diumenge, 30 d’abril de 2017

Respirar pau
































Assaborir el paisatge pels camins de la meva terra aquests dies, no té preu!
Carregar les piles tant com pugui, reparar ferides, omplir els pulmons d’oxigen, acallar veus interiors i preparar-se per a poder-se tornar a enfrontar amb el desconegut que ens pot sorgir demà passat és un exercici molt saludable.

dimarts, 25 d’abril de 2017

La família cargol va d'excursió


Efectivament els cargols grans i els petits surten a explorar el terreny.
Ells no fan com nosaltres que quan plou ens quedem a casa si les obligacions ens ho permeten. Ells al contrari, quan comença a tronar ja preparen les antenes i a córrer. I si troben una fulla de bleda, com és el cas, a degustar-ne el que es pugui. 
I que ningú s'aturi perquè sinó et passen per sobre. Amb quatre gotes agafen una energia desmesurada, arrosseguen sense mandra tota la carcassa i estiren el múscul tant com poden per anar pasturant per tot arreu, anant-se orientant i tantejant el terreny amb la punta de les antenes i per suposat, deixant rastre.

I no saben que corren un gran perill si es creuen amb mi. Jo, com a bona lleidatana, sóc fan dels cargols! M'encanten! I cargol que trobo, a la cargolera! Poc a poc vaig col·leccionant-los fins a tenir-ne una ració i llavors, a la cassola! Però d'això ja en faré un altre post.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi


ÚNICA, INIGUALABLE, IRREPETIBLE.
PELL DE VELLUT, AROMA DOLÇ INTENS, COLOR ELEGANT.
EL MEU REGAL A TOTS VOSALTRES EN UN DIA ESPECIAL COM EL QUE ÉS AVUI.

dissabte, 15 d’abril de 2017

ZZZzzz,,,

Diuen que la son no es recupera, Igual que el temps perdut. Tot i que d’això del temps perdut en podríem fer moltes lectures i potser del concepte de perdre el temps conclouríem que és relatiu i que potser passa com amb l’energia que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma...uff, deixo ja de barrejar teoremes que els físics em diran que cometo “sacrilegi”.
I torno al començament.

En la meva vida quotidiana dormo 6 hores com a mitja cada nit. Fatal, ja ho sé, però no m’organitzo per fer-ho millor i me’n vaig molt tard a dormir. I després ben d’hora ja em desperto i no puc estar més al llit o bé perquè tinc feina o bé perquè no m’hi trobo bé. En canvi, aquests dies dormo com un liró. M’adorno al sofà al vespre després de sopar, Empalmo quan me’n vaig al llit i no em llevo fins que el cos em diu prou que poden ser ben be les 9 passades. I a la tarda si m’hi deixo anar també m’acluco a la migdiada... No em conec! Però mira, si el cos m’ho demana, ara que m’ho puc permetre, intento reposar-me i recuperar aquella son que diu que no es recupera, per si de cas!

dilluns, 27 de març de 2017

Recuperant la ploma

Gràcies a la costància i a la tenacitat de molts blogaires s'aconsegueix que la xarxa cresqui i es mantingui viva. 
A vegades passem èpoques complicades on el llegir ens fa perdre l'escriure i no es precisament literal el que us vull dir amb aquesta dita però aquí hi va que ni pintada. 
Com en moltes reaccions químiques es necessiten catalitzadors per activar aquestes reaccions i això és el que passa amb alguns de vosaltres a qui d'entrada ja us envio un munt de felicitacions i també d'agraiments per estar sempre buscant maneres de mantenir la flama encesa.
Em refereixo a companys com la Ramona del Tumateix Llibres, a la Carme de Col·lecció de moments, a no sé qui de Relats Conjunts, al Xexu del Bona nit i tapa't, i a molts més que d'una manera o una altra es conviden a participar en històries periòdiques o puntuals per a compartir entre tots i mantenir a la família gaudint de la sobretaula.

De moment he trobat un forat per a participar en el Joc de Sant Jordi 2017 que ens ha proposat la Ramona, amb dos microrelats que ella ja ha penjat en el seu blog i que ara penjo jo aquí. Jo sempre vaig tard!!!


NAVEGANT DE L’UNIVERS

Havia aterrat al mig del prat i havia baixat de la nau una mena d’animal amb un mitjó al cap i una enorme butxaca al mig de la panxa d’on treia el cap un llibre. Potser ens volia mostrar el seu quadern de bitàcola.

 
SANT JORDI
El drac havia sortit corrent amb una rosa en una ma i un llibre a l’altra. Aquella mena d’animal embotit en un mitjó, que dormia tot l’any a la butxaca d’un’abric,  cobrava vida cada cop que s’acostava el 23 d’abril al calendari.


diumenge, 12 de març de 2017

Boira

El temps passa i passa. Vola més que passa.
De cop ja fa calor i de cop torna la pluja, el vent, el fred, la boira. 
Quina trista companya, la boira.
I als "kamacos" (que no ho sóc, però en ocasions m'hi sento) ens agrada, és clar!. Com que no la patim! I les fotos queden tan bucòliques!
Però una altra cosa és viure-hi a sota.
Fa unes setmanes vam pujar al poble a passar un cap de setmana llarg que teniem. El primer dia no vam veure el sol. Tot gris des del matí fins al vespre, trist, humit... sense poder tocar un arbre ni res de l'hort perquè tot estava mullat. 
El segon dia apuntava igual.
- Agafem el cotxe i pugem una mica per la carretera a veure si més amunt està igual- vaig suggerir.
I si, vam agafar el cotxe i als 6 km d'on érem ja vam trobar solet. Quina diferència! De color, de calor, de tot. Tot es veia diferent! Allà hi havia vida. I es veia des de dalt la capa de boira que tapava la plana i els turonets que treien el cap per damunt.
El que hi havia més a prop era confortable però al final del tros, l'abisme, la incògnita, el buit (o ple, en aquest cas, de boira).
















I al cap d'una estona de gaudir de les vistes i d'envejar el que allà hi havia, cap avall un altre cop amb l'esperança de que la boira s'haguès aixecat a casa.
Però no, en un punt del camí tornavem a travessar una cortina blanquinosa, cada vegada més espesa i calant la tristor en tot el cobria.
I així dia tras dia de tots els que vam passar allà.
I nosaltres vam marxar perquè només hi érem el cap de setmana però imagineu-vos els qui hi passen no un dia rera un altre sinó una setmana rera una altra amb la mateixa situació...
No sabem el que tenim!

dimarts, 28 de febrer de 2017

Potent albada







Si no començo així el dia no sóc bona per a res!
Cadascú té els seus vicis!!!

diumenge, 29 de gener de 2017

L'hora del piti


La Tina feia dies que tenia la mosca darrere l’orella. El Robert estava molt nerviós des de feia unes setmanes i ella remenant l’armari de la roba hi va trobar un sobre amb diners, amb molts diners. En preguntar-li què era allò li havia explicat una història poc clara que no l’havia convençut gaire i havia decidit observar-lo de més a prop.

Aquella tarda havia anat a veure l’actuació. En el descans, mentre ell es retirava al camerino, va sortir a prendre un refresc a la terrassa. Es va sorprendre quan va veure que el Robert seia en una taula allà. Què estrany! Però al acostar-se a ell va veure que tenia una cigarreta a la boca i li va estranyar encara més. El Robert no fumava! Ja a dos metres de la taula es va adonar que aquell no era el Robert, s’hi assemblava molt però no era ell. Però aquella exhibició no era gratuïta. Aquell “imitador” era allà perquè tothom el veiés. I si aquell clown era allà, on era l’altre? La coartada havia estat ben ordida però ella era un bon “sabueso” i arribaria al final de tota aquella història.

Aquesta és la meva aportació pels Relats Conjunts de Gener 2017, en la seva 100ena edició. A veure si aconseguim 100 participacions!!!!

Com més lluny et tinc, més a prop et sento...

Contava un periodista, corresponsal a un país llunyà que des de la distància les amistats es cultiven d’una manera diferent. Afortunadament avui en dia, en aquestes coses la distància ja no és tal. Gràcies a Internet, e-mails, whatsaps, skipes,… podem estar en contacte quan volem i, gairebé com volem, amb els nostres. De moment, només hi ha una cosa encara insalvable: el cara a cara. I vull dir el cara a cara sense filtres. El joc de les mirades, els silencis, els somriures i mig somriures, les percepcions que no es desprenen de les paraules sinó de les feromones no són comparables  amb o sense una pantalla pel mig. I justament aquest filtre, inevitable en la distància, és el que dona intimitat i confiança  i et permet parlar de coses que no faries si quedessis amb un amic o amiga per a prendre un cafè. És justament això el que t’ajuda a aprofundir en qualsevol tema, a fer grans confidències, a sincerar-te sense reserves i a articular d’una manera molt sòlida els engranatges de l’amistat amb certes persones.
No sé si hi estareu o no d’acord, sobretot parlant des de l’experiència d’haver viscut una amistat en la distància.

En resum una mostra més del complicats que som, tots plegats. I si m’apureu, una de les moltes incoherències amb les que vivim la vida. Però en aquest cas un bon avantatge de la virtualitat.