dimarts, 5 de juliol de 2011

La dona del meu amic


Fa uns temps (potser ja fa tres anys) vaig rebre un correu en el que un amic, un bon amic meu, m’explicava que la nostra “relació” s’havia d’acabar. Hem deia que li sabia molt greu haver-me de dir tot allò i que no volia fer-me mal, però que li havia donat moltes voltes i li ho havia promès a la seva dona i així havia de ser. Em demanava que no preguntés res més ni fes cap intent de posar-me en contacte amb ell per cap via i també que fos molt discreta amb el tema. Total que em vaig quedar tan de pasta de moniato que primer ni vaig reaccionar. No em podia creure tot allò.


Aclariré, abans de que us imagineu el que no és, que la nostra “relació” no era més que una molt bona, sincera i profunda amistat, sense cap perill ni per part meva ni per la seva de que passés a més. Però clar, aquesta era la nostra percepció, potser la de la seva senyora no era la mateixa.

Total, que de cop i volta i després de molts anys de relació vam passar al trencament total. Després del primer cop, vaig fer-li un correu a la feina, per evitar el control i susceptibilitat de la senyora, explicant-li la meva sorpresa, la meva incomprensió davant d’aquesta mesura, la meva disponibilitat a aclarir davant de qui fos el que calgués i òbviament la meva disponibilitat a reprendre l’amistat si ell ho volia o ho necessitava. Al cap d’uns dies una lacònica resposta dient-me que no em demanava que ho entengués però que era i havia de ser així. Punt i final.



I jo sóc com sóc i aquestes coses em superen. Per Nadal li vaig enviar una felicitació. I una altra pel seu aniversari, amb quatre frases que sincerament tenia ganes de dir-li. Em va respondre donant-me les gràcies i dient-me que amb aquella resposta ja estava trencant el seu pacte i no ho volia fer. Vaja que a sobre em sentia jo culpable de fer-li fer alguna cosa mal feta.


I el pitjor és que la gent encara em pregunta sovint per ell, sabent de la proximitat que teníem i jo els he de dir que les circumstàncies ens han allunyat inexplicablement... Clar, mentir no estic mentint, però a sobre l’estic tapant, ja que ell em va demanar discreció.


Ara només se d’ell que està viu, no sé res més, ni com li va la feina, ni com està de salut, ni que fan les seves filles, ni si és feliç...


M’alegro per ell si només li ha calgut deixar de parlar-me per a salvar el seu matrimoni que al final era l’objectiu. Em sap molt greu haver-lo perdut i em pregunto si hi ha dret a prohibir una amistat per molt que siguis la parella de l’altre. Què passa, que els amics no tenim drets?

6 comentaris:

  1. Són situacions que es donen, penso que són més comuns del que sembla, en major o menor mesura. Quan estàs emparellat es veu l'altra gent una mica com una amenaça, per inseguretat o el que sigui, però es fa un pacte no escrit de no donar motius a l'altre perquè se senti malament. En alguns casos penso que hi deu haver algun altre motiu amagat que no sabràs, i que t'explicarà per vergonya. Potser la vostra situació estava més que clara, encara que des de fora no es veia així i es percebia un perill, o pot ser una cosa tan ximple com que siguis un dany col·lateral, un pacte de tu no et veus més amb el teu amic de l'ànima, i jo tampoc veuré la meva amiga, et sembla bé? Això deia ell a la parella, vull dir...

    ResponElimina
  2. Si hay algo peor que convivir con los recuerdos es intentar hacerlo con la desmemoria. No es nada fácil olvidar, pero a veces no hay más remedio si queremos sentirnos bien. Un besote.

    ResponElimina
  3. Hay buenos recuerdos que merecen ser olvidados...

    ResponElimina
  4. No és pas la primera vegada que la sento aquesta situació i normalment sempre té el mateix motiu de base, la gelosia.
    No t'hi capfiquis.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  5. Home, doncs jo crec que els amics sí que tenim drets. Vull pensar que tots tenim el nostre lloc en les relacions amb els amics. Si ens el fan perdre, potser no ens estimen prou. Diria que la clau està en fer-li saber a la parella com els necessitem els nostres amics i que no representen cap perill. Tot i que sempre no es vol entendre... Una llàstima!

    ResponElimina
  6. Hola et convido que entris si vols al meu blog de poesies i em comentis que et sembla
    Gracies

    POEMIAS
    anna-historias.blogspot.com/

    ResponElimina