dissabte, 27 de febrer del 2010

Excursió a una Ciutat Sanitària

Aquests dies m’està tocant passar força hores dins un hospital perquè hi tinc a la mare ingressada. Quin món aquest!!
No sé si posicionar-me en el costat positiu, en el negatiu o simplement en el neutre, però en tot cas el que si tinc és moltes coses a dir-ne. D’entrada em sembla incoherent i incomprensible que el sector mèdic tingui el monopoli de la salut. No se de qui és la culpa, potser una mica de tots, ells perquè ja els està bé de ser “els poderosos” en aquest camp i de fet no els agrada ni que preguntis massa ni que sembli que en vulguis saber més del que ells volen que sàpigues i els de a pie suposo que per hàbits culturals sempre ho hem vist així i ja ens ha estat bé.
De salut en sabem molt poc i això que es tracta d’una cosa d’un valor incalculable i una cosa que ens hauria d’interessar d’allò més. I no tant sols en sabem poc sinó que quan hem d’anar al metge estem totalment a les seves mans: és ell qui ha d’establir la medicació i qui ha de decidir i establir les proves, els processos i les intervencions que calen i el qui sap interpretar els resultats de tots els informes. Desconeixem els protocols, els processos a seguir, el llenguatge que utilitzen... i si preguntem pocs et saben explicar bé el que vols saber. Alguns no en saben (de posar-se en el teu lloc, vull dir) i altres ni ho intenten. Total que restes submís en la ignorància del que estan fent amb el teu cos.
Està clar que encara que formin part d’un col·lectiu professional molt específic, són persones i com a tal n’hi ha de més agradables i de menys, de més rigorosos i de menys, de més guapos i més intel·ligents i de menys ... i com a persones que són poden cometre errors. Estem d’acord que els errors amb persones poden costar molt cars, però en definitiva potser es posa més atenció als errors que no als encerts i fan més soroll com més dolorosos són aquests. També cal recordar que formen part d’un sistema i que no és, i amb diferència, ni el millor ni el que fa fàcil la seva labor.

Dimarts, mentre esperava al metge que ens havia d’explicar com havia anat l’operació vaig veure com s’asseia un altre cirurgià en un banc de la sala de quiròfans i estava molt seriós, respirava agitadament, com amb preocupació, i tenia la mirada perduda cap al terra. Vaig pensar que potser alguna cosa no li havia anat bé i que estava preocupat i vaig sentir la part humana d’aquesta persona i la seva feina, que moltes vegades ens costa de veure.
Algú, fa pocs mesos, m’hi va fer pensar molt en tot això i ara, immersa en aquest món per les circumstàncies, hi penso cada dia.
Però tot i que ara ho vulgui veure tot des d’aquest filtre i tenir empatia, la veritat és que costa perquè pesen molt les situacions que et deixen fora de lloc.

Un altre capítol a part és el que hi vius en la interacció amb la resta de gent, aliens als serveis hospitalaris, és a dir amb altres pacients, familiars i visitants.... Uff!! Una enciclopèdia en podria escriure de tot això. Tipologies de gent i de comportaments: un món inacabable. Aquest podria ser el títol de la gran obra. I clar, aquí aniríem a petar al típic tòpic de que si cada persona és un món, cada família, un univers. I cada un d’aquests universos en el context hospitalari té unes actuacions molt particulars. I es que en un espai concret s’hi poden trobar barrejats personatges de molt diversa índole, classe social, nivell cultural, edat, raça, religió,... De la combinació de tots aquests factors imagineu el que en pot sortir: DE TOT!!!
Una sala d’espera plena de gent podria ser un guió per una pel·lícula de l’Almodóvar.
A mi, que no sóc l’Almodóvar, en aquestes situacions, d’escoltar inevitablement les converses que es tenen al teu voltant, de veure determinades cares i gestos en els qui et rodegen, d’anar veient passar coses i casos, se’m fa un “batiburrillo” creatiu al cap que escriuria sense parar tot el que vaig pensant, però...ep, potser que pari, d’escriure i també de pensar, que a vegades no és bo pensar massa.

dimecres, 24 de febrer del 2010

El pocasolta del Millet

Doncs, si, el "personajillo" ja ha tornat definitivament la Creu de Sant Jordi. Ja era hora, segur que li ha costat més fer això que desviar fons del Palau als seus comptes particulars o pagar despeses personals amb diners que no eren seus.

Avui dormiré més tranquil·la!

dissabte, 20 de febrer del 2010

Hight technology

Ahir vaig anar d'excursió amb els nens de 3r. No són els meus, però com que sóc la seva mestra de Medi Natural, Social i Cultural i l'excursió estava emmarcada en aquesta àrea, em va tocar anar-hi. Em va sorprendre i emocionar a l'hora el veure penjat al coll d'en Pau la càmera fotogràfica que portava (les altres tenen prohibit portar-les). Que en fa de temps que van pel món aquestes! I no canvien ni de pixels, ni de polsades, ni de res. Segueixen vigents amb els mateix sistema que quan van nèixer.

Tu si que vals, Pau! (o els teus pares que encara compren aquestes joguines imaginatives...)

dimecres, 17 de febrer del 2010

Lo "Ranxo"

Ahir era el Ranxo de Ponts, i el de Gualter, és clar. Festa tipica de uns pocs pobles d'aquella part de la comarca i que consisteix en l'elboració d'una mena d'escudella catalana feta en mig del carrer, el dimarts de carnaval, com a gran àpat abans d'endinsar-se en la Quaresma.


Una renglera de seixanta calderes d’aram, algunes propietat de l’ajuntament i altres cedides per cases i masies del municipi, es posen al foc a les 6 del matí. Amb elles s’elaboren al voltant de 7000 racions de la suculenta escudella que, un cop tastada per les autoritats es reparteix a locals i visitants del poble .

Sembla que hi diversos orígens que expliquen aquesta festa tradicional tot i que no hi ha documents que guardin testimoni dels mateixos. Hi ha versions que es remunten a l’època medieval, com a treva entre atacants i atacats o com a festa per atansar el poder feudal al poble. Una altra versió ens parla d’una iniciativa d’un pontsicà que, havent fet molts diners, va organitzar un àpat per a oferir un plat calent a aquells necessitats. També diuen que ell mateix va agafar un tambor hi va sortir al carrer a demanar casa per casa els ingredients d’aquesta menja. D’aquí que encara ara es passa casa per casa a recollir el que cada família pot aportar per ficar a les calderes, acabant-se de completar els ingredients per part de l’Ajuntament.


A Gualter, bàsicament la festa es celebra de la mateixa manera, però la quantitat de calderes són només tres amb les que se serveixen unes 350 racions de ranxo. I per acompanyar una bona butifarra a la brasa.
Bon profit!!!

dimarts, 16 de febrer del 2010

Avui he tingut a classe a uns particulars Van Gogh

Aquests són els meus petits Van Goghs:
No s'han volgut perdre el posar un xiprès en el paisatge  o l'estelar la nit.
Que en són d’encantadors els meus artistes!!!


Tots han fet pinzellada i el resultat d’emular al mestres és aquest.




diumenge, 14 de febrer del 2010

De fora vingueren i de casa ens tragueren

El drac està trist, creu que ha perdut protagonisme i això li fa estar amb el cap cot. Però Sant Jordi i la princesa no volen perdre pistonada i intenten animar-lo perquè estigui fresc i ufanós pel 23 d'abril....

- Drac, anima't, ja saps que jo no vull flors fins que toqui- li xiuxiueja la princesa.
- Si, però avui tothom parla del Valentí aquest i no se que de l'enamorament... i ningú es recorda de mi.
- Es el que te això que s'anomena marqueting, però no pateixis que aquest altre monstre del triangle verd que fa que la gent es confongui, haurà de lluitar contra nosaltres i sabrà quin dia toca això per aquí. Si cal farem sortir roses amb petals quatribarrats!- li diu Sant Jordi.
- Aquesta és vermella!- li respon incredul el Drac tot mirant-se la rosa que té davant els seus nassos.
- Mira només la seva bellesa i que et serveixi com a estímul per mantenirte orgullós i estar a l'alçada per que la llegenda romangui sempre intocable, pels temps del temps- insisteix Sant Jordi tot convincent.
- Ben pensat, tens raó, anem a posar-hi color al tema i a veure que en va sortint.

Se la mira i remira.
- No era això ben bé, oi?- pregunta amb un somriure lleu ja el Drac.
- Si, comença a ser-ho, els colors ja han tornat al teu cor també. Ara només cal una mica d'organització  i tot tornarà al seu lloc ...