dimecres, 26 de gener de 2011

190è joc literari: Ja no es fan jerseis de llana.


Els amos havien tancat el negoci i jo no em sabia estar en un altre lloc que en aquell on havia passat pràcticament tots els dies de la meva vida. De ben petit em van portar a aquesta botigueta on cada tarda venien les clientes de la mestressa a aprendre a fer jerseis de llana.
La Neus era molt xerraire, no sabia estar ni sola ni callada. Pel matí no venia massa gent, les “marujes” tenien feina a casa seva, a fer llits, a passar l’aspiradora, a polir la casa i a preparar el dinar. I ella i jo passàvem moltes hores sols i quan li donava per xerrar m’explicava coses. Jo a vegades la mirava amb ulls de pena per a veure si s’adonava que m’estava atabalant amb aquells rotllos però ella ni així, xerra que xerraràs.
Per la tarda venien les dones del barri a fer punt. Algunes venien més que res a fet petar la xerrada també. Quanta solitud hi ha a les vides de la gent! Però mira, en alguns casos aquelles dones s’ajudaven les unes a les altres només escoltant-se i al final més que clientes moltes s’havien convertit en amigues. Pentinaven al més clenxat i si l’objectiu era femení, es posaven les botes. Però tot anava prou bé i no feien mal a ningú, només algun jerseiet pels nets de tant en tant.
I a mi totes em coneixien i em tractaven prou bé. Jo, quan la reunió era gran, em col·locava en el meu racó, controlant el carrer i veient passar la resta del món per fora, els qui portaven caçadores de pell o anoracs de nylon.
Però no tot dura eternament i alguna cosa anomenada crisi va fer que poc a poc les senyores deixessin de venir i finalment el negoci no rutlles gaire i es va haver de tancar.
I jo què? Què podia fer jo sense controlar com anava circulant el personal que no portava jerseis de llana? Quedar-me a casa tot el dia i escoltar només les dissertacions de la Neus era per a tornar-se loco. Així que xino-xano, cada tarda sortia sol a passeig i anava a vigilar el local, a veure si algú s’acostava benevolent, interessat en un cartell negre i vermell que havien penjat al vidre.De tant en tant algú es parava i semblava que s’apuntaven uns números en una màquina que tots portaven a les butxaques. I jo intentava distreure’m veient, des de dins, com anava el món per fora.

4 comentaris:

  1. Ha fet un bon personatge! I una bona història!

    ResponElimina
  2. Parlar precisament de la crisi avui...

    Una història que em sembla molt trista.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Felicitats, per aquest relat on realitat i somnis es donen la ma.

    ResponElimina