dilluns, 29 d’agost del 2011

Bon dia i destapa't

(Xexu, m'he pres aquesta llicència de jugar amb el nom del teu bloc)

Tenia un somni agradable i m'he despertat. M'apretava la bufeta i mestres era al lavabo he intentat fixar el somni. Ja no ho he pogut recordar tot però si una part del que m'interessava i n'he fet una anàlisi enriquidora. Quan he acabat de "filosofar" he vist el llit que em deixa: "torna" i he obeït sense protestar. Eren les 9h. Aquella hora en que s'hi està tan bé al llit.... una suau brisa entrava per la finestra i al carrer encara hi havia força silenci. El meu home m'ha començat a fer mimitos (com son els homes, sempre disposats! Llàstima que no sigui a tot!) però no l'he deixat continuar. En tenia prou amb la pau del moment. Ja només em queden tres dies de poder gaudir-ne d'això i volia disfrutar-ne a plena consciència.
M'he sentit feliç, amb les mancances que tinc, com tots, és clar, però feliç i agraïda de tenir el que tinc i de ser qui sóc. M'hi he tornat a enganxar de tal manera que de cop, quan he tornat a ser conscient ja eren les 12h. Ara estic com una rosa!

divendres, 26 d’agost del 2011

T'has tomao la pastilla?

La resposta a aquesta pregunta podria ser:
- Qué pastilla? la verde? la blanca? la roja? la pequeñita? la del azúcar? la de la presión? la del colesterol???????

Una de les bosses que van de vacances quan surten els meus sogres és la de la foto. Aquesta foto l'he publicada també al meu blog de fotos perquè no té desperdici i tot i que una imatge val més que mil paraules no he pogut passar de deixar aquí alguns comentaris pertinents dels molts que se'n podrien fer. (Això també és una mica d'autopublicitat, que sinó no hem visiteu).

En fi, que no sé per on atacar el tema:
- És molt difícil ser malalt avui en dia, i sobretot s'ha de tenir memòria RAM per saber que has de prendre i a quina hora.
- Cal tot això per a tirar endavant?
- No creieu que les farmacèutiques es passen un oi i els metges mitja dotzena receptant tanta química?

Jo admiro a la meva sogra. Sap cada pastilla, en la dosi indicada pel metge (que no sempre és la del prospecte), a l'hora que se les ha de prendre el meu sogre i per a què és cada una. I la veritat és que tant malament no estan. Jo sempre li dic: "Suegra, deje apuntado en algun sitio lo que se toman bien clarito porque como algun día les pase algo no habrá quien se aclare". I ella riu.
Quan veus tot això et poses a pensar en el negoci que tenen les farmacèutiques i en els ineressos que mouen. I els metges els juguen el joc. Per a no parlar d'altes esferes polítiques, com per ejemple la Concelleria de Sanitat, per dir-ne alguna.
Algú sabria dir si en realiat tota aquesta química no ens mata més que ens cura?
Per què les farmaceutiques s'han posat en peu de guerra ara que per les retallades s'ha pres la mesura de que han de vendre genèrics?
Això és cura de la salut o cura de la butxaca?
No fa gaires dies i per casualitat vaig ser convidada a visitar a Balaguer l'explotació dels germans Pàmies i vaig descobrir tot un món. Seria massa llarg d'explicar aquí i segur que no me'n sortiria del tot bé pel que us convido a visitar el blos d'en Josep Pàmies i pugueu veure vosaltres mateixos del que hi ha al darrere de totes aquestes bosses de medicaments.

http://joseppamies.wordpress.com/acerca-de/
Cal un canvi de conciencia a molts nivells, però el de la salut és fonamental perquè amb la salut no s'hi juga.

dimecres, 24 d’agost del 2011

De la llengua (2)

Durant aquest mes d'agost ha vingut a passar uns dies la Catalina, de Mallorca. Els pares van haver de marxar del poble per motius familiars i obrir-se camí allà i com que n'han passat de molts colors han pogut venir molt poques vegades. Aquest any celebren el seu 50è aniversari de casament i els fills, sabent la il·lusió que això els faria, van decidir regalar-los el viatge i van organitzar la visita al poble i la retrobada familiar. Jo vaig conèixer a la part de la família que no coneixia, germanes i cunyats. Al saludar a un d'ells, a en Montse (a Mallorca aquest nom és pel gènere masculí) vaig dir-li:"Hola, tu deus ser lo Montse"  i encara riuen ara. Això del "lo" es veu que és una variant molt graciosa per qui no està acostumat a sentir-ho. I jo la tinc tant i tant arraigada quan sóc en el meu entorn occidental, que fins i tot els autòctons a vegades se'n fan creus del meu ús.

 

Però amb aquests visitants no era el cas, perquè a mi si que em fa molta gràcia com parlen ells, amb un accent tant particular, el tancament tant diferent de les vocals, l'article salat i els coneguts substantius com: es alot i sa al·lota i ses nins i nines... (no sé dels cert si esta ben escrit, ja em perdonareu) i també això de que els homes es diguin Montserrat...
Però està clar que la llengua és una, amb les seves particularitats i que ha de ser questió d'unió i no al contrari. I que aquests encontren són rics fins i tot en això.
I compartir els somriures endolçats amb l'ensaimada que ens van portar a nosaltres, no té preu.

De la llengua (1)

Jo sempre dic que sóc bilingüe catalana. M'explico.
Vaig néixer en un poble de la província de Lleida on és parla d'allò més el català occidental en tot el que li és característic. Quan encara no tenia ni quatre anys els meus pares van "emigrar" a Barcelona, concretament a L'Hospitalet on la gent em parlava i jo no entenia res del que em deien, parlaven un altre idioma, i en un percentatge molt elevat era l'aldalús. Però com que era tendra i molt esponja enseguida vaig aprendre aquesta altra llengua i quan vaig començar l'escola, que llavors era als 5 anys no vaig tenir cap problema. A casa era l'únic lloc que podia parlar català i és on ho feia. Fora de casa era difícil perquè si en tot cas ho feies moltes vegades et senties allò de "hábleme en cristiano" i havies de callar. Però al cab de molts anys va arribar un dia, en el meu darrer curs d'EGB que van dir que estudiariem català a l'escola (1 hora a la setmana) i vaig aprendre que hi havia un altre català i també el vaig aprendre. Així que a casa parlava el català del meu poble i de la meva família, al carrer i a l'escola parlava castellà i durant aquella hora a la setmana a l'escola parlava també català, però aquell era un altre català. Llavors també vaig saber que a la classe hi havia 5 ó 6 nenes més que també parlaven català a casa seva. Però entre nosaltres sempre ens havíem parlat en castellà i ara era molt difícil fer-ho d'un altra manera. Quan vam deixar l'escola ens vam separar perquè cada una va anar a un institut diferent i va ser llavors que amb les meves amigues catalanes vam decidir fer un esforç i quan ens veiessim haviem de parlar-nos en la nostra llengua. Va costar però ho vam aconseguir. De fet ara seria impensable si ho haguessim de fer a l'inrevés. Però a mi em va passar una cosa molt curiosa, vaig mantenir el català occidental que parlava amb la família quan era a casa o anava al poble i amb els amics, a l'institut i en els altres entorns en que es començava a poder parlar català, parlava l'occidental.
Tal és així que encara avui conservo aquesta dualitat i sóc incapaç de barrejar llengües. En una mateixa conversa amb una amiga que no parla català, una que si que el parla i el meu germà, per exemple, em dirigeixo a cadascú en la seva llengua. I això vol dir que a la meva mare li parlo amb l'article lo (lo cotxe, lo pare, lo medicament) que no faré servir mai amb la meva amiga.
Hi ha gent que no ho sabrà mai això. Només els més íntims a qui he convidar alguna vegada al poble o han vingut a algun acte familiar han pogut viure i veure (o millor dit escoltar) el meu bilingüisme i només llavors es sorprenen notablement al mateix temps que ho entenen.
Coses de la llengua!

dijous, 18 d’agost del 2011

BARÇA-MADRID


En aquests moments en que s'està celebrant un partit Barça-Madrid sembla d'obligat compliment l'estar davant la TV sinó has anat al camp per poder cridar al costat d'un equip o al costat de l'altre.
Abans de començar el curs escolar comença la temporada futbolística. Quina febre! No puc dir que els partits com el d'avui em siguin indiferents perquè jo he mamat llet blaugrana des del moment de néixer i sé que quan acabi d'escriure això m'enganxaré a la TV també, però aquestes coses de ramat em fan ràbia: els bars treuen pantalles al carrer, amplien l'aforament de les terrasses aprofitant el bon temps i als pobles en que hi ha festa major, fan un parèntesis en la programació per enquibir-hi EL PARTIT. Algú pensa en els qui no els agrada el futbol? Perquè també n'hi ha, eh? Algun “lobito”, algun rat penat i algun altre bitxet estimat... de totes maneres el seguir el futbol encara és una de les coses més atractives de tota la nostra realitat tal i com estan les coses. Així que: QUE GUANYI EL MILLOR (és a dir el BARÇA) i que el curs 2011-2012 ja és aquí.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Al mig de tot

No dormo bé. No sé que em passa però no hi ha manera. Quan no és un all és un ceba però sempre hi ha alguna cosa donant massa voltes al cap. I aquesta nit que la temperatura era bona, que semblava que cap soroll, ni extern ni intern, em molestava, comença a somniar i quina nit he passat! Ara encara tinc mal cos. Necessito desconnectar de tot i de tots. Sobretot de tots. Em sento al mig de totes les batalles, sempre tivant les regnes cap a un costat i cap a l’altre, intentant neutralitzar i equilibrar les forces i al final la que més cops rep, perquè em cauen de tots costats i n’estic mooolt tipa. M’hi sento tan atrapada en aquesta xarxa que no sé com desenganxar-me.

En un curs que vaig fer de recursos per alliberar estrés (quin cursos que faig, eh?) ens parlaven de les regressions. Ens deien que servien per veure d’on ve el rol que assumim en el moment actual i per què i també ens pot ajudar a saber què hem de fer per a desfer-nos-en. Quina por! Segur que en alguna altra vida vaig ser “chacha” i em sembla que ja en tinc prou de entendre que a vegades ho sóc en aquesta. Ai, si algun dia dono un cop de puny sobre la taula!