Aquest any, tot i que estic en contra del consumisme impulsat pel maleït
Black Friday, me n’he aprofitat comprant entrades de teatre amb un bon
descompte. He anat a veure MAREMAR.
La posta en escena d’aquesta obra és brutal! Els decorats són molt
simples i amb quatre coses que van movent a la vista del públic els mateixos
actors s’ho fan tot, però no és el què sinó el com, el que dona valor a cada
escena. En el fons de l’escenari hi ha una cortina, sobre la que es projecten
imatges: a vegades el mar, a vegades ciutats destruïdes, i més vegades el
mar... Amb unes quantes arrugues a la cortina i un joc de ara la faig pujar
d’aquí i d’aquí no, ara la deixo caure fins a la meitat o ara tota avall,
aconsegueixen que la cortina formi part imprescindible de tot el que passa
davant. Com em va dir al sortir l’amiga amb qui vaig anar a veure l’obra, la
cortina parla.
I davant de la cortina també hi passen moooltes coses. Unes veus
magnífiques ens expliquen cantant part de la història, ho amenitzen amb algunes
coreografies que sense ser danses espectaculars, donen molta vida a la història
i on tots i totes acaben amb la respiració ben accelerada.
La Mercè Martínez, fa d’una mena de narradora i tracta d’explicar una
història a una nena que plora desconsoladament en un camp de refugiats perquè
ha perdut als seus pares. Es tracta de la història de Pèricles, el princep de
Tir, qui fugint d’un cruel dictador recorre la Mediterrània. Durant el seu
viatge s’enamora de Thaïsa, filla del rei de Pentàpolis, amb qui es casarà.
Thaïsa es queda embarassada i en el viatge de tornada cap a Tir, enmig d’una gran tempesta, el seu vaixell naufraga i a la
seva dona Thaïsa la llencen al mar creient que és morta després de donar a llum
a Marina. Pèricles deixa a la seva filla en custòdia a Cleó i Dionisa perquè la
cuidin. La família queda separada. A partir d’aquí comença la història de la
supervivència de cada un dels membres de la família, superant, tot i la
desesperació interior que cada un d’ells porta dins, les dificultats que la
vida els va presentant, fins a aconseguir retrobar-se, gràcies a les circumstàncies
fortuïtes que fan que la història pugui tenir un final feliç.
Malauradament, aquest final feliç no sempre és possible
en la vida real de moltes famílies que la crueltat de la guerra o la situació
crítica dels seus països llença dia rere dia al mar, en busca d’un lloc millor
o d’una vida més digna.
Maremar és una metáfora
sobre la tragèdia que pateixen moltes d’aquestes families explicada a través
d’una historia de Shakespeare i musicada per Lluis Llach.
Del tot recomanable!
