Experiències gastronòmiques

Ja coneixia l'Addis Abeba i ahir vaig repetir. El mateix encant que quan hi vaig anar el primer cop, ja fa uns anys. La diferencia és que em va costar trovar-hi lloc perquè el local és petit i sempre està a tope. Les meves amigues, a les qui volia fer conèixer aquets lloc i entre les que hi ha poques adeptes als llocs no convencionals van consultar prèviament a internet i van veure que totes les valoracions eren bones i les vaig poder fer decidir.

L'Addis Abeba és un petit restaurant etiop al barri de Sants. Un lloc molt autèntic en el que regna d'una banda l'amabilitat dels qui hi treballen que et somriuen amb els llavis, amb els ulls i amb l'ànima contagiant la seva aparent pau interior i que t'ensenyen a gaudir del seu menjar amb els 6 sentits:

• la vista: del qual no cal donar més explicacions si mireu la foto del plat per a tres.
  
  
• l'oïde perquè en el local hi ha música de fons del país.
• el tacte perquè no hi ha cuberts, el menjar s'ha d'agafar amb les mans.
• l'olfacte perquè es desprén l'amalgama d'olors de la combinació.
• el gust perquè obviament has de degustar el que primer et fiques pels ulls i després anirà a la boca.

I el sisè?

El sisè és el del saber compartir perquè això que veieu és el menjar per tots els qui seuen al voltant del mesob, la taula tradicional que ells fan servir. El menjar, carns estofades, verdures saltejades i llegums cuits, es serveix en plats compartits a sobre de trossos d'injera que és un pa pla base de la seva cuina. Consisteix en anar estripant trossos d'injera per a treure bocins de menjar.

La taula tradicional en que se serveixen els menjars és el mesob, teixit de palla i cobert amb un tap del mateix material quan no s'està usant.

I a vegades s'hi pot gaudir del ritual del café que en un racó del local, si no hi ha molta gent, el porten a terme i que dura unes dues hores.

Una molt grata experiencia.

Totes les meves amigues en van sortir encantades!

Tensió superficial de la llet

L'obra d'art del post anterior és un experiment per a demostrar la tensió superficial de la llet i les propietats del sabó davant del greixos. Jugant amb tot això i de manera molt senzilla s'aconsegueix obtenir aquests "quadres tant espectaculars". Els nens a l'hora que aprenen s'ho passen molt bé i aconsegueixen quedar-se amb la boca oberta només amb el toc d'un cotó sucat de sabó líquid sobre les gotes de colorant que hem posat a sobre de la llet.

Ho podeu provar.

Les gotes de colorant resten al mig del plat, sobre la llet sencera.

Toquem amb el cotó dels bastonet sense res i pràcticament no passa res.

Quan toquem amb el cotó impregnat amb sabó fa que els greixos que conté la llet "fugin" i com que hi ha els colorants per sobre aquests es belluguen de manera "impulsiva" i fan aquests efectes visuals que criden l'atenció.

No remenem res, només anem canviant els cotonets de posició i els colors es van barrejant dibuixant bonics i colorits efectes.

Art? Què és l'art?

Us agrada? Alguna idea de com es fa això? Potser amb la següent imatge tenia alguna pista...
 

I ara, sou capaços de definir que és per a vosaltres l'art?

Tradicions

Aquesta és la meva participació en la proposta d'aniversari de la Carme, tot i que vaig una mica tard. Espero que encara no hagi caducat. Hi he aconseguit colo·car 31 paraules (no se si ho he fet bé, pq fins i tot a mi em semblen moltes però sembla que avui la inspiració em venia de cara. Espero que us agradi. I ja que hi som repto a la Carme a que hi faci un dibuix, aquarel·la, fotografia... el que ella vulgui per a il·lustrar el meu relat. Què Carme, acceptes el repte?

Quan era petit el Tonet sempre havia estat inquiet, "estàs fet un bon esmolet!" li deia l'àvia quan el veia passar tan eixorit, corrent carrer avall com una rubinada amb les mànigues de la camisa arremissades. "Puja, que hi ha una xicra de xocolata per a berenar"

I ell, en sentir xocolata, feia una rialla i no s'ho feia dir dos cops. 

La coneixeu a aquesta àvia?

Només entrar a la porta del carrer ja sentia la flaire i pujava els graons de tres en tres amb alegria. 

Li feia una petó a l'àvia i cap a taula falta gent! La llum de la sala era pobre però allò que fumejava sobre taula acoloria el moment. L'avia, que era tota tendresa, acaronava el menut i li feia pessigolles i gaudia de la seva companyonia una estoneta que es convertia en un racó de pau i d'estima que no tenia preu. Quan acabava li xiuxiuejava quatre paraules a l'orella, feia dringar uns cèntims sobre la taula i li picava l'ullet amb complicitat. Ell li feia una forta abraçada que li sortia de l'anima. Agafava la moneda amb il·lusió i xino-xano tornava a agafar el camí de les atzavares que el portava a l'Antaviana, el centre on anaven moltes tardes tots els menuts del poble a practicar les dances per la festa major. Allà sempre hi havia xafarnelis, sobretot fins que no hi eren tots per a poder començar. Mentrimentres movien el batastoll d'instruments i posaven tot al seu lloc aprofitava per a festejar amb la seva "amiga". Hi havia temps per a tot. I al vespre quan arribava el final els ulls espurnejaven de la feina ben feta recordant que tot allò li devia al seu pare.

El viatge de la vida

La vida és un camí.

Comença quan naixem i ens hi van conduint de la mà fins que un dia decidim volar. Ens deslliguem de la mà amiga i ens arrisquem a triar i decidir per a nosaltres mateixos per on anar tirant. Descobrim llocs nous i persones noves amb les que recórrer altres vies i anem fent. A vegades tenim ben marcat el mapa, tenim clares les opcions i anem fent milles. D’altres no resulta tant fàcil, bé perquè dubtem o bé perquè ens adonem que la senda que un bon dia vam triar no ha resultat l'adequada per a nosaltres. En ocasions el camí és planer però d’altres ens resulta molt costerut, amb molts obstacles que superar i en el pitjor dels casos amb dificultats infranquejables. Davant de totes aquestes situacions que se’ns van presentant hem d’anar resistint, reconduint, tornant a decidir per on tirar o com fer-ho. No sempre és fàcil. No sempre ens veiem amb cor de continuar o inclús a vegades preferim tirar endavant enlloc de recular i reconèixer errors. Què complicat que és a vegades el viatge!

I la motxilla se’ns va omplint, de bones i no tant bones experiències, d’aprenentatges que a vegades serveixen i altres no, d‘emocions, d’engrunes de vides dels altres, de fum de colors, de plaers i de dolors, de cicatrius i d’il·lusions...

I de tant en tant trobem una cova on fer un descans i poder recapacitar, i en el recapacitat hi entra tot: el penedir-nos d’haver agafat aquell trencant, el qüestionar-nos que hauria passat en aquell altre, el plorar per no haver compartit l’experiència amb algú, l’enrabiar-se per haver perdut algun company de viatge o l’alegrar-se d’haver gastat les soles de sabata en aquell empedrat.

Cadascú fa el seu camí. Inexplicablement sovint persones properes prenen decisions allunyades que els fan anar per rutes distintes, però sabeu allò que diuen de que tots els camins porten a Roma? Doncs, en ocasions després de donar moltes voltes també hi ha camins de carro que van a parar finalment a vies que no sabíem ni que existien i hi ha camins que es creuen i  que poden oferir moltes sorpreses. Potser els encreuaments de camins són segones oportunitats...

La vida es configura a partir de totes les decisions preses i per descomptat també de les no preses.

Transformació d'una tarda

Un mateix cel en diferents moments d'una tarda. Un bon espectacle en cada moment!

No em repliquis!

Hi ha hagut un anunci aquesta campanya nadalenca que cada vegada que el sentia em feia pensar en algú que no era el qui parlava però si que la veu em recordava molt, molt i molt a una altra veu coneguda. 

Potser, en general, no ens fixem gaire en aquesta característica particular i específica de cadascú però la veu, i inclús la manera d'expressar-nos es una cosa tant nostra, de cadascú vull dir, que és un tret diferencial. Segur que per un cec això és el seu dia a dia, però els qui gaudim de tots els sentits parem més atenció al que veiem que al que escoltem.

Avui he conegut al germà d'una persona que coneixia molt. Abans d'entrar al seu despatx, sense veure'l, el sentia parlar i pensava que era ell: el mateix to, el mateix ritme, el mateix timbre, la mateixa expressivitat, però, oh sorpresa! grans diferències en el físic.

He pogut comprovar que els germans, o inclús els pares i fills, es poden assemblar més en la veu que en el físic.