dimarts, 13 de maig de 2008

Adéu Mercè


Ahir l’ordinador em va dir que no volia treballar i no vaig poder penjar la nota que volia dedicar-li a la Mercè Sala.

Ahir hauria fet 65 anys si no s’hagués mort fa 6 dies.

Divendres es va aixecar un dia tremendament gris i plujós que encara feien més trist el comiat. Vaig ser allà per d’alguna manera donar-li el meu últim adéu i vaig admirar-la més que mai. Havia descobert molts valors d’ella desprès de deixar de treballar amb ella. La Mercè no era una persona anònima i m’admirava que quan precisament no hi havia cap tipus de vincle imposat per les circumstàncies es recordés de tu i et tingués present. Va tenir el detall de trucar-me quan em vaig quedar sense feina per oferir-me un cop de mà si el necessitava. Ni s’imagina el que vaig agrair-li aquest detall. Però ella era així, senzilla i propera i això la feia gran, al costa d’altres moltes qualitats que la havien fet arribar allà on era.

La cerimònia va ser molt emotiva, plena d’autoritats en cadascun dels camps en els que s’havia mogut (Generalitat, Ajuntament, Universitat, Renfe, etc.) i amb tot i això sense cap protocol, com a ella li hauria agradat. I curiosament en els diversos parlaments que la gent propera a ella van fer, tots, i sense haver-se posat d’acord, van coincidir en destacar els mateixos aspectes. I no perquè no n’hi hagués més sinó perquè amb aquests n’hi havia prou: intel·ligent, forta, treballadora, serena, tossuda en els seus principis encara que no inflexible i respectuosa amb els dels altres, activa, directa, sincera, propera, amiga. Tots van coincidir que havia esta un plaer treballar amb ella i quan la relació havia transcendit fora de la feina, també un plaer formar part del seu cercle. Tots van tenir paraules per afalagar les seves qualitats professionals tant com les personals. La família també em va admirar, des de la seva mare fins a la seva filla i passant pel seu home, en Carles Puiggròs, el Sr. Sala, com ell va dir orgullós. Chapeau a tots!!!
I tot això acompanyat de les notes de les cançons que significaven molt per a ella: Imgaine, Barcelona, La vida es bella, Mediterraneo, Que tinguem sort, Ne me quite pas, ... i l’adéu amb el Cant del Ocells.

Mercè, com deia en Llach:

I si l’atzar et porta lluny
Que els deus et guardin el camí
que t’acompanyin els ocells,
que t’ acaronin els estels.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada