Iphigenie auf Tauris

Divendres vaig tenir el plaer d’anar al Liceu a veure Iphigenie auf Tauris. (Gràcies, a qui toca!!!)

Iphigenie auf Tauris es una òpera en quatre actes de Christoph Willibald Gluck que forma ja part, en la versió de Pina Bausch, de la historia de la dansa.

Hem va sorprendre, i molt gratament, la conjunció entre òpera i dansa, que feien molt diferent l’espectacle a altres que ja havia vist abans en el mateix escenari.
L’espectacle va ser tremend. La posta en escena impecable, la música excel·lent, els cantants molt aplaudits, però els ballarins IMPRESSIONANTS. Un “festival” pels sentits.

Em sol passar, en les diferents vessants artístiques contemporànies, que puc gaudir de l’obra però em costa la interpretació o com a mínim el saber què exactament vol plasmar l’autor. Aquí em va costar també seguir el fil argumental, i més quan no m’havia llegit prèviament la sinopsis, però malgrat això està molt clar que els qui eren sobre l’escenari eren artistes amb totes les de llei i la qualitat era la nota a destacar i era tot un plaer que et deixava la boca oberta poder disfrutar de l’elegància dels moviments i l’encert de la coreografia que tot i la austeritat escènica ho omplien tot d’emotivitat.

En la crítica que avui he llegit en un diari deia així:
El montaje interesa, sobre todo, por la revisión que hace del legado de Bausch. En este sentido, fue inevitable que entre el público más connoiseur cundiera la sensación de asistir a un espectáculo desfasado en el tiempo, porque la compañía ha sido fiel al original.
El aplauso se lo llevaron a pares cantantes y bailarines, cómplices en la interpretación de una magnífica partitura, así como también arrancó aplausos el Cor de Cambra del Palau de la Música que compartía foso con la Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida.