dimecres, 31 de març del 2010

A tota castanya!!!


Avui ha fet 21 anys de la meva castanya amb el cotxe.
Pobret R5, el meu primer cotxe estimat, que vaig estampar contra un autobús.
Ja que es fa, jo a lo grande.
I així em va anar, vaig despertar a l'hospital mentre em cosien l'orella esquerra que tenia a trossets. De com va anar mai més ho he recordat. De l'únic que em recordo és del dia que va passar, de que plovia una miqueta a les 6 del matí i de l'autobús aturat a la seva parada i un semàfor vermell. A partir d'aquí no sé de culpables ni de res més. Tot el cop em va anar al cap, alguna neurona suelta em devia quedar aquell dia, però afortunadament no em pesa perquè em vaig recuperar força bé. El R5 blau no va tenir tanta sort i va anar a parar directament al cementiri de cotxes.

diumenge, 28 de març del 2010

LOCOS BAJITOS

Sempre diem que els nens són innocents. No se d’on surt aquest tòpic perquè la realitat és que no són innocents ni quan porten bolquers ja que comencen a prendre’ns el pel com volen i no ens n’adonem.
Entre ells són força cínics i rebutgen als diferents entre els iguals, sense cap mena de compassió. Ho tenen claríssim.

Amb l’edat no milloren sinó que canvien i van aprenent a ser políticament correctes, uns més que altres, i a comportar-se aparentment millor amb els iguals i sobretot amb els superiors, però alguns maquinen igual i ho saben emmascarar. I així fins que som adults.

Però el que si són és espontanis i solen dir el que pensen. I tenen a vegades cada sortida!!!

Tinc unes quantes frases lapidàries guardades que són dignes de compartir:

· Una de heavy: El marc de la conversa era l’escala dels mapes. Sobre una mapa que teníem a la pissarra els explico que vaig néixer a Lleida i d’això vam anar a parar a que havia nascut a casa. Comencen a preguntar coses sobre el naixement i sobre el sexe. Es un tema que els comença a interessar i del qual, molts encara no n’han parlat a casa. La majoria tenen poques coses clares, però entremig d’això un aixeca la mà i em pregunta: “Costa ficar-la?”

· Una de sorprenent:
- Aquest exercici costa molt de fer -Em ve a dir un nen.
- Ja ho sé, però t’has d’esforçar, així és la vida. La vida és dura – li dic jo.
- Ja, i la caca es tova! – em contesta ell.

· Una d’aguda: Sovint em passa que no trobo algun paper. Mai en perdo cap, però moltes vegades, alguns, per art de màgia, passa un temps que no estàn on havien d’estar fins que finalment apareixen. Sempre presumeixo davant els alumnes que jo no perdo res, que si hi ha alguna cosa perduda és perquè ho han perdut ells, o perquè no me l’han donat o perquè l’han extraviat. I així és, però ells sempre em volen caçar i en aquest període en que no es troba alguna cosa se’n riuen i em diuen: Ara si que ho has perdut, eh? Però, afortunadament fins avui, sempre ha aparegut el paper que buscava demostrant que jo no l’havia perdut. I llavors els dic: “Veieu com jo no perdo mai res?” Però l'altre dia un em diu: “Sempre dius que no perds mai res, però no és veritat, si que has perdut.””Ah, si? I què he perdut?””Has perdut cabells!” (Sense comentaris).

Com un bon día va cantar en Serrat:

…Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, hay que domesticar…

dissabte, 27 de març del 2010

Aletes de vellut

Estic de vacances. Merescudes vacances, li pesi a qui li pesi.
Aquest matí m’he trobat a la cuina una amiga nova.


Estava allà silenciosa, sense molestar, enganxada a una paret i desprès s'ha ficat dins una caixa buida. Encara em pregunto com hi ha arribat allà. I al final, després de marejar-la una mica, per poder-li fer les fotos que veieu , l’he deixat en pau perquè pogués fugir si li calia.
Però no ho ha fet, segueix allà, aletejant amunt i avall del vidre, alegrant amb el color groc de les seves aletes de vellut i repetint: "Que ja estem a la primavera!!! "
Té la finestra oberta però li posaré alguna flor allà, per si s’hi vol quedar, que hi tingui el paisatge adequat. Hem de fer l’estança agradable als hostes.

Petons de papallona

diumenge, 21 de març del 2010

JOCS FLORALS

Quin allau de primavera en el món blogístic! Gairebé m’ha cansat el tema. Què poc originals que som! Però suposo que hi ha dates i fets tant i tant tòpics que sembla d’obligada menció quan toca.
Bé, el fet del que volia deixar testimoni avui és de la trobada i entrega de premis de la ja 5ª edició dels “nostres” Jocs Florals que vam celebrar ahir dissabte. [Posem-li música extraordinària] Qui ens ho anava a dir que tot allò que va començar com un acte impulsat pel dpt. de RRHH (i òbviament, en especial per mi) de TMI, com uns dels actes de motivació pel personal que s’organitzaven, pogués perdurar i créixer en el temps com ho està fent, superant en escreix la permanència nostra a l’empresa i la mateixa supervivència de la pròpia empresa. De fet l’empresa no se si es mantindrà oberta un mes més i, en canvi nosaltres, continuem independentment d’això, amb el nostre projecte.

La veritat es que és un orgull per a tots nosaltres. A vegades costa força que l’edició acabi aconseguint complir els terminis i que hi hagi una producció com en un principi caldria esperar, però amb una mica de persistència, paciència i potser mà esquerra, s’aconsegueix lligar-ho tot i que al final sigui un èxit.

En aquesta ocasió hi ha hagut 9 relats. Un relat “infiltrat”, col·laboració d’un amic que d’alguna manera l'ha vist sortir a la llum i que ha servit com a ham per despistar als que es trenquen les banyes fent quinieles per saber de qui és cada obra; un relat d’un autor que s’ha estrenat en aquesta edició tot i que d’una manera o una altra ha participat en gairebé totes les anteriors; una nova participant, rescatada gràcies al Facebook i que ha sigut la gran sorpresa de l’edició; i una altra novetat han estat els dos relats de caire eròtic, gènere que encara no s’havia donat aquí, i que ha triomfat perquè el guanyador de l’edició ha estat un d’ells.
Es maco poder compartir amb amics aquesta afició per les lletres que a vegades es l’excusa per a compartir moltes altres coses i sobretot per a mantenir viu el contacte. Calen més pretensions?

Ja em donat el tret de sortida per a la sisena. Que les muses no ens abandonin!.

dissabte, 20 de març del 2010

Un clàssic que avui toca

Flors a l'hort de la mare. Gualter. Laura T. Marcel

JA TENIM AQUÍ LA PRIMAVERA

Mireu-la i escolteu-la. Gaudiu-ne!

dijous, 18 de març del 2010

El dia del pare

Vilafranca del Conflent. Agost 2009. Laura T. Marcel


D'aquí uns minuts serà 19 de març. Felicitats a tots els Joseps, Peps, Pepites i Fines i també a tots els pares que n'exerceixen, ja que algú va decidir que aquest era el seu dia.
Sempre em porta bons records, tot i que ara a casa no ho celebrem. Hem deixat de celebrar moltes coses perquè també han perdut totalment el sentit que un dia van tenir i s'han convertit en una festa comercial més que una altra cosa.
Recordo que a l'escola sempre preparaven una coseta per regalar al pare, això si que era maco. I ara a l'escola ni se'n fa menció d'aquest dia, només en fa menció El Corte Inglés (manda webs!).
Igual de bons records em porta la cançó More than words que tan m’agradava i que avui m’ha vingut al cap i la dedico a tots el qui celebrin avui alguna cosa.

divendres, 5 de març del 2010

M'agrada la primavera

Oliola 2007 per Laura T. Marcel

De tant en tant faig un post dedicat a algú que em mereix algun sentiment especial. Avui aquest mail va dedicat a un amic meu que no vol deixar petjada de cap de les maneres en el meu blog. Ho hem parlat diverses vegades i treu arguments de sota les pedres per defensar la seva postura. Evidentment i com diu un altre amic meu, els blogs s’alimenten dels comentaris (J el D.) però amb aquest no hi ha manera. S’aferra a que a ell li agrada més rebre notícies meves pensades ex professo per a ell i que no li agraden tant les fornades industrials (referint-se als blogs). Però com que quan m’ho diu així de maco em fa caure la baba, i ves per on, avui, li agradi o no li, dedico el post.

FTT, no se si gosaràs ara a estrenar-te!!!!

Sigui com sigui, t’asseguro, i et contesto literalment, que escric això des de la més profunda gratitud i manifestant els sentiments que més m’afloren en aquest moment. Mai escric des de l’obligació amb frases nascudes del compromís. MAI (O diguem que gairebé mai, que no es pot ser tan radical). Tu ja fa molt temps que em coneixes!!

I ara em prenc la llibertat (espero que no em maleeixis el ossos) d’afegir aquí un trosset de text teu que il·lustra el títol d’aquesta entrada, perquè és tan maco que no pot quedar tancat en una carpeta del meu ordinador:
... em costa passar aquest hivern, però ja he començat a respirar aquell aire fi i fresc que se’t clava a la pell com a fines agulles indolores, ben al contrari, són un primer indici que quelcom es desperta. M’agrada la primavera. En cada nou brot que veig, d’un ametller, d’un pruner o del que sigui, identifico que hi ha una estranya força tel·lúrica que ens empeny a tots cap endavant. I això és el que compta...(FTT)

Està clar que tu fas el pa amassant barra a barra i cuit en forn de llenya.

Un petó molt fort i una abraçada gairebé fins a la luxació, com també tu dius.

dijous, 4 de març del 2010

En la salut i en la malaltia, tots els dies de la meva vida!

Per tancar el capítol de l’hospital (espero) vull escriure sobre una història tendra que vaig viure. La pacient que hi havia al llit del costat de la meva mare era una velleta de 87 anys, amb el cap molt clar i força energia. S’havia trencat el maluc en una caiguda tonta i no es podia moure, i quan ja gairebé estaven per donar-li l’alta es va constipar molt i se li va complicar la cosa i portava ja allà 3 setmanes. La Mercedes,natural de Granada, tenia dos fills, cinc nets i cinc besnéts i un marit que encara vivia, amb 93 anys i que només feia que preguntar als fills que on era ella. Els fills li deien que havia caigut i s’havia fet mal i era a l’hospital, però ell com que passaven els dies i no tornava a casa va començar a pensar que els fills l’enganyaven i que s’havia mort.
Total que un dia, mentre era jo allà amb la meva mare, va venir el fill de la Mercedes amb el seu pare, que gairebé no es podia moure, caminava amb molta dificultat. L’alegria que va tenir aquell bon home quan va veure a la Mercedes al llit, vivita i coleando, va ser digne de presenciar. Es va acostar al llit, caminant molt a poc a poc, arrossegant els peus més aviat amb l’ajuda d’un bastó i es va acostar a la seva vora, se li va abocar com va poder per fer-li un petó als llavis. Què tendre!!! Va seure uns minuts en una cadira al seu costat i li agafava la ma. Sense deixar-la de mirar ni un moment li va dir molt fluixet: “Cuando vuelves de una vez?” La Mercedes li va dir: “Pronto, no se cuando, pero ya pronto”. Ell va suspirar i va dir: “Bueno, hoy ya dormiré tranquilo”.
Va esperar cinc minuts més i es va tornar a aixecar, li va fer un altre petó amb molta dificultat, li va dir adéu i va marxar. En la seva cara, ja gairebé inexpressiva per l’avançada edat, es deixava intuir un gest de somriure que era de preocupació quan havia entrat. Va ser molt emotiu.
Quina enveja poder arribar així, fins al final d’una llarga vida, amb salut i amor al costat d’algu amb qui ho has compartit tot!
Què pocs hi poden arribar avui en dia a això, ni per la salut ni per l’amor i molt menys que sigui amb la persona amb la que has estat tota la vida!