dijous, 4 de març de 2010

En la salut i en la malaltia, tots els dies de la meva vida!

Per tancar el capítol de l’hospital (espero) vull escriure sobre una història tendra que vaig viure. La pacient que hi havia al llit del costat de la meva mare era una velleta de 87 anys, amb el cap molt clar i força energia. S’havia trencat el maluc en una caiguda tonta i no es podia moure, i quan ja gairebé estaven per donar-li l’alta es va constipar molt i se li va complicar la cosa i portava ja allà 3 setmanes. La Mercedes,natural de Granada, tenia dos fills, cinc nets i cinc besnéts i un marit que encara vivia, amb 93 anys i que només feia que preguntar als fills que on era ella. Els fills li deien que havia caigut i s’havia fet mal i era a l’hospital, però ell com que passaven els dies i no tornava a casa va començar a pensar que els fills l’enganyaven i que s’havia mort.
Total que un dia, mentre era jo allà amb la meva mare, va venir el fill de la Mercedes amb el seu pare, que gairebé no es podia moure, caminava amb molta dificultat. L’alegria que va tenir aquell bon home quan va veure a la Mercedes al llit, vivita i coleando, va ser digne de presenciar. Es va acostar al llit, caminant molt a poc a poc, arrossegant els peus més aviat amb l’ajuda d’un bastó i es va acostar a la seva vora, se li va abocar com va poder per fer-li un petó als llavis. Què tendre!!! Va seure uns minuts en una cadira al seu costat i li agafava la ma. Sense deixar-la de mirar ni un moment li va dir molt fluixet: “Cuando vuelves de una vez?” La Mercedes li va dir: “Pronto, no se cuando, pero ya pronto”. Ell va suspirar i va dir: “Bueno, hoy ya dormiré tranquilo”.
Va esperar cinc minuts més i es va tornar a aixecar, li va fer un altre petó amb molta dificultat, li va dir adéu i va marxar. En la seva cara, ja gairebé inexpressiva per l’avançada edat, es deixava intuir un gest de somriure que era de preocupació quan havia entrat. Va ser molt emotiu.
Quina enveja poder arribar així, fins al final d’una llarga vida, amb salut i amor al costat d’algu amb qui ho has compartit tot!
Què pocs hi poden arribar avui en dia a això, ni per la salut ni per l’amor i molt menys que sigui amb la persona amb la que has estat tota la vida!

6 comentaris:

  1. Ja farà 20 anys que continue amb la meva meitat. Ara per ara m'agradaria, fer-me molt major, al seu costat, i poder recordar amb afecte, els bons i els mals moments, sentint una cosa semblant a l'amor, que ara encara sento. Però això és tan difícil, perquè un pot fer-se responsable dels seus sentiments, però no tots som així.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. I és que en aquests temps, "la vida nos muerde..."

    ResponElimina
  3. Jo fins fa poc, portava la meitat de la meva vida amb la meva meitat, però he fet tard per estar-m'hi tota la vida. Per sort, la vida és llaaarga i dóna moltes sorpreses ;-)
    ...Sorpresas te da la vida...

    ResponElimina
  4. Lenore:
    Els sentiments canvien. I a vegades l'amor s'acaba, encara que quan el tens no t'ho puguis imaginar. I hi ha situacions que no es poden forçar, s'han de deixar fluir com venen. A vegades no es tracta de responsabilitats, aquestes et poder fer equivocar i lligar-te al que ja no hi ha i fer-te molt infeliç.
    Dissortat:
    Efectivament moltes coses ens mosseguen...
    Escolta a Fito i los fitipaldis:
    "el destino siempre me quiere morder" (Me equivocaría otra vez) però també:
    "La vida es algo que hay que morder y en cada boca tiene un sabor"(Acabo de llegar)
    Darling:
    Postser en pensem que són la nostra mitat i això ja és un error. Nosaltres hem de ser un ésser complet i després compartir el que calgui amb qui vulguem...Tinguem informada de les novetats!!!

    ResponElimina
  5. Quina història més tendra i bonica. Besaetes des del sud.

    ResponElimina
  6. "...y la vida te muerde y te obliga a ceder y su herida de muerte brilla mucho más que ayer..."

    ResponElimina