dilluns, 28 de setembre del 2009

QUINA VERGONYA!!!!

Cada dia que passa surt més merda del patètic cas del Millet i el Palau de la Música Catalana que ha hagut de ser tristament notícia, dia rere dia, pel robatori a cop de bitllets de 500€ posats en llocs que no tocava de l’expresident del Patronat de la Fundació d’aquesta entitat. Vaja una colla de pocavergonyes tots els implicats!!! I de tota la junta directiva no en disculpo a cap. No sé si sabien o no sabien i si en participaven o no. A aquestes alçades ja no sé que creure, però el que em sembla escandalós és que vagin d’un a un cada dia a la ràdio a intentar treure-li ferro a l’assumpte i no sàpiguen que contestar quan en Fuentes el hi pregunta que si no es llegies els papers que signaven o qui si no es miraven les auditories que els presentaven que ja deien que s’havien detectat irregularitats en els números. Senyors, que la responsabilitat no es delega, només es delega la feina, ni si són patrons del Palau ni si són escombriaires del mercat. Si només un de tots els patrons hagués mirant algun paper amb una mica d’atenció, bé, mirat i llegit, és clar, això hauria sortit ja fa temps. Però no, van passant els anys i la pilota anant-se fent grossa i el lladre anant robant, sense cap mena d’escrúpols, inclús de les donacions pels tubs de l’orgue pel qual havien fet petites aportacions la gent de “a pie”. Em quedo bocabadada davant de tanta descaradura i sento vergonya aliena.
I a aquest personatge li van donar la creu de Sant Jordi!!!
QUE LI PRENGUIN, QUE PASSSI VERGONYA, QUE L’ENFONSIN.
No es retiren les medalles als esportistes que donen positiu en les analítiques del dòping? Doncs que li prenguin a aquest delinqüent la medalla de Sant Jordi que un dia se li va donar i que no pugui lluir-la un pit que no té cor a dintre. I que esborrin el seu nom de qualsevol lloc que pugui tacar la imatge d’una institució con el Palau.

dijous, 17 de setembre del 2009

"¿A qué huelen las nubes?"

Es curiós com en ple segle XXI encara hi ha persones, independentment del nivell sociocultural, del sexe i d’altres diverses variants, que no coneixen el correcte ús del sabó i del desodorant.
A vegades em pregunto si són conscients del desagradable que resulta estar al seu costat. I és també curiós que la seva mala olor corporal et faci sentir vergonya aliena (traducció literal del castellà). Inclús a vegades m’agafa la dèria de pensar que igual que ells sembla que no noten la mala olor que fan i que deixen per on passen, perquè desgraciadament van deixant rastre, potser jo també en faig i no me n’adono. Si fos així, m’agradaria que algú m’ho digués per poder-hi posar remei.

He viscut diverses anècdotes en aquest sentit al llarg dels anys, des d’una companya de feina que aromatitzava el despatx on treballàvem, ja des de primera hora del matí, i a la que la que tenia més morro del grup li va dir i es va solucionar el problema, fins a la més recent, que quan passaves per algun espai de l’edifici on també treballàvem juntes sabies per on havia passat i per on no per l’aroma que hi havia en cada racó.
Pots entendre que un obrer, que treballa dur i sua molt, pugui desprendre un cert aroma desagradable producte de tot l’anterior, però no és tant fàcil entendre que això passi en persones que treballen en oficines, amb persones que tenen un càrrec en una empresa, en persones que inclús es permeten el luxe de portar vestit i corbata, i en persones que tenen un benestar que els permet tenir aigua corrent a casa i un pot de gel a la dutxa.

Es trist que recordis a aquestes persones precisament per aquest desagradable detall.
I és que el record dels sentits és implacable.
Les olors marquem molts records. Les bones i les dolentes. Les olors evoquen moments importants de la teva vida.
Tinc un record molt present de l’olor de la cuina de la casa de l’àvia, de les sopes de pa amb sofregit de tomàquet, del pa torrat al foc de terra... L’olor de la terra mullada per la pluja en els dies d’estiu i l’olor a farigola quan passeges pel bosc; l’olor del bosc a l’estiu i l’olor dels bosc a la tardor, que no fan la mateixa flaira, l’olor de llenya cremada pels carrers dels pobles a l’hivern; l’olor del mar; l’olor d’alcanfor a la roba dels armaris; l’olor de gessamí a Osuna (Sevilla); l’olor d’encens de les esglésies, l’olor de la colònia del primer noi amb qui vaig ballar (Brando), l’olor d’altres colònies d’homes amb encant, l’olor dels meus fills quan eren bebés, l’olor de l’escola, olor a fusta del llapis, a goma d’esborrar, a nens repentinats i clenxats amb el cabell moll de Nenuco...
“¿A qué huelen las nubes?” No era una qüestió tan banal aquesta.

No som conscients de l’important que és el poder ensumar les olors. De fet tots hem experimentat alguna pèrdua temporal d’aquest sentit quan hem estat molt constipats i hem pogut comprovar que no és igual, que res té gust i que sembla que ens falta alguna cosa. I en canvi, a vegades hem de tapar-nos el nas per no haver d’ensumar allò que ens provoca nàusees (no puc aguantar l’olor que deixen al seu pas el camions de les escombraries ni les deixalles dels mercats i recordo amb especial fàstic, tot i el seu encant, els curtidors de Fez).

dissabte, 12 de setembre del 2009

11 de setembre de 2009

Com cada 11 de setembre, ahir vam anar a plantar una senyera en algun punt de la Baronia de Rialp. Aquest any vam buscar el punt més alt del municipi, el Cogulló, a 1355m. Sobre de les runes de l’antiga església de Sant Quiri. La vista des d’allà és magnífica. Des de dalt encara vam poder veure el cim del castell de Taravall on hi onejava la que havíem plantat l’any passat. Quina il·lusió!!! Des d’allà es podia veure també tota la vall d’Isona, la serra del Montsec, el serrat de Castilla i la Serra de Boumort, espectacular panorama.
En acabar d’esmorzar a dalt i fer les fotos de rigor vam agafar els 4x4 i vam recórrer la propietat de Cerdanyés fins arribar a la masia que encara conserven tal i com era quan funcionava a ple rendiment i les cases del mitgers. La construcció data de 1861. No té aigua ni llum. Les dependències no han canviat d’aspecte: a la cuina una pica de pedra, els fogons de llenya amb les típiques rajoles vermelles que s’hi posaven i uns quants prestatges plens de pots i tupins; al costat, el foc a terra, amb un banc a cada banda per fer-hi vida al voltant, els tres peus per coure les sopes o fregir un tall de cansalada; per les necessitats, la comuna, és a dir, una fusta amb un forat que va a parar directament a l’exterior. La resta d’espai de la primera planta es reparteix en les habitacions i el menjador. A la planta de dalt les golfes, i a la de baix, la quadra pels animals, un celler, el rebost i una sala per les màquines de moldre farina i oli. A l’exterior, a uns metres, una bassa d’aigua, la pròpia capella i un petit cementiri. Vaja, que hi havia de tot!
Vam preparar el menjar i vam dinar allà els 20 que érem aquest any. Mentre dinàvem es van explicar diverses històries “d’aquella època”, de quan es vivia a la casa.





Sembla mentida que en tant pocs anys la vida hagi canviat tant. L’amo de la casa hi va néixer i hi va créixer i explicava com s’ho feien en el seu dia a dia: històries de la postguerra, les visites dels maquis, els jocs de la canalla, la convivència dins la casa de diverses generacions, la producció i l’autosubsistència, “l’anar a estudi”... històries que jo ja he sentit dels meus avis i dels meus pares, i algunes coses que inclús jo de molt petita havia vist i que en pocs anys van començar a desaparèixer i ara ja no en queda res, només el record...
Les generacions que ara pugen no veuran res d’això ja i no se ni si ho podran entendre de tant que ha canviat tot. De fet i com a anècdota, als meus alumnes els costa de creure que abans la gent no tingués telèfon a casa i que la televisió fos en blanc i negre o que ni tant sols hi hagués famílies que no en tenien. Déu meu, dolça innocència!!! ! Qui no havia trucat, quan anaves al poble, des d’alguna centraleta mentre l’Hortènsia de torn escoltava tot el que deies o s’havia passat les tardes veien Bonanza (y en castellano, claro) amb aquell Michael Landon en tons de gris!
Quants records!

dimarts, 8 de setembre del 2009

MILLENNIUM

Avui he baixat a Barcelona amb el tren. Les tres persones que s’han assegut en el meu compartiment lleguen algun llibre del Larsson. Uff, quina passada!!! Realment ha estat una cosa això del Millennium que és per a comentar. Aquest estiu a la platja o a la piscina tothom anava amb un dels tres totxos. I jo, és clar, no podia ser menys.
He de confessar que no m’agrada caure en aquests corrents de fer les coses perquè es posen de moda, però al final van ser tantes les persones (i sobretot de les que considero amb bon criteri) que m’ho van recomanar que vaig optar per intentar-ho.

Ja m’he llegit “Els homes que no estimaven les dones” i “La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina” i he d’admetre que enganxen, tot i les 700 pag. per volum. El tercer ja no el podré llegir ara perquè se m’ha acabat el temps lliure i hauré de dedicar el poc que tindré a altres herbes, però de moment ja el tinc a casa i també caurà.
Tot un fenòmen!!!

dimarts, 1 de setembre del 2009

DEJA VU


Avui ha començat el curs 2009-2010. Els nens no vindran fins el dia 14 però els mestres ja hem començat a posar-nos les piles, encara que molts no s’ho creguin. Estic contenta perquè m’ha tocat el mateix grup que l’any passat i tot i que donen molta feina ja ens coneixem i podrem aprofitar-ho bé.
Curiosament aquest any l’escola fa el seu 25 aniversari. I em tocarà organitzar-hi alguna cosa. Un altre 25è aniversari a preparar (¡Qué tiempos aquellos, em refereixo al 25è aniversari de Temoinsa!)!!! Tot i que en mons diametralment oposats em toca viure situacions repetides. Quines coses!!!
El començament de curs és dur. Canvies d’equip de cicle i canvies de paral·lels que és amb qui has de treballar i coordinar el dia a dia durant tot el curs. Aquest any em toca treballar amb algú que encara no ha vingut a l’escola i que no coneixem i això no m’acaba d’agradar perquè ves a saber de quin peu calça. Em fa por allò que diuen i que aplica aquí que “más vale malo conocido que bueno por conocer”. Es tracta de portar el timó de tres naus amb una tripulació completament diferent i que s’han de fer arribar al mateix temps a port, però amb recursos limitats, cada nau amb unes determinades peces defectuoses, sense repostos, i que al final han d’arribar amb les mateixes i òptimes condicions. Això és difícil, no ens enganyem, i depend de qui tinguis al costat és impossible. Però tinguem fé. Adidas diu que Impossible is nothing. Farem cas d’això, de moment. O del que diu l’Obama: Yes, we can!”