Amic Nocturn

Proposta de Tumateix

Des de feia temps no dormia bé. A la nit es despertava i el rellotge, amb el seu tic-tac, l’acompanyava en el seu insomni. Per tal de poder tornar a agafar el son, en lloc d’ovelles comptava tic-tacs o s’inventava jocs al ritme marcat pel seu amic nocturn.

My Princess, t'ho devia!!!

La Princess és una persona sensacional. Li havia de dedicar aquesta entrada.

Recordo com si fos avui quan la vaig veure per primer cop en una saleta del costat de la recepció de l’empresa on jo treballava. Ella venia a fer una entrevista de feina i esperava amb paciència a que el Cap del Departament de Sistemes la rebés. La porta s’havia quedat una mica oberta i jo vaig sortir a tafanejar una mica perquè també havia de dedicar unes hores al meu departament i això volia dir que seriem companyes.
Al cap de pocs dies vaig saber que era la candidata seleccionada i no la vaig prevalorar. Des del principi ens vam entendre bé. Semblava fràgil però no ho era. Era treballadora, seriosa, divertida, intel·ligent, sarcàstica, tendra, persistent, pacient, ambiciosa, simpàtica, ... era genial.

Tot això no vaig descobrir-ho el primer dia ni el segon, és clar, tot va seguir el seu ritme, però de seguida es va crear un molt bon rollito amb ella i amb tots els companys que en aquells moments formàvem el Departament de Qualitat. Va ser com una glopada d’aire fresc. I va ser una època, d’aquelles glorioses, en les que tot rutllava a tope: ens ho passàvem bé, treballàvem a gust, portàvem a terme projectes interessants...

Però com res dura eternament es van produir alguns canvis que van destorotar una mica la cosa i alguns membres importants de l’equip van marxar, uns a la força i altres voluntàriament i es va trencar l’encant que en aquells moments vivíem.

Però amb la Princess ja s’havia teixit una bona amistat i ens hem seguit veient i vivint molts moments importants de les nostres vides. Juntes hem rigut MOLT. I juntes també hem plorat força. Amb els amics és tant important poder riure com poder plorar. Precisament són coses que no pots fer amb tothom. I tant ajuda una cosa com a vegades l’altra. I amb ella ho pots fer tot. Ella és capaç de dedicar unes vancances d’estiu a qualsevol projecte solidari en qualsevol racó del món, és capaç d’agafar un vol cap a Cambotja per a conèixer a un pallaso que la va captivar en un reportatge que va veure, és capaç de ficar-se dins un taud per interpretar una noia morta a Bagdad per la caiguda d'una bomba desprès d'una nit d'amor amb el seu home, i ho és també de demanar un batut de síndria al xiringuito de La Sal.

La Princess sempre em deia: “Yo de mayor quiero ser como tú”. I jo, us asseguro que li torno la floreta i que jo de gran, també vull ser com ella: Lluitadora, somniadora, valenta, polifacètica, amb una motxilla carregada d’experiències de tot tipus (i quan dic de tot tipus, vull dir exactament això, de tot tipus) a lo largo y ancho de este mundo i amb un sentit de l'humor sense igual, intel·ligent i mordaç ... i resumint-ho en una paraula: ENCANTADORA.

Doncs, my Princess, als teus peus, ja ho saps!!!

CONFIA

L'atzar em va posar a les mans una cartolina amb aquesta frase:

SEGUEIX AMB CONFIANÇA LA DIRECCIÓ DELS TEUS SOMNIS,

VIU LA VIDA QUE SEMPRE HAS IMAGINAT I CONFIA.

EL PROFE

Avui ha tocat teatre.

El Profe. Monòleg d'hora i mitja sobre l'exercici, bastant accidentat, de la professió de docent en una escola de secundària. La història d’un amor, d’una passió: la d’un mestre envers la seva professió, però també la història d’una frustració, d’una vocació no corresposta: la depriment història de la lluita quotidiana per a ensenyar qui no vol aprendre. Per formar qui no vol ser format, per resistir davant d’una classe feta de mirades buides, sense vida.

Tot i que la història es converteix en un drama absolut que m'ha semblat força dur, el que més esgarrifa és que no em semblava només teatre, em semblava un retrat bastant proper de moltes realitats en aquest camp en el nostre dia a dia.

Per a reflexionar.

L'obra és una crítica a força "actors" de l'obra (l'obra de l'ensenyament): als nens, als pares dels nens, a la societat en general davant del fet educatiu, als directors de les escoles que viuen per salvarse les espatlles i mantenir la galeria, als propis companys que es dediquen a buscar-se la manera d'escapar del drama que cadascú viu a la seva aula... i en definitiva que haguem canviat això perquè costa massa aconseguir portar a terme un sol exercici, el de pensar, el de fer que els nostres alumnes aprenguin a fer això PENSAR.

Insisteixo, per a reflexionar.

Lluna plena de tardor

Encara hi ha llum, la tarda va caient, la fresca es present i obliga a afegir una jaqueta a les espatlles. Ja tenim aquí el temps de recollirse, les castanyes torrades i el porronet de vi dolç... la manta al sofà i la funda nòrdica al llit.

D'aquí una estoneta, quan es faci fosc, sortirà la lluna, avui plena, i lluirà al cel però es sentirà sola perquè amb el fred ningú sortirà a contemplar-la, però estarà allà, per si de cas, rodona i lluenta, amb cara de pena, però fidel com sempre. Jo pensaré en tu escoltant aquesta musiqueta de recolliment.

LAURA

Avui també sento que és el meu sant.
I escolteu al Lluis com em canta la meva cançó. (segur que ja l’he postejat algun altre cop, però és taaaant maca!). Gaudiu-ne!

De la meva col·lecció de fotos de grafittis

Objectiu: Ser feliç.

L’altre dia parlàvem a la classe del que volien ser els nens quan fossin grans. No ens cansem d’utilitzar aquests topismes, una vegada i una altra, per a diverses coses, quan en realitat aquesta pregunta és cada vegada més absurda.
Abans un nen naixia en una família d’advocats i gairebé podia dir que de gran en seria i si un nen deia que es volia guanyar la vida com a fuster, se li buscava un lloc per anar-hi a fer d’aprenent i ja tenia ofici de per vida. Però ara ni sabem el que volem, ni podem triar res, ni hi ha oportunitats, ni res és fàcil. Sabem que si volem ser alguna cosa el camí serà llarg i dur i la cosa concreta podrà ser o en podrà ser qualsevol altra relacionada o inclús no.
Molts nens volen ser veterinaris, altres famosos (actors, cantants o personatges televisius), altres de professions liberals. I, evidentment, sempre n’hi ha que et deixen sense paraules.
L’any passat el Joan em va dir: Jo vull ser quiosquer o lladre.
Evidentment vaig riure i vaig preguntar-li per què aquestes dues coses. “Quiosquer per tenir tots els cromos del món. Y sinó lladre perquè així tindria molts diners sense haver de fer res.”
A cap nen de la meva època se li hauria acudit una cosa com aquesta.
Però l’altre dia el Guillem encara em va sorprendre més quan em va dir: “Jo el que vull és ser feliç”.
Això tampoc se li hauria acudit a cap nen de la meva època, potser perquè en general amb molt poca cosa n’érem i ara que ho tenen tot no ho són gens.
Doncs mirem de col·laborar-hi tots en aquest objectiu tan ambiciós i tan important de fer feliços als nostres nens.