He tingut un agost durillo. La mort fa un temps que m'envolta. No vull creure en la llei de l'atracció! Les coses a vegades també poden ser tristes casualitats.
De moment vull fer un petit homenatge a dues persones que ens han deixat. Aquest és per la mare d'una alumna meva de l'escola, amb qui vaig tenir l'entrevista de final de curs, a finals de juny i estava radiant i uns dies després va començar a trobar-se malament, a complicar-se-li molt les coses fins al punt de trobar-me un missatge al mòbil mentre era de viatge que em deia que ens havia deixat. Què fort! És ben bé allò que diuen, que no som res. I no és un tòpic, és una trista realitat.
Semblava la Bella dorment, amb la seva melena pel-roja
escampada sobre el coixí, els llavis pintats en vermell i els ulls
clucs. Però el seu somni era ja etern i cap príncep la podria despertar.
Una nina, si, semblava una nina,
allà a dins de la caixa, als seus 38 anys. I feia tot just un mes que
havíem estat fisolofant sobre la vida...
Si l'energia no es
destrueix, si l'energia es transforma, què se'n faria ara de la seva
alegria? En què es transformaran les seves ganes de fer coses?
A
vegades ens és molt difícil comprendre per què passen fets com aquests,
quin és l'aprenentatge que n'hem de fer d'aquests episodis.
Què dura és, moltes vegades, la vida!
Què dura és, moltes vegades, la vida!
"I la setmana que ve, quan sigui el meu aniversari, la mama vindrà a
portar-me un regal?-va preguntar el Xavi, tot i saber que la mare ja era
morta. Estava clar que encara no ho havia assimilat. Però clar, com ha
d'assimilar una cosa així un nen de 5 anys.
És molt dur veure com ens deixa gent propera i vital, massa d'hora sempre. L'impacte és gran, i el record ben viu. Encara que siguem nosaltres qui esquivem la mort, de vegades ni tan sols compensa.
ResponEliminaR.I.P
ResponEliminaMassa pocs anys per marxar i deixant a família que tant la necessita. La vida pot ser dura, però no hauria de ser injusta
ResponEliminaTrenquen el cor les paraules dels nens davant la mort.
ResponEliminaJo també m'he trobat amb un nen de 8 anys que aquest estiu ha perdut la mare. I sí trenquen el cor. Deia "Ella no marxa mai sense fer-me un petó i una abraçada, segur que tornarà"
Té raó en Joan, és molt injust que els nens es quedin sense mares o pares tan petitons.
Si als grans ja ens costa d'entendre la mort, com ho pot assimilar un nen tan menut?
ResponEliminaLa vida és injusta i la mort també.
Pobra criatura... penso en el meu fill, que davant la mort només sap fer dues coses: tirar petons i dir "jastà". A cops, em conforta tant la seva simplicitat...
ResponEliminaPerò sí, com diu en Joan, la vida no hauria de ser injusta. I tanmateix ens decanta cap on ens dol.
Una abraçada, maca!
és una fatalitat quan la mort arriba de sobte i s'endú persones joves .....si algú està malat ens podem anar fent-nos a la idea, per dura que sigui ,però quan passa així és encara molt més dur , no tenim ni temps ni eines personals per entomar un trasbals tant tràgic , ho sento noia ....només puc enviar-te una abraçada
ResponEliminamalat no volia dir malalt
ResponEliminaSi que em sap greu que hagis tingut una tongada de persones properes que t'han deixat...Si els grans no l'entenem la mort no podem pas esperar que ho faci una criatura...
ResponEliminaUn petó.
Cada any deu ser igual, però jo també he tingut un estiu de pèrdues. El primer dia de treball després de vacances em comunica una companya de feina que aquest agost ha quedat vídua. I l'endemà, mor sobtadament el delegat de CCOO d'allà on treballo. Un home jove i fort.
ResponEliminaPer injust que sembli, és inútil buscar explicacions.
Descansi en pau la teva amiga, i que el seu infant de 5 anys sàpiga trobar el consol.