divendres, 25 d’abril del 2014

Fils de vidre de Marta Sempere Compte

Visc en una ciutat amb un ajuntament força motivat per la cultura. I ho dic de veritat. Tenen moltes coses que no són tan positives, però pel que fa a la cultura puc dir que hi ha força detalls plausibles. Un d'aquests detalls és el quin tenen amb els autors de la comarca que durant l'any han editat un llibre i que pels vols de Sant Jordi són convocats a un acte públic on es presenta i es llegeix un petit fragment de cada obra.
Aquest motiu va ser pel qual la Marta, recordant que jo vivia a prop seu, es va posar en contacte amb mi per dir-me si li volia fer-li de lectora en l'esmentat acte.
Primer de tot vaig flipar perquè de fet ens coneixíem molt poc, i ni sabia això del llibre ja què en els darrers temps he hagut de baixar el ritme als blogs per diverses qüestions personals i no n'estava al dia. Però després, com que a mi aquestes coses m'agraden i jo sóc d'apuntar-me a un bombardeig, vaig dir de seguida que sí. I dit i fet. Em va portar el llibre un dia i me'l va deixar per triar i remenar el que hauria de llegir.
He de confessar que la lectura dels Fils de Vidre va ser un plaer i la tria del poema a llegir molt fàcil perquè malgrat n'hi havia diversos que m'agradaven molt, sempre trobes aquell que t'enamora a primera vista, com passa a la vida amb moltes coses.

El llibre està estructurat en una primera part que recull el que ella n'ha dit DITADES i que són poemes curts, esclats espontanis d'una emoció, glopets petits però profunds de sentiments... i una altra part que anomena EMPREMTES, que són poemes més llargs que deixen testimoni de la marca que ha deixat en ella les passes per aquí i per allà, en el passat i en el present, i amb les diverses circumstàncies en les que ens enreda la vida.
I tot això ho havia de fer només en un minut. Uff, em vaig atabalar i em va tremolar massa la veu. Em va saber greu no haver-li pogut fer justícia.

Sortosament, ahir dia 24, es va fer la presentació oficial del llibre a la Biblioteca Tecla Sala de L'Hospitalet a la qual també vaig anar. Va ser una trobada molt més íntima, molt més emotiva, molt més elegant. La que ella i el seu llibre es mereixien, el premi al seu treball. Aquest acte tenia molts valors afegits: el ser la protagonista del dia com tocava i l'estar envoltada de moltes persones amigues, de moltes persones poetes, que volien celebrar amb ella el seu dolç moment.
M'havia comentat que se li feia estrany veure un llibre seu en una paradeta de llibres de Sant Jordi. Me'n reia sola quan la veia signar i dedicar llibres a tots els qui eren allà. Hi tenia cua! No vam poder parlar-ne però em feia a la idea del que devia còrrer per la seva pell. I per més endins.

Abans de deixar-vos aquí una de les seves DITADES, la que dóna títol al llibre i una de les seves EMPREMTES, vull donar-li les gràcies per haver tingut l'oportunitat de SER-HI, ha estat un veritable plaer.

Marta, moltes, moltes, moltes felicitats!


LA DITADA:


VULL estirar
de les butxaques dels pantalons
els fils de vidre
per trencar històries que foraden folres.
Trencadís necessari
de pretèrits antics
que ja no em calen.







I L'EMPREMTA:
T'escric des de l'impacte que em produeix
la fotografia de nina, la rialla, l'esguard.
En la innocència dels anys passats,
de la infantesa,
des de la permeabilitat de les sensacions,
les emocions, el caliu als porus de la pell,
l'escalfor al moll dels ossos.
Tanmateix des de la cadència musical
d'un temps que ha anat transcorrent,
des del compàs, la coma, la pausa.

O sigui des del meu passat,
des del meu present d'avui i d'ara,
d'aquest minut precís en què acompanyo
llapis per a l'escriptura.
T'escric en un jardí boscà
que ara és meu, ple de bardisses;
des d'aquest anar polint i anar escombrant
les fulles seques
per deixar pas al verd serè que vindria a ser
-a efectes de memòria interior confegida -
un verd obert.


Si encara no el teniu, busqueu-lo, val la pena.

Què no ens deixi vèncer el gris!


Avui el meu cel pinta així. Però tant si surt el sol com si no, no us deixeu portar pel ritme meteorològic. Ja és divendres i hi ha moltes coses per veure i per viure.
Jo en tinc unes quantes per explicar, però fins al vespre no podré dedicar-hi el temps que necessiten. Prepareu-vos i de moment gaudiu de la fotografia que també pot inspirar inquietants i emocionants històries, o no?
Les coses són del color del cristall amb que les mires? He dit que era gris el cel? De quin color el veus tu?

diumenge, 20 d’abril del 2014

Gallines, cocodrils, granotes.... una rosa i un assassinat!

Als vols de Sant Jordi sembla que la vena literària s'infla una mica i la inspiració inunda els racons. En el blog Tumateix Llibres proposen un Joc de lletres, el Joc de Sant Jordi 2014. Les meves propostes són les següents:

Rosa roja sobre el pit.




No siguis gallina!
Calça't les sabates de pell de cocodril i no em miris amb aquests ulls de granota.
Endavant, sempre endavant!
I recorda que la rosa al pit del mor és la signatura inconfusible de l'assassí!


Testimoni mut. Doble assassinat.

La gallina, despullada del seu plomatge, semblava morta però havia sigut testimoni de l'assassinat: El Jordi havia tallat la rosa més ufanosa del jardí per entregar-li com a senyal d'amor a la seva mestressa. I ella estava a punt de posar-la al forn, amb prunes i orellons, per a celebrar-ho.



dilluns, 14 d’abril del 2014

Volades de primavera


Com cada primavera tornen “las oscuras golondrinas en mi balcón sus nidos a colgar”. 
Les orenetes i molts altres ocells en el seu camí migratori. 
M'agrada veure volar les bandades d'estornells, tots portant amb estil la coreografia.
I m'agrada també veure'ls penjats als fils de la llum, metaforejant les notes d'un pentagrama. 

Em pregunto per què els agraden tant els fils de la llum? En xuclen l'energia potser per a continuar volant al dia següent? Els fils, els postes i altres elements de la família són l'àrea de servei on s'atures a repostar al capvespre, oferint un curiós escenari en determinats racos.
Però: Ojo al dato! Avui he sentit que donen la culpa de l'incendi de Valparaiso al xoc de dos ocells amb uns fils de la llum. Un desgraciat accident doncs. Ara ja només ens faltava aquest perill en potència!



dijous, 10 d’abril del 2014

Nocturnitat


Hi ha dies que me'n vaig al llit i no puc dormir. Llavors és quan el meu cap es posa molt creatiu i em venen al cap converses pendents de portar a terme, diàlegs magnífics que ajuden a solucionar algunes cosetes que no ho estan (i se m'acuden les meves respostes i les del altres, clar), noves idees i projectes fantàstics... També se m'acuden històries per escriure en les que les idees s'encadenen de forma molt ben estructurada, una darrere l'altra, amb un ric i precís vocabulari. I us juro que no em prenc res per anar a dormir. Però al matí següent o a l'hora que em puc posar a transformar allò que hi havia al meu cap en negre sobre blanc, s'ha evaporat tot. La inspiració ja no hi és. La memòria menys. I em quedo sense cap idea i amb molta ràbia perquè el suflé m'ha baixat del tot.



dilluns, 7 d’abril del 2014

Dies d'hospital (II)


Avui ha traspassat una bona persona. Suposo que passa cada dia això, però d'aquest en dono fe. Fa una setmana que vaig trobar un whatsap d'una bona amiga en el meu mòbil que deia que tenia al pare ingressat a l'hospital i que no feia bona pinta. Vaig posar-me en contacte ràpidament i em va explicar que havien anat d'urgències per una mal de panxa molt fort feia una setmana i que l'havien intervingut d'urgències detectant-li un tumor al colon. Uff, vaig pensar! Van passar uns dies i semblava que dins de la gravetat de tot plegat, s'estava estabilitzant. Ens vam trobar a l'hospital aquests dies, jo també hi vaig tenir a la mare. Ells eren a la planta 5 i nosaltres a la 6.
Tot i que som molt bones amigues, de les millors que tinc, no ens podem veure gaire perquè jo vaig anar a viure a una altra ciutat i ves per on que ens hem d'anar a trobar justament en aquests llocs. Darrerament, cada vegada que vaig a Bellvitge m'hi trobo a algú més del qui vaig a visitar. Tenim als pares en una edat que quan no li falla una cosa a un, li falla a un altre i hem anat passant de tot: operacions de genolls, de malucs, trencadures de fèmur, vesícules, ronyons, ...etc.
El Ramiro, el pare de la meva amiga, no ho ha resistit. Des de fa molts anys tenia al seu càrrec a la Maria, la seva dona, que va en cadira de rodes i ja li costava feina ara amb 80 anys. Sempre havia tingut una salut de ferro i de cop i volta, zas! Aquesta sorpresa! Va demanar perdó als metges pel que els anava a demanar: “Ja sé que vosaltres heu de fer la vostra feina i aquesta feina és intentar mantenir vius als pacients, però jo ja no puc més i no vull que em mantingueu viu artificialment més temps, noto que el meu cos ja no aguanta, només vull acomiadar-me de tos els meus en pau i beneir-los a tots.” I així ho va fer. Va anar cridant a les filles, als nets, als familiars més propers i va demanar el posessin en contacte telefònic amb uns quants més, i amb el fil de veu que li quedava només els va dir que s'acomiadava d'ells i que es trobarien allà a dalt.
Ell descansa en pau. La imatge seva dins la caixa ho reflectia la mar de bé. Els qui han quedat aquí estaven força serenys perquè havien viscut amb ell aquesta admirable enteresa. Malgrat tot, els queda reorganitzar la seva vida a tots perquè el Ramiro era un bon pal de paller. El Ramiro havia nascut el mateix dia que jo, amb 30 anys de diferència, però sempre ens felicitàvem els aniversaris. Me'n continuaré recordant cada any.

Al tanatori avui he retrobat a molta gent que feia temps que no veia, amics de la infància i altres de la joventut. Molts cabells blancs ja. Uff, ens anem fent grans tots plegats. I fent recompte ja n'hi comença a haver alguns a l'altre barri. Hem començat pels pares, la generació anterior està arribant a la seva data de caducitat, llei de vida, diuen. Déu ni dó la vida! 
Ramiro, descansa en pau!

dissabte, 5 d’abril del 2014

Dies d'hospital (I)

Nova estada hospitalària. Ja en van tres en el que portem d'any: el sogre, el fill, la mare...No sembla pas el meu any aquest. I com que amb tanta visita ja es va perdent la novetat, resulta que hi ha més temps per a la reflexió dins d'un marc en que l'esmentada reflexió pot abordar molts i molts aspectes.
El que envolta la Sanitat és tot un món: les instal·lacions, els professionals i els protocols que es porten a terme. Tot un món, castigat durament pel tracte que ha rebut en els darrers temps, com totes les àrees del sector públic.
Quan per desgràcia et toca visitar un hospital, sigui com a pacient o com a acompanyant el primer que crida l'atenció és el deteriorament que en els últims temps aguanten els centres. Pot semblar una tonteria però ni el blanc de les bates és tant blanc com solia ser.
En les meves topades amb el sector sanitari he tingut els meus tira i arronsa. També en podia explicar d'aquesta darrera: el primer detall és que la meva mare portava 6 anys esperant aquesta operació, de fet ja havia descartat el passar pel quiròfan amb l'edat que té, però els metges van insistir en que s'ho havia de fer i els va fer cas.
Però en aquesta ocasió el que vull destacar és que al darrere de tot encara hi ha bons professionals, amb vocació i entrega i que et fan més portable l'estada ingrata en un centre hospitalari. A vegades tot sembla hostil, però algun brot verd es deixa veure d'entre tota la brossa. L'infermera en cap de la secció on era la meva mare va ser un 10. Carinyosa, amable, atenta amb la família... va haver de cridar a una altra perquè l'ajudés a treure les grapes que la meva mare portava al coll després d'una intervenció de tiroides perquè no les podia treure. Li feia molt mal i li va demanar perdó. Les grapes estaven doblegades i la ferida molt tendra, li havien fet just el dia anterior i ja li treien les grapes. Li vaig dir que potser la màquina no anava bé i llavors va fer un comentari que primer em va fer enfilar: “No, les màquines van bé si les fas funcionar bé. Però el que passa és que comencen els vell, els qui en saben i acaben fent-ho els joves. Però clar d'alguna manera n'han d'aprendre.” Tot i la duresa amb la que podia haver interpretat el comentari, el to va ser tant adequat que inclús ho vaig entendre, encara que hagués estat la meva mare la que ho patís en aquell moment.
A vegades som tan inflexibles, tan incomprensius, que no ens adonem d'aquests detalls. Jo la primera. Aquell dia em devia agafar baixa de defenses i sense ganes de guerra i ho vaig pair molt positivament.