Qui no ha tingut o té algun amor platònic, més o menys real, més o menys distant, amb més o menys possibilitat de deixar de ser platònic? I qui, en aquest estat, no ha inventat coses, qui no ha fet néixer una altra persona que té l’aparença de qui ens agrada però es comporta com ens agradaria que ho fes? I al cap dels anys, qui ha oblidat a aquell amor platònic?“Deixem d’estimar a una persona quan ens assabentem que s’ha mort? Per què hauríem de deixar d’estimar-la quan ens assabentem que no ha nascut?” Pandora al Congo, d’ Albert Sánchez Piñol
Només em surt exclamar: Hòsties!
ResponEliminaUna cita boníssima! I jo crec que tothom en un moment o altre hem tingut un amor platònic. El podem fer funcionar a la nostra manera de somni en somni... aquests no fallen mai! :) s'acaben sense adonar-nos-en... mica en mica...
ResponEliminaSóc culpable perquè ho he fet tot.
ResponElimina