dijous, 22 d’octubre del 2009

AMIGUES



D’entre tots els pps que corren per la xarxa plens de xorrades (que si cadenes, que si acudits, que si fotos idíl·liques, que si curiositats varies i un milió d’etcèteres) en vaig llegir un que deia que les xerrades d’amigues s’havien d’anar cultivant perquè eren terapèutiques.

Efectivament, igual que un rellotge parat te raó dues vegades al dia, sempre hi ha alguna cosa aprofitable entre tot el que corre en els power points. Una d’aquestes coses és el que això de les tertúlies entre amigues són terapèutiques.

Si, si, les dones tenim aquesta necessitat vital de garlar i garlar i ens deixa com a noves. Intentem canviar el món, o més ben dit, arreglar-lo, cosa que com està ben demostrat no és gens fàcil, però per intentar-ho... Total mal no en fem a ningú, en tot cas l’únic que perjudiquem és el descans del veïns de la casa de l’amfitriona, però us puc assegurar que tot el “innocent” mal (si és que tractant-se de nosaltres, hi ha alguna cosa innocent) que puguem causar queda en nimietat al costat del benefici que se n’obté: un grup de dones felices, contentes, relaxades, amb l’ego més en el seu lloc que mai i que es poden estalviar la pastilla pel mal de cap i per la depre. Què més voleu?

Divendres passat vam tenir una de les nostres trobades. El nexe en comú era TMI, tot i que cada vegada que ens trobem qualsevol grup d’amics amb aquest nexe, ja som més ex que no pas una altra cosa. Com diu sempre l’Anouk el millor de TMI ha estat sens dubte la gent. Alguna cosa hi deu haver quan encara ens continuem trobant, diferents grups de gent i en diferents àmbits i sempre amb aquest nexe que n’ha creat d’altres que sobrepassen la relació purament professional.


Doncs bé, al que anàvem, ens vam retrobar desprès de temps per fer un soparet. El menú era el de menys. Ho vam solucionar amb dues pizzes gegants d’entrega a domicili. Però riure vam riure amb ganes. Confidències, unes quantes. Posar-nos al dia era el primer tema del rigorós ordre del dia. Compartir les alegries i les penes. Alimentar el caliu que ens uneix i que no defalleix. Recordar vells moments, inevitable en cada trobada. Il·lusionar-nos per la propera ocasió.


Un petó molt fort a totes, amigues meves, i que puguem continuar compartint aventures per sempre més.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

FINESTRES

Sempre m’han agradat les finestres. Primer les fotografiava, desprès les vaig pintar. Ara ni les fotografio ni les pinto però em segueixen agradant. Són com els ulls de cada casa. Són com el mirall de l’anima de qui hi viu a dins. No us heu parat a pensar-ho mai?
Quan viatges veus diferents tipus de finestres dels quins tenim aquí i, és clar, és que la gent també és diferent i és diferent el clima i la manera de fer les coses i això es veu en les finestres. Els nòrdics no tenen persianes, tenen cortinetes de ganxet i flors, moltes vegades per dintre del vidre, en una represa que solen tenir a les finestres per dins. Què cucos ells! Grans finestres i sense tapar res, oberts a l’exterior, en primer lloc suposo que per poder capturar tota la poca llum que tenen i l’altra raó potser és que no tenen res a amagar. Si ens fixem en com eren les “finestres” en les construccions de l’edat mitjana ens adonem que eren petites, estretes. Una funció d'aquestes petites obertures era la de protecció, com menys obertures menys facilitats d’entrada per l’enemic, però també menys oberts al món, a les idees noves, a l’aire fresc, al progrés...
De les finestres en podem fer dues lectures bàsiques: una el que representen vistes des de fora, és a dir, el com cadascú veu en una finestra des de fora, el com és estèticament i el que deixa veure de dins; l’altra el que representen des de dins cap a fora, el que veus sent a dins d’un edifici quan mires per la finestra cap a fora.

L’estètica de la finestra forma part de l’actitud que prenem davant la vida. Si tenim les finestres obertes vol dir que no tenim por, que ens agrada la llum, l’aire renovat, que deixem entrar la vida, que estem oberts al món. Les finestres que tenen persianes o porticons i que sempre estan gairebé tancats, veient el món només a través de les escletxes que tenen... vol dir que no som clars, que ens volem amagar però alhora tafanejar el que passa a fora sense que ens vegin, som introvertits, una mica falsos, desconfiats o tímids. I entre una postura i l’altra tota una gama de postures, del negre al blanc es sol passar per uns quants grisos. Ara trieu i remeneu i digueu quina finestra més us agrada.

diumenge, 18 d’octubre del 2009

La tardor

En un parell de dies hem patit un canvi espectacular. Finalment sembla ser que ha arribat la tardor, més enllà de la data que està establerta al calendari. Jo ja estava cansada de la calor i dels mosquits. I ara ja amb la temperatura que toca tot es posarà al seu lloc.
Els dies es fan més curs i els tons daurats transformen el paisatge que s’organitza amb una saviesa ancestral per tal d’afrontar l’hivern.
Època d’aparent descans. Estació dels fruits de l’abundància, de la trobada al voltant de la llar de foc. El preludi de l’hivern. És el temps de reconstruir el nostre món a través del descans, la quietud, la introspecció, l’abstracció, la recapitulació, la tornada a nosaltres mateixos.
L’arbre confia les llavors a la intimitat de la terra amb l’ajuda del vent, dels ocells, d’altres animals que fan la funció de sembraboscos.
Combina introspecció i creixement. La tardor és una època complicada i clarament dual. En Josep Pla deia que és l’estació de les bones olors. Jo diria que és la dels bons colors. Per una part inspira pau i serenor i per una altra nostàlgia i tristor. És una època dura per molta gent, és l’època de les depressions.
L’Alex Rovira diu que la metàfora de la tardor ens pot explicar moltes coses.
Igual que els arbres es despullen de les seves fulles nosaltres hauríem de ser també capaços de despullar-nos, de tant en quant, d’allò que som, sinó no podrem mai esdevenir allò que estem cridats a ser.
I això d’alguna manera vol dir que si ens resistim al canvi no podem créixer, no ens podem transformar. Si en una situació de crisi o de canvi som capaços de tenir crítica i criteri podrem esdevenir quelcom nou o diferent.
Hem de ser capaços de despullar-se d’allò que tens, ja que no es tracta de tenir, sinó d’aconseguir ser.
Amics, retrobeu-se amb vosaltres mateixos sense por i deixeu caure les fulles per renovar el cicle i reconduir els camins que s’allunyen d’allò que ens fa feliços. Poca broma !!!

La bodega

M’agrada preguntar sempre a les persones que vaig coneixent quin és el seu llibre preferit. Penso que les lectures que et marquen diuen molt d’un. No puc dir res més al respecte d’aquesta teoria perquè no l’he desenvolupat prou i he de dir que sovint em passa que m’emporto sorpreses inesperades de les lectures recomanades per la gent, però clar, som casos curiosos tots plegats i amaguem un món interior moltes vegades difícil de preveure.
Amb tot això volia introduir el fet que una vegada un bon amic em va recomanar la lectura de “El Médico” de Noah Gordon. Per aquella època ni havia sentit aquest autor però, com que em fiava molt del que em deia, enseguida vaig fer-me amb el llibre i el vaig llegir. Em va agradar tant! Va ser fantàstic! Crec que és el millor llibre que he llegit. Desprès vaig llegir “Chamán” que també em va agradar molt. I ara m’acabo de llegir “La bodega” que hauria d’haver estat “El celler” però bé...
Em torno a treure el barret.
Com m’agrada la sensibilitat amb la que tracta els personatges, el respectuós que és amb els sentiments, inclús quan aquests són d’odi o de ràbia. Et transportes fàcilment a l’època narrada i en veus les imatges com si ja en fessis la pel·lícula. I a més a més aquesta obra és la més propera a mi, ja que narra una història de pagesos a les terres catalanes, història recent que podria ser dels meus propis avantpassats.
Molt recomanable.

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Calent (C) Amarg (A) Fort (F) Express (E)

Una de les addiccions que pateixo és el cafè. No puc passar sense el líquid negre que defineixo perfectament amb les quatre paraules que es comencen per les lletres que composen el seu nom: Calent, Amarg, Fort, Express..... Uhmmmmmm!! Quin plaer!!! Em ve l’aroma al nas i el gust a la boca.
Quan em vaig quedar embarassada per primer cop vaig començar a agafar-li un fàstic que no podia ni ensumar l’olor de la cafetera de la veïna quan pujava pel celobert. Vaig regalar els paquets que tenia a casa i vaig haver de treure de la cuina la cafetera elèctrica que hi tenia. Només veure alguna cosa relacionada m’agafaven les nàusees. Al cap d’uns mesos d’haver tingut la criatura ja tornava a disfrutar del líquid element. Desprès de tres anys al notar un altre cop aquells símptomes vaig saber que tornava a estar embarassada sense fer-me cap prova. Efectivament. Ni prova de la granota ni analítica de res, jo passava la prova del cafè.
Però ara com que el tema dels embarassos ja està tancat i barrat disfruto cada tassa que em vec. Tot i que cada tassa és diferent. No sempre et surt igual encara que sembla que tot es fa igual. Jo, com a bona cafetera que sóc, necessito el meu ritual i tinc les meves manies al respecte. Que si la cafetera, que si la tassa, que si el meu lloc al sofà per prendre-me’l, i ha de ser aquell i no un altre, etc.
És el meu moment. És el remat d’un bon àpat. I a vegades ha estat un bon àpat i aquest moment l’espatlla o ajuda a fer-lo més gran. És el punt final d’un bon relat. És el petó final d’un film romàntic. És la posta de sol d’una jornada encantadora. És la intimitat i també és la companyia. És l’excusa per veure a algú. És l’alegria dels sentits. És el primer bon dia, el confort de mitja tarda, la cirereta del pastís, el contrapunt d’un mos dolç, és energia, és una carícia, una injecció d’ànims, un record, tot un món.
Qui vol fer un cafè amb mi?

divendres, 2 d’octubre del 2009

El tercer

En la nostra cultura ens han ensenyat que les parelles són cosa de dos. Però el món de la parella no és ben bé una ciència exacta i aquestes parelles de dos en molts casos no són exactament de dos, sinó que moltes vegades algun tercer apareix de cop removent moltes coses i això pot donar lloc a una variada i complicada diversitat de situacions.
Està clar que cada cas és un món, ja que de fet ho som cada persona. Però centrem-nos en el tercer. Perquè apareix un tercer? És una mica com allò de l’ou i la gallina. Apareix perquè en la parella alguna cosa falla o comença a fallar precisament desprès de l’aparició d’aquest tercer? En una xerrada a la que vaig assistir sobre el tema de les constel·lacions familiars (gran tema aquest!!!) van preguntar que quin lloc ocupa en una parella i la seva constel·lació una infidelitat. La resposta de l’expert va ser: “A vegades un tercer pot salvar la relació i altres pot ajudar a que es trenqui. És molt important el lloc d’un tercer per recol·locar els altres dos al seu lloc.”
Però la cosa és força complicada. Hi ha relacions que es gasten, la màgia s’acaba, el projecte comú perd tota la força i costa tirar endavant. Sovint sap greu enfonsar tot el que ha costat molt construir i es va aguantant la situació, però desenganyem-nos, això és el suïcidi de la felicitat. Cal valentia per prendre decisions i no sempre es té aquesta valentia o a vegades les situacions són complicades i s’opta per aguantar abans de canviar. Res et garanteix que els canvis serveixin per a millorar i ens acollim a allò de que “más vale malo conocido que bueno por conocer “. I a més a més hi ha moltes pors. Fins i tot he llegit no fa gaire una recomanació a tenir present: “No busques lo que no debes, porque puedes encontrar lo que no quieres” (J. Bucay)
Arribats a aquest punt però, res no canvia si tu no canvies. I si decideixes resignar-te has de somiar de tant en tant, escapar de la quotidianitat i volar d’alguna manera vivint les fantasies que no pots experimentar en la teva vida real. La ment és poderosa i pot anar vivint una vida paral·lela amb qui vols i de la manera que vols. La ment t’ allibera de les cadenes que t’oprimeixen en la teva realitat. I això no és en realitat una altra mena d’infidelitat?
He viscut algunes separacions de gent propera en els últims temps. Han sigut valents, han donat el pas i cap d’ells es penedeix d’haver-ho fet. Però també tinc diversos amics que estan en l’altra situació. Fa temps que no estan bé però han decidit quedar-s’hi i només somiar. I en aquests casos sempre hi ha un tercer que pul·lula per allà. Cap a on decantarà la balança?