Jo mai he sigut gandula, tot al contrari.
Potser ara, a la meva edat, descobreixo que sóc una mica (o força) hiperactiva i que fins ara ho havia sabut canalitzar bé fent moltes coses i ara, només ho canalitzo dispersant-me, pensant en fer-ne moltes i no acabant fent-ne cap.
Tinc recursos per a fer-me passar el neguit, però la feina no me la fa ningú.
Ai renoi, no se pas com acabaré!
Aixó si, si em dona el punt creatiu, llavors tremola! I avui m'ha donat!
Quan el nano del pis de dalt ha començat a tocar el piano (abans tocava la guitarra, però és que és un superdotat i fa de tot) ho he deixat tot i m'he assegut a escoltar-lo, però el cap no parava. He pensat: encen una barreta i relaxa't! I ho he fet. I llavors, mirant la imatge he pensat: una foto i a instagram. I també. Total que buscant un comentar-hi per acompanyar la foto m'ha sortit una mena de poema, un poema hiperealista perquè era una descripció de tot el que em passava pel cap, una mica com aquesta entrada al blog.
Total que quan s'ha acabar la barra i la música i he sigut conscient del pas del temps, m'he posat davant de l'ordinador a corregir la pila de coses que tinc acumulades des de fa dies de l'escola. I he tornat a pensar (quin perill això de pensar tant!): passa primer pel blog per a no distreurem gens després. I...encara hi sóc. He passat pels blogs amics a comentar les últimes entrades i les de fa dies que no havia comentat. I ja que hi era, m'ha vingut ganes d'escriure això. I ja veig que és l'hora d'anar a dinar i encara l'he de fer. De fet encara ho he de fer tot.
Ai, ai, ai, que no anem bé!!!!!
Ja que ho he fet, us penjo aquí el meu treball matutí, com a mínim a treure-li partit!
El veí toca el piano
l'encens crema.
la butaca m'abraça.
Respiro profundament,
tanco els ulls
i la serenata de Schubert m'acarona.
Com es diu el poema?
"El descanso del maestro"
