diumenge, 30 de gener del 2011

Pandora al Congo

Feia temps que tenia pendent la lectura de Pandora al Congo d'Albert Sánchez Piñol. Me l’havia comprat per recomanació d’un amic i allà estava, esperant el seu moment. I aquest va arribar.
He de dir que és un llibre que m’ha sorprès. No tenia ni idea de l‘argument i la veritat és que no es fàcil definir-lo. Diria que és original, sorprenent, una mica surrealista, diferent... està bé. Només bé. Vull dir que no m’ha agradat com m’esperava. Inclús hi ha hagut episodis en que se m’ha fet pesat. No m’ha fet pensar gaire, no m’ha remogut, però m’ha fet distreure unes quantes hores i al final guarda uns girs en que sembla tenir dues novel·les en una.
Malgrat tot, recomano la seva lectura.

dimecres, 26 de gener del 2011

190è joc literari: Ja no es fan jerseis de llana.


Els amos havien tancat el negoci i jo no em sabia estar en un altre lloc que en aquell on havia passat pràcticament tots els dies de la meva vida. De ben petit em van portar a aquesta botigueta on cada tarda venien les clientes de la mestressa a aprendre a fer jerseis de llana.
La Neus era molt xerraire, no sabia estar ni sola ni callada. Pel matí no venia massa gent, les “marujes” tenien feina a casa seva, a fer llits, a passar l’aspiradora, a polir la casa i a preparar el dinar. I ella i jo passàvem moltes hores sols i quan li donava per xerrar m’explicava coses. Jo a vegades la mirava amb ulls de pena per a veure si s’adonava que m’estava atabalant amb aquells rotllos però ella ni així, xerra que xerraràs.
Per la tarda venien les dones del barri a fer punt. Algunes venien més que res a fet petar la xerrada també. Quanta solitud hi ha a les vides de la gent! Però mira, en alguns casos aquelles dones s’ajudaven les unes a les altres només escoltant-se i al final més que clientes moltes s’havien convertit en amigues. Pentinaven al més clenxat i si l’objectiu era femení, es posaven les botes. Però tot anava prou bé i no feien mal a ningú, només algun jerseiet pels nets de tant en tant.
I a mi totes em coneixien i em tractaven prou bé. Jo, quan la reunió era gran, em col·locava en el meu racó, controlant el carrer i veient passar la resta del món per fora, els qui portaven caçadores de pell o anoracs de nylon.
Però no tot dura eternament i alguna cosa anomenada crisi va fer que poc a poc les senyores deixessin de venir i finalment el negoci no rutlles gaire i es va haver de tancar.
I jo què? Què podia fer jo sense controlar com anava circulant el personal que no portava jerseis de llana? Quedar-me a casa tot el dia i escoltar només les dissertacions de la Neus era per a tornar-se loco. Així que xino-xano, cada tarda sortia sol a passeig i anava a vigilar el local, a veure si algú s’acostava benevolent, interessat en un cartell negre i vermell que havien penjat al vidre.De tant en tant algú es parava i semblava que s’apuntaven uns números en una màquina que tots portaven a les butxaques. I jo intentava distreure’m veient, des de dins, com anava el món per fora.

dilluns, 24 de gener del 2011

Constel·lacions familiars i altres

Al fil de l’anterior post ve el tema de les constel·lacions del que fa temps tinc ganes de parlar. Fa ja uns anys vaig assistir a una xerrada al respecte de les constel·lacions familiars. Al cap d’un temps vaig llegir un article sobre les constel·lacions empresarials. I ara el tema ja s’extrapola a altres àmbits, fora del familiar i el laboral que és en els que hi passem la major part de les nostres vides i que les modelen per fora i per dintre, generant la nostra xarxa de relacions.

Em va semblar un tema molt interessant. Tots tenim els nostres punts de llum en cada una de les relacions que establim amb cada persona que passa per la nostra vida. N’hi ha que hi passen de manera molt conscient però n’hi ha que, tot i sent allà, ni ens hem adonat de com hi ha aparegut ni de com ens han influenciat. Recordo que em va impactar quan el ponent va remarcar la influència que exerceix sobre nosaltres alguna persona que ja és morta o que fins i tot ni l’hem conegut (un avi, un germà, etc.). Suposo que com que era el cas (jo tindria una germana que va morir abans de néixer jo), vaig trobar-li molt encert a una cosa en la que mai hi hauria pensat d’aquella manera i que a partir d’aquell moment vaig tenir molt clara.
Tots tenim la nostra constel·lació personal (familiars i amics) i la laboral (companys de feina, caps, etc.) en la que es donen relacions que afegim a la personal i d’altres que no. Tot crea un mapa de relacions interpersonals, una xarxa complexa en la que tothom que passa per la nostra vida, d’una manera o d’una altra, hi té un lloc. La importància que té cada lloc per a nosaltres modela el nostre ser i el nostre fer. Però TOTS hi tenen un lloc, d’una manera o d’una altra.
Aquest no és un tema intuïtiu, s’ha de rascar una mica i tot acaba sortint. De fet el guardar cada relació en el lloc adequat forma part de la nostra salut mental. I a vegades, quan les coses no són al lloc que els hi correspon, cal endreçar-les. Ja es porten a terme teràpies amb sessions sobre les constel·lacions personals. Ja sé que em llegiran alguns escèptics i no és que jo hi cregui amb fe cega en tot això, però no està de més saber que hi és, i poca broma. Algú es vol constel·lar?

dissabte, 22 de gener del 2011

Amor Platònic

Qui no ha tingut o té algun amor platònic, més o menys real, més o menys distant, amb més o menys possibilitat de deixar de ser platònic? I qui, en aquest estat, no ha inventat coses, qui no ha fet néixer una altra persona que té l’aparença de qui ens agrada però es comporta com ens agradaria que ho fes? I al cap dels anys, qui ha oblidat a aquell amor platònic?

“Deixem d’estimar a una persona quan ens assabentem que s’ha mort? Per què hauríem de deixar d’estimar-la quan ens assabentem que no ha nascut?” Pandora al Congo, d’ Albert Sánchez Piñol

dissabte, 15 de gener del 2011

Paciència

Les coses no són bufar i fer ampolles. Ja ho sé. I mentre no es solucionen les coses necessito lots i lots de "patience".

divendres, 14 de gener del 2011

A escampar la boira!

Quan a les 9 del matí el camí cap a la feina pinta així...

... de ben segur que no sabem com acabarà el dia, però probablement et serà molt temptador convidar a algú a anar a escampar la boira.
No m'agrada la boira. Em suggereix tristor, fred, misteri, perill, distància, hivern, depressió, foscor, silenci, olor a romàtic, ...
Té una petita part de romanticisme, però per a mí predomina més la part negra.
Trobo que la boira és l'escenari adient per a un enterrament i d'aquests, tot i que ja he començat l'any amb el primer, com menys millor.

dimarts, 11 de gener del 2011

Absències

El dia 4/01 vaig publicar una nota d’ànims, perquè no volia que fos de comiat, a dos blocs que seguia i que amb l’any nou han decidit fer una parada, temporal o definitiva, qui sap...
Casualment aquests dies he llegit pots en el mateix sentit en dos blocs més. I els comentaris rebuts, més en els d’ells que en el meu (jo tinc molt pocs seguidors) m’han fet pensar força.

La Carme R. de Col·lecció de moments deia: Sempre hi ha algú que desapareix, i sap greu, i de moment el trobes a faltar. Però a la catosfera, com a la vida, les persones vénen i van i n'hi ha infinites per conèixer i per trobar i aviat d'altres ompliran el lloc de les que se n'han anat.

Estic gairebé d’acord amb tot, però no en el que aviat d’altres ompliran el lloc dels que se n’han anat.

Avui en dia es parla molt de les relacions líquides. Tot té un caràcter movedís estructural, en el context d’un món que flueix, imparable, es fuig dels compromisos i de la solidesa i tot en la societat ha adquirit aquest caràcter vulnerable, i la vida ja ha perdut aquell caràcter estable i sòlid que se li adjudicava. En aquest marc les relacions humanes cada vegada estan més contagiades d’aquesta inestabilitat i també s’han convertit en líquides i com a tal canvien constantment, s’escapen entre les mans, no es mantenen ni deixen pòsit.

Clar que una en aquest sentit és una mica xapada a l’antiga i s’esforça per solidificar el líquid i no amb fred precisament sinó amb tota la calidesa que fa falta per aconseguir-ho. I intenta crear pòsit, mantenir, estabilitzar, cuidar i guanyar, potser no multiplicar però si sumar.

Malgrat això no es pot ser romàntic fins a la ingenuïtat i pensar que tot és de color de rosa. La virtualitat ens ajuda a acostar-nos a molta gent i a fer amics, amics que poden passar del món virtual al món real o amb sentiments més reals que virtuals, però sempre hi haurà el qui s’amaga en la virtualitat, s’hi camufla, i mai arribarà a més podent-se desconnectar d’aquest món amb la mateixa facilitat que t’hi pots connectar. Tot això forma part del món líquid en el que ens movem. Només cal tenir una mica de tacte per a descobrir on hi ha química i on no hi ha res, perquè fins i tot amb el més profund anonimat la química es pot detectar.

divendres, 7 de gener del 2011

Cada set onades

Encara més ràpid que el primer m’he llegit “Cada set onades” esperant, suposo, el desenllaç de la historia, la resolució d’un amor que semblava impossible i que al final ha provocat l’impensable, ha fet posar les cartes sobre la taula i ha fet trencar la rutina i la conformitat del que semblava una roca forta.

Situacions tan reals, tan properes, tan actuals que deixen novament palès les múltiples xarxes de sentiments i apegos que ens fan més esclaus que lliures i que condicionen les nostres vides.

Amb les ales lligades no podem volar. Però és aquí quan apareix la setena onada, “que de vegades esclata. Sempre és aquesta, solament la setena onada. Perquè no es preocupa de res, és incauta i rebel, s’ho enduu tot per davant i ho renova tot. Per a ella no hi ha cap abans, només l’ara. I desprès tot és diferent. Millor o pitjor? Això tan sols poden jutjar-ho els que s’hi han deixat emportar, els que han tingut la valentia de lliurar-s’hi, de no resistir-se als seus encants.”

dimecres, 5 de gener del 2011

Contra el vent del nord

M’he cruspit la lectura de “Contra el vent del nord” de Daniel Glattauer amb un tres i no res. De fet, avui mateix ja he començat amb la segona part, “Cada set onades”.
Es tracta d’una historia d’”enamorament virtual” que comença per l’enviament d’un mail per error i que poc a poc va teixint, a través del molts mails d’anada i tornada, una intensa relació, plena de sentiments i de reflexions.
La lectura és fresca, dinàmica, actual, suggestiva, divertida. Una lectura que pot semblar superficial però que en el fons planteja moltes més coses del que sembla a primera vista. Una lectura que, donats els temps actuals, ens pot fer sentir identificats en alguns aspectes als qui ens movem una mica per aquest món virtual.

“Escriu-me. Escriure és com fer petons, però sense llavis. Escriure és fer petons de pensament.”

diumenge, 2 de gener del 2011

Encarant el 2011...

Reunits amb uns amics a casa celebrant el cap d’any se’m va acudir obrir un àlbum de fotos de fa temps, de les de paper de tota la vida.
I allò va ser la caixa de Pandora.
Primer feia gràcia els canvis físics: ara menys cabells, més de blancs, més quilos... desprès va ser anar recordant tants i tants moments, tanta i tanta gent, tants i tants llocs i tantes coses viscudes...
Hi hauríem passat hores. Què dic hores, dies! Passant pàgines i sorprenent-nos i recordant el que hi havia hagut en cada moment que immortalitzava cada tros de paper de 10x15.
Quants anys han passat, quantes etapes, i malgrat tot que joves ens sentim encara. Per nosaltres no passen els anys! O més ben dit, si que passen, però això no ens pesa, tot al contrari, ens omple de joia de veure tot el que hem evolucionat.
I ara ens toca afrontar un any difícil, una etapa familiar dura, un moment econòmic complicat, un futur incert, però encara no hem perdut les esperances de poder amb tot.
Per sobre de tot això ens tenim encara els uns als altres i que millor que això per a començar amb bon peu l’any nou, des de fa ja més de 20 anys.
BON ANY NOU!

dissabte, 1 de gener del 2011

Molt de camí per a fer...


Caminante, son tus huellas el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nuncase ha de volver a pisar.
Caminante no hay caminosino estelas en la mar.
Antonio Machado
En aquest nou any ens toca fer el nostre propi camí. Vindrà amb penes i amb alegries, com sempre, i nosaltres hi haurem de posar l'energia per anar superant els reptes, el seny per triar bé les bifurcacions i la rauxa per deixar-nos anar de tant en tant i viure més que sobreviure.
Que així sigui!