dilluns, 29 de maig del 2017

Fer entrar la lletra


Ja fa uns anys que “per decret llei” a l’escola s’ha de garantir que els nens llegeixin un mínim de 30 min al dia.
Cada escola ha buscat la seva solució al tema. A la meva es fan 10 min a les entrades del matí i la tarda i 10 min al pujar del pati. Segons l’establert pel claustre aquests llibres han de ser triats pels propis nens perquè es tracta de que li agafin el gust a la lectura i una bona manera es deixar-los llegir el que a ells els agradi. Jo no hi estic del tot d’acord en tot això i a més podria inclús justificar que portada aquesta pràctica amb determinats estils es generen moltes altres coses però no precisament que els nens li agafin gust a la lectura. Llavors, i com que no em puc saltar la norma, utilitzo les meves estratègies per intentar assolir realment l’objectiu. Afegeixo a la biblioteca d’aula alguns llibres infantils meus i els recomano algunes altres lectures que poden trobar a la biblioteca i m’invento activitats perquè del que llegeixin en treguin suc i tant si els ha agradat com si no, ho puguin valorar.
A vegades també em trobo amb que els he de suggerir la no lectura de certes coses que porten de casa, no sé si amb la supervisió dels pares o no (aquest seria un altre gran tema per a tractar) perquè hi ha coses que més val fer-les quan toquen. Tot i que m’he trobat amb comentaris tals com: “Mi padre me deja”. Als que no se si encertadament o no he contestat: “Pues si tu padre te deja léelo en tu casa”.

Un dels molts de la col·lecció
La darrera adquisició en la que hi he hagut d’intervenir ha sigut aquesta:

Primer una nena en va portar un. Qual se’l va acabar li va deixar a un company i ella en va portar un altre. I així fins que ja esperen torn la majoria dels de la classe per a llegir-los. Amb tant de moviment al respecte en vaig fullejar un un dia i veient del que es tractava els vaig donar treva fins al següent cap de setmana dient-los que després ja no en volia veure circular cap més per la classe.

Per assegurar-me’n de que no havia estat una qüestió fora de lloc me llegit el nº 1 i 2 de la col·lecció i em ratifico en el que vaig dir, amb tot coneixement de causa.

Es tracta del dia a dia d’un nen entremaliat que es passa el dia fent-ne de tots colors a l’escola i a casa: falsificant notes dels pares a l’escola i de l’escola cap als pares, insultant als companys que no són del seu clan, burlant-se de tot els professors, parlant malament de la seva germana gran, etc. Tot això amb un text que dista molt de ser literatura. Per tant poc model adequat de lectura se’n pot treure d’aquí, així que si als pares els hi està bé, a mi també m’està bé que ho puguin llegir a casa, però no a l’escola.

Tot pot ser que algun pare vingui a queixar-se de mi a la Direcció per l’assumpte, que tot podria ser!
Temps al temps!




dissabte, 13 de maig del 2017

Felicitats, Carme!

El blog de la Carme, el Col·lecció de Moments fa 10 anys i això ja és un motiu suficient a tenir en compte per fer una festassa. 10 anys són 10 anys! Però a part del temps que porta de rodatge, que es poc més del que porta el meu, el que no es pot passar per alt és la seva incansable activitat, la seva sensibilitat i bon gust, la seva calidesa i la seva amabilitat... tot això i algun ingredient més han fet de casa seva un racó entranyable per a visitar. I ara vol que recollim anècdotes que tinguem de la nostra vida bloguera. Jo volia fer una repassada pel meu blog per veure que hi trobava però, ostres, quan m'hi he posat he sigut conscient del que havia plogut des que vaig començar! i llegint i rellegint he anat redescobrint coses i recordant-ne d'altres que ja no sabia ni com situar.

Com a anècdotes puc explicar que al cap de bastant temps de tenir el blog obert un dia vaig tenir un interessant comentari que vaig pensar que era d'un amic de la feina al que li havia dit que tenia aquest racó. Va deixar-me uns quants comentaris. Un dia va venir a visitar-me a la feina i llavors li vaig fer menció als comentaris seus però quina va ser la meva sorpresa quan em va dir que no eren seus, que ell també els havia vist i que compartia el que deien però que no eren seus. Llavors vaig haver d'investigar una mica d'on venia allò i vaig descobrir que efecivament era una altra persona, que no coneixia de res però que era molt afí a mi i al meu entorn. Poc a poc vam començar una relació epistolar, més enllà del blog, que ens va portar a moltes i moltes estones d'interessants confidències. Un bon dia vam traspassar la virtualitat. Va ser tota una experiència. Paral·lelament, un altre amic meu que també em seguia però que mai m'ha comentat res al blog, va agafar una certa gelosia per la meva relació amb l'altre blogger i aprofitava qualsevol excusa per a ficar-lo en les nostres converses i atribuir-nos històries que mai havien passat. Em vaig veure embolicada en unes històries d'adolescents que ja no tocàven però va ser, en el fons, una situació divertida. 

De relacions epistolars n'he tingut alguna altra i s'han convertit totes en bones relacions d'amistat. 
És curiós com a través de les lletres es conquereixen i s'acosten els cors. 

dimarts, 9 de maig del 2017

Els tolls i les criatures


Em pregunto quina força magnètica deuen tenir els tolls que són un lloc inexcusable per a trepitjar per a la canalla.
És un fenomen curiós. Ja de ben petits quan les criatures veuen un toll van directes a ficar-hi els peus. Xipollejar és tota una experiència. Jo recordo que a mi també m’agradava molt. Desitjava portar botes d’aigua quan plovia per tenir llicència per a trepitjar-los tots. Si no les portava també ho feia però llavors anava acompanyada amb una tanda al cul. Però tot i que les coses canvien i que ara tenen play i wii i tablets i altres gadgets, el trepitjar tolls no ha perdut el seu encant, ni per a petits ni per a grans.
La setmana passada vam anar al teatre amb els nens. Havia plogut tota la nit i va ploure durant el viatge (a peu, a l’altra punta de la vila). Com es van posar!!!! No deixaven escapar ni tolls, ni rierolets al costat de les voreres. I s’esperàven a que passessin els cotxes quan hi havia un bassal gros a la carretera i els podien esquitxar al seu pas. Impossible controlar-ne a 21 que són els quins tinc a la classe. En arribar, peus molls, jaquetes xopes, vorals dels pantalons plens d’aigua fins a mitja cama... I aquests ja tenen 9 anys.....

On està la màgia?

dissabte, 6 de maig del 2017

PRIMAVERA

La bellesa de la natura em sobrepassa. Em deixa impressionada dia a dia. L’esclat de la primavera i l’exuberància amb que s’engalana el camp no diré que em deixa sense paraules, perquè de fet el que fa és inspirar-me’n moltes, però em provoca astor.

Pujo gairebé cada setmana al poble i en només cinc o set dies el paisatge ha canviat, a més, a millor. Però a més i a millor cada vegada. És un regal per la vista, per l’esperit, per l’entorn.... Poques fotografies fan justícia al que capta la retina i al que es queda dins teu. Inspira bondat, amor, pau, deute amb ella,... i em fa brollar llàgrimes als ulls d’emoció. 
I només parlo d’un raconet de món anònim. Si penso en tot el bé i bo que hi ha per tot arreu!!! 
Respiro endins, ensumo els seus aromes i em sento satisfeta de poder gaudir de la seva contemplació.