dissabte, 12 de setembre de 2009

11 de setembre de 2009

Com cada 11 de setembre, ahir vam anar a plantar una senyera en algun punt de la Baronia de Rialp. Aquest any vam buscar el punt més alt del municipi, el Cogulló, a 1355m. Sobre de les runes de l’antiga església de Sant Quiri. La vista des d’allà és magnífica. Des de dalt encara vam poder veure el cim del castell de Taravall on hi onejava la que havíem plantat l’any passat. Quina il·lusió!!! Des d’allà es podia veure també tota la vall d’Isona, la serra del Montsec, el serrat de Castilla i la Serra de Boumort, espectacular panorama.
En acabar d’esmorzar a dalt i fer les fotos de rigor vam agafar els 4x4 i vam recórrer la propietat de Cerdanyés fins arribar a la masia que encara conserven tal i com era quan funcionava a ple rendiment i les cases del mitgers. La construcció data de 1861. No té aigua ni llum. Les dependències no han canviat d’aspecte: a la cuina una pica de pedra, els fogons de llenya amb les típiques rajoles vermelles que s’hi posaven i uns quants prestatges plens de pots i tupins; al costat, el foc a terra, amb un banc a cada banda per fer-hi vida al voltant, els tres peus per coure les sopes o fregir un tall de cansalada; per les necessitats, la comuna, és a dir, una fusta amb un forat que va a parar directament a l’exterior. La resta d’espai de la primera planta es reparteix en les habitacions i el menjador. A la planta de dalt les golfes, i a la de baix, la quadra pels animals, un celler, el rebost i una sala per les màquines de moldre farina i oli. A l’exterior, a uns metres, una bassa d’aigua, la pròpia capella i un petit cementiri. Vaja, que hi havia de tot!
Vam preparar el menjar i vam dinar allà els 20 que érem aquest any. Mentre dinàvem es van explicar diverses històries “d’aquella època”, de quan es vivia a la casa.





Sembla mentida que en tant pocs anys la vida hagi canviat tant. L’amo de la casa hi va néixer i hi va créixer i explicava com s’ho feien en el seu dia a dia: històries de la postguerra, les visites dels maquis, els jocs de la canalla, la convivència dins la casa de diverses generacions, la producció i l’autosubsistència, “l’anar a estudi”... històries que jo ja he sentit dels meus avis i dels meus pares, i algunes coses que inclús jo de molt petita havia vist i que en pocs anys van començar a desaparèixer i ara ja no en queda res, només el record...
Les generacions que ara pugen no veuran res d’això ja i no se ni si ho podran entendre de tant que ha canviat tot. De fet i com a anècdota, als meus alumnes els costa de creure que abans la gent no tingués telèfon a casa i que la televisió fos en blanc i negre o que ni tant sols hi hagués famílies que no en tenien. Déu meu, dolça innocència!!! ! Qui no havia trucat, quan anaves al poble, des d’alguna centraleta mentre l’Hortènsia de torn escoltava tot el que deies o s’havia passat les tardes veien Bonanza (y en castellano, claro) amb aquell Michael Landon en tons de gris!
Quants records!

2 comentaris:

  1. ¡Quina sort què podeu fer eixes coses en la vostra diada! L'any passat vaig escriure el dia 11 de setembre açò: http://dissortat.blogspot.com/2008/09/la-diada-de-catalunya_11.html

    I per la 9'd'octubre "diada" del P.V. aquest altre: http://dissortat.blogspot.com/2008/10/9-doctubre.html

    Ja sé què no t'agrada la història però igual et resulten amenos.

    Salut

    ResponElimina