La insoportable levedad del ser

Fa dies, què dic dies..., setmanes, mesos... que no em trobo bé. Potser són nervis, no ho descarto. Això dels nervis és un gran recurs. I a més, amb el ritme de vida que portem, sempre hi cap aquest factor i amb gran percentatge d’encert.

Finalment vaig anar al metge. Amb recança. I amb por. Amb molta por. Perquè avui en dia es va al metge amb por. I vius entre el sentiment de no anar-hi perquè tens por de que et trobin alguna cosa que no vols o el neguitnde no demorar-te gaire perquè no sigui cas de no anar-hi massa tard.

Doncs bé, com us deia, vaig anar al metge.

- Fa temps que tinc mals de panxa. I quan vaig al lavabo hi ha episodis de diarrea i de restrenyiment sense més ni més.

Fins aquí van escoltant amb cara de pòquer però llavors bé la paraula màgica que ho activa tot.

- El meu pare va morir l’any passat d’un càncer de colon.

I ja veus com agafen el boli i el receptari i sentencien:

- Farem una colonoscòpia per a descartar coses. Cal tenir present el factor hereditari

I au, a preparar-se per la prova de la qual no cal donar detalls. En despertar-te de l’anestèsia, encara mig grogui, em donen la notícia de que han trobat un pòlip i que s’ha de portar a analitzar.

- Com? Un pòlip? I això?

- Res, té bona pinta. Demana hora al teu metge en tres setmanes.

I te’n vas cap a casa, amb el cap emboirat, mig de l’anestèsia encara i mig de la notícia que t’han donat. Un pòlip? I que és exactament un pòlip? Tres setmanes! Uff, així va començar el meu pare....la màquina dels horrors ja s’ha posat a donar voltes!

Finalment reculls els resultats i et donen la boníssima notícia, sense gaires més explicacions, de que és un pòlip dels millors que hi ha, dels que rarament evolucionen en càncer. I respires profundament.

Als pocs dies i aprofitant les vacances vas a fer-te la revisió ginecològica de rigor.

- Tinc molèsties al pit.

Mira, toca. No diu res. Et col·loques en posició, i allà mateix, amb les cames obertes et diu: “Tens un pòlip que et vaig a treure ara mateix” I clar, s’encén una altra vegada el pilot vermell. “Ui, quin mal!” mentre el ginecòleg va burxant pel teu interior, i diu: “Relaxa’t, estàs molt tensa”. Aquest comentari és empàtic??? Com vol que estigui si m’acaben de dir que tinc un pòlip, que me’l treu ja, allà, en viu i en directe, i quan a sobre ja és el segon en un mes?

Tres setmanes més i nous resultats. Les molèsties del pit van desaparèixer del tot i van passar a ser pura anècdota. La mamografia va sortir bé i tampoc el pòlip va tenir més transcendència. Però jo encara no em trobo bé.

Paral·lelament a això tant personal, aquest setembre hi ha hagut dos casos de càncer de colon sonats, per ser personatges públics, molt joves i que han encarat molt obertament el tema amb escrits als medis que et fan posar la pell de gallina: en Carles Capdevila i en Pau  Donés.

Quan m’han fet reflexionar! Com m’he vist reflectida en moltes de les seves reflexions, tot i amb les diferències! Perquè avui són ells però el pitjor de tot és que no sabem si demà serem qualsevol de nosaltres. I la seva por és la meva por, la seva pena és la meva pena, les seves ganes de que tot passi són les meves ganes de que tot passi.

Mai ha pogut estar tant de moda allò de “la insoportable levedad del ser”.

Déu ni do els temps que ens toquen viure!

Potser algú pot pensar que estic en fase pessimista, però crec que toco molt de peus a terra i això és el que hi ha al meu voltant i tristament al voltat de tots.

Llegiu:

http://www.ara.cat/firmes/carles_capdevila/mal-dir-que-tens-cancer-carles-capdevila_0_1422457760.html

http://www.ara.cat/firmes/carles_capdevila/Petons-duna-mare-gran-mon_0_1438056281.html

http://ultimahora.es/noticias/cultura/2015/10/02/163121/pau-dones-hoy-estoy-triste-triste-porque-tengo-cancer.html

Una bona menja

Sabeu què és això?

Doncs com dic al titol, una bona menja (un manjar, dirien els del país veí): Flors de carabassó.

A casa sempre hi ha hagut hort però mai se li havia acudit a ningú menjar-se les flors de carabassó. Ni als de casa ni a ningú del poble. Però ves per on que amb les tècniques culinàries que tantes novetats i tant coneixement van aportant en els darrers anys, vaig descobrir ja fa un temps com fer-ho i realment són molt bones.

Fins no fa gaire, ningú menjava flors. Potser perquè les flors són tan maques que fa com pena menjar-se-les. Però ben mirat, i sigui per una raó o per una altra, ja que la seva bellesa és força efímera, tant se val de poder-les aprofitar al màxim. I degustar-les amb el paladar, a més a més de amb la vista i amb l'olfacte, és una bona opció. Ara el seu ús cada vegada és més comú a la cuina. Si en teniu ocasió proveu-les i gaudiu-ne.

Maleïda anyada!

Maleïda anyada! Sempre m’havia marcat ser del 69. L’erotisme d’aquest número anava amb mi del matí al vespre. I per si no n’hi hagués prou també era cranc. Això encara em marcava amb més força. La conjunció del 6 i el 9 també eren el símbol del meu signe zodiacal. El millor no es veia, però, a primera vista. Arribada l’hora H em convertia en una autèntica lleona.

Aquesta és la meva primera aportació al concurs que ha posat en marxa en Joan Gasull. Si us animeu a participar-hi podeu passar càlids moments. Ah, i a més a més hi ha un temptador premi!

Banc amb vistes

Cada vegada que passo per aquest lloc penso amb en Fra Miquel i amb el seu blog Banc amb vistes.

Està clar que aquest és un banc clarament amb vistes, amb poques vistes vull dir. I amb poca vista del qui el va posar aquí.

No vull perdre el temps investigant el perquè, però si no recordo malament el van col·locar en aquest lloc poc abans d'algunes eleccions municipals. Potser algú del partit volia afavorir a algun avi que vivia per allà i era l'únic lloc on les cames el deixaven anar per a prendre una mica l'aire. O potser els havia sobrat en alguna partida a l'ajuntament i per no fer nosa al magatzem van posar-lo aquí que passava desapercebut. O donant-li voltes encara se m'acut que és un banc amb vistes de futur, perquè al mur que hi ha al davant també hi ha penjat un rètol que diu no sé que d'un enderrocament. Igual l'han posat per quan facin obres els supervisors les puguin anar seguint ben asseguts... No vull ser incisiva però després es queixen que en aquest país els arquitectes viuen com a peons...

Les urnes

El proper dia 27S estic cridada a les urnes. Però aquest cop, precisament com a presidenta d'una taula. Serà el tercer cop que em toca fer aquesta feina. En aquest tipus de sorteigs sempre sóc molt afortunada, llàstima que no tingui la mateixa sort en altres. Com a mínim, aquesta vegada em fa una certa il·lusió, ja que seran unes eleccions molt importants per Catalunya, serà un moment històric. A veure si tinc la sort de que canviï el rumb!

Adéu campió!

El segon duríssim adéu ha estat per un dels meus cunyats, el més jove de tots, 39 anys. 

El mal son va començar al gener del 2012. Un tumor al cap. Però ell va lluitar com un jabato i va vèncer la primera batalla. Pensàvem que tot s'havia quedat allà però la guerra no havia acabat. El bitxo, com ell deia, va tornar. Els metges van dir molt clar que no hi havia solució, que li donaven de 3 a 8 mesos, que s'aniria apagant conforme el tumor anés creixent fins a quedar en estat vegetatiu i li sobrevingués la mort.

Llac de Ratera, on t'hauria agradat descansar

 

Sempre hi ha esperança, en que trobin algun medicament que faci efecte, en que hi hagi algun error mèdic en el diagnòstic, en que amb la força que hi poses tu i els teus siguis tu el qui guanyis,...Però al final tot ha sigut com havien pronosticat, o si cap, pitjor, perquè el viure això és molt dur i dolorós.

Paral·lelament a aquest diagnòstic els metges van oferir suport psicològic, primer per la parella, "pel que us anirà venint" van dir, i després pels fills, dos criatures que s'han quedat sense un pare que es desfeia per ells i que van acabar sense ni voler-lo anar a veure perquè aquell que jeia a l'hospital, amb la mirada perduda i molt fora ja d'aquest món encara que el cor li bategués, ja no era el seu pare.

 

El petit, quan li van explicar que el papa estava molt malalt i que es moriria i aniria al cel i tot això que se'ls explica als nens, preguntava mirant al cel de nit que volia saber quina estrella seria el seu pare perquè cada nit el miraria una estona abans d'anar a dormir.

Ara que ja no hi és, quan troba a la mare plorant li tapa els ulls amb les mans i li diu que ho fa perquè el papa no vegi que ella plora.

Amb aquesta innocència que li tocarà deixar potser abans que a d'altres i amb aquesta dolçor ens trenca a tots el cor.

 

I al final ens pesa no haver-te dut on ens vas encomanar en el teu primer impuls. Finalment t'acull Banyoles on havíeu viscut bons moments tots plegats, amb la dona i els nens, com va decidir ella.

Nosaltres, en quan puguem, portarem una miqueta de tu al teu paradís.

Un petó, Karina!

He tingut un agost durillo. La mort fa un temps que m'envolta. No vull creure en la llei de l'atracció! Les coses a vegades també poden ser tristes casualitats.

De moment vull fer un petit homenatge a dues persones que ens han deixat. Aquest és  per la mare d'una alumna meva de l'escola, amb qui vaig tenir l'entrevista de final de curs, a finals de juny i estava radiant i uns dies després va començar a trobar-se malament, a complicar-se-li molt les coses fins al punt de trobar-me un missatge al mòbil mentre era de viatge que em deia que ens havia deixat. Què fort! És ben bé allò que diuen, que no som res. I no és un tòpic, és una trista realitat.

Semblava la Bella dorment, amb la seva melena pel-roja escampada sobre el coixí, els llavis pintats en vermell i els ulls clucs. Però el seu somni era ja etern i cap príncep la podria despertar.

Una nina, si, semblava una nina, allà a dins de la caixa, als seus 38 anys. I feia tot just un mes que havíem estat fisolofant sobre la vida...

Si l'energia no es destrueix, si l'energia es transforma, què se'n faria ara de la seva alegria? En què es transformaran les seves ganes de fer coses?

A vegades ens és molt difícil comprendre per què passen fets com aquests, quin és l'aprenentatge que n'hem de fer d'aquests episodis.
Què dura és, moltes vegades, la vida!

   "I la setmana que ve, quan sigui el meu aniversari, la mama vindrà a portar-me un regal?-va preguntar el Xavi, tot i saber que la mare ja era morta. Estava clar que encara no ho havia assimilat. Però clar, com ha d'assimilar una cosa així un nen de 5 anys.