dimecres, 20 de març del 2019

El setè angel de David Cirici

Us recomano de totes totes la lectura d’aquest llibre:
Segons la contraportada ens diu que és una història commovedora sobre la fragilitat de la vida, els cops de l’atzar i el lligam entre pares i fills.

Aquest és un bon superresum de partida que ho diu tot i que no diu res però que si que ens situa en l’amplitud del llibre sense donar pistes de la trama que ho desenvolupa.

Vaig triar el llibre d’un prestatge de les recomanacions d’una biblioteca pública, sense saber de què anava i em va sorprendre tant que no vull desvetllar res de la història perquè si us animeu a llegir-lo hi entreu verges, com jo.

Us diré algunes coses que hi podeu trobar però res de la trama de la història que per molt surrealista que a vegades sembli ens acompanya en el relat d’una crua realitat. I així ens convida a reflexionar sobre: la fragilitat de la vida, l’amor incondicional dels pares cap als fills, el drama de les guerres, dels refugiats i dels contextos en els que es mouen, el valor essencial de les coses, l’assetjament laboral, la fragilitat de les relacions humanes, la vida que vivim versus la vida que desitjaríem,... I tot això amb un relat que sense ser una excel·lent literatura ens atrapa des del principi i ens manté enganxats fins al final mentre ens podem imaginar que podríem sentir i fer nosaltres en la mateixa situació que els protagonistes.


I ara ja i sense més, us animo a llegir-lo.

dissabte, 16 de març del 2019

Per molts anys!






El meu regal d'aniversari al 12 anys del Bona nit i tapa't, tota una majoria d'edat en el món blogaire, amb la llicència que m'he pres d'icloure'l a ell mateix perquè el prota a la seva festa d'aniversari no hi pot faltar.




La Maria cada dia al capvespre feia una mena de revisió del que li havia passat durant el dia, sovint la feia patir que algun ocell topés amb el seu cotxe i prengués mal però quan se n’anava al llit algú li deia “Bona nit, i tapa’t” i aclucava els ulls i començaven els seus Somnis de plastilina. Fins que un dia, coses que passen, es va perdre en un.

A l’altra banda del país,  la Gerònima, una índia sense plomes, un ventada de simpatia i d’energia, un bon dia va notar que la bateria se li esgotava. Feia dies que s’ensumava tempesta. A l’anar a dormir algú li va dir: “Bona nit, i tapa’t” i després d’aclucar els ulls va desaparèixer entre Llampecs i trons.

Davant d’aquests fenòmens paranormals, el Xavier, el nostre incansable  fotoblogger no para de visitar barris i d’anar a totes les manifestacions que es celebren, intentant descobrir què ha passat o quines pistes pot trobar de tot això. Cada dia acaba esgotat i quan es fica al llit per gaudir del merescut descans, sent un xiuXEXUeig  a l’orella que li diu: “Bona nit, i tapa’t” i l’ajuda a carregar les piles pel dia següent. Però si hi voleu col·laborar i en teniu alguna pista, no deixeu de passar-vos per la seva agència FITA i a veure si en traiem entre tots els entrellats.

diumenge, 3 de març del 2019

Els terrenys inescrutables de la ment


Dimarts vaig rebre un whatsap “estrany” d’un excompany de feina. Quan li vaig contestar en el mateix estil que ell havia tantejat el terreny em va dir: Et truco. I vam parlar:
-     Què saps de la Mireia? (una altra excompanya dels dos)
-     Poca cosa, que treballa a tal lloc i poc més… Per?
-     T’ho vaig a dir sense preàmbuls …
-     Què passa?
-     S’ha tirat al tren.
-     Au, no facis aquestes bromes!
-     No és broma. T’ho dic de veritat.  Està a l’hospital en coma induït, no es tem per la seva vida però no està gaire bé.
-     Em deixes de pedra! Però com ha sigut? Què en saps més?
 (...)

Total que encara estic de pedra. No me la puc treure del cap. Una noticia així no saps com pair-la. Vaig intentar contactar amb gent que en podien saber alguna cosa i en vaig descobrir poc més perquè aquests temes es porten amb molta discreció i per mil motius tothom sembla que ho vol tapar.

És curiós que en contactar amb una altra persona que sabia que en podia esbrinar alguna cosa em va dir que a l’estiu el veí de la porta del costat de casa seva també havia fet el mateix.

Et poses a pensar i et costa entendre que una persona pugui arribar a prendre aquesta decisió. Tots passem moments complicats a la vida. Tots coneixem a persones que viuen situacions força desesperades però que en tot cas no opten per aquesta sortida. I al mateix temps ni sospitem la de casos de suïcidi que hi ha. Vaig escoltar una vegada que a nivell social és una dada que no es dona, hi ha un acord sobre això.

Vaig viure un cas proper fa uns anys que em va impactar molt. Era una de les senyores de la neteja de l’escola en la que treballava en aquells moments. El divendres a la tarda vaig estar parlant amb ella una bona estona abans de marxar a casa. Estava la mar de tranquil·la en aquells moments.  I dilluns ens va dir la directora que aquella mateixa nit es fa fotre un tub de pastilles i va deixar una carta explicant els motius de la seva decisió. No ho vaig entendre. Ni ho entenc ara amb la Mireia.

Puc pensar que és un fet de covardia, de no voler o de no ser capaç d’afrontar algun problema greu que tinguis, però també puc pensar que és un fet egoista perquè pels qui queden ha de ser molt dur. I ja no diguem quan es tracta de tirar-se al tren. No pensen en el maquinista? Ha de ser també molt heavy. Vaig llegir una vegada que els preparen psicològicament per aquesta possibilitat perquè s’hi troben freqüentment però parlava un maquinista i deia que per molt que els preparin això és un tràngol molt dur que pateixen en la seva professió i que hi ha molts a qui els costa molt superar.

No sóc ningú per a jutjar a ningú. Només reflexiono.
Els mecanismes de les nostres ments són molt perversos, ben mirat!
Amb els qui he parlat sobre la Mireia diuen: Ha estat de sort, com a mínim està viva!
I jo, quasi em fa vergonya dir el que vaig a dir però,... sort? És una sort que estigui viva? Com quedarà si és recupera? No serà potser encara una càrrega més? I si ja no podia amb la que tenia, que no se li deu pas haver solucionat, encara tindrà la que li pot quedar. I els càrrecs de consciència? Com deuen anar? Hem de desitjar que es recuperi? O hem de desitjar que passi el que ella vulgui que passi?

L’únic que puc dir és que si em necessita estic aquí. Però fins i tot això ara no puc dir-ho a ningú del seu entorn.

Ànims i al toro, Mireia! I que sigui el que hagi de ser.