Què asseguren les companyies asseguradores?

Ahir, després del meu primer dia d'escola amb els nens, arribo a casa i em trobo el passadís ple d'aigua. Primer vaig pensar que els meus fills havien vessat alguna cosa perquè només havia vist una part però quan començo a mirar d'on sortia tot allò veig que venia de la meva habitació i que l'aigua sortia per sota la porta. Obro ràpidament la porta i m'ho trobo tot entollat. Quin salt al cor! Perquè quan dic tot, vull dir tot el que tenia precisament ahir al terra de la meva habitació: un munt de caixes de cartro plenes de papers algunes i de roba unes altres, un munt d'arxivadors amb documents que estaven al terra de forma provisional perquè haviem estat movent estanteries.....

Us podeu imaginar com se'm va posar el cos?

Però entre unes coses i unes altres i el xoc nerviós no donava amb la clau de pas de l'aigua. I se m'acut trucar a la companyia d'assegurances perque m'enviin un operari. 

Després de superar la primera barrera de criba del robot i havent aguantat frases com aquestes: 

- Els nostres operadors en aquests moments estan ocupats, sisplau mantinguis a l'espera.

- Si vol ser atés en català premi el 1,......

- Si la seva trucada és per  notificar un sinistre premi el 4,....

Arribem al  colofó:

- Hola bona tarda!...

Per fi podria explicar a algú que em podia donar una solució, no? Doncs no.

L'operadora, després d'escoltar la meva versió ràpida del que passava, pq tenia el raig encara sortint, em fa saber que el que em passa no m'entra en l'assegurança.

"porque no es una tuberia de la pared, es el mecanismo interno de la cisterna y eso no queda reflejado en lo que uds, tienen contratado"

I jo ja fora de mi li contesto: Me pregunto para qué sirven los seguros si cada vez que llamo para pedir ayuda sore algo me contestan que eso no entra."

I encara te la barra de dir-me que és que no es llegeixen bé les clàusules.

Seràn poca vergonyes!

Curs 2013-2014

Ha començat el curs! 

Tot i que per nosaltres el curs comença el primer dilluns de setembre algunes vegades amb nova destinació, amb nous companys i amb nou sistema de treball, com ha estat el meu cas en aquesta ocasió, el veritable curs comença quan els nens arriben a les aules. O sigui, avui.

Un munt d'espectatives per part dels menuts que et miren intrigats a veure de quin peu calçaràs, un munt d'esperances per part dels pares per tal de que siguis un bon tutor pels seus fills i un munt d'objectius a assolit per part nostra amb una quantitat enorme d'incerteses sobre com podrem fer la nostra feina, donada la situació incomprensible en la que es troba l'educació. 

Em quedo amb la il·lusió que aquells ullets reflexen i amb la meva pròpia de que sigui un viatge de 9 mesos ple d'activitats engrescadores i de vivències insospitades.

Mans, mans, mans a les mans!

S'acosta el moment i anem fent boca, com es diu.

El cor ja té un bon nivell d'excitació per a viure l'emotiu moment de fer sentit a tot el món el nostre missatge, pacífic, seré, madur, sincer... i de quina manera més bonica que enllaçant-nos les mans d'una punta a l'altra del país, fen un clam silenciós, venint del nord, venint del sud, de terra endins, de mar enllà... amb la sang corrent-nos per les venes i transmetent-nos els uns als altres l'energia, baula a baula, d'aquesta cadena que farà història.

Amb un tastet de bon vi McAbeu comença la jornada i per guarnir el dia podem fer volar   GloBos.blog de colors en el nostre cel.

Hi ha una estrofa de la cançó que titula aquest post que s'escau aquí d'allò més:

El dia s'atansa, joves i més grans:
Tenim l'esperança posada a les mans,
I sols ajuntant-les podrem construir

un món que gemega i que vol florir.

Mans, mans, mans a les mans.

Mans, mans, mans a les mans.

Els mecanismes, fallen...

Resulta que havia escrit varies entrades sobre les vacances i les he perdut. Darrerament la tecnologia no juga al meu favor o potser són els meus engranatges interns que fallen però no vaig al dia. I em fa ràbia, però no hi puc fer més.

La meva mare, que la pobra està molt cascada, només fa que repetir-me que no em queixi, que quan sigui com ella ja veuré i deixa anar una de les frases del seu ultrarepetitiu repartori:"No és pot ser vell sinó per força!"

Cada vegada que passo alguns dies seguits amb ells em fan reflexionar molt i molt sobre el pas del temps i la nostra pròpia decadència, els anys del final de la vida, com acaba el cercle, uf, totes aquestes coses que veig cada vegada més aprop en els meus pares i que et fan adonar de moltes coses. És trist veure'ls així, ja sense ànims per fer moltes coses i amb moltes limitacions sobretot físiques però també ja mentals. La maquinària està molt gastada i ara només hi cap el declive. I ser-ne conscient és durillo, per a ells i per a nosaltres.

Els pares passen el dos dels 80. Els demanaria llarga vida, però penso que no em puc queixar. Si ells poguessin triar potser dirien que ja prou per tot el que se'ls ve a sobre. És difícil conviure amb això. Insisteixo en que ja sé que no puc queixar-me i espero que entengueu el sentit de les meves paraules. Vull que serveixi això com a homenatge cap als dos que han tingut una vida no massa planera però que amb el treball i la constància han estat capaços de sortir-se'n amb èxit de tot i tenir una vida humild però feliç. I des d'aquí els desitjo, sí, una llarga vida, però digna.

Pau interior, un gran tresor.

Se m'ajunta tot: que en aquest temps de semivacances no tinc temps pel blog i que ja en tinc mono, que m'ha arribat aquesta frase que m'ha semblat una perla i la vull compartir amb vosaltres, així que entrada curta però hi podeu dir moltes coses, o no?

El silenci dels arbres

Aquest llibre de l'Eduard Màrquez, autor que no coneixia, em va caure a les mans en un bookcrossing que vam fer en una trobada veinal. Venia amb dedicatòria i tot. La seva lectura ha estat una grata sorpresa perquè al principi em va costar molt d'entrar-hi. El trobava fosc, trist i confús. Hi havia uns canvis de temps i de personatges que no entenia. Però poc a poc vaig passar de l'apatia al no poder-me'l treure de les mans i me l'he cruspit en 4 dies, donat el seu tamany.

M'ha agradat molt. Té un estil particular en la forma narrativa; un llenguatge acurat, senzill però molt poètic. El fil conductor musical està molt ben trobat per explicar unes quantes històries de vides entrellaçades, d'amors i desamors, de la cruesa de la vida, sobretot en temps de guerra.

I ens podem trobar paragrafs durs com aquest:

"Estic tan cansada que, quan alguna estona torna la llum o l'aigua, em falten les forces per fer a correcuita tot el que he de fer: rentar la roba, omplir els bidons, netejar la casa, banyar-me.

No sé el temps que podré resistir-ho. Alguna cosa serà com abans? Quan miro les fotografies i repasso tot el que he perdut, crec que no. La vida se m'escapa. Em sento com els gossos abandonats que vagaregen pel carrer."

O altres de preciosos com aquest altre:

"La Sophie havia triat una fageda per tocar [...] Fins llavors, tot i que m'ho havia descrit un munt de vegades, no vaig percebre el veritable abast de la reserca de Sophie. Sentir la música de Petrassi al mig del bosc envermellit per la tardor va ser una experiència torbadora. Les notes, d'una bellesa ombrívola i enigmàtica, joguinejaven amb els troncs dels arbres, compartien el silenci amb l'aire que arrencava les fulles de les branques i les dipositava suaument sobre les pedres recobertes de molsa.

- Ho entens ara? Només així, fusionant la música amb l'ànima de cada lloc, puc arribar al centre de mi mateixa. És com alliberar-me de tot el que no desitjo i sentir, durant uns segons, que res no és impossible."

La seva lectura ha estat de totes totes un regal. Gràcies.

Vides paral·leles, vies de tren...

No s'havia atrevit en  cap de les ocasions en que s'havien vist de preguntar-li si estava amb alguna dona, cosa que ell si havia fet. I en realitat no sabia si inconcientment preferia imaginar en lloc de saber. No l'havia deixat d'estimar i malgrat tot, així, en la ignorància, sempre hi ha havia un petit espai per l'esperança.

Havia intentat aprendre a no estimar-lo, a acceptar la realitat que ella havia triat. Quan es trobaven ja el sentia lluny, cada vegada més, tot i que en un moment el foc s'avivava i li tremolaven les cames i li bategava el cor com en altres temps. El temps... el temps. Ella havia canviat. I ell també. Inclús tractava de remarcar després de cada cita les coses que no li agradaven d'ell però, les que li agradaven eren encara tantes! Era concient des de feina molt temps que estava perdent oportunitats o en el pitjor dels casos estava malvivint amb incerteses però no tenia les forces necessàries per arriscar res i sobrevisquia en aquella doble vida feta a mida i sense ferir a ningú, només sagnant ella sola. I anava passat el temps que diuen que tot ho cura. Diuen...

De pessic o de pelada el Jan sortia a col·lació en força ocasions. El seu pas no havia deixat indiferent a ningú. I a ella, tot i que tractava de dissimular, se li eriçava la pell només sentir el seu nom. Encara no entenia com s'havia pogut enamorar d'ell d'aquella manera, com una adolescent, amb un desig sense límit i amb la por de la inexperiència. Però aquestes coses passen així, no hi ha raciocini que les expliqui. El raciocini només les complica. Encara pensava en bogeries que li donessis un motiu de prou pes per confersar-se-li. Però després, res. Si la bogeria no l'havia fet quan tocava, ara... També diuen que mai no és tard...Si clar, diuen...

I ell? Què en pensava ell? I si li passava el mateix que a ella? I si tenia por de forçar la situació? Li havia demostrat molt afecte. Hi havia moments d'una intensitat que no podia oblidar. Havien sigut potser fugaços però havien tirat a donar al centre de la diana i estaven allà clavats per sempre. Quan el records li feien mal, la Tània sempre recorria a pensar que el què havia de ser, seria. I així les seves vides continuaven paral·leles, sense trobar-se, com les vies del tren, que de tant en tant però, en algun creuament, es troben per un moment, i després a continuar el camí.