Quan tot el que es fa té unes mires a curt plaç, quan tot el que es comença, siguin coses més banals o més importants, es veu i es viu com la possible darrera vegada, quan notes que el cercle es va estrenyent i que la metxa de l'espelma s'està esgotant, quan notes que el cansament està instaurat fins a la medul·la... tires la tovallola de l'intentar convèncer del contrari, ironitzes de certs gestos i esperes que en tot cas actuï la psicologia inversa. I per sobre de tot, respires fons i demanes paciència per a tots plegats.
La mare, a la porta dels 90 i de deixar de ser autònoma verbalitza que vol marxar. Ens trenca el cor als del voltant però, tossuda com és i fent-se la humil, allà està amb el seu "genio i figura", més que mai, apretant els cargols.
Ja li dic jo:
- Mare, no tenim botó de ON/OFF.
Però ella no hi entén de tecnologia.
L'entenc molt a la teva mare. Quan ja no pots mirar el futur i el present es torna tant dificultós i insuls, per què seguir?
ResponEliminaJo penso que ara que puc, m'he de preparar d'alguna manera, un botó OFF per poder marxar quan vulgui.
Trenca el cor, de veritat. Una abraçada, Laura, per a ella també.
Gràcies, Carme!
EliminaQue bé tenir encara la mare, 90 anys són molts però se la veu molt bé( suposo que la de la foto és ella). Cuideula molt, que ara us necessita més que mai...El pare també a la mateixa edat solia dir que que hi feia ara aquí i jo li deia que fer-me companyia a mi! Fragilitat i tendresa.
ResponEliminaBon vespre.
La foto és d'Internet, no és la meva mare, tot i que d'aspecte està estupenda, ja t'ho dic jo.
EliminaEm sembla una actitud normal a aquestes edats, la meva iaia també ho deia. Deu arribar un moment que decideixes que ja n'has tingut prou, i és que ha de ser molt difícil veure com les facultats es van perdent una a una i que no hi ha possibilitat de tornar enrere. Una abraçada.
ResponEliminaA veure que ens tocarà veure a nosaltres de nosaltres mateixos!!!
Elimina