dilluns, 27 de setembre del 2010

Quin goig de cel!

En les últimes setmanes els núvols ens decoren uns cels espectaculars. De bon matí muntanyes de núvols atapeïts i blancs fan una sanefa a l’horitzó. Semblen realment de cotó fluix, tou i net. A estones es tenyeixen de gris i la cosa es posa més trista i amenaçadora. Quan el sol comença a caure, els diferents rajos els pinten de colors a vegades rosats i altres ataronjats i brillants, deixant-te meravellat per la immensa bellesa de la natura. I molt de pressa van canviant de posició i de to fins que els enfosqueix la nit.
(ara resulta que no puc descarregar-me les fotos, bé, ja ho arreglaré i les posaré aquí quan pugui)

dijous, 23 de setembre del 2010

Reunió de pares: Prova superada!


Aquesta és una performance per la que els mestres tutors hem de passar cada any. I us asseguro que no és fàcil. Sent el punt de mira, per unes hores, de 75 pares i/o mares és inevitable una certa tensió i més quan a vegades sents al qui tens davant com a l'enemic.

Avui m'ha sortit de l'ànima dir-los-hi que davant de qualsevol problema tinguin present que estem per ajudar-nos, que al cap i a la fi estem compartint projecte, que els seus fills són els nostres alumnes i que és necessari que anem tots en la mateixa direcció.

M'han regalat uns quants somriures de complicitat que espero hagi entés bé i durin fins a final de curs.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Any nou, vida de sempre!

L’any nou ha començat ja perquè l’any, per si no ho sabeu, comença al setembre, no al gener.
Hem tingut un parell de setmanes encara de bonança per a entrar poc a poc en la rutina. Ja tenim els objectius marcats i ara ja no hi ha més treva. El temps ja comença a donar senyals també de canvi i la tardor es prepara per a entrar sense mes dilació. Dos dies grisos i refrescants són el senyal inequívoc de que ja podem treure les jaquetes de l’armari i posar més roba al llit.
A estar alerta! Perquè la tardor és preciosa, melangiosa i romàntica, madura i serena, i pinta la natura de grocs, marrons i vermells, colors de la terra i del foc, colors que ens tornen al cau i que ens fan recollir. I amb aquest recolliment a vegades ens resulta traïdora i ens porta les “depres” i les boires al cap.
Fem-li l’ullet i deixem que ens acaroni, però no que ens abraci i no se’ns desenganxi. Mirem-la des de la finestra i triem el bo que ens ofereix, però que passi, que passi, que els objectius són a més llarg termini i els hem d’assolir tots.

diumenge, 12 de setembre del 2010

La Diada


Una nova Diada celebrada en germanor i deixant fita en un nou racó per les alçades de la Baronia de Rialb. Aquesta vegada als Carrils de l’Alzina. Els Carrils són unes muntanyes rocoses, amb formes curioses esculpides per l’erosió i des d’on es pot gaudir d’una vista espectacular de tot el municipi.
Cada any triem un nou repte, un nou racó per a descobrir, un lloc del que hem sentit a parlar sempre i mai hem visitat, tot i estar força a prop. Aquest any contàvem amb el propietari de la masia de l’Alzina, propietat pairal que intenta mantenir en bon estat per tal de que es conservi el patrimoni familiar i històric del municipi. Es tracta d’una masia que es va acabar de fer al 1936, just quan va començar la guerra i que va haver de ser abandonada perquè per motius polítics aquesta família va haver de fugir a França. Al cap dels anys, quan la cosa estava més calmada, la família va tornar a la seva terra però van viure pocs anys allà i va a passar a ser habitada pels masovers d’aquelles terres. Actualment ha quedat buida i poc a poc s’està restaurant amb molt de carinyo.
Quantes coses, petites coses, tenim a la vora i no coneixem! La terra és immensa, la natura aclaparadora. En aquestes ocasions, quan sóc allà dalt i puc mirar als quatre costats, sentint-me res davant de tot el que m’envolta, em brota un sentiment d’aferrament a la terra, una emoció interna que em fa valorar enormement la sort de sentir-me viva davant un arbre, un tros llaurat, una masia ferma, un riu d’aigua transparent... i em sento feliç de poder anar a penjar en aquell paratge la senyera que em fa vibrar. I no podria explicar perquè és així i perquè no és d’una altra manera, però el cert és que ÉS AIXÍ.

De bon matí com cada any
equip en mà i cap a la muntanya.
Olor a terra, el sol brillant,
Amb molta il·lusió i anant fent gana.

I fem el cim, amb cansament.
Clavem el ferro i el tros de roba.
Obrim els cors, mirem l’entorn,
deixem la petja al mig del món
I amb el cor ple de l’emoció
desfem camí, descansem la ment
tot amerant-nos de romaní i de farigola.

Ja des davall oneja al vent
Roig sobre groc i amb el fons blau
Del cel lluent que ens regala avui
Un dia ple, de goig i de pau.

divendres, 10 de setembre del 2010

Trifàsic de baylis

En un dels últims sopars de l'estiu em van servir el gelat en el got que veieu a la foto. Realment ja no saben que fer per a carregar sense remordiments en el preu de les postres, però vaja, que aquest tenia com a valor afegit una bona frase inscrita:

"Por muy larga que sea la tormenta, el sol siempre vuelve a brillar entre las nubes". Khalil Gibran

Una preciosa frase que em dona ànims quan m'hi prenc el trifàsic de Baylis ja que té la mida ideal. (No sé si m'anima més la frase o el baylis!!!)


Ànims per a vosaltres també!!!

dimecres, 8 de setembre del 2010

8.9.10

Doncs si, avui és 8 del 9 del 10, per poca estona ja però ho ha sigut tot el dia.
I direu, i què?
Doncs i res. És un detall per tots aquells als qui els hi fan molta gràcia aquests jocs numèrics que marquen un atzar o un altre.
A mi em serveix d'excusa per a linkar una cançó que em ve de gust escoltar i que escolteu i que va també de sèries numèriques (no sé si això té a veure amb una mica de deformació professional, ara que ja he començat a l'escola a tota canya!) i que diu així:

... Y nos dieron las diez y las once, las doce y la una y las dos y las tres....


diumenge, 5 de setembre del 2010

Iphigenie auf Tauris



Divendres vaig tenir el plaer d’anar al Liceu a veure Iphigenie auf Tauris. (Gràcies, a qui toca!!!)

Iphigenie auf Tauris es una òpera en quatre actes de Christoph Willibald Gluck que forma ja part, en la versió de Pina Bausch, de la historia de la dansa.

Hem va sorprendre, i molt gratament, la conjunció entre òpera i dansa, que feien molt diferent l’espectacle a altres que ja havia vist abans en el mateix escenari.
L’espectacle va ser tremend. La posta en escena impecable, la música excel·lent, els cantants molt aplaudits, però els ballarins IMPRESSIONANTS. Un “festival” pels sentits.
Em sol passar, en les diferents vessants artístiques contemporànies, que puc gaudir de l’obra però em costa la interpretació o com a mínim el saber què exactament vol plasmar l’autor. Aquí em va costar també seguir el fil argumental, i més quan no m’havia llegit prèviament la sinopsis, però malgrat això està molt clar que els qui eren sobre l’escenari eren artistes amb totes les de llei i la qualitat era la nota a destacar i era tot un plaer que et deixava la boca oberta poder disfrutar de l’elegància dels moviments i l’encert de la coreografia que tot i la austeritat escènica ho omplien tot d’emotivitat.
En la crítica que avui he llegit en un diari deia així:
El montaje interesa, sobre todo, por la revisión que hace del legado de Bausch. En este sentido, fue inevitable que entre el público más connoiseur cundiera la sensación de asistir a un espectáculo desfasado en el tiempo, porque la compañía ha sido fiel al original.
El aplauso se lo llevaron a pares cantantes y bailarines, cómplices en la interpretación de una magnífica partitura, así como también arrancó aplausos el Cor de Cambra del Palau de la Música que compartía foso con la Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida.