dilluns, 18 de juliol del 2011

AFORISMES

Aforisme: Sentència breu que expressa un pensament complex de forma colpidora o estètica.

Ja de joveneta a mi m’agradaven força aquestes reflexions curtes i en tenia moltes d’apuntades en llibretes expressament destinades a això. També m’agradaven aquells calendaris o agendes en els que cada dia en tenien un d’escrit. Ara tinc un llibre d’aforismes en procés de lectura. És de l’Abel Cutillas i es diu VIURE MATA.
Quin títol eh? Un gran aforisme, si senyor. Dues paraules contradictòries i que diuen MOLT.
La VIDA i la MORT.
Vull dedicar aquest post i els cinc aforismes del llibre que cito a continuació a algú que pensa molt (massa) en aquest tema. Espero aconseguir extreure-li i extreure-us un somriure perquè en definitiva és millor intentar prendre’ns aquesta vida que mata amb tota la filosofia que siguem capaços.

Aquí van:
Cal desdramatitzar la mort, només és una de les múltiples opcions de cada dia.
Els morts ens duen avantatge.
Contempleu bé el paisatge ja que en ell hi sereu enterrats.
Ja que hem vingut a esperar la mort, fem-ho des d’una cadira agradable, escoltant melodies suaus i calmant la vista amb dissenys elegants.

I el que hem de tenir present cada dia, en tot moment i el que subscric amb més èmfasi:
Abans de morir, tinc previst viure.

dimarts, 12 de juliol del 2011

Nou bloc


Fa dies que li dono voltes a la idea d’obrir un altre bloc. 
M’ha captivat això.
No sé si la dispersió em portarà massa feina i acabarà castigant-me per algun altre costat, però de moment en tinc ganes i crec que ho portaré endavant. Serà un bloc molt gràfic, (poca lletra i molta imatge) bàsicament amb fotos meves del meu calaix de sastre que el tinc ja que vessa, fotos de diversos caires, divertides, curioses, belles, simpàtiques,... que diuen molt de com els meus ulls veuen les coses.. en fi, que vaig a muntar-lo JA.
Què dic que vaig a muntar-lo, què ja l'he muntat!!!
 
http://kkuriskamaku.blogspot.com/

dilluns, 11 de juliol del 2011

J'ai tué ma mère

Per recomanació d'un amic vaig veure J'ai tué ma mère.
No sé si recomanar-la, sobretot després de llegir algunes sinopsis que corren per Internet. La meva impressió sobre la pel·lícula no te gaire a veure amb el que he llegit.
Es tracta d'un drama, reflex bastant fidel de la realitat, sobre el conflicte generacional que té els seus moment més punyents durant l'adolescència. Tracta en concret de la relació d'un adolescent amb la seva mare de la qual rebutja qualsevol cosa que diu o que fa, per sistema. Ella intenta mantenir una actitud serena o freda (tot aparença, però) el màxim de moments, tot i que a vegades cau en el joc dels crits i l'enuig. I és que no n'hi ha per menys davant de la constant provocació del seu fill.
Això m'ho conec jo.
El fill pren una actitud de "matar" la seva mare, de treure-la de la seva vida.
Impressionant moment quan el jove li diu a la seva mare despectivament i tot marxant sense esperar resposta : Què faries si demà em moris?
I la mare en veu baixa li contesta sense que ell ho senti: Morir-me al darrere teu.
Malgrat tot, al final sembla adonar-se que una mare sempre està allà on la necessites.
El camí és llarg i tortuós, però s'ha de fer com es presenta.
Ara qui s'animi que vegi el film.

dissabte, 9 de juliol del 2011

La meva poesia

Si us atreviu amb això que diu el títol...

Espero que us agradin.

Una humil "personatge itinerant"

dimarts, 5 de juliol del 2011

La dona del meu amic


Fa uns temps (potser ja fa tres anys) vaig rebre un correu en el que un amic, un bon amic meu, m’explicava que la nostra “relació” s’havia d’acabar. Hem deia que li sabia molt greu haver-me de dir tot allò i que no volia fer-me mal, però que li havia donat moltes voltes i li ho havia promès a la seva dona i així havia de ser. Em demanava que no preguntés res més ni fes cap intent de posar-me en contacte amb ell per cap via i també que fos molt discreta amb el tema. Total que em vaig quedar tan de pasta de moniato que primer ni vaig reaccionar. No em podia creure tot allò.


Aclariré, abans de que us imagineu el que no és, que la nostra “relació” no era més que una molt bona, sincera i profunda amistat, sense cap perill ni per part meva ni per la seva de que passés a més. Però clar, aquesta era la nostra percepció, potser la de la seva senyora no era la mateixa.

Total, que de cop i volta i després de molts anys de relació vam passar al trencament total. Després del primer cop, vaig fer-li un correu a la feina, per evitar el control i susceptibilitat de la senyora, explicant-li la meva sorpresa, la meva incomprensió davant d’aquesta mesura, la meva disponibilitat a aclarir davant de qui fos el que calgués i òbviament la meva disponibilitat a reprendre l’amistat si ell ho volia o ho necessitava. Al cap d’uns dies una lacònica resposta dient-me que no em demanava que ho entengués però que era i havia de ser així. Punt i final.



I jo sóc com sóc i aquestes coses em superen. Per Nadal li vaig enviar una felicitació. I una altra pel seu aniversari, amb quatre frases que sincerament tenia ganes de dir-li. Em va respondre donant-me les gràcies i dient-me que amb aquella resposta ja estava trencant el seu pacte i no ho volia fer. Vaja que a sobre em sentia jo culpable de fer-li fer alguna cosa mal feta.


I el pitjor és que la gent encara em pregunta sovint per ell, sabent de la proximitat que teníem i jo els he de dir que les circumstàncies ens han allunyat inexplicablement... Clar, mentir no estic mentint, però a sobre l’estic tapant, ja que ell em va demanar discreció.


Ara només se d’ell que està viu, no sé res més, ni com li va la feina, ni com està de salut, ni que fan les seves filles, ni si és feliç...


M’alegro per ell si només li ha calgut deixar de parlar-me per a salvar el seu matrimoni que al final era l’objectiu. Em sap molt greu haver-lo perdut i em pregunto si hi ha dret a prohibir una amistat per molt que siguis la parella de l’altre. Què passa, que els amics no tenim drets?