dijous, 29 de maig del 2008

I tu què sommies?


Fa molts, molts dies que no sommio.
El mestre Estivill ha explicat mil vegades el perquè, el quan i el com d'aquesta cosa que és sommiar però jo no ho acabo d'entendre i el cas és que fa molt temps que no sommio. I ho trobo a faltar. Perquè els somnis són un espai màgic en el que no domines ni el teu pensament ni les teves accions i tot flueix segons no sé quines normes, però el resultat de les quals és, la majoria de vegades, espectacular, surrealista, inaudit, i molts altres adjectius que anirien describint aquesta sensació que tots hem experimentat alguna vegada (espero). De tant en tant també n'hi ha algun de somni que t'agradaria no haver tingut, n'hi ha de premonitoris i d'altres que són resultat d'alguna vivència o pensament recent que encara no deu haver deixat de donar voltes en el teu inconscient i és per això que quan tot descansa, plop!! surt per allà, barrejat amb moltes altres coses, però surt.
El que m'atabala ara és que fa temps voldria tenir uns determinats somnis i no hi ha manera. I mira que de voltes al tema n'hi dóno mil trescentes cada dia, però no, això no surt. I m'agradaria molt veure com el meu inconscient tracta el tema, o més ben dit, m'agradaria viure, encara que només fos en somnis, el que no puc viure a la realitat. Què trist!!! En vista de l'èxit hi sommio desperta, però és clar, en el fons, sóc tant terriblement racional que desperta, jo soleta hi poso límits i aquesta racionalitat no em deixa ni pensar en segons què, i és clar, no és el mateix....
Diuen que el qui no és consola és perquè no vol.....
Bé, diuen tantes coses....
I en el fons, ja sé que com també diu el clàssic: Y los sueños, sueños son...
Però sommiar és gratis.

dimarts, 13 de maig del 2008

Adéu Mercè


Ahir l’ordinador em va dir que no volia treballar i no vaig poder penjar la nota que volia dedicar-li a la Mercè Sala.

Ahir hauria fet 65 anys si no s’hagués mort fa 6 dies.

Divendres es va aixecar un dia tremendament gris i plujós que encara feien més trist el comiat. Vaig ser allà per d’alguna manera donar-li el meu últim adéu i vaig admirar-la més que mai. Havia descobert molts valors d’ella desprès de deixar de treballar amb ella. La Mercè no era una persona anònima i m’admirava que quan precisament no hi havia cap tipus de vincle imposat per les circumstàncies es recordés de tu i et tingués present. Va tenir el detall de trucar-me quan em vaig quedar sense feina per oferir-me un cop de mà si el necessitava. Ni s’imagina el que vaig agrair-li aquest detall. Però ella era així, senzilla i propera i això la feia gran, al costa d’altres moltes qualitats que la havien fet arribar allà on era.

La cerimònia va ser molt emotiva, plena d’autoritats en cadascun dels camps en els que s’havia mogut (Generalitat, Ajuntament, Universitat, Renfe, etc.) i amb tot i això sense cap protocol, com a ella li hauria agradat. I curiosament en els diversos parlaments que la gent propera a ella van fer, tots, i sense haver-se posat d’acord, van coincidir en destacar els mateixos aspectes. I no perquè no n’hi hagués més sinó perquè amb aquests n’hi havia prou: intel·ligent, forta, treballadora, serena, tossuda en els seus principis encara que no inflexible i respectuosa amb els dels altres, activa, directa, sincera, propera, amiga. Tots van coincidir que havia esta un plaer treballar amb ella i quan la relació havia transcendit fora de la feina, també un plaer formar part del seu cercle. Tots van tenir paraules per afalagar les seves qualitats professionals tant com les personals. La família també em va admirar, des de la seva mare fins a la seva filla i passant pel seu home, en Carles Puiggròs, el Sr. Sala, com ell va dir orgullós. Chapeau a tots!!!
I tot això acompanyat de les notes de les cançons que significaven molt per a ella: Imgaine, Barcelona, La vida es bella, Mediterraneo, Que tinguem sort, Ne me quite pas, ... i l’adéu amb el Cant del Ocells.

Mercè, com deia en Llach:

I si l’atzar et porta lluny
Que els deus et guardin el camí
que t’acompanyin els ocells,
que t’ acaronin els estels.

diumenge, 4 de maig del 2008

Amunt les mares, que no decaiguin!!!


Avui és el dia de la mare. En realitat cada dia és el dia de la mare perquè les mares sempre hi són, les 24 hores del dia i sempre es preocupen per tot, encara que a vegades sembli que algunes no compleixen aquests canons.
Jo puc parlar des del punt de vista de filla i des del punt de vista de mare. I també puc parlar com a observadora de les moltes mares dels nens que tinc a l’escola i en tots els casos les lloques acaronen, vigilen i protegeixen als seus pollets, cadascuna amb el seu estil, unes més de prop i altres en la distància, però totes fan de mare.
I algunes potser no ho fan tant bé. De fet n’hi ha que ho fan força malament, unes per ignorància i altres per negligència, però gairebé sempre i malgrat tot, la mare és la mare i de mare només n’hi ha una.
La meva és la millor. La meva és una marassa. La meva em va estimar molt ja abans de néixer i això em consta, no perquè m’ho digués algú, sinó perquè ho he sentit. I això és un luxe. Jo he sentit que la meva mare sempre m’ha estimat i ha volgut el millor per mi. No vol dir que sempre m’hagi entès, però si que ha fet el que ha considerat millor per a mi i m’ha ensenyat uns valors que m’han fet créixer com a persona, com la persona que ara sóc. Ho ha fet a la seva manera, sense ni diplomatura ni llicenciatura per a fer de mare, ni sense cap Master ni res, només amb amor que és l’ingredient necessari per exercir aquesta professió.
La professió de mare no és fàcil. És l’entrega, la paciència, la tendresa, la constància, la improvització, la sensibilitat, .... tantes i tantes coses que no s’acaben d’entendre fins que tu tens fills....
I a canvi de tot això, només amb un petó tenim recompensats tots els esforços.
Amunt les mares, que no decaiguin!!!!