dimecres, 27 de juliol del 2016

El camí de les estrelles

Havia arribat el moment d'acomiadar-me d'aquell lloc, de la meva ciutat, de la meva terra, de la meva gent. I no hi havia un lloc més significatiu que aquell per a fer-ho. Havia pujat infinitat de vegades allà a dalt. De petits el meu pare, gran aficionat a l'astronomia, ens hi portava per a gaudir de la vista al cel i de la vista al mar, de la vista espectacular de Barcelona que potser no saps apreciar quan ets petit però que vas aprenent a gaudir-ne quan et vas fent gran. Pujar allà dalt sempre em removia emocions. Havia compartit aquell racó que considerava un tresor amb qui més estimava: amb el pare que va ser qui me'l va presentar, amb el meu germà Pau que fa fer que hi passessim unes estones espectaculars competint a veure i reconèixer estrelles, amb l'Abril que quan li vaig portar me les va fer veure de colors...
I ara em tocava volar lluny, l'estrella que m'il.luminava el camí volia dir creuar l'Altàntic i no seria fácil venir de tant en tant a carregar piles al meu racó. En unes hores, quan el sol brilles a l'horitzó m'enlairaria en busca d'una nova vida però volia que en la meva retina hi quedes la imatge del meu cor i la meva pell estès impregnada del perfum d'aquest racó.

La meva contribució a la proposta de la Carme

dijous, 21 de juliol del 2016

Cap esquerda sense vida

Quan la vida vol crèixer, malgrat les dificultats, la llavor troba sempre  l'espai, troba sempre el camí, troba sempre la manera de superar els obstacles i florir amb orgull i fortaleza.

dimarts, 12 de juliol del 2016

Surrealisme

Fa pocs dies vaig rebre un whatsap d'un amic que deia:
- Necessito un favor, si pots i vols.
Encuriosida i sobretot disposada a col.laborar vaig preguntar-li de què es tractava. Segur que no endevinarieu la resposta. Jo no ho hauria fet. Es tractava de fer un discurset per unes noces d'argent. Però no era per les seves, no. Era per les noces d'una amiga d'una amiga seva.
Si, si. Resulta que una amiga seva li havia demanat a ell que ho fes per una amiga de la primera. Ell no va saber-li dir que no i com que se li va fer molt costa amunt m'ho va demanar a mi. Així funciona la llei de la subcontractació! De seguida li vaig dir que sí, però quan m'hi vaig posar em vaig adonar que no sabia res dels qui celebraven la festa i que necessitava informació per tal de fer una cosa amb un mínim de dignitat. Se'm va acudir de buscar a Intternet a veure que hi trobava. Buff, allà hi vaig trobar de tot, és clar- Discursos curts, llargs, d'amics, dels membres de la parella entre sí, de formals, d'informals... Se'm van disparar no se quantes coses per dins! 
No podia copiar i enganxar res d'allò. Em semblava tant cutre fer-ho. I jo, encara que l'encàrrec fos el més surrealista que he tingut, o feia les coses ben fetes o no les feia. Vaig demanar informació dels personatges al meu amic que ell va haver de demanar també a la seva amiga perquè tampoc els coneixia. I amb les dades imprescindibles i quatre instruccions per a fer una cosa decent vaig posar-me amb la labor.
Ja està fet, entregat i acceptat molt gratament.
Però hi he donat moltes voltes. Quan el feia em posava en la pell de cada un dels qui havien intervingut en la història:
- La celebrant: Sabria algun dia que la seva amiga no tant sols no li havia fet el discurs sinó que l'havia subcontractat? Li agradaria de veritat el discurset? Li cauria la llagrimeta al escoltar-lo?
- L'amiga: (Per dir-ne alguna cosa, perquè amb amigues com aquestes que ni es dignen a fer una cosa tant personal com això jo no sé si les considerara amigues...) No sé amb quin morro llegirà un escrit que no és seu i quin sentiment hi posarà. El que segur farà és en tot cas penjar-se la medalla. Quina gent que corre! Plàstic, molt plàstic!
- El meu amic: S'ha sentit malament per no haver dit que no quan tocava i malament per haver fet el mateix que l'amiga, demanar-ho a un altre, o sigui, a mí. Jo l'he disculpat perquè al cap i a la fi ell no està implicat emocionalment amb els celebrants i per tant jo no veia tant greu la seva subcontractació. 
En fi, que em passen unes coses!!!
Alimenten amb escreix la inspiració pel blog!

dimecres, 6 de juliol del 2016

Passejant per la propietat


La mare s'empenya en que hem de passar ànsia de la propietat. Una expressió molt típica d'ella i que li aplica del tot, perquè ella passa ànsia de tot (i com ella mateixa diu: i nosaltres de res).
Al final, després de tant sentir-la, un dia hi anem. No sabem ni on són les fites. Ja ens ho han ensenyat moltes vegades com va tot però a nosaltres tot això ens cau molt lluny (i no em refereixo als km. precisament)

El blat (o l'ordi) ja està segat i la palla empacada.







I ara amb el que ha quedat per allà altres ja preparen l'hivern.

I d'entre la fauna que pel bosc revola descobrim un espectacular cuc:


I per si volem demanar algún desig, impressionants dents de lleó preparades per que bufem!