dijous, 25 d’octubre del 2012

Skyrunning

Sabeu en què consisteix el Skyrunning? Doncs és tracta d'un esport extrem, és una disciplina esportiva de curses de muntanya de fins a 2000 m. o més i amb un pendent superior al 30%. La Federació Internacional de Skyrunning gestiona i regula la pràctica d'aquest esport que a més a més consta de diferents modalitats que van des de la curta i empinada "Quilòmetre Vertical" a les més populars "SkyRace" i "SkyMarathon". També inclou les curses verticals curtes, com els ascensos a gratacels "SkySpeed".

Uff, només de pensar-hi jo ja m'he esgotat!
Està clar que cadascú té les seves aficions i que una bona a tenir és fer una mica d'esport, però això em sembla una mica massa, no?

Però resulta que aquests dies tenim un protagonista que l'ha fet més popular, encara que no sigui en la pràctica si en el coneixement del que és aquest esport extrem. És el Kilian Jornet. Quin nano, tu!

No fa gaire va sortir al programa El convidat. Em va agradar molt el que explicava, tota la relació d'ell amb la natura, amb la muntanya, etc. La seva vivència ha estat molt particular i les seves reflexions molt sanes i encertades. Però em temo que potser està anant massa al límit. No oblidem que en aquestes curses darrerament hi ha hagut inclús algún mort. El cos pot donar molt de sí si se l'entrena, però potser no cal tant, oi?

Annexo alguns comentaris extrets del programa de TV3.

Quan portes 16 hores corrent, el dolor hi és, però has d'aprendre a conviure-hi. El córrer a llarga distància és un exercici mental d'enganyar la teva ment. El principal mitjà que tenim per d'enganyar-la és el paisatge. Però això només dura unes hores. Al cap d'una estona això ja no et serveix, el paisatge ja és tot igual. Llavors pots posar-te música que també distreu, o inventar-te històries, pots pensar que ets un indi i que t'empaiten els vaquers, o que ets un soldat... t'has de buscar històries i fer una mica èpica l'aventura i així posar-te excuses i tot el que és superficial ho has d'anar eliminant, vas reduint els teus sentits perquè només et serveixin per a tirar endavant.
La vista, per exemple, no la perds però elimines del camp de visió tot el que no necessites. El pensament també desapareix una mica. Es un estat de coma. La ment vas suprimint , com menys pensi, menys energia gastaré. Al final penses en monosíl·labs.

Corro perquè em sento lliure i sento que estic en el lloc que he d'estar. Córrer l'esport és una obra d'art. I una obra que transmet.

M'agradaria transmetre que formem part del paisatge, que no som els propietaris de tot això, que aquesta muntanya que és tant maca no és de ningú, que a sota les ciutats, si escaves també hi ha terra i que és d'allà on venim i allà on anirem.

La muntanya avui està contenta. Podem veure que ens ha posat una bona postal. Com ho notes si la muntanya té un mal dia? Ho saps. Ës per instint. Primer ho veus pel temps. Avui està tranquil·la però a vegades sent que està nerviosa, sents que hi ha alguna cosa que és mou. I et diu avui millor no pujar. Però per molt que la coneguis sempre has de prendre molta precaució. S'ha d'aprendre a conèixer perquè sempre sorprèn. Hi has d'anar amb respecte. La muntanya és perillosa.
La muntanya és molt més forta que tu i que per molt que intentis lluitar contra ella, no hi has d'intentar anar-hi en contra, has d'intentar passar-hi de la manera més desapercebuda possible.
La muntanya l'has de tractar amb respecte i amb carinyo.
Té un ànima. Quan hi passes molt temps ho sents i saps el que et transmet, saps si et transmet tranquil·litat o no, és un soroll que t'acompanya.
El que ens dona més força és la motivació.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Els ulls i les seves mirades


M'agrada anar de front. I també m'agrada que el meu interlocutor ho faci. M'agrada “competir” en igualtat de condicions, sinó les partides no tenen gràcia. Però en la vida te'n toca jugar moltes de partides i no sempre pots demanar o triar les condicions. Així que toca enfrontar-te a qui toca i ho has de saber fer com cal en cada ocasió. Això sí, penso que sempre s'ha de fer amb dignitat.
I ara, tot això, traslladeu-ho a les mirades.
Les mirades poden ser un escut però també un arma de prospecció; poden ser una porta que obris quan tu vols o una esquerda per on l'altre t'extreu el teu jo; amb la mirada ho pots dir tot i pot amagar més del que calles; en una mirada pots llegir-hi el més intim i pots trobar-hi un mur infranquejable.

Tinc unes quantes mirades gravades en la retina i guardades en el meu disc dur:
  • Una, la d'un cap d'ulls blaus que vaig tenir, que et travessava, amenaçava i et desarmava sovint. Aquella mirada no perdia força ni darrere els vidres de les ulleres que l'ajudaven a treballar. No venia d'uns ulls grans ni especialment macos, però era dura i penetrant, directa i agressiva, dominant, sense deixar opció. Afrontar-la era sempre un repte que jo no feia gratuïtament, però quan calia, amb una inspiració profunda i amb talons de coratge, aguantava totes les envestides. La tensió era inevitable però aconseguir estar a l'alçada en totes les ocasions també era un premi.
  • Una altra, fosca i juganera, sempre atenta, sempre inquieta, brillant, àgil, còmplice, propera, una mirada que sempre sabia entendre, una mirada amb la que parlava contínuament sense dir res, una mirada que sabia transmetre ànims i seguretat quan ho necessitava, que em sabia somriure i renyar quan calia, protegir-me, interrogar, ajudar... una mirada que sempre responia a una de meva, una mirada amiga.
  • I una també de viva, agressiva i carregada d'odi, d'un alumne que malgrat la seva curta edat ja l'havia castigat força la vida i la seva resposta era sempre rabiosa. Amb la mirada matava. Amb la mirada transmetia el que hauria fet amb les mans, en més d'una ocasió, si no les hi haguéssim aconseguit aturar.
  • Una que em va marcar per la seva absència, una mirada al no res d'un jove croata amb una cicatriu gran a la cara i un braç ferit de feia temps , una mirada abstreta del que i el qui tenia davant. La marca del pas d'una guerra es reflectia en aquells ulls que s'havien quedat ancorats en una tragèdia.
  • L'última especial enregistrada va ser una que no coneixia, sempre l'havia vist emmascarada amb ulleres negres i va ser emocionant el moment de descobrir-se, va ser una entrega, va ser un regal.

Recordo altres mirades puntuals de coneguts i anònims amb el reflex clar d'un missatge: cansament, por, alegria, entrega, tristesa, tranquil·litat, distància, lascívia, picaresca, dissimul, tendresa, satisfacció, son.... tot ho expliquen les mirades.

Cada dia i durant moltes hores tinc 50 ullets dirigits sobre mi, alguns que em miren quan no ho faig jo i si ho faig m'esquiven, altres que em miren amb molta atenció intentant entendre el que els explico, altres que mai em miren als ulls, ni quan m'hi dirigeixo. Però a tots, quan els hi faig una pregunta... el mecanisme se'ls posa en marxa. Uns no saben on mirar, no volen ser els escollits; els altres es desviuen perquè els miri jo, volen dir la seva. I jo, gaudeixo ja, ensenyant-los també el joc de les mirades.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Once minutos de Paulo Coelho



Tot i haver-ne llegit no gaire bones crítiques, a mi m'ha agradat força. Com a literatura no és una peça a destacar però el tema, i sobretot la manera en que s'afronta, m'ha semblat interessant.
La protagonista és una noia brasilera que en busca d'un somni marxa a Ginebra on acaba fent de prostituta. Allà descobreix què és l'amor i què és el sexe. A través del homes i en la soledat es descobrirà a sí mateixa i creixerà com a persona.
Durant aquest creixement hi ha una sèrie de reflexions que és el que més m'ha agradat del llibre.

La pasión hace que uno deje de comer, de dormir, de trabajar, de estar en paz. Mucha gente se asusta porque, cuando aparece, derrumba todas las cosas viejas que encuentra.
Nadie quiere desorganizar su mundo. Por eso, mucha gente consigue controlar esa amenaza, y es capaz de mantener en pie una casa o una estructura que ya está podrida. Son los ingenieros de las cosas superadas.
Otros se entregan esperando encontrar las soluciones para sus problemas. Descargan sobre la otra persona toda la responsabililidad por su felicidad y la culpa por la posible infelicidad.[...]
Apartarse de la pasión o entregarse ciegamente a ella, ¿cuál de las dos actitudes es la menos destructiva?”

- Este es el vagón de un tren eléctrico que yo tenía cuando era niño. No tenía permiso para jugar con él yo sólo porque mi padre decía que era caro. No tenía más remedio que esperar a que él tuviera ganas de montar el tren en medio de la sala, aunque generalmente se pasaba los domingos escuchando ópera. Por eso el tren sobrevivió a mi infancia pero no me dio ninguna alegría. [...] Ese tren intacto siempre me recuerda una parte de mi infancia que no viví.
- Tengo muchos trenes intactos en mi vida -dijo María- Uno de ellos es mi corazón. Al igual que tú, sólo jugaba con él cuando el mundo ponía los railes, y no siempre era el momento adecuado.”

No m'esperava el tòpic final feliç del llibre, que per a mi li fa perdre punts en com, fins aquell moment, havia evolucionat la història de la Maria.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Dia del Pilar


Amb una mica d'ironia podriem dir que el pilar del dia hauria de ser el de folre, manilles i puntals. Però en tot cas que sigui la celebració de les noies que es diuen així i no cap altra, que les pobres, aquests any més que mai, han perdut tot el protagonisme.






Ben d'hora al matí m'ha arribat un sms dient-me que aquesta nit algú havia tret l'estelada que onejava al Monestir de Gualter i hi havia penjat una bandera espanyola. Què fort! Un poble que no arriba ni als 50 habitants, al mig de la terra ferma, i també aquí hi ha algú que vol espanyolitzar el territori. Mai havia vist una bandera espanyola en aquest lloc. De fet avui tampoc no li he vist perquè quan jo he arribat ja estava reconduït el tema, afortunadament.
Per molt que canviin banderes els sentiments no els poden canviar.
Visca Catalunya!


dimecres, 10 d’octubre del 2012

XV Fira internacional del cistell a Salt.














El passat cap de setmana es va celebrar a Salt la XV Fira Internacional del cistell.
D'entrada dius: Una fina del cistell INTERNACIONAL?
Doncs sí.
I no només això, sinó que ja va per la XV edició.












El principal motiu pel que hi vaig anar és perquè tenim un amiga que es dedica a fer cadires de boga i cadires de reixeta (http://www.bogamaria.com/ ) i com que s'havia de passar el cap de setmana a la paradeta i ens havíem de veure doncs vam decidir pujar cap a Salt unes quantes, veure la fira i participar en alguna activitat paral·lela i anar a dinar amb ella i fer petar la xerrada com a nosaltres ens agrada.

Va ser tot un èxit. El barri vell que era el que acollia la fira era un espectacle, tots els carrers i les cases de pes ben guarnides amb motius que acompanyaven el tema de la fira, amb molt de gust i digne de veure. Les parades de la fira molt interessants, amb artesans de tot el món i amb diversos estils com es pot suposar. Perquè encara que no ho sembli, això dels cistells és tot un món. Pel matí vam anar a una visita guiada per la devesa de Salt on un biòleg ens anava explicant els secrets d'aquells racons i de la vegetació que vestia la devesa. Finalment hi havia una visita a les vimeteres amb un artesà del poble que es dedica a l'estudi, el cultiu i el treball del vímet. Tot un món ben desconegut i amb força encant. És una llàstima que totes aquestes coses hagin tingut un gran retrocés i que de ser una forma de vida per a molta gent hagi passat gairebé a l'oblit. Encara sort que ara sembla tornar a rebrotar igual que les vimeteres que poc a poc s'han recuperat al poble i les tècniques que tornen a lluir en l'elaboració d'estris que ara són més elements decoratius que altra cosa.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Aguantant la mirada


Em vaig trobar l'altre dia amb una mirada intensa que no m'abandonava. Jo, que m'agrada acceptar reptes, la vaig aguantar durant força estona, i quan dic força estona, vull dir mooolta estona. Buscava entendre què volia però no arribava a endevinar-ho. I la mirada seguia. Hi havia moments en els que se m'escapava el riure. Suposo que era un recurs per desconcentrar a l'altre o una excusa per a poder-la apartar. Però no, no la vaig apartar.

Vaig seguir mantenint-la, en silenci, fixament. Ja feia gairebé mal. El cos em demanava o recular o avançar, però l'altra es mantenia ferma i el meu orgull em feia anar aguantant. La situació ja era subtilment tensa. Calia suavitzar aquella tensió.
Davant d'una d'aquestes mirades profundes et passen tantes coses pel cap!
Seguia sense entendre la demanda de l'altra. Era només un pols? M'intentava dir alguna cosa? M'estava convidant a què?
De fet s'estava allargant massa. Em sentia gairebé violenta, incòmoda.
Al final vaig acabar cedint jo i retirant-me del combat.
Havia caigut en la temptació de la provocació i no ho vaig poder resistir.
Però em quedava la reflexió sobre l'univers infinit que hi podia haver rera aquella mirada, rera cada mirada que et convida a entrar-hi.