dimarts, 23 d’abril del 2013

Sant Jordi


Per tots els Jordis, Jorges, Georges i Georgines... i a tots els valents que lluiten pel que estimen i s'enfronten als dracs que se'ls posen al davant. 
Que un any més aquest dia de primavera llueixi ufà, entre olors de roses i de tinta impresa.
Bona diada de Sant Jordi a tots!


Si jo fos...

un llibre, avui m'agradaria caure a les teves mans,
per oferir-te les meves millors paraules, plenes de tendresa,
i envolcallar-te amb l'olor de les meves pàgines perfumades,
per desitjar-te un feliç dia i acompanyar-te a passeig,
pels carrers tranquils de la ciutat, 
fins al racó que tu triessis, per seure i llegir-me, 
i gaudir-me plenament.


dimecres, 17 d’abril del 2013

Què difícil és ser mestre avui en dia!


La meva mare sempre m'ha dit que no faria aquesta feina per res del món. Però jo sempre li dic que a mi m'agrada i que té moltes coses bones. Jo he tastat altres coses i puc dir, amb coneixement de causa, que cadascuna té les seves peculiaritats, i valorant de la manera més objectiva possible no sabria pas dir quina és la millor opció. El que sí tinc clar, és que per fer de mestra és imprescindible la vocació. I a partir d'aquí, molta paciència. I el demés va fluint sol. Però a vegades també hi ha punts negres, són els dies en els quie tens algun aconteixement extraordinari com ha estat avui.

Tinc un nen a la classe amb molts problemes de conducta. No te cap diagnòstic ni cap reconeixement oficial de cap alteració de les que hi ha tan de moda: ni dèficit d'atenció, ni hiperactivitat, ni cap síndrome habitual ni no habitual, tot i que el nen va al psiquiatra i rep medicació, però no sabem ben bé per a que la rep. El que si podem constatar és la seva mala educació, la gran intolerància al fracàs, la seva mala gestió de les emocions, una autoestima pel terra i un creuament de cables cada dos per tres.

I com diu una companya meva: els testos s'assemblen a les olles. La família és un tant peculiar. L'any passat era tutora del fill gran i ja vam tenir les nostres diferències, amb el nen i amb els pares del nen. Aquest any la problemàtica amb el mitjà és bastant més complicada (espero que amb la petita, si és que també em toca tutoritzar-la, la cosa millori una mica). Però el més complicat de tot és fer entendre als pares que la labor no es pot limitar a les hores que el nen es passa a l'escola, que a casa s'han de posar límits i treballar conjuntament en l'educació del nen.

Però clar, què pots fer amb un pare que quan castigues al seu fill a netejar les taules del menjador una setmana et diu que li canviem el càstig perquè allò ho han de fer les monitores que per això les paguen? Què li dius a un pare quan t'acusa de no tenir autoritat perquè no has estat capaç de treure-li l'Iphone que ha portat a l'escola (no està permès) sense utilitzar la força bruta? Què li dius a un pare que quan li expliques que si els seus fills treballessin una mica a casa podrien millorar força els seus resultats i et contesta que és igual, que a ell ja li està bé el que treu, que quan hagi de millorar per guanyar-se la vida, ja ho farà?

Davant de casos d'aquests és necessita una altra cosa per a ser mestra: sang freda.
I jo, amb això ho tinc fatal! Em bull la sang davant d'aquests comentaris irracionals. Ja sé que no hauria de caure en la provocació, però també em desespera el fet d'adonar-me del desautoritzat que deus haver quedat a casa amb aquest pare i que encara ho tens més difícil del que et pensaves. Però a sobre, un impresentable d'aquest calibre, és permet el luxe de dir-te  alegrement que la que ha estudiat per a mestra sóc jo i no ell, i que jo hauria de tenir recursos per manar sobre un nen i gestionar la meva aula i no dir-li a ell el que ha de fer amb el seu fill. I m'he de mossegar la llengua per a no dir-li jo el que penso d'ell perquè encara m'amenaçaria de denunciar-me, que ja no seria el primer cop que ho fa. I davant de l'administració també estàs bastant indefensa. Total... que fàcil, fàcil, no ho tenim pas.

Per concloure la conversa davant del bucle del raonament de l'absurd al que abocava, li he dit: “Mira, jo en seré la tutora el que queda de curs i ja no hi hauré de pensar més, però tu en seràs el seu pare tota la vida.”



dimecres, 10 d’abril del 2013

Los peces no cierran los ojos de Erri de Luca


La història d'aquest llibre no m'ha captivat gaire. M'ha semblat lenta i avorrida i a vegades desordenada i inconnexa entre paràgrafs. En canvi el que si m'ha agradat molt és la prosa que utilitza. He trobat que la manera de dir les coses és molt acurada, amb unes metàfores intel·ligents i una elegant forma de pentinar paraules. Hem quedo amb alguns fragments extrets del llibre que no perden sentit fora de context i que reflecteixen el nivell del llenguatge:
La edad de diez años no tiene la multitud interior de la infancia ni el descubrimiento físico del cuerpo adolescente. A los diez años se está dentro de un envoltorio que contiene toda forma futura. Se mira hacia fuera como presuntos adultos pero encajonados en unta talla mínima de zapatos.
Seguía leyendo tebeos, pero más los libros que me llenaban el cráneo y me ensanchaban la frente. Leerlos se parecía a adentrarse en el mar con la barca, la nariz era la proa, las líneas, las olas. Iba despacio, a golpes de remo...
...En los relatos de mamá, de la abuela, de la tía, estaban grandes almacenes de historias. Sus voces han formado mi sintaxis, mis frases escritas no son más largas que el aliento que se precisa para pronunciarlas.”

Me gusta estar resguardado del ocaso, no ver el fin certificado del día, con el sol embutido dentro del mar. Entonces prefería el alba. Hoy busco el ocaso en cada isla a la que llego. Voy al Oeste a la hora en que se vacía dentro del agua. Hoy rebaño hasta la última luz del plato del horizonte.”

diumenge, 7 d’abril del 2013

Gràcies a la música!



Admiro amb bogeria la gent que fa coses que mai sabré fer. No hi ha cap rivalitat, només puc treure'm el barret. Per exemple, els que saben explicar la música, analitzar-la, desxifrar-la, criticar-la.”

A mi m'agrada la música, tal i com explicava també el Carles Capdevila en una columna del seu diari d'on he extret el paràgraf anterior. Tots els estils: clàssica, tradicional, pop, rock, folklòrica, etc. No se dir-te'n detalls tècnics de cada estil, no se distingir coses específiques i puc confondre autors, instruments, èpoques, però en tinc una visió general amb la que puc afirmar que m'agrada tota i molt. La música té la virtut de fer-te sentir coses: et pot emocionar fins a fer-te plorar i et pot posar histèrica., o senzillament et pot fer sentir bé. I sobretot, a mi, la música em demana moviment, sigui a un ritme o a un altre.
La música també té el poder de transportar-te a moments viscuts, a recordar moments en els que t'ha acompanyat una cançó o una altra. Hi ha molts moments en la vida en els que ens acompanya la música, unes vegades de manera conscient i altres de manera inconscient, unes vegades estant en un primer pla i altres en el rerefons però sent-hi.
La música diu molt més del que sembla. Heu vist alguna vegada una pel·lícula que no tingui música? La música hi acompanya en molt moments comunicant coses que d'altra manera perden sentit.
Jo no sóc precisament d'aquells que van a tot arreu amb un aparell connectat a l'orella perquè penso que una cosa és sentir-la (oirla) i una molt diferent és escoltar-la (escucharla) i a mi m'agrada fixar-m'hi, dedicar-li atenció, deixar-me envolcallar, viure-la.

En la meva època infantil a l'escola no es feia música i teníem la cultura musical que cadascú o bé a casa o bé de manera autodidacta havia adquirit. Però jo vaig descobrir el veritable valor de la música a la carrera, quan em van ensenyar el que hi havia d'arrere una partitura i llavors vaig començar a mirar allò que ja m'agradava d'una altra manera.

Els meus fills, de ben petits, he volgut que estudiessin música, cosa que ells m'han criticat moltes vegades, queixant-se'n perquè em deien que ells havien de fer allò que m'agradava a mi però que ells no m'ho havien demanat. I ara m'adono i envejo, malgrat tot el que s'han queixat i protestat, la manera que ells escolten la música, amb la base que tenen al darrere, i com en gaudeixen.

I encara tinc una assignatura pendent amb aquest tema: Jo de gran vull tocar un instrument!

No se si la jubilació m'ho permetrà!

dijous, 4 d’abril del 2013

A Capit-Ana Trueno


-¡Escríbe algo bonito para mi!- em va dir amb el seu somriure amable.

Com negar-m'hi, si per a mi és tot un honor que em demanin una cosa així. I llavors vaig pensar en fer-li un conte, un conte (“a mi rollo”) amb el seu personatge, el Capitan Trueno. I aquí va:

Era una dia de finals d'agost. Haviem quedat a l'estació de tren per a anar a una trobada diguem-ne, per abreviar, de “bioflipats”. Érem cinc i no ens coneixíem entre nosaltres. L'aventura és l'aventura. La Montse, l'Ana, jo mateixa i dues noietes més. Van sonar picarols durant tot el viatge. Vam abocar-nos en les presentacions i ens va invadir el bon rotllo. Va ser una jornada estupenda i vam plantar una llavor que ha crescut a través dels anys, que hem anat regant i abonant amb la distància i el temps i els diversos encontres que hem tingut. L'aranya de l'amistat ha teixit una teranyina, forta i fina que es reforça amb cada abraçada, amb cada mirada còmplice, amb cada somriure creuat, amb cada moment compartit.
Bé, i on surt el Capità?

Doncs ella és el Capità, el Trueno, el motor de la lluita contra la injustícia, la pluja fina, el fer la muntanya de sorra granet a granet.
El seu bon cor i la seva humilitat la fan gran. La seva contagiosa alegria i positivisme obren escletxes dins la roca dura i ens ensenyen la lliçó de la fortalesa de la honestedat, cap a un mateix i cap als altres.
Potser penseu que el seu Capitan Trueno és més fort, més valent i més carismàtic. Potser si que ell té una aparença física més imponent, però on creieu que resideix realment la seva empenta? Dins seu el que el fa triomfar és una ànima inquieta i lluitadora que es mou amb agilitat i elegància amb l'objectiu de fer passet a passet un món millor, com ella.
I conte contat, aquest no s'ha acabat!

dilluns, 1 d’abril del 2013

Sant Honorat (Peramola)





Dissabte vam pujar a Sant Honorat (Peramola). Feia temps que no anava a la muntanya i en tenia moltes ganes. Uff, com em va costar al principi! Jo havia estat com una cabreta i ara m'ofegava a la tercera pujada. Com pesen els anys! I també el desentreno! Però si aconsegueixes no rendir-te al final tens premi. Conforme vas pujant vas tornant a sentir que es desperta el cuc que qui ha tastat la muntanya té.









 



Caminar per la natura salvatge és molt més que un esport. O millor dit, pot ser un esport pel cos i per la ment. Pas a pas i omplint els pulmons d'aire sa, amb flaira de romaní o farigola, la ment va i ve i dóna voltes a qüestions no resoltes, a records emergents, a projectes futurs, a clarificar posicions, a calmar inquietuds, a relaxar la ment.
I mentrestant una pedra bonica, una flor encisadora, el cant d'un ocell simpàtic, el brunzit d'un insecte van entretenint els sentits. I de cop: Oooooh, quina meravella! Un paisatge impressionant es desplega davant teu i et fa petit davant de la immensitat de la natura. El poder de la seva bellesa t'emociona, t'alegra, el deixa sense paraules mentre gaudeixes de l'espectacle.
Feia temps que no sentia això i ho vaig reviure i de quina manera.
Mai les fotografies provoquen el mateix sentiment perquè no poden captar de cap manera el que capta la retina, però com a record en el temps no es pot demanar més i segur que vosaltres quan les mireu podreu imaginar-vos-ho.