dimarts, 30 de desembre del 2008

Concert nº 192

Des de fa uns anys, la nit del 29 de desembre, en Claudi Arimany, solista granollerí de flauta travessera de projecció internacional, ofereix un concert en motiu del seu aniversari. Resulta que abans ho feia a casa amb amics, entre els quals hi havia Mn. Cardús, rector de la Parròquia de Santa Coloma de Marata i coneixedor apassionat de la música. Va ser ell qui li va proposar de fer aquest concert a l’església, obert al públic.
Jo com a part del públic que sóc he de dir que va ser un gran encert de Mn. Cardús.
El poder gaudir d’aquests concerts és un luxe. La qualitat artística dels qui els porten a terme, indiscutible; l’entorn, ideal (ja es fa molt petit); el contingut triat cada any, fantàstic... tot això, i molt més que és difícil explicar, convida a tenir present a l’agenda de cada any aquest acte i intentar no faltar a la cita.
Ja fa temps també que en aquesta petita església i organitzat pel mossèn es porten a terme els “Concerts de Marata”. El d’ahir va ser el 192. Tot un èxit tenint en compte que no es compte amb gaires recursos ni econòmics ni efectius però el que si s’aconsegueix és un molt bon nivell artístic i musical. El ple està cada vegada assegurat. És sorprenent que en un poble de menys de 200 habitants i en una església tant petita es puguin celebrar concerts d’aquesta magnitud. Per alguna cosa serà!
Tornant al concert d’ahir:
“La Família Bach” a càrrec de Claudi Arimany i Antonio Arias, flautes, i Pedro J. Rodríguez Larrañaga, clavicèmbal.
Val a dir que va ser fantàstic i que la flauta d’or amb la que toca Arimany, regal del gran mestre Rampal es pot dir que produïa els efectes de l’Hamelin. També em sembla interessant afegir que a molts personatges els fa gran precisament la seva senzillesa i la seva generositat, virtuts amb les quals et fan entendre i apreciar encara més allò que els ha fet grans. En el cas del Claudi Arimany es dóna això. T'explica les peces que va a tocar i l'anecdota que pertoca a cadascuna treient ferro a la rigurositat de la interpretació i fa que el concert del 29 de desembre sigui semblant un concert entre amics.
I al final del d'ahir ningú marxava de l’església, tot estar drets i “anxovats”. Ens van regalar tres “bis” en agraiment als aplaudiments, l’últim dels quals va ser un arranjament de nadales, que a part d’adient i encertat, ens va deixat un molt bon gust de boca.
Fins el proper!!!

divendres, 19 de desembre del 2008

"Dejad de quererme"

Cada vegada em torno més “especial” o passo més de més coses. Una mostra es que ara vaig a vegades al cinema però només a veure “pel·lis de minories” com jo les batejo. Vaig a les sessions del cineclub de l’Associació cultural de Granollers. Hi he d’anar sola perquè gairebé ningú em vol acompanyar a veure aquestes pel·lícules, però no tinc ganes de renunciar-hi i hi vaig de totes maneres. Es curiós també el públic d’aquestes sessions, o potser no és l’adjectiu adient, però no sabria quin utilitzar per a descriure-ho. En fi, que del que volia parlar és de què l’altre dia vaig anar a veure “Dejad de quererme” de Jean Becker. Interessant reflexió sobre el que ens guía en la nostra vida i sobre el que a vegades acaba sent aquesta, una història de la que som actors sense ser-ne protagonistes, sense portar-ne les regnes, passant dies sense viure-la i el que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.
Tots en fugim però al final tots hi caiem en això.
La pel·lícula és interessant perquè ho explica de manera molt planera i t’hi fa sentir molt identificat encara que manté una sorpresa fins al final que fa entendre millor algunes de les coses que van passant i que ens demostra que al final no és tant fàcil ser íntegre, coherent i valent i anar amb la veritat com a bandera, a no ser que hi hagi una raó de molt pes, com és el cas del protagonista, que t’ajudi a fer-ho.
I com a colofó la cançó final “Le temps qui reste” interpretada per Serge Reggiani, que posa la cirereta al pastís.
Podeu buscar a Internet la sinopsis i mirar els trailers com a mínim.

dilluns, 1 de desembre del 2008

19ena Matagalls-Granollers

Normalment no som conscients de tots els moviments que fem per desplaçar-nos i tots els músculs que es posen en joc en cada un dels nostres moviments. Realment ens n’adonem quan som víctimes d’un cruiximent com el quin tinc jo avui. Podria dir allò tant gastat de “no me siento las piernas” tot i que el que realment em passa és que me las sento massa, que em fan mal fins i tot al respirar, des de les engonals fins al dit gros dels peus. I tot ni més ni menys perquè ahir vaig tornar a participar a la 19ena edició de la Matagalls-Granollers, la marxa per excel·lència dels aficionats de la comarca. Però és clar, jo no puc mantenir-me en els marges establerts per l’organització, a mi em va l’aventura, i com que l’any passat ja vaig destacar-me per haver caigut i haver arribat a casa amb la ma trencada, per no baixar el nivell, aquests any va i em perdo per la muntanya.
Dels 800 participants que hi érem per allà, de cop em vaig quedar sola. Al principi anava caminant, ja tocadeta perquè ja era pel Km. 12 i els genolls ja es queixaven en les baixades pronunciades, i capficada en les meves històries no em vaig adonar de que anava sola. Al cap d’una estona vaig sospitar que no anava bé perquè feia estona que no escoltava a ningú ni davant ni darrera, ni veia els senyals que indiquen el camí i vaig decidir girar-me. A pocs metres d’anar reculant vaig veure que baixaven dues noies més i jo vaig continuar en la primera direcció que portava, però ja tenia la mosca darrera l’orella i vaig pensar que aquelles dues no eren suficient mostra per confirmar que anàvem pel bon camí. Així que vaig parar i les vaig esperar.
- Sabeu si anem bé?- Vaig dir.
- Home, nosaltres et seguíem a tu i pensàvem que tu sabies on anaves.
- Doncs, tinc els meus dubtes, ja que fa estona que anem soles i no és normal.
- Ens girem?
I vam tornar a recular les tres juntes. Al cap de poc vam trobar a un grup de 6 persones que també baixaven cap allà i els vam explicar els nostres dubtes. Una d’ells, molt ,però que molt prepotent ens va dir:
- Nosaltres anem bé i jo d’això n’estic totalment segura.
Davant d’aquesta sentència vam decidir tornar avall. Al cap de poc ja se’ns va afegir un altre grup de 5 i així vam anar baixant tots més o menys plegats fins a un punt en que el camí es dividia es dues branques i hi havia una creu marcada amb guix a terra a cada un dels costats indicant que no era bona cap de les opcions i una fletxa al mig que indicava endinsar-se cap al bosc.
Allà si que vaig tenir clar que ens havíem equivocat. Ja era la quarta vegada que feia aquesta caminada i en cap ocasió s’havia un d’endinsar al bosc en aquella alçada. I jo d’això si que n’estava segura i així els hi vaig dir. Total que ja van haver més sospites i al final es va crear el gran dubte. Vam trucar a l’AEG (organització) i ens van confirmar que estàvem perduts i que havíem de tornar enrere, però en aquell moment baixaven un altre grupet de perduts, amb un “muntanyero” amb ells que es va erigir en guia dels perduts i que va apostar per endinsar-se i deixar-se portar per la seva orientació. Uff!! Primer ens va semblar que estàvem salvats, però al cap d’una estona, amb el cansament que ja portàvem a sobre i els nervis que començaven a aflorar, allà a dins al bosc saltaven guspires i tot es posava en dubte i ningú es fiava de ningú. La prepotent que no baixava del burro, el “muntanyero” que intentava tranquil·litzar-nos i ens demanava la nostra confiança i altres impresentables que començaven a desbarrar... Jo no estava nerviosa, no li veia perill a la situació, el que estava era molt cansada i encara no sabia per quant n’hi havia. La ment va començar a volar i pensava que allò era com un Gran Hermano, érem 20 perduts, sense conèixer-nos entre nosaltres i que perseguíem un objectiu comú però que les diferències entre nosaltres eren tant grans i la tensió del moment tant evident que podia passar qualsevol cosa. Jo vaig prendre la meva opció personal sense dir res a ningú i vaig pensar que cadascú fes el que cregués convenient. Vaig seguir al Jaume, el “muntanyero”, i vaig pensar que a algun lloc ens portaria. Desprès d’unes quantes voltes i alguns detalls que m’estalvio, vam trobar una pista que finalment ens va portar a Samalús i des d’allà i contactant amb l’AEG pel mòbil vam caminar per la carretera fins a Cànoves per tal d’arribar al darrer avituallament on se suposa que ens esperava el bus per tornar-nos a casa.
No entraré en més detalls de com vam arribar al final a casa, només us dic que en el lloc que ens havien indicat ja no hi havia cap bus, que l’avituallament ja havia tancat el xiringo i que vam tenir sort de trobar a uns voluntaris de la caminada que ens van ajudar a fer les gestions oportunes perquè algú es fes responsable de retornar-nos sans i estalvis a Granollers amb cotxes particulars de membres de l’AEG.
En resum, que el que havien de ser 20 km. van ser-ne 28 i que avui no em puc moure. I el més fort, és que tot va ser culpa d’algun gilipolles que es va dedicar a treure els senyals del camí i confondre als quin vam caure en la seva trampa. I dic jo, s’ha de pujar al Matagalls a fer aquesta mena de gracietes? O sóc jo que tinc un cert poder d’atracció per les coses “diferents”?
Mana ous!!! (traducció literal)
A destacar: un fred polar que ens va fer fer el camí amb neu a les vores i gel a alguns trams del camí, un inoblidable rosco dels Simsons que era la millor combinació pel caldo del primer avituallament, un cel ras que ens regalava unes vistes del paisatge espectaculars, els nous trams d’aquest any molt millors que altres edicions en quant a bellesa, les xerradetes que any rere any podem practicar amb la Sandy durant quilòmetres i quilòmetres, la vista del Tagamanent, la masia de l’esmorzar, la trobada amb gent que no imagines i que cada any passa... i que ja anem per la 19ena, encara que em plantegi si serà la meva última o no.
Gaudiu de les fotos.

divendres, 21 de novembre del 2008

És evident que l'home ve de la patata!!!

Ja ho van dir fa molt de temps els de La Trinca i cada vegada sembla més veritat.
A vegades em pregunto perquè ens serveix la tècnica i m’adono que al costat dels motius que hi ha en positiu sempre sol haver-hi també una contraindicació amb molta força. La veritat és que tot el que inventem són armes de doble fulla. L’altre dia sentia parlar a un adolescent que no tenia mòbil i ho vivia com el pitjor que li estava passant, el fet de no tenir mòbil el feia inferior als seus amics i es sentia humiliat per això. Intentaven fer-li entendre que realment no el necessitava i no ho entenia de cap manera. Hem vaig parar a pensar en el grau d’esclavitud i servilisme que hem incorporat a les nostres vides en funció de les noves tecnologies. Us heu parat a pensar en tot això?
L'última “tonteria” que ha sortit i motiu que m’inspira aquest post és el Facebook. Fa quatre mesos que algú, el més agosarat dels meus amics, em va enviar un invitació a això que no havia vist ni senti mai encara i que es deia Facebook. Jo no li vaig fer ni cas. Al cap de pocs dies vaig rebre una altra invitació i així no n’he parat de rebre des de llavors. Jo, evidentment, avui ja tinc també el meu Mur al Facebook, faltaria més, una persona com jo sempre a la cresta de l'ona, com ha de ser. I ja sóc jo la que convido a altres amics. T’hi trobes al més inesperat, gent de la feina, de l’ex-feina, de la universitat, del curs aquell d’anglès que vas fer un estiu, del grup de danses mediterrànies de fa dos anys, del viatge de les vacances, de... mil llocs. I a sobre, cada nou contacte t’obre una altra cartera de gent coneguda. I total perquè? Doncs per puro cotilleo, ja que poca txitxa en pots treure de les quatre línies que intercanvies amb aquells que fa molt temps que no havies vist o sabies d’ells però que en realitat la seva vida t’importa poc. Però en definitiva el que passa és que sembla que no estiguis en aquest món sense tenir Facebook. I a més a més t'hi enganxes. I espavila que ja vas tard, perquè si encara no en tens quan t’hi posis ja ha sortit una altra cosa.
Quin estres això de la modernitat!
I fixeu-vos que tot i criticar-ho i ser totalment contraria a formar part de qualsevol “ramat” que segueix les modes per inèrcia, aquí estic, amb el meu blog, el meu Facebook i espereu que aviat portaré un pearcing i un tatoo en algun lloc. Encara que potser això ja si que és old fashion.

Ho veieu com cada cop estem més grillats? O què és el que amaguem en el fons?

És evident que l’home ve de la patata, de la patata, de la patata...

dimarts, 18 de novembre del 2008

Pavelló de Can Bassa


(Familia de Casa Massa,
va per vosaltres!!!)

El passat diumenge va tenir lloc la inauguració del pavelló esportiu de Can Bassa. Pavelló reivindicat a l’ajuntament com a equipament pel barri i com a gimnàs per al CEIP Mestres Muntaña i l’IES Celestí Bellera. Al fi, al cap de com a mínim 5 anys, ha arribat. En aquells moments jo era representant de pares del Consell Escolar de l’escola i vaig ser membre de la comissió que va treballar per aquest projecte. Vam anar a parlar del tema amb el regidor d’urbanisme corresponent. Primer ho era el Josep Mayoral i desprès, quan el van fer alcalde, va passar a portar el tema el Jordi Terrades. En aquell moment semblava que demanàvem un impossible, tot i que mai se’ns va dir un no per part de cap mandataire ni nosaltres vam tirar la tovallola i vam seguir insistint davant d’un o altre. El que passa es que hi confies relativament perquè ells mai tenen un no i el que si saben fer és anar donant llargues.


A mi els polítics mai m’han agradat massa, els veig interessats, estrategues, i moltes vegades venedors de fum i això a mi no em va. En aquelles reunions encara ho vaig veure més clar i vaig veure com al darrere de qualsevol acció tenen al pensament els votants, que és el que han de tenir, però amb lectura totalment manipulada. En fi, que mai vaig tenir clar si el famós pavelló arribaria un dia a ser realitat.
Ara, per satisfacció de molts, ja l’hem pogut inaugurar. I realment he de dir que ha superat força les expectatives previstes. S’ho han currat, ha quedat estupendo i penso que serà una bona inversió pel poble i que molta gent en traurà profit. D’això es tractava. Hi vaig trobat a molta gent que des del principi vam treballar per aquesta obra, la plana política, les direccions de tots els centres educatius implicats, els representants de les institucions del barri, la comissió i força gent del barri.
He de reconèixer , malgrat tot, que el Mayoral i el seu equip són bons polítics, estigui més o menys d’acord amb la seva línia i m’agradin més o menys els polítics en general, però crec que és lícit reconèixer que aquest és intel·ligent, és proper, té força carisma, es fa estimar i en sap molt. L’arribar a aquests llocs suposo que no és perquè si. A mi, des dels meus dies de Temoinsa i trobades posteriors per temes professionals, sempre em dedica un gest de carinyo quan coincidim i això és d’agrair. I el que més és d’agrair és que treballa bé pel poble i de fet també crec que en recull el fruit amb l’estimació de la gent.

En fi doncs, que ja hi ha un nou important equipament perquè la ciutat des del nord fins al sud pugui fer esport i així fer salut. Ahir mateix els escolars ja van començar a fer-ne ús i esperem que els quin van venint en disfrutin i l’aprofitin bé.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Sssssss!!! Al bosc no s'hi parla!!!

S’acosta el temps d’anar a buscar bolets. Quan hi anem amb la família, ens solem repartir pel bosc, com fent una batuda, per tal de controlar tots els flancos i que no se’ns escapi cap peça. Mestre camines amunt o avall vas sentint en mig del silenci les passes dels companys que van trencant branques al passar i trepitjar i vas deduint per on estan. Això fa que no et sentis sol i perdut en aquella immensitat amb molta vida oculta on et trobes. Tots els sentits s’aguditzen i s’obren a les diferents percepcions que la situació t’ofereix: l’olor a pi, a bolets, a tardor; els colors ocres, tons marrons i verds amb més o menys claror si hi arriba el sol o no; el cant dels ocells o corredisses d’altres bèsties que s’espanten al teu pas, el moviment dels arbres, sobretot si fa una mica de vent, el cruixir de la fusta...
I tot capficat en la feina que hi has anat a fer, de tant en tant has d’aixecar el cap de terra per veure les ombres dels teus companys entre els troncs dels arbres i anar constatant que tot està sota control. Perquè al bosc, i sobretot quan es busca bolets, no s’hi parla, per no donar pistes a altres buscadors, de la mateixa manera que un bon boletaire no desvetlla mai el lloc on els troba. Tot un món aquesta afició.
Però, com ja he dit, al bosc no s’hi parla. Quan a vegades, mentre tu ja estàs en el teu paper, arriba algun grup de pijapins, amb el seu equip complet (bastons amb punxa metàl·lica per anar fent malbé el terreny, botes superxules fashiondelamuerte amb les que podrien anar a l’Himàlaia, barrets amb ploma i armilla de forro polar), i molts crits i algaravia i a collir-ho tot sense tenir ni idea del que és un bolet perquè només han vist el xampinyons al mercat i els rovellons en caixes a peu de carretera.... jo ja en marxaria del bosc. Es trenca la màgia. No hi ha respecte, no hi ha pau.
I val a dir que els boscos són lloc de pau però també han estat lloc de guerra. I ara, mai millor dit, molts hi descansen en pau (si els ho permetem), ben segur que molts més dels quins ens pensem.
L’any passat vam anar a buscar bolets amb la família a Bon Repòs (el nom ni posat a posta). Al punt que ens vam trobar per esmorzar la mare va veure que hi havia una trinxera. Jo potser no me n’hauria adonat del que era allò, però és clar, ella ha viscut una guerra. Mentre reposàvem 10 minuts el pare i ella van anar trobant vestigis del passat i van començar a fer les seves cabòries al respecte. Seguidament ens vam tornar a posar en marxa en la nostra recol·lecció. De cop, en un d’aquells moments que aixeques el cap de terra ens vam trobar amb una creu i una placa amb un escrit:


Quina sorpresa!
Ja vam haver acabat la feina aquell dia. Els pares van començar amb les batalletes i a nosaltres que només hem vist aquelles coses que explicaven a la tele se’ns va gelar la sang. Quanta història i quantes històries s’amaguen sota la pinassa!!! Haviem anat a buscar bolets i vam trobar un tros d’Història, i de les que deixen petxada.

Ara encara tinc més clar que al bosc no s’hi parla i que ha de seguir sent un lloc de pau, tot i que amagui moltes guerres.

divendres, 3 d’octubre del 2008

La "ceba"

7.30h: Molt matí per estar aquí però és que m’acabo de despertar de un somni que val la pena remarcar i com que els somnis són tan efímers que fins i tot s’obliden al cap d’una estoneta i no vull que això passi, aquí estic.

El somni: Resulta que no se perquè anava a treballar unes hores cada matí al despatx de la meva amiga Marina. I al tercer dia d’estar allà, em ve molt compungida a dir-me que m’ha de dir una cosa que li sap molt greu i que no m’agradarà gaire: “ La Direcció li ha ordenat que en el despatx només es pot parlar una llengua i és l’espanyola.” Me la miro amb els ulls com taronges i li dic que no ho podré complir això. I ella no diu res més.

A mi se m’encén la sang i vaig dient-me que com pot ser això, que com puc parlar amb ella que tota la vida ens hem parlat en català en un altre idioma, que com ella pot estar d’acord i sotmetre’s a tal cosa, que com.... i cavil·lant m’acosto a la porta i veig que l’Alberto i el seu pare (que per cert fa temps que cria malves), marit i sogre respectivament de la Marina i que són “La Direcció”, estan asseguts en un bar del costat del despatx esmorzant, amb molt porte els dos i molta “classe” i per dintre penso...(no puc escriure el que penso)
Com tantes i tantes vegades, és curiós el que surt als somnis. I avui és tant curiós el tema, la “ceba”, com el personatge, la Marina.

De la Marina puc dir que ha passat definitivament a no se amiga meva ja que no s’ha cuidat mai de regar la gespa del jardí i al final aquesta s’ha mort. Desprès de diversos intents per la meva part jo ja he tirat la tovallola. I en aquest cas és molt curiós el procés. Em pregunto si ha aconseguit el que volia i si és realment feliç. Si ho és me n’alegro molt per ella, però he de dir que no s’ha portat gaire bé amb nosaltres, amb les poques amigues que un dia va tenir quan encara era la Marina que vam conèixer. Ara ja deu ser una altra, desprès d’haver canviat de barri, de religió, de classe social i de companyies.
Les darreres vegades que vaig somniar amb ella van ser misteriosament premonitòries. En sabré res avui d’ella?

L’altre tema és el que m’ha fet reviure aquest pare i aquest fill. L’analogia amb un altre pare i un altre fill que em tocaven el botet amb el mateix tema. Deu ser cosa de la seva “classe” (que tots són de la mateixa), de la classe opressora “porque se puede”.

Us semblarà estrany en els temps que vivim, però no fa més de 4 anys que recordo un subtil atac del “nen”(fill de l’amo d’on treballava llavors) quan em va preguntar si se m’havien oblidat els idiomes. Això va ser quan va la seva dona va parir. Va estar absent els 3 ó 4 dies de rigor que li tocaven per l’aconteixement i en tornar es va trobar uns quants mails meus dirigits a tota l’empresa. Com a responsable de comunicació interna era habitual que envies comunicats a tothom i anava combinant el català i el castellà en aquestes comunicacions perquè a la que utilitzava només el català se’m tocava la cresta. En aquella ocasió ho havia fet de manera tant equitativa com sempre, però ell va haver de fer un esforç massa gran de lectura en llengua "estrangera" perquè se n'havien acumulat uns quants. En trobar-me'l per primer cop desprès de la seva tornada el vaig felicitat per la seva paternitat i la seva resposta no va ser un gràcies, no, això s’ho va descuidar, però el que no es va descuidar va ser el comentari oportú i desagradable de torn:
- Ah, por cierto, ¿a ti se te ha olvidado el castellano?
- No-vaig respondre estupefacta sense saber a què venia el comentari.
- Pues lo parece, porque he leido unos cuantos mails tuyos nada más llegar...- va aclarir. I en seguida, quan vaig veure ja per on anava, vaig continuar:
- Pues entonces ya ves que no se me ha olvidado porque hay unos en catalán y otros en castellano...”
- Pues combinalo mejor porque lo parece, lo parece que se te han olvidado.

A què sembla mentida això? Doncs us puc assegurar que era el meu dia a dia. Encara alguna cosa deu quedar al subconscient que avui hagi somniat el que he somniat.

I sort que tenia algú al meu costat que em recolzava en tot això, el meu cap i la meva companya de feina, que eren també de la ceba i amb qui compartíem, entre moltes altres coses, un password d’accés al nostre programa de gestió que era: 4barres.
Quines coses!!!

dissabte, 20 de setembre del 2008

El nou curs: ara això ja és una altra cosa!!!


Ja ha començat el curs. Ja tenim els nens a les aules. Tot torna a agafar el ritme habitual. Hi ha però una subtil diferència: jo ja sóc funcionària!!!.

Uff!!! Quin descans!!! Quina satisfacció!!!
El tema donaria per parlar-ne molt més del que correspon a un post en un blog, però no puc passar aquest fet per alt i no deixar-ne constància.

Aprovar les oposicions ha estat un repte i em sento orgullosa i molt satisfeta d’haver aconseguit l’objectiu. No ha estat fàcil i no puc negar que hi ha un factor sort important i que en aquesta ocasió segur que m’ha acompanyat, però la feina feta i l’esforç dedicat també és imprescindible. I hi he ficat les banyes. No ens confonguem i no oblidem el missatge subliminal d'aquella dita: “al saber le llaman suerte”.

He estudiat molt i he dedicat moltes hores i molt carinyo a preparar la programació que s’havia de presentar. Molts esforços en un moment no gaire fàcil de la meva vida, amb una complicada situació familiar, que com és obvi no m’ajudava ni a relaxar-me ni a fer-me fàcil aquest camí que ara he començat... però ho he aconseguit i em sento gratificada en l’esforç invertit.

Tot això no treu que cregui que aquest procés de passar les oposicions, aquest tipus d’oposicions és una cosa incoherent, incongruent, irracional, injusta, il·lògica i moltes iiiii..... més que podria posar. Per a mi ha estat una prova de resistència de nervis perquè amb la quantitat d’exàmens que he fet en aquesta vida, davant de cap no ho havia passat tant malament. I el que més he sentit és impotència. Si, impotència perquè jo m’havia estudiat tots els temes, no n’havia descartat cap perquè si de cas, però no en sabia cap tant i tant bé com per estar segura de fer-ho perfecte. Tot i tenint la seguretat de poder parlar del tema que la bola de la sort(1) em marquès, fos quin fos, i d’aplicar-hi sentit comú i relacionar el tema amb tot el que la LOE diu al respecte i també amb el que diuen els teòrics de la pedagogia, no estava segura de que fos allò el que volien sentir. Sempre has de comptar que l’enfocament que tu li donguis pot o no agradar al tribunal que t’ha tocat en sort(2).

I superada la primera prova, que és la de coneixement del temari, ve la defensa de la teva programació. Un a un i davant del tribunal. I tornem a apel·lar a que les circumstàncies et siguin favorables. Tot és important: l’hora en la que et toca exposar, si el de davant teu ho ha fet molt bé o molt malament, si et fan una primera pregunta que contestes amb encert o no, per donar peu a que en facin més o no, i poder-te lluir o cagar-la... Més sort(3).

Finalment, desprès de tot això t’assignen una nota. I tant de bo sigui alta perquè encara no s’ha acabat aquí el patiment. Falta el concurs de mèrits. Resulta que el calvari de la primera part és només el 60% de la nota. L’altre 40% s’obté a través del concurs de mèrits.

Què són els mèrits? Doncs són punts que s’obtenen majoritàriament amb els anys d’exercici i amb cursets (de 30 hores mínim, sinó no compten). Però ningú té en compte que si ja has exercit durant molts anys ho hagis fet bé o malament, si tens vocació o no, si serveixes o no per aquesta feina. Això, encara que faci 10 anys que ets interí, el sistema no ho contempla. No es contempla que els punts pugin ser qualitatius més que quantitatius en una feina com aquesta i no es contempla l'avaluar als mestres que exerceixen com a tals, faci els anys que faci, si no es volen presentar a les oposicions. Només els van donant punts per presència, no per eficiència. Això són els mal anomenats mèrits.

I és clar, només per haver estat allà, tens uns punts meravellosos que et poden fer guanyar la plaça de funcionari a partir del 5 pelat de nota, i pots passar davant de gent que amb molta fusta però sense mèrits, hagin tret molta més nota que tu. I pot passar que algú que té una bona nota però no té mèrits es quedi sense plaça i que l’any que ve hagi de presentar-se un altre cop, tot i havent aprovat amb un 6, 7 o inclús un 8, i tornar a estar a l’expectativa de què la sort(1+2+3 bis) els acompanyi perquè res assegura que tocant-te el mateix tema i defensant la mateixa programació aprovis un altre cop.

Vosaltres trobeu alguna cosa de racional a aquest procés? Algú pot defensar això?

Enteneu ara el satisfeta que em puc sentir d’haver tret un 7,4 de la primera part i sense cap mèrit haver pogut aconseguir la plaça?

Això si, us confesso una cosa: vocació en tinc molta, ganes de treballar ni us les imagineu, il·lusió la que més. Espero saber encendre l’espurna a qui els toqui ser els meus alumnes i que puguin gaudir aprenent, tant amb les lletres com amb els números, i que aprenguin a ser persones i que el meu granet de sorra ajudi en el projecte de formar persones de bé que han de ser la base de la societat del nostre futur proper i que em recordin com aquella mestra que van tenir de petits i de la que se’n guarda un record entranyable. Quasi res, oi?
Però com va dir en Martí i Pol (la imatge d'aquest post va ser la meva tapa de la programació de les opos) "Tot està per fer i tot és possible".

dilluns, 1 de setembre del 2008

Festa Major de Granollers 2008





Ja som al setembre i això vol dir que s’han acabar les vacances per a la gran majoria de la gent. Pels granollerins també s’ha acabat la festa major, la festa dels blancs i blaus que durant una setmana completa dóna vida a la ciutat i fa que corri energia a dojo per on et belluguis. Realment és una festa peculiar que és difícil d’explicar i difícil d’entendre per una persona que no sigui d’aquí. El cas és que cada cop té més èxit i que tot i ser un model diferent de festa, aquí funciona la mar de bé. La gent s’hi avoca i els granollerins escurcen les seves vacances per tornar a casa a fer ciutat i passar-s’ho bé. Hi ha un ventall d’activitats de tots tipus i per tota la gent, petits i grans, emmarcada en la competició entre blancs i blaus. Totes les colles treballen durant l’any per poder-se lluir aquesta última setmana d’agost. I sinó com s’explica que l’últim dia de festa blancs i blaus omplim el Palau d’Esports per veure a dos rajolers com competeixen per a veure qui fa més rajols, més cairons i més maons en un temps determinat, mentre el públic va animant al seu color, cantant la guimbada, fent la ona i el que calgui, i això que és l’essència de la festa ja fa 25 anys que dura...
Quan l’estiu s’acaba
I s’acosta anar a currar
Granollers fa festa
I no pensa en l’endemà
Quan l’agost culmina
I comença a fresquejar,
La gent es transforma
Tan se val qui guanyarà
.”

diumenge, 8 de juny del 2008

Ja n'hi ha prou d'aigua!


Sembla que ja s’ha acabat la pluja. Tanta por de la sequera, i tantes mesures i tant conflictes polítics que hi ha hagut al respecte de l’aigua. No volíem aigua? Doncs l’hem tingut! Al maig cada dia un bon raig i al juny de moment també. I és clar, fins ara ningú s’ha atrevit a queixar-se amb tanta falta que feia, però ara ja n’estem tots fins dalt. Els meus pares que només feien que queixar-se de que l’ordi no pujava, que l’hort feia pena i que això no pot ser... ara diu que tanta aigua els hi ha podrit tot: les cireres podrides, les maduixes podrides... “tot això vol sol, no aigua” em deia ahir la mare.
I és que és ben bé allò de què sempre ens hem de queixar d’alguna cosa. I el temps és molt recurrent per a qüestions de queixes. Fins i tot hi ha aquella dita molt apropiada en aquest moment: “Mai plou a gust de tothom”.
I aquest temps, que és imprevisible per molt que els meteoròlegs intentin llegir isòbares i anticiclons, desmunta al més pintat, empipa al més pacient i ens sorprèn quan li peta. Total, ell no té plans, els improvisa. I així ens va, tots tocats de l’alà, amb tramuntana i sense també.
Fixeu-vos en l’influent que és el temps en cadascú de nosaltres: depèn de quin temps fa estem contents o tristos, ens ajuda a incrementar depressions o a superar-les, ens crispa o ens relaxa... al costat de d’altres coses clar, no de tot li podem donar la culpa al temps!
Fa uns dies quan sortia de casa per anar a treballar vaig veure que al carrer feia solet i vaig sentir-me bé. Què en feia de dies que al matí tot era gris! I vaig arribar a la feina contenta. Tot semblava que somreia més que altres dies: feia bo, hi havia colors, ocells que cantaven als arbres, ...però va durar poc. De cop i volta, núvols, boires i tristor van tornar a envair el paisatge i al cap de poca estona un bon ruixat. I au, a aguantar-se toca...
En definitiva, l’aigua és vida, així que anem-la rebent que a vegades més val que en sobri que no que en falti. I la pena ja ens passarà.

Podriem veure-li només el costat romàntic al tema. Mira que se n'ha escrit de coses maques de la pluja. Jo particularment sempre que plou recordo una cançó del Franco Simone que deia:

Está lloviendo,
¿quieres dar un paseo?
Hasta casa,
piensas tu que me cuesta
mucho esfuerzo
ir del brazo contigo,
caminar junto a ti...

M'agradava molt i la canto sempre que plou.

També m'agrada la del Serrat:

Llueve,
detras de los cristales llueve y llueve...

En fi, que cambio de xip. Sense caure en el conformisme, si aprenem a acceptar el que no podem canviar, aconseguim ser feliços. Poca broma amb aquesta sentència (no és meva, és del Joan Garriga).

dijous, 29 de maig del 2008

I tu què sommies?


Fa molts, molts dies que no sommio.
El mestre Estivill ha explicat mil vegades el perquè, el quan i el com d'aquesta cosa que és sommiar però jo no ho acabo d'entendre i el cas és que fa molt temps que no sommio. I ho trobo a faltar. Perquè els somnis són un espai màgic en el que no domines ni el teu pensament ni les teves accions i tot flueix segons no sé quines normes, però el resultat de les quals és, la majoria de vegades, espectacular, surrealista, inaudit, i molts altres adjectius que anirien describint aquesta sensació que tots hem experimentat alguna vegada (espero). De tant en tant també n'hi ha algun de somni que t'agradaria no haver tingut, n'hi ha de premonitoris i d'altres que són resultat d'alguna vivència o pensament recent que encara no deu haver deixat de donar voltes en el teu inconscient i és per això que quan tot descansa, plop!! surt per allà, barrejat amb moltes altres coses, però surt.
El que m'atabala ara és que fa temps voldria tenir uns determinats somnis i no hi ha manera. I mira que de voltes al tema n'hi dóno mil trescentes cada dia, però no, això no surt. I m'agradaria molt veure com el meu inconscient tracta el tema, o més ben dit, m'agradaria viure, encara que només fos en somnis, el que no puc viure a la realitat. Què trist!!! En vista de l'èxit hi sommio desperta, però és clar, en el fons, sóc tant terriblement racional que desperta, jo soleta hi poso límits i aquesta racionalitat no em deixa ni pensar en segons què, i és clar, no és el mateix....
Diuen que el qui no és consola és perquè no vol.....
Bé, diuen tantes coses....
I en el fons, ja sé que com també diu el clàssic: Y los sueños, sueños son...
Però sommiar és gratis.

dimarts, 13 de maig del 2008

Adéu Mercè


Ahir l’ordinador em va dir que no volia treballar i no vaig poder penjar la nota que volia dedicar-li a la Mercè Sala.

Ahir hauria fet 65 anys si no s’hagués mort fa 6 dies.

Divendres es va aixecar un dia tremendament gris i plujós que encara feien més trist el comiat. Vaig ser allà per d’alguna manera donar-li el meu últim adéu i vaig admirar-la més que mai. Havia descobert molts valors d’ella desprès de deixar de treballar amb ella. La Mercè no era una persona anònima i m’admirava que quan precisament no hi havia cap tipus de vincle imposat per les circumstàncies es recordés de tu i et tingués present. Va tenir el detall de trucar-me quan em vaig quedar sense feina per oferir-me un cop de mà si el necessitava. Ni s’imagina el que vaig agrair-li aquest detall. Però ella era així, senzilla i propera i això la feia gran, al costa d’altres moltes qualitats que la havien fet arribar allà on era.

La cerimònia va ser molt emotiva, plena d’autoritats en cadascun dels camps en els que s’havia mogut (Generalitat, Ajuntament, Universitat, Renfe, etc.) i amb tot i això sense cap protocol, com a ella li hauria agradat. I curiosament en els diversos parlaments que la gent propera a ella van fer, tots, i sense haver-se posat d’acord, van coincidir en destacar els mateixos aspectes. I no perquè no n’hi hagués més sinó perquè amb aquests n’hi havia prou: intel·ligent, forta, treballadora, serena, tossuda en els seus principis encara que no inflexible i respectuosa amb els dels altres, activa, directa, sincera, propera, amiga. Tots van coincidir que havia esta un plaer treballar amb ella i quan la relació havia transcendit fora de la feina, també un plaer formar part del seu cercle. Tots van tenir paraules per afalagar les seves qualitats professionals tant com les personals. La família també em va admirar, des de la seva mare fins a la seva filla i passant pel seu home, en Carles Puiggròs, el Sr. Sala, com ell va dir orgullós. Chapeau a tots!!!
I tot això acompanyat de les notes de les cançons que significaven molt per a ella: Imgaine, Barcelona, La vida es bella, Mediterraneo, Que tinguem sort, Ne me quite pas, ... i l’adéu amb el Cant del Ocells.

Mercè, com deia en Llach:

I si l’atzar et porta lluny
Que els deus et guardin el camí
que t’acompanyin els ocells,
que t’ acaronin els estels.

diumenge, 4 de maig del 2008

Amunt les mares, que no decaiguin!!!


Avui és el dia de la mare. En realitat cada dia és el dia de la mare perquè les mares sempre hi són, les 24 hores del dia i sempre es preocupen per tot, encara que a vegades sembli que algunes no compleixen aquests canons.
Jo puc parlar des del punt de vista de filla i des del punt de vista de mare. I també puc parlar com a observadora de les moltes mares dels nens que tinc a l’escola i en tots els casos les lloques acaronen, vigilen i protegeixen als seus pollets, cadascuna amb el seu estil, unes més de prop i altres en la distància, però totes fan de mare.
I algunes potser no ho fan tant bé. De fet n’hi ha que ho fan força malament, unes per ignorància i altres per negligència, però gairebé sempre i malgrat tot, la mare és la mare i de mare només n’hi ha una.
La meva és la millor. La meva és una marassa. La meva em va estimar molt ja abans de néixer i això em consta, no perquè m’ho digués algú, sinó perquè ho he sentit. I això és un luxe. Jo he sentit que la meva mare sempre m’ha estimat i ha volgut el millor per mi. No vol dir que sempre m’hagi entès, però si que ha fet el que ha considerat millor per a mi i m’ha ensenyat uns valors que m’han fet créixer com a persona, com la persona que ara sóc. Ho ha fet a la seva manera, sense ni diplomatura ni llicenciatura per a fer de mare, ni sense cap Master ni res, només amb amor que és l’ingredient necessari per exercir aquesta professió.
La professió de mare no és fàcil. És l’entrega, la paciència, la tendresa, la constància, la improvització, la sensibilitat, .... tantes i tantes coses que no s’acaben d’entendre fins que tu tens fills....
I a canvi de tot això, només amb un petó tenim recompensats tots els esforços.
Amunt les mares, que no decaiguin!!!!

divendres, 25 d’abril del 2008

Sant Jordi

Llibres i roses,
roses i llibres.
Avui és un dia de festa,
Avui és un dia de carrer,
El sol ha acompanyat per celebrar-ho

Avui a Catalunya és un dia per a dir t’estimo i per a fer-ho, es regalen roses vermelles, que és com posar a les mans de la persona estimada el teu cor latent…

El que passa és que l’esperit consumista de les nostres societats fa que es perdin moltes vegades el sentit de les tradicions i ja estem més per veure qui troba la rosa més original, més grossa, més pomposa, en el fons la més competitiva... Fins i tot aquí arribem. I no pensem que el que hem de buscar és una rosa fresca, bonica, sincera i, molt important, sense espines, i això no ho dic precisament en el sentit literal de la paraula, que també.
En quant als llibres, doncs també per un dia es cau en la temptació del consumisme i alguns brillen, a vegades sense llum pròpia, i altres passen desapercebuts, inclús poden passar a ser arraconats per sempre, tot i tenint un gran interior.
En aquests moments tinc molta lectura acumulada. Estic llegint El mundo, l’últim premi Planeta. M’està agradant força però no per això em pregunto quins són els criteris que te establert el jurat que atorga aquest premi. També tinc pendent Villa Diamante i El Celler.
Aquest Sant Jordi em criden l’atenció La sort del meu destí, de l’Isidre Esteve, Ningú ha escombrat les fulles del Jordi Llavina, Paraules que curen de l’Alex Rovira i L’últim patriarca de Najat El Hachmi. Difícil oi?
(Post del dia 23/04/08 transferit el 25/04/08)

divendres, 18 d’abril del 2008

Can Massa a Estac (Pallars Sobirà)

Pocs dies abans de Setmana Santa explicava als nens a l’escola, en el marc del tema dels pobles de muntanya, el fenomen dels “neorurals”. N’hi havia que no entenien com una persona que viu a la ciutat pot deixar-ho tot per anar a viure a un poblet sense serveis i sense tot el que ells estan acostumats a tenir a l’abast. Altres, els més “romàntics” defensaven la postura amb els arguments recurrents de què tot és més sa, més natural, més saludable... Però una cosa és dir-ho i l’altra és fer-ho, tot això, i patir les distàncies i les mancances a les teves carns.
Aquesta Setmana Santa passada hem anat a Estac a visitar la Magalí i la seva família. Ells són una família de “neorurals”. L’any passat quan va acabar el curs escolar van fer les maletes i cap a Estac hi falta gent!. No conec els detalls de com va néixer i va anar madurant aquesta idea però allà estan, en vies d’engegar un negoci de turisme rural i amb l’esperança de que puguin viure més o menys d’això. Tenen una casa molt maca que han anat arreglant amb carinyo i d’una ruïna n’han fet un lloc acollidor en quatre dies i ja només els hi falta ultimar detalls. Tots sembla que s’hi han adaptat bé. Ja hi han passat un hivern que crec que ha de ser el moment més dur i inclús ja no tenen la necessitat de baixar tot sovint a Granollers. Ufff!! Jo només de pensar-ho m’esgarrifo!! Crec que no ho faria mai això però admiro a qui té aquesta força ja no d’anar a un lloc d’aquest estil sinó de canviar tant radicalment de vida. I això que m’agrada l’aventura, però crec quan té un temps curt de caducitat, és a dir, el d’unes vacances.

És curiós perquè tot dinant parlàvem dels personatges “extraordinaris” que corren per aquests paratges: gent solitària, gent poc sociable, gent feta totalment a la seva, gent fosca, primitiva. En canvi, els Garrell-Ferrando són tot el contrari. Se’m fa difícil encaixar-los en el guió. En el fons em sap greu d’haver-los perdut d’un entorn més proper en el que trobava que hi anaven a mida. En una altra escala però tinc una sensació com de fuga de talents... És una sensació estranya perquè tot i que els admiro per la seva valentia i l’energia amb la que s’ho han pres, no els envejo gens, sembla una mica contradictori i no se si em podeu entendre.

Però espero que, tot i aquest canvi radical de vida i de població, continuem mantenint el contacte i puguem compartir més d’una estona. Els hi desitjo molta sort, molt èxit en el seu projecte i molta felicitat.
I aprofito des d’aquí per convidar-vos a tots els que us perdeu pel meu blog a visitar Can Massa a Estac. Segur que us en emportareu un grat record, de la casa i de la família.

dimecres, 16 d’abril del 2008

LA JUSTÍCIA


Ahir es va celebrar el judici corresponent al robatori que vam patir el passat dia 22 de febrer amb la tècnica del tirón. La Núria, companya d’aventures, incloent-hi aquesta, que va ser a qui li van estirar el bolso, em va trucar indignada per com havia anat tot.
Resulta que desprès de patir l’acte delictiu, d’haver d’anar a fer denúncia, roda de reconeixement, faltar a la feina, gestions diverses, nervis i maldecaps, la van sotmetre durant el judici a un seguit de qüestions posant en dubte la seva paraula. Ella anava a pèl, en canvi els delinqüents anaven assessorats i acompanyats dels corresponents advocats d’ofici (que paguem tots nosaltres) i que se suposa que han de fer justícia.
Em pregunto que és la justícia, en aquests context.
És clar que l’advocat ha de fer el seu paper que és defensar el seu “client”, però d’aquí a basar la seva defensa en el tòpic del bon atac, sabent d’antuvi (perquè en el fons ho han de saber) que en són, de culpables, i que tu no has anat allà per gust a patir nervis i mals rotllos... És una situació surrealista, que voleu que us digui. Els dos nois que ens van robar s’han passat des del 22 de febrer fins ahir a la garjola, han tingut els seus advocats que els han defensat a uñas y dientes i la Núria s’està prenent, gràcies a tot això, pastilles per a poder dormir. Sort que gràcies al seu cunyat que va ser molt hàbil i professional i la Imma que és una tia amb un parell d’ovaris (i suposo que la sort també va acompanyar) va recuperar totes les pertinences:claus, documents, ulleres, mòbil, i inclús els diners. Però el mal tràngol no te'l treu ningú, ni el d’aquella nit, ni el dels moments dels reconeixements, ni el del judici... Només et queda la satisfacció que aquests han hagut de pringar aquests dies però la veritat és que et penses molt i molt bé el que fer si això es repeteix, perquè el preu de demanar únicament que es faci justícia és força car i desagradable.
Així no podem anar bé. I a sobre, encara no sabem si finalment el veredicte va ser de culpabilitat i amb quina pena ho paguen o d’innocència. No estaria malament, en aquests casos que a aquests personatges se'ls fes tornar al seu país, per exemple. Què de xoriços amb els de casa en tenim prou! I sort que al final només era un bolso!!!! No anem bé, no anem bé!!!

dijous, 10 d’abril del 2008

Abril


L'Abril per a mi significa molt. És un mes interessant. Ho comença a ser el dia 1, el 7 continua, el 19 com cada mes, el 20, el 23, el 25 i el 27, onomàstiques assenyalades en els calendaris de totes les cases...
És el món Àries, importants personatges per a mi, i a cavall del món Taure, també importants per a mi...
A més Abril és un nom de dona que no m’hauria importat portar o posar a una filla meva, igual que Laura.
Abril té una musicalitat líquida i aroma de flors, colors vius però suaus i brisa, molta brisa. Plena primavera efervescent. Creix la llum, comença a fer bo, convida al passeig.
Olor a clavell blanc. I la poncella de la rosa a punt d’esclatar... esperant que el cavaller la regali a la princesa...
Els camps es cobreixen de verd i de tant en tant, una rosella.
Les pàgines s’omplen de versos i de tant en tant, cau una llàgrima, d’alguna ànima que no avança al ritme de les flors.
La mar, encara freda aguaita als invasors amb els ulls ben blaus.
Un bon moment per la retrobada. Tot torna a començar.
Amb serenor, amb bones intencions, amb aires renovats...
Amb ulls que miren als fons dels ulls dels altres i somriures que es dibuixen des de dins del cor.
Que ningú ens robi el mes d’abril!!!

dimecres, 9 d’abril del 2008

Atenea

Avui passava per davant de l’hotel Atenea i hi havia un grup d’unes 15-20 persones que s’estaven fent una foto a l’entrada, en pla equip de futbol, tots riallers i contents. Estava clar que era un grup de treballadors d’una empresa que eren allà fent alguna jornada o curs o reunió corporativa. Enseguida m’ha vingut al cap la meva vida anterior. Què a flor de pell que ho tinc encara!!! I precisament m’ha vingut al cap el que va significar per a mi l’Atenea: va ser l’escenari on vaig pujar de banda, professionalment parlant, a Temoinsa, va ser el lloc que en un moment concret va triar la companyia per a fer reunions, cursos, inclús una festa de Nadal i en els que vaig ser-ne viva protagonista i va ser on em vaig anar acostant i coneixent a qui em va ajudar i ensenyar i recolzar en tot això. En guardo tant bons records d’aquells principis.
En aquells moments es començaven a elaborar les mels que més endavant tastaríem en quant a èxits professionals. En aquells moments la meva realitat laboral era un somni, un somni real, un somni en el que hi participava de manera viva i activa. I la bombolla de sabó es va anar fent grossa i canviava de colors, i anava donant voltes i va arribar un punts que va fer PLOF! És va trencar i va desaparèixer i amb ella tot aquell somni es va acabar de cop. Tot es va fondre.
Avui, quan he tingut aquests pensaments he valorat que ara estic bé, que m’alegro d’estar on estic i crec que he estat afortunada amb el canvi. Avui per avui no em queixo, tot al contrari. Hi ha coses que em dol haver perdut, però així és la vida. I encara que fàcilment amb aquest tema em tornen les llàgrimes als ulls, penso que ja he après a veure-ho d’aquesta manera: aquell somni es va acabar però qualsevol nit pot tornar a sortit el sol i viure una altra bonica història.

dilluns, 17 de març del 2008

Fa ja un any vaig entrar en un món màgic.
No havia descartat mai la possibilitat de fer-ho però la veritat és que ho veia molt difícil. M'havia allunyat molt d'aquest món i tot i que en tenia una espina clavada, no trobava probable el que m'hi pugues reenganxar.

Però: la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ¡ay Dios!

I així, amb una sorpresa que em va donar la vida, vaig trobar l'oportunitat de ficar-m'hi de cap. I, si, si, de cap i de peus i a per totes.

Fa un any que faig de mestra, desprès de 20 anys d'haver acabat la carrera i no haver exercit.
La vocació però hi era. Ja hi era quan vaig decidir estudiar això. Hi era quan vaig tenir els fills i gaudia dedicant-m'hi i participant tot l'activament que podia en la seva vida escolar. Inclús hi era quan havia d'explicar alguna cosa a algun company de la feina (feina que tenia poc a veure amb tot això) i d'alguna manera em sentia moltes vegades fent de mestra. I ara la vocació ja ha trobat forat i ha pogut ser volcada sobre les criatures que han coincidit en el meu camí. El gir que va fer la meva vida em va induir sense cap dubte per la meva part a provar allò que des de dintre em cridava i que sempre m'havia sabut greu no fer. I ves per on!!! L'espina ja me l'he tret. L'experiència, tot i que encara és aviat, ha estat d'allò més gratificant, però he de confessar que sort que de vocació en tenia perquè això és molt més dur del que la gent predica. I el que està molt clar és que és una feina totalment vocacional, cosa imprescindible però no suficient per a ser un bon professional.

Les coses vistes des de fora són molt fàcils de criticar i la ignorància, com deia un gran amic meu, és molt atrevida i fa dir coses que ... estan molt lluny de la realitat, o com a mínim de la realitat pura i dura, que no és la realitat que molts volen veure.
Tot i el carinyo amb el que em dedico a la meva professió, la cosa no sempre és fàcil. A les escoles avui dia hi ha de tot menys disciplina, respecte i educació. I fixeu-vos en la contradicció, a les escoles, centres educatius per excel·lència, no hi ha educació. Què passa doncs? Ja gairebé sento veus que diuen ben fort: La culpa és dels mestres! Si, si, el que vostè digui... com si els mestres fossin una mena d'éssers sobrenaturals, amb varetes màgiques que poden aconseguir convertir el tros d'ase del seu fill en un doctor honoris causa. I no només això. Resulta que el fill és seu i és vosté el que li ha d'ensenyar determinades coses i sobretot donar-li afecte i estimar-lo i és aquí on ja molts comencen a fallar. I a partir d'aquí volen demanar responsabilitats als mestres... responsabilitats de què? La culpa, si és que hi ha culpa, és de tots i els mestres fan el que poden, que no és poc.
Però el que si és cert és que és una professió magnífica i que som artístes que podem esculpir figures meravelloses i treure de dins de cada nen el millor que tenen per poder arribar a ser homes de bé (això ho diuen així els manuals). I que ben segur que d'entre la desfilada de personetes que van passant cada any per les nostres aules, alguns arribaran a fer un món millor, i nosaltres, parlo amb corporativisme pq el món del mestres és un món corporatiu, els hem d'ensenyar a poder-ho fer. Casi ná!!!

El fracàs escolar amb el que tants s'omplen la boca no és més que un fracàs social. L'escola és una petita mostra de la societat i si alguna cosa a l'escola no funciona, vol dir que tampoc funciona a la societat. A la societat s'han perdut els valors que sostenien la convivència i a l'escola també ha arribat això. En les mans de tots està el tornar les coses al seu lloc, o no?

diumenge, 2 de març del 2008

A vegades els ulls ploren, però aquestes llàgrimes només són la punta de l’ iceberg , el que plora de veritat és el cor, o el cap. No sé perquè associem que en les coses de l’amor hi intervé el cor, si en realitat el que trastorna és el cap i on li donem voltes és també al cap, o no?

“Ya sé llorar una sola vez por cada vez que río”(Fito y los Filipaldi)
Tant de bo sabés fer jo també això que diu la cançó!!!

Escolto cançons i em paro a pensar en la lletra, exercici que abans no solia fer, i hi trobo autèntiques perles. Ara mateix estic escoltant “Por la voca vive el pez” i m’omple de sentiments i m’agradaria poder cantar, com el Fito, i dedicar fragments de “poemes” a les persones que són importants per mi, als qui estimo d’una manera i als que estimo d’una altra.

No és una cosa molt original, de fet ja fa molts anys el meu amic Jordi va enviar-nos una llarga carta de comiat a tots els amics que deixava aquí i va dedicar una frase a cadascú, i a cadascú segons la relació que hi tenia. Encara tinc la carta guardada no recordo on i tampoc recordo la meva frase però m’imagino que estava carregada d’amor. En aquells moments em va dir que es suïcidaria per mi, i ara, ja veus, no en sé res d’ell i en les poques ocasions que hem coincidit he hagut de ser jo la que fes el primer pas per saludar-lo... com són les coses. De totes maneres jo no l’he oblidat, ni tampoc aquella nit a Santa Bàrbara, tot i que les coses van anar com van anar.

Crec que no he oblidat a ningú que hagi estat amic meu en algun moment (això em fa recordar un altre tema del que escriure en aquest blog, les constel·lacions). Vagi aquesta nota en honor seu, ves per on!! No volia arribar a això en cap moment, però m’he deixat portar i he arribat aquí. Ja està bé.

Com que he perdut el fil de la meva pena, adjunto només unes quantes frases dignes de fer perdre una mica de temps en la seva lectura:
  • Este mar cada vez guarda más barcos hundidos.
  • La vida es algo que hay que morder y en cada boca tiene un sabor.
  • Ya me queda media vida pa encontrar la melodia.
Així, fora de context, no semblen tan bones, però us recomano aquest àlbum i veure-ho com és bo.

dissabte, 1 de març del 2008

1 de març

La dita diu: "Març, marçot
que mata a la vella a la vora del foc
i a la jove si pot"
Llegint això no s'espera que sigui un bon mes.
Per mi però pot ser el principi d'una mort anunciada.
Tatxan!!!
De moment avui he decidit crear aquest blog, motivada per moltes coses, perquè m'agrada escriure, perquè m'encanta llegir-ne de gent que conec, perquè estic segura que em servirà per deixar enregistrades coses interessants que d'altra manera no ho feia, perquè és una mica allò de retrobar aquell diari personal de fa anys.... és clar que això es diferent, ja ens hem fet grans i serem selectius en les intimitats que no ens importa que deixin de ser-ho. En fi, que sembla que m'estic embolicant i que no és la meva intenció.
La meva única intenció d'avui era batejar el meu blog, així que fet està.
Brindo per tots vosaltres, els que algun dia hi entrareu i espero que en gaudiu.