dijous, 18 d’octubre de 2012

Els ulls i les seves mirades


M'agrada anar de front. I també m'agrada que el meu interlocutor ho faci. M'agrada “competir” en igualtat de condicions, sinó les partides no tenen gràcia. Però en la vida te'n toca jugar moltes de partides i no sempre pots demanar o triar les condicions. Així que toca enfrontar-te a qui toca i ho has de saber fer com cal en cada ocasió. Això sí, penso que sempre s'ha de fer amb dignitat.
I ara, tot això, traslladeu-ho a les mirades.
Les mirades poden ser un escut però també un arma de prospecció; poden ser una porta que obris quan tu vols o una esquerda per on l'altre t'extreu el teu jo; amb la mirada ho pots dir tot i pot amagar més del que calles; en una mirada pots llegir-hi el més intim i pots trobar-hi un mur infranquejable.

Tinc unes quantes mirades gravades en la retina i guardades en el meu disc dur:
  • Una, la d'un cap d'ulls blaus que vaig tenir, que et travessava, amenaçava i et desarmava sovint. Aquella mirada no perdia força ni darrere els vidres de les ulleres que l'ajudaven a treballar. No venia d'uns ulls grans ni especialment macos, però era dura i penetrant, directa i agressiva, dominant, sense deixar opció. Afrontar-la era sempre un repte que jo no feia gratuïtament, però quan calia, amb una inspiració profunda i amb talons de coratge, aguantava totes les envestides. La tensió era inevitable però aconseguir estar a l'alçada en totes les ocasions també era un premi.
  • Una altra, fosca i juganera, sempre atenta, sempre inquieta, brillant, àgil, còmplice, propera, una mirada que sempre sabia entendre, una mirada amb la que parlava contínuament sense dir res, una mirada que sabia transmetre ànims i seguretat quan ho necessitava, que em sabia somriure i renyar quan calia, protegir-me, interrogar, ajudar... una mirada que sempre responia a una de meva, una mirada amiga.
  • I una també de viva, agressiva i carregada d'odi, d'un alumne que malgrat la seva curta edat ja l'havia castigat força la vida i la seva resposta era sempre rabiosa. Amb la mirada matava. Amb la mirada transmetia el que hauria fet amb les mans, en més d'una ocasió, si no les hi haguéssim aconseguit aturar.
  • Una que em va marcar per la seva absència, una mirada al no res d'un jove croata amb una cicatriu gran a la cara i un braç ferit de feia temps , una mirada abstreta del que i el qui tenia davant. La marca del pas d'una guerra es reflectia en aquells ulls que s'havien quedat ancorats en una tragèdia.
  • L'última especial enregistrada va ser una que no coneixia, sempre l'havia vist emmascarada amb ulleres negres i va ser emocionant el moment de descobrir-se, va ser una entrega, va ser un regal.

Recordo altres mirades puntuals de coneguts i anònims amb el reflex clar d'un missatge: cansament, por, alegria, entrega, tristesa, tranquil·litat, distància, lascívia, picaresca, dissimul, tendresa, satisfacció, son.... tot ho expliquen les mirades.

Cada dia i durant moltes hores tinc 50 ullets dirigits sobre mi, alguns que em miren quan no ho faig jo i si ho faig m'esquiven, altres que em miren amb molta atenció intentant entendre el que els explico, altres que mai em miren als ulls, ni quan m'hi dirigeixo. Però a tots, quan els hi faig una pregunta... el mecanisme se'ls posa en marxa. Uns no saben on mirar, no volen ser els escollits; els altres es desviuen perquè els miri jo, volen dir la seva. I jo, gaudeixo ja, ensenyant-los també el joc de les mirades.

7 comentaris:

  1. Així, ara de sobte, no podria relatar-te mirades concretes. Me'n venen algunes al cap, però potser perquè són recents, més que perquè siguin les més impactants. Però sé de la seva importància, i llegint-te m'has fet pensar en aquesta gent de mirada tan penetrant. Com ho aconsegueixen? D'on treuen aquesta propietat? I sobretot, per què no tothom se'n surt igual? Ha de ser alguna cosa de micro-expressions, vols dir que els ulls per si sols poden tenir aquest poder?

    També m'ha fet gràcia això de les mirades de la classe, és cert que des de la tarima aquestes coses es deuen percebre perfectament, el professor té una posició privilegiada per conèixer els alumnes i que ells no se n'adonin.

    ResponElimina
  2. moltes vegades amb unes mirades ho diem tot.

    ResponElimina
  3. Xexu, tu si que m'has fet gràcia amb això de les tarimes. Nosaltres no tenim tarimes, el que tenim és una edat i en veiem venir moltes.
    Joan, amb les mirades diem més del que callem.

    ResponElimina
  4. Dos parells d'ulls són els que a mi m'han impactat, uns verds i uns blaus. Els verds no tornaré a veure'ls mai, els blaus espere veure'ls molts anys encara.

    Una abraçada.

    Si et regalaren una mirada que sempre havia segut fosca, sens dubte la mereixies, encara que pense que seria una mirada trista i evasiva.

    ResponElimina
  5. Dissortat, dues coses:
    - Els ulls no són les mirades.
    - Trista i evasiava? Potser un pelet, però no, va ser molt grata.

    ResponElimina
  6. Els ulls no són ulls perquè nosaltres els vegem, són ulls perquè ens miren, aleshores entenc ulls per mirades i viceversa en els dos casos.

    ResponElimina