dissabte, 24 de desembre del 2016

BON NADAL

Arbre dels extraterrestres
Em feia il·lusió penjar-vos aquest arbre que han fet els nens de la meva classe, la classe dels extraterrestres. 
Cada any quan comença desembre els porto un calendari d'advent i cada dia un, el qui té el numero de llista que coincideix amb el número del dia, obre la finestra i es menja la xocolatina. Però han de fer alguna cosa per guanyarse-la. Aquest any els vaig proposar que dibuixessin i decoressin  una o dues mans i ens expliquessin un acudit o una anècdota divertida. I així mentre juguem també practiquem altres coses: expressió oral i expressió artística. I amb les mans vam anar construint aquest arbre a la porta de la classe. No digueu que no ens ha quedat un arbre xulíssim. 
Doncs aquest arbre és el que decora la meva felicitació de NADAL per a tots vosaltres.

Què sigueu molt feliços!!!!

diumenge, 18 de desembre del 2016

Sempre font d'inspiració

(Foto de les roses de casa a 4º de temperatura)


Desafiant la boira,
desafiant l'hivern,
resitint amb orgull
i mostrant, una vegada més, l'eterna bellesa.

Amb la rosada als sèpals
i la fredor dins la tija,
descargolant amb elegància
les fulles colorides 
i impregnant amb timidesa
de l'olor que captiva l'insecte que la ronda,
i l'olfacte de la mà que la mima.

És el premi, és la recompensa,
és el fruit del treball en silenci,
de les llargues carícies, 
del cuidado diari, amb tendresa, 
amb estima.



diumenge, 11 de desembre del 2016

Passa el temps...

Al blog tinc poques coses que retreure-li i en canvi alguna que altra alegria que agrair-li. 
Una alegria és haver conegut a algunes persones fantàstiques que corren per aquest món i que d’altra manera no hauria estat possible.

Per nosaltres!
És bonic poder celebrar el nostre aniversari, encara que sigui en mode virtual, si no?

dimecres, 7 de desembre del 2016

Fe

Foto d'Internet
L’Elvira és una persona de prop de 88 anys, afortunadament encara autònoma i que viu sola. Tal i com és ella passa moltes hores tancada al seu piset, entre d’altres coses perquè hi està molt bé així, no vol companyia, la gent l’aclapara i vol anar al seu aire. A vegades costa entendre-la. Amb aquesta entrada podrieu pensar que és rara, poc sociable o maniàtica, però no, és agradable, simpàtica, bona amfitriona, xerraire...
L’Elvira és la meva mare.
M’agradaria tenir més temps per a dedicar-li, però no el tinc i la tinc lluny, cosa que no ho facilita. Quan la truco em té al telèfon molta estona explicant-me sovint el mateix una vegada i una altra. Coses de l’edat. I quan  vaig a veure-la no calla des de que entro a casa fins que me’n vaig. A vegades també repetint-me coses que ja m’ha explicat moltes vegades i altres explicant-me coses que després em fan donar moltes voltes al meu cap.
Em sento atrapada entre ella i el que m’agradaria dedicar-m’hi, la meva feina i la meva família. I hi ha coses que no poden conviure i per això hem de portar la situació com la portem, però per dins a mi a vegades em cou.
Com tantes vegades em de dir, les coses sovint, no són fàcils.
Però el que us volia explicar era la conversa d’ahir .
Va començar (no me’n recordo com vam anar a parar a aquest tema) per dir que ja havia deixat de creure en tot, que ja tenia clar que quan un es mort no hi ha res més. Que aquell capellà que ho va dir per la TV l’altre dia tenia prou raó. I que el capellà del poble a la missa de Tots Sants també ho havia dit. Que el meu germà (que és un descregut de primera) ja ho va veure clar fa molt temps, que ell si que ho havia vist ja clar de jove. Que aquest Papa ja veia que els havia donat instruccions d’una altra manera que com fins ara i ja deien les coses amb més sentit. Que fins ara els hi havien fet creure tota una sèrie de tonteries i bla, bla, bla. I que ara ella també ho veia clar, que quan et morts s’acaba tot.
Jo, muda. Només la vaig contradir en que això que deia que havien dit a la missa de Tots Sant, no era exactament així, però sense entrar en masses discussions perquè amb ella ja no es pot.

I segueix: “Tot i que ara dic això i en realitat cada nit em faig un fart de fer oracions a tots els sants i a tots els morts. Cada nit dic una Pare Nostre pels meus pares, pel meu germà i per l’Antonio (el meu pare). Abans en deia també pels padrins i pels meus oncles però quan la llista s’ha anat fent llarga he anat traient-ne a alguns perquè sinó em passaria el dia fent oracions. Ja m’ho deia l’Antonio quan estava a l’hospital: digues un parenostre a veure si em curo. I mira, no em van servir de res. No sé ni per què ho faig, si servissin d’alguna cosa totes les oracions que faig, estaríem tots com a roses.
Però mira no hi crec però a vegades algú m’ajuda. L’altre dia no trobava uns papers que havia remenat feia poc(cosa que li passa un dia si i un altre també). Els havia buscat per tot arreu. I vaig fer unes oracions demanant de trobar-los i quan ja marxava cap al carrer, marejada de tant buscar-los,  vaig dir, obre aquest calaixet. I m’apareixen allà! I llavors penso: Veus? Algú m’ha escoltat i m’ha ajudat. I els dono gràcies a tots.”

I torna a començar!

Vaig quedar bocabadada de tot això. Mai m’havia explicat això, que feia tantes oracions i que confiava plenament en els sants i que tenia uns sants en el que hi tenia fe. Mai a casa ens havien inculcat procediments religiosos. Quan érem petits si que recordo que els diumenges anàvem a missa però després vam deixar d’anar-hi. Ells hi anaven alguna vegada, però no molt.
Em va sorprendre que no sabés aquesta profunda fe de la meva mare i el que no me l’hagués transmès. Em va sorprendre la seva discreta i desconeguda vida interior. I em va commoure la seva bondat. Aquesta si que la coneixia: sempre pensant en els altres i ensenyant amb l’exemple a mantenir la pau i l’amor al seu voltant i a fer el bé a tots els altres.
La voldria imitar i no puc. Jo no sóc d’aquesta pasta. Jo no tinc la seva paciència. Jo no tinc la seva bona fe. Jo no tinc la seva força. I el que més em dol no és no ser així amb els altres, sinó no poder ser així amb ella, que s’ho mereix tot.

Mare: Ho sento. T’estimo. Perdona’m. Gràcies.

dilluns, 5 de desembre del 2016

Plat de tardor



Al carrer dia trist, gris, d'hivern.
Dins de casa més alegria.
Sobre la taula un plat ple
de colors càlids i vius,
dels que tenyeixen els boscos,
dels que pinten la tardor
i fan badar la boca per assaborir-los.

divendres, 18 de novembre del 2016

Quaderns de Ramona Solé

Passo per aquí en una revolada per a veure si em torno a enganxar a això del blog que ara fa temps que tinc abandonat, però és que no arribo a tot!!!
L'excusa és una llibre que ja fa uns dies he llegit i vull fer-vos-en cinc cèntims.
Es tracta del QUADERNS de la Ramona Solé. Segur que ja l'heu llegit més d'un ja que en sou seguidors del seu blog i dels seus concursos, així que podreu contradir-me o fer-me costat del que jo en digui.
Bé, som-hi!
Es tracta d'una novel.la de gènere negre, molt ben enfilada i recosida. El llegir-la ha estat per a mi una molt grata sorpresa. Ha mantingut el misteri i l'interès fins les últimes pàgines i gairebé sense apuntar el desenllaç final que ha estat per a mi tota una sorpresa. I el que més gràcia m'ha fet és que a l'alçada de la novel.la amèricana, aquí els polis quedaven per a fer un mos i demàven cargols a la llauna. No estem acostumats a que a casa nostra tinguem, malgrat la boira, bons detectius i també bons escriptors, clar.
Felicitats Ramona!

dijous, 11 d’agost del 2016

Los seres felices de Marcos Giralt Torrente

Per fi he aconseguit acabar de llegir aquest llibre que vaig començar fa mooooolt temps. Era dur, monòton, trist, lent...tot i que en el fons tracta dels sovint fosc món de les relacions personals familiars i que no deixa de ser interessant. Però el titol és pura ironia perquè reflexa sobretot, tot el que ens sol fer infeliços. I el qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!

"La presentadora interrogaba a la vedette sobre aspectos escabrosos de su vida privada y ésta negaba las inconcretas acusaciones haciendo un encendido elogio de la su propia sinceridad.
[...] -Vaya tontería le ha dado a la gente con lo de ser sincero ahora -dijo-. Se considera una virtud la sinceridad y no lo es.
Tomó impulso y se levantó de sofá.
-¿Qué quieres decir?
Marta había comenzado a andar rumbo a la cocina.
- Que, según en qué ocasión, puede ser incluso totalmente desconsiderado, un signo de la peror educación. ¿Te imaginas un mundo en el que todos dijéramos lo que pesamos de los otros? Seria invivible.
[...]
Cuando aquella noche me fuí a la cama, tratando de imitar el sueño de Marta, imaginé que ella y yo ocupábamos el cento de un habitáculo cerrado y que, como en un juego de cajas chinas, a éste lo contenía uno mayor que era a su vez el centro de otro, y así sucecivamente hasta el infinito. Lo más extraño no era la progresión geométrica de nuestro encierro en la que cada habitáculo aumentaba y se reproducía en el siguiente, sino el hecho de que tener mi espacio limitado al primero de ellos no me impidiera ser concsciente de los otros."

Segurament es tracta d'una prosa difícil, poc lleugera i en fa una novel·la de digestió pesada.
Amb el fragment que he copiat convida vull, amb el primer paràgraf, convidar-vos a la reflexió sobre les virtuts de la sinceritat i amb el segon mostrar-vos com de poc àgil pot ser la lectura d'aquest llibre.

Alguns direu que si m'ha costat tant per què no l'he abandonat...Crec que ja n'he parlat alguna vegada d'aquest tema. Per principis, acabo tots els llibres que començo. A vegades coses que no prometien gens m'han donat molt grates sorpreses.

dimecres, 3 d’agost del 2016

Maestra de L.S.Hilton

Vaig començar aquest estiu llegint novel.les infantils, suposo que per aquesta dificultat que ens suposa a molts la desconexió amb la feina. Però després de dues dolces i innocents lectures em va caure a les mans Maestra. I jo pensant que també tenia a veure amb la professió!
He de dir que des de la primera pàgina em va enganxar, i tot i que tenia ganes de veure com s'acabava la història, que es feia imprevisible (suposo que és un dels valors afegits de la novel·la), també m'anava deixant un regust desagradable. 
Aquest llibre està classificat com a thriller eròtic. La trama està bé, ben lligada, entretinguda i amb els elements que segurament el faran un best seller però jo particularment hi trobo una innecessària càrrega de sexe i un cinisme en els assassinats que em deixaven intranquil·la en llegir-los. 
No sabria si recomanar-ne la lectura. En tot cas hi trobareu emocions fortes, ja us ho dic.

"He aquí unas cuantas  cosas que suceden cuando asesinas a alguien. Das el respingo al oir una radio. Nunca entras en una habitación vacía. El zumbido de lo que sabes nunca se silencia y, en ocasiones, aparecen moonstruos en tus sueños [...] Hasta Roma, me daba cuenta ahora, no había hecho más que reaccionar acosada por las circunstancias. Había creido tener un plan, pero en realidad mi plan no pasaba de ser un intento de escapr del pelibro a toda costa."

dilluns, 1 d’agost del 2016

Et convidem a pagar

Aquest estiu m'ha tocat anar a dues celebracions un tant ... no sé trobar-hi l'adjectiu!

La primera va ser un casament.
Un cosí del meu home que ja feia uns anys que s'havia separat ens va enviar un whatsap convidant-nos al seu nou casament.
"No volem regals, no volem diners, només volem que ens acompanyeu. I per això us demanem que us pagueu el menú".
Ens va semblar curiós el tema. I tot i que la relació no és gaire estreta, al meu home (és el seu cosí) semblava que li feia gràcia anar i vam dir que sí.
Al cap d'uns dies ens diuen el lloc i el preu del menú: 100€ per cap. I annexen un nº de compte per a fer l'ingrès. I a més, com que la celebració es feia a l'Hotel Bruc ens podiem quedar a dormir allà mateix per un preu d'habitació que ens ofertaven també en el pack.
Osti, 100€ per cap... El tema ens va portar fins i tot a una petita discusió. Jo ja trobava de força mal gust aquesta manera de convidar, però conforme s'anaven coneixent els detalls, m'anava encrespant més i més. De momento van caure els nens, que tampoc estaven precisament motivats en l'assistència. Hi anàvem només el meu home i jo. I a dormir a casa. Ja ens estariem d'abussar de la barra lliure.
La cerimònia, molt a l'americana, en els jardins de l'hotel, al peu de Montserrat:


 Però en arribar al menjador ens trobem aquest menú a la taula:

L'espectacle va ser veure les cares dels convidats quan anaven llegint això!!!
Obviament vam adonar-nos de que era una broma, amb un sentít de l'humor molt discutible que els nuvis havien emprat en tot plegat!
I el menú no va ser aquest, però potser més d'un hauria estat més content si ho haguès estat. Fluix, fluix, molt flluix. I tot guarnit amb uns centres de taula espectaculars, amb flors de plàstic. 

Tot un luxe d'elegants detalls com podeu veure.
El darrer va ser el discurs dels celebrants, des d'aquest púlpit en forma de pastís abans de les postres que ens van portar i que era el més plausible de la festa.


Una festassa!!!
I aquesta va ser la primera, com us he dit abans.
La segona va ser una convidada del mateix estil però en versió bateig.
El preu era més ajustat i el menú més bo. O sigui que per aquesta part bé, però va ser un bateig en tota regla, vull dir per l'esglèsia perquè clar, batejos a lo civil no n'hi ha. Però... posant-me a pensar... uns pares que ni estan casats i que no han trepitjat ni trepitjaran una esglèsia més a la seva vida se'ls ha de permetre un bateig? L'esglèsia no s'ho planteja això? A què juga?
Digueu-me si sóc jo la rareta de pensar així o són ells, perquè jo és que no entenc res. Ens estem trastocant, definitivament.

dimecres, 27 de juliol del 2016

El camí de les estrelles

Havia arribat el moment d'acomiadar-me d'aquell lloc, de la meva ciutat, de la meva terra, de la meva gent. I no hi havia un lloc més significatiu que aquell per a fer-ho. Havia pujat infinitat de vegades allà a dalt. De petits el meu pare, gran aficionat a l'astronomia, ens hi portava per a gaudir de la vista al cel i de la vista al mar, de la vista espectacular de Barcelona que potser no saps apreciar quan ets petit però que vas aprenent a gaudir-ne quan et vas fent gran. Pujar allà dalt sempre em removia emocions. Havia compartit aquell racó que considerava un tresor amb qui més estimava: amb el pare que va ser qui me'l va presentar, amb el meu germà Pau que fa fer que hi passessim unes estones espectaculars competint a veure i reconèixer estrelles, amb l'Abril que quan li vaig portar me les va fer veure de colors...
I ara em tocava volar lluny, l'estrella que m'il.luminava el camí volia dir creuar l'Altàntic i no seria fácil venir de tant en tant a carregar piles al meu racó. En unes hores, quan el sol brilles a l'horitzó m'enlairaria en busca d'una nova vida però volia que en la meva retina hi quedes la imatge del meu cor i la meva pell estès impregnada del perfum d'aquest racó.

La meva contribució a la proposta de la Carme

dijous, 21 de juliol del 2016

Cap esquerda sense vida

Quan la vida vol crèixer, malgrat les dificultats, la llavor troba sempre  l'espai, troba sempre el camí, troba sempre la manera de superar els obstacles i florir amb orgull i fortaleza.

dimarts, 12 de juliol del 2016

Surrealisme

Fa pocs dies vaig rebre un whatsap d'un amic que deia:
- Necessito un favor, si pots i vols.
Encuriosida i sobretot disposada a col.laborar vaig preguntar-li de què es tractava. Segur que no endevinarieu la resposta. Jo no ho hauria fet. Es tractava de fer un discurset per unes noces d'argent. Però no era per les seves, no. Era per les noces d'una amiga d'una amiga seva.
Si, si. Resulta que una amiga seva li havia demanat a ell que ho fes per una amiga de la primera. Ell no va saber-li dir que no i com que se li va fer molt costa amunt m'ho va demanar a mi. Així funciona la llei de la subcontractació! De seguida li vaig dir que sí, però quan m'hi vaig posar em vaig adonar que no sabia res dels qui celebraven la festa i que necessitava informació per tal de fer una cosa amb un mínim de dignitat. Se'm va acudir de buscar a Intternet a veure que hi trobava. Buff, allà hi vaig trobar de tot, és clar- Discursos curts, llargs, d'amics, dels membres de la parella entre sí, de formals, d'informals... Se'm van disparar no se quantes coses per dins! 
No podia copiar i enganxar res d'allò. Em semblava tant cutre fer-ho. I jo, encara que l'encàrrec fos el més surrealista que he tingut, o feia les coses ben fetes o no les feia. Vaig demanar informació dels personatges al meu amic que ell va haver de demanar també a la seva amiga perquè tampoc els coneixia. I amb les dades imprescindibles i quatre instruccions per a fer una cosa decent vaig posar-me amb la labor.
Ja està fet, entregat i acceptat molt gratament.
Però hi he donat moltes voltes. Quan el feia em posava en la pell de cada un dels qui havien intervingut en la història:
- La celebrant: Sabria algun dia que la seva amiga no tant sols no li havia fet el discurs sinó que l'havia subcontractat? Li agradaria de veritat el discurset? Li cauria la llagrimeta al escoltar-lo?
- L'amiga: (Per dir-ne alguna cosa, perquè amb amigues com aquestes que ni es dignen a fer una cosa tant personal com això jo no sé si les considerara amigues...) No sé amb quin morro llegirà un escrit que no és seu i quin sentiment hi posarà. El que segur farà és en tot cas penjar-se la medalla. Quina gent que corre! Plàstic, molt plàstic!
- El meu amic: S'ha sentit malament per no haver dit que no quan tocava i malament per haver fet el mateix que l'amiga, demanar-ho a un altre, o sigui, a mí. Jo l'he disculpat perquè al cap i a la fi ell no està implicat emocionalment amb els celebrants i per tant jo no veia tant greu la seva subcontractació. 
En fi, que em passen unes coses!!!
Alimenten amb escreix la inspiració pel blog!

dimecres, 6 de juliol del 2016

Passejant per la propietat


La mare s'empenya en que hem de passar ànsia de la propietat. Una expressió molt típica d'ella i que li aplica del tot, perquè ella passa ànsia de tot (i com ella mateixa diu: i nosaltres de res).
Al final, després de tant sentir-la, un dia hi anem. No sabem ni on són les fites. Ja ens ho han ensenyat moltes vegades com va tot però a nosaltres tot això ens cau molt lluny (i no em refereixo als km. precisament)

El blat (o l'ordi) ja està segat i la palla empacada.







I ara amb el que ha quedat per allà altres ja preparen l'hivern.

I d'entre la fauna que pel bosc revola descobrim un espectacular cuc:


I per si volem demanar algún desig, impressionants dents de lleó preparades per que bufem!

diumenge, 19 de juny del 2016

Bona collita

Fa quatre dies el tros era verd i lloent, com el vellut. Quan el vent el feia ballar mostrava les seves dues cares, la brillant i la mate.
El camp estava preciós, verd a tots costats dels camins i unes quantes roselles donant-hi color.
I ara, no només ha rossejat, sinó que ja l'han segat. El cicle de la vida! El pas del temps! La natura no s'atura...






divendres, 17 de juny del 2016

El julivert de la vida

El títol podria semblar una metàfora però no ho és. És totalment literal.
El julivert dona vida a molts dels meus plats. És un condiment que m'encanta. Me n'he arribat a fer inclús entrepans. I a casa en tinc sempre en un test, que normalment es fa gran, fa el fruit i finalment mor de vell. En aquest moment feia d'actor secundari tot i el seu primer pla. Hi havia un cel espectacular al darrere que li feia de teló impagable. No podia deixar escapar el moment.

dimarts, 7 de juny del 2016

L'escola del circ


Esta entrada la escribo en castellano porque se la dedico a Javier.

Javier es un colega, natural de Mérida y con residencia en cualquier localidad, pequeña o grande, de la variopinta España. Por el título de la entrada ya os debéis imaginar de qué se trata. Efectivamente, Javier es maestro en la escuela de un circo.
Hace unas semanas cuando me iba a casa vi que se estaba instalando un circo en una esplanada cercana a la escuela donde yo trabajo y en una de las caravanas lucía el rótulo "Colegio Piraña Show". Con un compañero habíamos hablado del tema hacía un tiempo y decidimos ir a hacer una visita para satisfacer nuestra curiosidad por el tema. Nos acercamos una tarde a la caravana, adentrándonos en ese mundo de las caravanas del circo que es visto por el personal de a pie en algunos aspectos fantástico y en otros algo siniestro. Un chico amable nos abrió y se presentó como el maestro pero nos dijo que no nos podía atender porque él de 3 a 8 estudiaba para las oposiciones y eso era sagrado. Total que quedamos otro día para poder hablar con él.
El viernes a las 8 de la tarde ahí estuvimos. ¡Qué grata e interesante experiencia fue compartir las esas casi dos horitas de charla!
Javier, con sus 32 años, lleva 6 ejerciendo como maestro de circo. Empezó porque quería trabajar y en su tierra era muy difícil, así que vio esta opción como una oportunidad. Presentó su proyecto y pasó las pruebas por las que hay que pasar para acceder a estas plazas que el Ministerio ofrece y consiguió su objetivo.
¡Todo un aprendizaje! Un aprendizaje, y duro, en lo profesional y también en lo personal.
En lo profesional tiene que gestionar la docencia con un grupo de 10 alumnos que tienen entre 3 y 18 años, que comparten un aula de 2,5 x 5 m², con sus pupitres, su pizarra, su ordenador, su biblioteca... todo a escala reducida, claro está, y a los que tiene que atender en toda la amplia diversidad que os podéis imaginar supone. De hecho, él solo está contratado para los alumnos de primària però también ayuda, y mucho, a los de secundària que acuden al colegio y que en teoría reciben asistencia a distancia. Imparte todas las materias, las generales y las que en las escuelas ordinarias imparten especialistas (inglés, música, educación física...). Además también debe encargarse de toda la gestión administrativa de una escuela, como las matrículas, la gestión de becas y otro sinfín de asuntos que van surgiendo en el día a día.  Y por si acaso, también recibe la visita de la inspección cuando el Ministerio decide controlar el tema. Vamos, que como le dijimos en ese ratito, se lo "come" todo y además él solito.
Pero ahí está la vocación que lo impulsa todo. Javier, a pesar de explicarnos las dificultades de las circunstancias mostraba en todo momento la ilusión por preparar de la mejor manera y sacar adelante a esos niños y jóvenes que por momentos son su família, porque el horario del colegio es el horario del colegio pero la caravana donde él vive durante todo el curso está todo el día y toda la noche allí, junto a las caravanas de sus alumnos y de las familias de sus alumnos. Y él ha enseñado mucho, pero también ha aprendido mucho. "Yo he cambiado como persona. Los valores que me han enseñado estos niños, las cosas en las que me han hecho fijar, yo no las habría aprendido de otra manera"- nos dijo a través de una anécdota que nos contó de entre las miles que tendría por contar. "La gente es muy egoista y aquí aprendes a no serlo y a ayudar a todo el mundo."
Y por si fuera poco, Javier es una persona trabajadora y comprometida que también lucha por la mejora del sistema. Con paciencia intenta hacer llegar sus quejas, su crítica constructiva, sobre como funciona este sector de la docencia itinerante, y exige que estos alumnos y estos maestros sean atendidos con el cariño y el rigor que se merecen. Robándole espacio a su tiempo de estudio o con los propios alumnos en clase debe repasar reglamentos y cumplimentar formularios para pedir mejoras para su día a día. ¡Esto si que es educar competencialmente!

Pero...¡siempre hay algún pero! 
Tener lejos a su família y a los amigos y no poder participar de los momentos importantes con ellos es una de las cosas que te hacen plantear este tipo de vida. La soledad que implica esto se hace muchas veces cuesta arriba. El viajar implica conocer también a mucha gente, de todas partes, pero la distancia con los tuyos durante largos periodos hace mella. A pesar de todo él intenta relacionarse con la gente de los sitios donde pasa y ha hecho buenos amigos, además de conocer bien muchos rincones de toda España.
Y ahora siente que debe empezar una nueva etapa, más estable en lo geográfico y más llevadero en lo emocional.

Muchas gracias por tu atención, Javi y mucha suerte en tu futuro. Saber de compañeros de profesión como tu es un orgullo.


Adjunto dos links que hablan de otros maestros de circo.

http://www.elmundo.es/espana/2015/05/13/5550e11722601df4508b4574.html

http://elpais.com/diario/2002/01/28/educacion/1012172404_850215.html


Camí a casa

Com cada divendres enfilava el camí cap a casa. 
Durant la setmana treballava a Barcelona però quan arribava un dia de festa no sabia passar-lo a un altre lloc que al poble on havia nascut i on s'hi sentia tant arrelat que no podia deixar d'anar-hi ni un cap de setmana.
L'espectacle sempre era garantit, quan no era la verdor dels camps de blat a la primavera era la grogor dels mateixos camps abans de segar i sinó la terra ben pentinada de després esperant la nova sembrada. A l'hivern les gebrades de bon matí també feien emmudir, així com les boires, que tothom odiava. I els cels eren sempre un escenari de fons impagable.
Sempre era bo viatjar i gaudir del paisatge, menys de nit. La negra nit li feia por. Així que apurava el dia per no trobar-la i en aquelles hores baixes és quan el cel oferia els seus millors moments. Cara a ponent, el sol encara reflectia la seva llum i maquillava els núvols que havien sortit a passeig i que acariciaven els turons on hi havia casa seva.

dilluns, 30 de maig del 2016

Amb il·lusió el motor no grinyola...tant

A vegades sembla que hi hagi un sisè sentit o una força sobrenatural que manegui les coses. A vegades, quan menys t'ho esperes t'arriba una alenada d'aire fresc, just en el moment que més ho necessites.
Aquest matí m'ha vingut a mi jugant amb El oráculo de las Hadas. L'he fet girar 9 vegades i m'ha regalat això:

"El hada de la Ilusión que a menudo vive escondida en el fondo del corazón, te viene a decir hoy que no pierdas nunca la esperanza de conseguir la meta más alta y elevada; que tengas siempre fe en ti como en la suerte; y que confies que al final del camino, donde acaba el Arco Iris, siempre encontrarás la más bella recompensa.
Vivir sin ilusiones es peor que vivir sin amor porque las ilusiones son la fuente y el manantial de la creación. Si no se tiene ilusión, nada puede salir adelante." 

No perdre l'esperança d'aconseguir la meta més alta....
Tenir sempre fe en tu com en la sort....
Viure amb il·liusió....
Les fades són molt llestes! I tot i que per elles pugui ser fàcil de dir-ho, tenen raó.
Amb tres respiracions profundes he encarat el dia d'una altra manera i quan he sortit al carrer, fins i tot havia sortit el sol.


dimarts, 3 de maig del 2016

Olives amb gust a anxova

Haviem anat a donar un passeig per uns camins de muntanya de vora casa.  Aquells divertits matolls s'havien convertit en gairebé arbres. Però........
......................oh, sorpresa!!!!
Què si amagava al darrere?
Eren les restes d'un naufragi?
Què hi feia allà a dalt l'esquelet d'un vaixell?
Quin capità havia dut el seu vaixell a un port de muntanya?
El capità Pescanova? O era el secret de la recepta de les olives amb gust a anxova?
Si, era això. Doncs aquell secret tant ben guardat acabava de sortir a la llum.
Ara ja només ens queda descobrir la fòrmula secreta de la Coca-cola.
A veure sorta quin matoll apareix.

dissabte, 30 d’abril del 2016

Els nens generosos

 












Als nens els agraden els regals. Quan vas a una festa d'aniversari veus que el de l'homenatge vigila a veure què porta el qui entra per la porta. Suposo que avui en dia el que més busquen és l'efecte sorpresa perquè com que la majoria ja tenen de tot poques coses del que els regales els apassionen massa i després de desembolicar el paquet allò ja va perdent importància.
Quina diferència amb altres temps!
La meva mare quan veu això només fa que dir: i abans que érem feliços, en els millors dels casos amb una nina de cartró que ens durava tota la infància si no es malmetia per accident!
Però sí, les coses han canviat molt, i algunes no per a bé. El valor que se li dona ara a les coses és tant eteri que fa pena i tot. Jo tinc serioses contradiccions internes amb aquest tema. No vull caure en el materialisme, però és l'únic que els agrada.
Però avui volia parlar de que als nens també els agrada molt regalar. En aquest sentit són generosos. Hi ha alumnes que els agrada fer-te content (no confondre amb fer la pilota). Si hi ha bon rotllo, el mestre forma part important de la seva vida i te'n volen fer partícip. Aquest any tinc un grup força maco i quan els dius que t'agrada una cosa s'il·lusionen i s'esmercen intentant satisfer-te. Si un dia a casa fan galetes amb els pares, al dia següent te'n porten 3 ó 4 perquè les tastis; si saben que t'agrada la xocolata, et porten de tant en tant un Ferrero i ara que comencen a sortir les flors et cullen floretes mentre venen a l'escola o et porten alguna rosa del jardí.
A principis d'abril vam començar el tema de les plantes i un dia va venir una nena i em va dir: tinc unes flors a casa meva que es veuen molt bé totes aquestes parts que em estudiat, en puc portar una?
I jo li vaig dir que i tant, que la mirariem tots i ho entendriem molt bé.
Al dia següent venia que no hi cabia i em va guarnir la taula amb una meravellosa peònia. No se qui va quedar més cofoia si la peònia amb la seva espectacularitat, la nena amb els ulls brillants de joia del seu present o jo amb aquella preciosa joia sobre la taula.

divendres, 22 d’abril del 2016

Trencar amb la parella 2.0

Demà és Sant Jordi i ha de ser més un dia de fer parelles que no de trencar-les i potser aquesta entrada no és prou dolça per l'ocasió però l'època dels dracs i els prínceps i les princeses està mooooolt superada.

El tema és que fa uns dies sentia per la ràdio una nova paraula, de fet un nou verb, que per cert no recordo quin era. Es tractava de l'acció per la qual quan tu trenques amb una parella vols fer desaparèixer el rastre de tot el que et lligava amb ella.

Abans quan tallaves amb una parella de la qual no en volies saber res més ni en pintura només havies de fer desaparèixer les fotografies d'aquella persona o les que hi sortíeu els dos. Aquest gest jo no l'he entès mai massa, perquè penso que encara que decideixis en un moment donat que amb aquella persona no hi vols tenir res més, el que hi ha hagut fins llavors ha existit i no cal voler esborrar res, hagi estat un error o no. I de fet, encara que desapareguin els vincles materials, els altres poden estar latents sempre.
Sempre he trobat molt absurd veure fotografies retallades enganxades en àlbums. Potser aconsegueix l'efecte contrari, sembla com si hagessis de donar explicacions de perquè justament aquella foto està tallada.

Però ara, com tot es penja en un fotimer de xarxes socials i tot navega en núvols per internet i demés resulta que és una feinada voler esborrar el rastre que va quedant a tot arreu. I per aquesta acció que abans no existia s'ha hagut de crear, obviament, un nom. 

Mentre intentava documentar-me una mica per a fer aquesta entrada m'he assabentat de les diferents eines i aplicacions, no sempre amb èxit assegurat, que hi ha per aquesta tasca i de les diferents empreses que es dediquen a aquesta labor quan tu no te'n pots acabar de sortit tot sol. Tota una feinada, ja us ho dic! 

Per tant, si ets dels qui després de trencar amb algú, en vol esborrar el rastre de la seva vida, més li val que no comenci a penjar fotos per aquí i per allà dels passos que va fent perquè és difícil controlar el descontrol. Aquestes coses se'ns solen escapar de les man.

L'altra opció és la de pensar dels errors se n'aprèn molt i que les experiències i el que portem a la nostra maleta és el que ens han portat fins on som, no?
 

dissabte, 2 d’abril del 2016

...Que el sol faci el dia molt més llarg...

En dies grisos i ploraners com el d'avui se m'encongeix el cor i em torno de llàgrima fàcil. Avui, i no sé exactament per què, especialment.
Venia cap a casa i m'han començat a venir records, tristos la majoria. I dels alegres només en sentia melangia.

I algú m'ha vingut al cap. Avui, precisament avui. Com anyoro certs moments!

El paisatge era bonic, el Montseny a una banda i el Corredor per l'altra estaven coronats de núvols, com si algun menut hi hagués enganxat pigotets de cotofluix pels cims de les muntanyes i també per les valls. Però les llàgrimes m'ennuvolaven la vista.


Un mal dia. Massa humitat per tot arreu. 
Sort que algun altre dia tornarà a sortir el sol.
Sempre torna a sortir el sol.

dilluns, 28 de març del 2016

En quin quilòmetre tenim el nostre destí marcat?

Torno avui de vacances i m'esgarrifo en veure les notícies. No hi ha com estar desconnectat del món en els dies que ens toca viure. I he recordat el que em va passar la setmana passada i que en volia fer un post i no vaig tenir temps.

Havia quedat el dia 22 per baixar a fer unes gestions bancàries a L'Hospitalet. En els 10 min de trajecte de cotxe que hi ha de casa a l'estació de tren vaig engegar la ràdio i vaig escoltar la notícia, encara amb tot molt incert perquè acabava de passar, d'una explosió a l'aeroport de Brusel·les. Tot i que no ho van dir encara, de seguida vaig pensar que es tractava del que realment es tractava. La meva primera sensació va ser d'indignació i no vaig poder-me estar de proferir una sèrie d'insults als autors d'aquests tipus d'actes. La meva intenció prèvia a aquell moment era agafar el tren fins a l'estació de Sants i allà agafar el metro de la L5 fins a Collblanc. Però automàticament vaig pensar: "No, a Sants no. És una estació massa central. Baixaré al Clot i agafaré la L1 per arribar al lloc". 

Quan ja anava al tren no vaig parar de donar-li voltes, del món en el què vivim, de la por i la inseguretat que ja viu entre nosaltres cada dia, del terror que aquesta mena d'éssers van sembrant per tot arreu. Entre totes les causes de mort que ens amenacen imprevisiblement cada dia hi hem d'afegir ja una de nova: un atac terrorista. Què fort! I llavors vaig tornar a pensar que baixaria a Sants definitivament, que la meva bola ja era al bombo des de primera hora del matí.
Temps enrere no m'hauria plantejat mai una cosa d'aquestes. I ara era una variable que ens feia prendre decisions. Què trist!
Però no només això. Al banc hi anava perquè tinc uns dinerets amb els que volia fer una petita inversió lligada a borsa. Però clar, amb els aconteixements del dia me'n vaig desdir perquè aquestes coses també afecten a borsa i no era plan. 
Total, que l'ona expansiva de tots aquests actes ens afecta de ple no només en els nostres sentiments sinó en les nostres actuacions i en les nostres decisions. 
Podrem aconseguir girar aquesta truita?

dissabte, 19 de març del 2016

Relats conjunts. Macedònia.

Vaig anar al psicòleg de ben gran per demostrar-me a mi mateix que estava molt bé (potser aquesta sola reflexió ja era un senyal significatiu de que no ho estava). 

Després de deixar-me explicar em va donar un paper i un pot de colors i em va dir: "Dibuixa el que primer et vingui al cap".

Sense dubtar-ho un segon vaig fer això: 


S'ho va mirar i amb molta professionalitat em va dir: "A tu de petit també t'enganyaven fent-te menjar la fruita en format macedònia?"

Vaig obrir uns ulls com taronges, recordant els talls de síndria de l'estiu que em van fer avorrir perquè en menjava cada dia i aquells bols amb trossets de diferents colors que m'havia de menjar dia per altre durant la resta de l'any i que era la única manera de que la tan saludable fruita puguès entrar al meu cos.

Aquell era el meu trauma i es deia MACEDÒNIA.

dijous, 17 de març del 2016

HORA PUNTA


Hora: la podeu veure vosaltres mateixos al display.

Un tren de dos pisos, gairebé buit, que va des de Sant Vicenç de Calders fins a Massanet-Massanes.
 
 
I a les hores punta, els trens son els d'un pis i hi vas tan anxovat que no hi he pogut fer ni fotos.
Em pot explicar el criteri que s'aplica en aquestes coses?