dilluns, 17 de març del 2008

Fa ja un any vaig entrar en un món màgic.
No havia descartat mai la possibilitat de fer-ho però la veritat és que ho veia molt difícil. M'havia allunyat molt d'aquest món i tot i que en tenia una espina clavada, no trobava probable el que m'hi pugues reenganxar.

Però: la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida, ¡ay Dios!

I així, amb una sorpresa que em va donar la vida, vaig trobar l'oportunitat de ficar-m'hi de cap. I, si, si, de cap i de peus i a per totes.

Fa un any que faig de mestra, desprès de 20 anys d'haver acabat la carrera i no haver exercit.
La vocació però hi era. Ja hi era quan vaig decidir estudiar això. Hi era quan vaig tenir els fills i gaudia dedicant-m'hi i participant tot l'activament que podia en la seva vida escolar. Inclús hi era quan havia d'explicar alguna cosa a algun company de la feina (feina que tenia poc a veure amb tot això) i d'alguna manera em sentia moltes vegades fent de mestra. I ara la vocació ja ha trobat forat i ha pogut ser volcada sobre les criatures que han coincidit en el meu camí. El gir que va fer la meva vida em va induir sense cap dubte per la meva part a provar allò que des de dintre em cridava i que sempre m'havia sabut greu no fer. I ves per on!!! L'espina ja me l'he tret. L'experiència, tot i que encara és aviat, ha estat d'allò més gratificant, però he de confessar que sort que de vocació en tenia perquè això és molt més dur del que la gent predica. I el que està molt clar és que és una feina totalment vocacional, cosa imprescindible però no suficient per a ser un bon professional.

Les coses vistes des de fora són molt fàcils de criticar i la ignorància, com deia un gran amic meu, és molt atrevida i fa dir coses que ... estan molt lluny de la realitat, o com a mínim de la realitat pura i dura, que no és la realitat que molts volen veure.
Tot i el carinyo amb el que em dedico a la meva professió, la cosa no sempre és fàcil. A les escoles avui dia hi ha de tot menys disciplina, respecte i educació. I fixeu-vos en la contradicció, a les escoles, centres educatius per excel·lència, no hi ha educació. Què passa doncs? Ja gairebé sento veus que diuen ben fort: La culpa és dels mestres! Si, si, el que vostè digui... com si els mestres fossin una mena d'éssers sobrenaturals, amb varetes màgiques que poden aconseguir convertir el tros d'ase del seu fill en un doctor honoris causa. I no només això. Resulta que el fill és seu i és vosté el que li ha d'ensenyar determinades coses i sobretot donar-li afecte i estimar-lo i és aquí on ja molts comencen a fallar. I a partir d'aquí volen demanar responsabilitats als mestres... responsabilitats de què? La culpa, si és que hi ha culpa, és de tots i els mestres fan el que poden, que no és poc.
Però el que si és cert és que és una professió magnífica i que som artístes que podem esculpir figures meravelloses i treure de dins de cada nen el millor que tenen per poder arribar a ser homes de bé (això ho diuen així els manuals). I que ben segur que d'entre la desfilada de personetes que van passant cada any per les nostres aules, alguns arribaran a fer un món millor, i nosaltres, parlo amb corporativisme pq el món del mestres és un món corporatiu, els hem d'ensenyar a poder-ho fer. Casi ná!!!

El fracàs escolar amb el que tants s'omplen la boca no és més que un fracàs social. L'escola és una petita mostra de la societat i si alguna cosa a l'escola no funciona, vol dir que tampoc funciona a la societat. A la societat s'han perdut els valors que sostenien la convivència i a l'escola també ha arribat això. En les mans de tots està el tornar les coses al seu lloc, o no?

diumenge, 2 de març del 2008

A vegades els ulls ploren, però aquestes llàgrimes només són la punta de l’ iceberg , el que plora de veritat és el cor, o el cap. No sé perquè associem que en les coses de l’amor hi intervé el cor, si en realitat el que trastorna és el cap i on li donem voltes és també al cap, o no?

“Ya sé llorar una sola vez por cada vez que río”(Fito y los Filipaldi)
Tant de bo sabés fer jo també això que diu la cançó!!!

Escolto cançons i em paro a pensar en la lletra, exercici que abans no solia fer, i hi trobo autèntiques perles. Ara mateix estic escoltant “Por la voca vive el pez” i m’omple de sentiments i m’agradaria poder cantar, com el Fito, i dedicar fragments de “poemes” a les persones que són importants per mi, als qui estimo d’una manera i als que estimo d’una altra.

No és una cosa molt original, de fet ja fa molts anys el meu amic Jordi va enviar-nos una llarga carta de comiat a tots els amics que deixava aquí i va dedicar una frase a cadascú, i a cadascú segons la relació que hi tenia. Encara tinc la carta guardada no recordo on i tampoc recordo la meva frase però m’imagino que estava carregada d’amor. En aquells moments em va dir que es suïcidaria per mi, i ara, ja veus, no en sé res d’ell i en les poques ocasions que hem coincidit he hagut de ser jo la que fes el primer pas per saludar-lo... com són les coses. De totes maneres jo no l’he oblidat, ni tampoc aquella nit a Santa Bàrbara, tot i que les coses van anar com van anar.

Crec que no he oblidat a ningú que hagi estat amic meu en algun moment (això em fa recordar un altre tema del que escriure en aquest blog, les constel·lacions). Vagi aquesta nota en honor seu, ves per on!! No volia arribar a això en cap moment, però m’he deixat portar i he arribat aquí. Ja està bé.

Com que he perdut el fil de la meva pena, adjunto només unes quantes frases dignes de fer perdre una mica de temps en la seva lectura:
  • Este mar cada vez guarda más barcos hundidos.
  • La vida es algo que hay que morder y en cada boca tiene un sabor.
  • Ya me queda media vida pa encontrar la melodia.
Així, fora de context, no semblen tan bones, però us recomano aquest àlbum i veure-ho com és bo.

dissabte, 1 de març del 2008

1 de març

La dita diu: "Març, marçot
que mata a la vella a la vora del foc
i a la jove si pot"
Llegint això no s'espera que sigui un bon mes.
Per mi però pot ser el principi d'una mort anunciada.
Tatxan!!!
De moment avui he decidit crear aquest blog, motivada per moltes coses, perquè m'agrada escriure, perquè m'encanta llegir-ne de gent que conec, perquè estic segura que em servirà per deixar enregistrades coses interessants que d'altra manera no ho feia, perquè és una mica allò de retrobar aquell diari personal de fa anys.... és clar que això es diferent, ja ens hem fet grans i serem selectius en les intimitats que no ens importa que deixin de ser-ho. En fi, que sembla que m'estic embolicant i que no és la meva intenció.
La meva única intenció d'avui era batejar el meu blog, així que fet està.
Brindo per tots vosaltres, els que algun dia hi entrareu i espero que en gaudiu.