Congo d'Albert Sánchez Piñol. Me l’havia comprat per recomanació d’un amic i allà estava, esperant el seu moment. I aquest va arribar.

He de dir que és un llibre que m’ha sorprès. No tenia ni idea de l‘argument i la veritat és que no es fàcil definir-lo. Diria que és original, sorprenent, una mica surrealista, diferent... està bé. Només bé. Vull dir que no m’ha agradat com m’esperava. Inclús hi ha hagut episodis en que se m’ha fet pesat. No m’ha fet pensar gaire, no m’ha remogut, però m’ha fet distreure unes quantes hores i al final guarda uns girs en que sembla tenir dues novel·les en una.
Malgrat tot, recomano la seva lectura.

190è joc literari: Ja no es fan jerseis de llana.

Els amos havien tancat el negoci i jo no em sabia estar en un altre lloc que en aquell on havia passat pràcticament tots els dies de la meva vida. De ben petit em van portar a aquesta botigueta on cada tarda venien les clientes de la mestressa a aprendre a fer jerseis de llana.
La Neus era molt xerraire, no sabia estar ni sola ni callada. Pel matí no venia massa gent, les “marujes” tenien feina a casa seva, a fer llits, a passar l’aspiradora, a polir la casa i a preparar el dinar. I ella i jo passàvem moltes hores sols i quan li donava per xerrar m’explicava coses. Jo a vegades la mirava amb ulls de pena per a veure si s’adonava que m’estava atabalant amb aquells rotllos però ella ni així, xerra que xerraràs.
Per la tarda venien les dones del barri a fer punt. Algunes venien més que res a fet petar la xerrada també. Quanta solitud hi ha a les vides de la gent! Però mira, en alguns casos aquelles dones s’ajudaven les unes a les altres només escoltant-se i al final més que clientes moltes s’havien convertit en amigues. Pentinaven al més clenxat i si l’objectiu era femení, es posaven les botes. Però tot anava prou bé i no feien mal a ningú, només algun jerseiet pels nets de tant en tant.
I a mi totes em coneixien i em tractaven prou bé. Jo, quan la reunió era gran, em col·locava en el meu racó, controlant el carrer i veient passar la resta del món per fora, els qui portaven caçadores de pell o anoracs de nylon.
Però no tot dura eternament i alguna cosa anomenada crisi va fer que poc a poc les senyores deixessin de venir i finalment el negoci no rutlles gaire i es va haver de tancar.

I jo què? Què podia fer jo sense controlar com anava circulant el personal que no portava jerseis de llana? Quedar-me a casa tot el dia i escoltar només les dissertacions de la Neus era per a tornar-se loco. Així que xino-xano, cada tarda sortia sol a passeig i anava a vigilar el local, a veure si algú s’acostava benevolent, interessat en un cartell negre i vermell que havien penjat al vidre.De tant en tant algú es parava i semblava que s’apuntaven uns números en una màquina que tots portaven a les butxaques. I jo intentava distreure’m veient, des de dins, com anava el món per fora.