dimecres, 23 de juliol del 2014

Festa de la sega

Ja havien acabat de segar tot el blat aquell estiu. I ara després de tant àrdua feina, tocava celebrar-ho i inaugurar les vacances com tocava: sense escatimar-hi detalls. Vam engalanar les paques ben arrenglerades i vam brindar per un any més amb una copa del vi de la collita d'aquell any, del nostre any, del millor vi de la nostra vida, per donar el tret de sortida a un nou període, a un nou projecte, a fer callar boques, a demostrar per una vegada per totes que tres no són multitud.

dijous, 17 de juliol del 2014

El corazón helado

Tot just acabo de llegir les 994 pàg. que configuren El corazón heladoEl gruix del llibre fa respecte però un cop començat veus que vas fent de manera bastant àgil i et vas sentint atret per la prosa de l'Almudena Grandes, una autora que m'encanta com escriu. La Grandes té la virtut de saber vestir una història, amb els girs que calguin, barrejant-hi els elements necessaris per fer-te-la sentir: històries d'amor, xarxes de sentiments familiars, introspeccions psicològiques en el comportament dels diferents personatges... tot des d'un punt de vista molt real i quotidià.

En aquest cas és una novel·la que gira en torn de la Guerra Civil, tema del que se n'ha parlat fins a l'avorriment, però crec que ella té la virtut d'explicar els fets que s'ha proposat des d'una perspectiva nova, des de les històries viscudes per les persones i no des de la perspectiva politico-social oficial que se n'ha volgut donar. I tot això ho fa inventant-se unes famílies, inspirades segurament en algunes de reals, i les seves trajectòries segons el bàndol en el que els va tocar viure en aquells moments. La novel·la explica el present d'uns personatges que són com són i on són degut al seu passat, però hi ha moltes coses que ni ells mateixos coneixen. 
La mort del Julio Carrión González i l'arranjament posterior dels temes de l'herència fan que el seu fill Álvaro Carrión i la gestora de les seves inversions financeres, Raquel Fernández Perea, es coneguin i es vegin arrossegats sense voler en una apassionada història d'amor. Aquesta història desencadenarà una sèrie de descobriments sobre les famílies que hi ha al darrere dels dos protagonistes, el pas de les dues per la dura experiència de la Guerra Civil i l'exili amb tot el que això sembla que comporta: secrets, cobdícia, traïcions, i l'evolució de cada família fins al present.

M'agrada la literatura de l'autora, amb un llenguatge ric i unes expressions plenes de metàfores que embelleixen el text sense deixar de ser proper. Unes descripcions molt acurades dels sentiments, del comportament humà, amb situacions extremadament detallades, diàlegs ben trobats, coherents i reals fins al punt de fer-te identificar amb situacions concretes de l'obra.

Tot i que aquesta escriptora té molts fans també té força detractors, sobretot per qüestions polítiques. Jo intento separar facetes i no barrejar la professionalitat amb altres coses. M'agrada l'Almudena escriptora, de les altres coses no és ara el moment de parlar-ne.

Us deixo algun fragment:
Vi la maleta de los viajes largos encima de la cama y sentí otra vez un espejismo de humedad, el clima de la tristeza, como si al otro lado de las cremalleras o de las hebillas hubiera algo más que ropa, memoria inerte de mi cuerpo, un paisaje ajeno que mis ojos pudieran contemplar desde un lugar distinto al que ahora coupaban en mi rostro.

Una maleta cerrada puede llegar a ser un objeto tan triste como un sueño cumplido, desprovisto de las ilimitadas esperanzas que caben en ella cuando aún permanece abierta sobre una cama. La expectativa de la felicidad es más intensa que la propia felicidad, pero el dolor de una derrota consumada supera siempre la intensidad prevista en sus peores cálculos. Eso pensé yo, eso sentí, mientras abría aquella maleta para enfrentarme a la impecable geometría de mis camisas dobladas, un perfección atroz en su ambivalencia, las manos de Mai doblándolas cientos de veces por los mismos sitios, diez, cinco, un año antes, las manos de Mai doblándolas la noche anterior, quizás esa misma mañana, una sola imagen y dos significados antagónicos. Yo me había preparado para eso, lo había imaginado muchas veces, me había hecho fuerte para soportarlo, porque la alegría no tiene precio. La tristeza tampoco lo tiene, pero mientras buscaba con cuidado, levantando los picos de la ropa para no desafiar al orden antes de tiempo. Adiviné que allí dentro no iba a encontrar lo que necesitaba."

diumenge, 13 de juliol del 2014

Dies grisos

  • Quan vaig al poble, a l'entrar al garatge ja fa temps que no és com abans, que quan giràvem la corba de la carretera ja teniem els pares a baix a obrir-nos les portes.
  •  Ara ja no estan pendents de la corba ni tenen l'agilitat de baixar volant a obrir. Ara arribem, entrem el cotxe i pugem a fer petons. Veus i sents que el temps va fent "mella". 
  • Però avui ha sigut una altra sensació. A casa no hi havia ningú. Hem entrat el cotxe i hem deixat les coses del rebost al lloc i al pujar les escales m'ha invaït la pena de saber que a dalt tampoc hi hauria ningú i tot i que avui era circumstancial, no puc deixar de pensar que en no gaire temps pot ser definitiu.
  • Què dura és la vida quan t'enfronta als tràngols de les malalties de mal resoldre!

dimarts, 1 de juliol del 2014

Campana y se acabó!

Ha arribat el final de curs. Una dura batalla aquest any. Ja he anat explicant cosetes, però el dia a dia ha estat dur. Quan topes amb la incompetència a mi em supera. I a l'escola que he estat aquest anys, i que estaré segur l'any que ve, sembla que el vent va bufar i en va arraconar allà un grapat!
M'ha quedat però la grata satisfacció de l'agraïment de molts pares que durant les entrevistes de final de curs m'han felicitat per la meva feina. I de debò que això no sempre és fàcil d'obtenir, perquè és més fàcil queixar-se que felicitar i inclús més fàcil callar-se que donar les gràcies. Per tant estic molt i molt agraïda a aquests pares que s'han manifestat i contenta amb mi mateixa. De tant en tant alimentar l'ego tampoc és dolent.
Però clar, jo, en la meva línia, no podia tancar el curs sense deixar anar unes quantes de les meves temudes reflexions i lapidàries sentències durant el darrer claustre i deixar constància oficial de les meves queixes cap a les coses de funcionament intern i de pedagogia bàsica que sembla que aquí són coses excepcionals perquè el dia que allò ho van explicar a la facultat, tots van fer campana.
La Raquel, la meva companya de fatigues en la lluita contra l'equip i sobretot en tenir el valor de dir les coses a la cara i en veu alta, portava el seu recull de punts a comentar abans d'acomiadar-nos i en va deixar anar unes quantes de clares. Jo tenia una carta per a llegir llarga i punyent i vaig pensar que no era el moment perquè calia calma i no hi era. Vaig anunciar-la i vaig dir que l'enviaria per correu electrònica aquesta setmana i que agrairia resposta. No me n'espero gaire, la veritat, però al setembre ja hi haurà posada la base per la propera càrrega.
De camí cap al restaurant on vam fer el comiat de final de curs vam deixar el cotxe aparcat davant d'un edifici amb aquest missatge pintat a la paret:


- Fallereta - li vaig dir a la Raquel - llegeix. Això ho han escrit per a nosaltres!!!
I la Raquel em va picar l'ullet i va riure.