dimarts, 31 d’agost del 2010

Oh, les vacances...


Avui s’acaben!
No em queixo, però em fa mandra tornar a començar. Nou curs, nous alumnes, nous companys…
Avui és l’últim dia que podré recollir les flors del meu gessamí i posar-les a la tauleta prop del sofà des d’on puc llegir mentre m’arriba el seu aroma i m’acarona la brisa, ara tant agradable, de les primeres hores del matí.
Encara no les he acabat i ja sospiro per les properes...

dilluns, 30 d’agost del 2010

Sr. Smith

Sr. Smith, avui m’has fet tan contenta que et dedico aquest post.
Desprès de molts dies i de molta incertesa el teu gest d’obrir una petita finestra m’ha arribat al cor. I no em vull confondre, no et creguis, ja se que tot seguirà com darrerament. Però ja saps que no perdo l’esperança de que tot canviï, millori, s’arregli i pugui a tornar a ser “més normal” per a tothom en un futur.
També he repassat les teves “coses”... no totes perquè ja he vist que no pares. Ho hauràs vist en el Feedjit dels collons que tan us agrada als controladors. No tinc comentaris, encara. He vist que has mantingut aquell vell “relat” sobre el pres que venia a veure cafè a la vostra màquina. Sempre m’havia agradat aquella entrada. T’hi havia fet comentaris que no has mantingut però.
Bé, la primera i general impressió ha estat bona. Vario pinto i sarcàstic, as usual. Per aquestes alçades ja no canviarem! Segueixes sent tu. I de fet és el que vull, que segueixis sent tu, sinó ja no seria el mateix, amb les teves coses bones i les no tan bones.
I per avui, res més Sr. Smith. Et felicito i et dono les gràcies per tot plegat.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Et regalo un escenari: Creuar el riu.

Resulta que acabo d'arribar de vacances i em trobo que hi ha gent que no para ni un sol moment. El Ricderiure ha fet una nova proposta per a qui hi vulgui participar. Es tracta de crear escenaris i regalar-los i desprès en aquests escenaris hi haurem de recrear alguna que altra història, però com que l'escenari és un regal, et tocarà envolicar-lo ben bonic i enllustrar-lo perquè faci goig.
Aquí us presento el meu escenari, i el regalo a qui en vulgui gaudir:

S'havien citat a l'altra banda del riu. Per arribar-hi s'havia d'agafar una barca que creuava d'una banda a una altra tres cops al dia. Per mala sort ella va arribar correns però només començar a trepitjar la passarel·la ja va veure que la barca havia començat la seva via. Es va quedar arrapada a la reixa de ferro, intentant recuperar l'alè que havia perdut en el seu esprint. Un cop recuperada de l'ofeg es va adonar que havia perdut la seva darrera oportunitat del dia i que no tenia ni on anar ni amb qui parlar perquè allà ella no hi tenia ningú més. El seu unic contacte era a l'altra banda. La impotència que va sentir encara la va fer ofegar més. La tarda era calurosa, l'aire no corria gens, el cabdal del riu era considerable i no hi havia cap altra opció. Mirava, com en altres ocasions, en altres rius, en altres circumstàncies, com el corrent marronós bajava amb força, emportant-se riu avall alguna cosa més que aigua.

Us deixo l'enllaç del bloc
Ricderiure blog perquè pugueu seguir aquest joc de regals d'escenaris. El meu regal em ve de la mà del Dissortat del Bosc de la Llarga Espera que m'ha deixat una paret amb força coses per a poder dir al respecte.