diumenge, 8 de desembre de 2019

Concurs Lletres i fils - 1r Fil - El Marc i el llangardaix.

La canalla, ja se sap, són trapelles per naturalesa. En Marc havia vist un llangardaix al jardí i va pensar en una entremaliadura de les seves. “Amb una mica de llimona segur que el faig recargolar!”I va agafar una llimona i la va començar a esprémer per sobre del petit rèptil que curiosament parava quiet just fins que queia la gota i l’esquivava. I així gota rere gota, el pobre animal anava ballant tot i esquivat les gotes.

De sobte, amb aquella darrera gota, el llangardaix va fugir. Va ser llavors quan el Marc es va adonar que havia quedat gravat a la pedra amb les gotes de la llimona, el dibuix de la silueta del llangardaix i va sentir que era la veu de la seva consciència que el volia fer reflexionar que no s’han de maltractar als animals. Li havia donat una bona lliçó!

dimecres, 4 de desembre de 2019

Una altra de teatre!


Aquest any, tot i que estic en contra del consumisme impulsat pel maleït Black Friday, me n’he aprofitat comprant entrades de teatre amb un bon descompte. He anat a veure MAREMAR.

Maremar
La posta en escena d’aquesta obra és brutal! Els decorats són molt simples i amb quatre coses que van movent a la vista del públic els mateixos actors s’ho fan tot, però no és el què sinó el com, el que dona valor a cada escena. En el fons de l’escenari hi ha una cortina, sobre la que es projecten imatges: a vegades el mar, a vegades ciutats destruïdes, i més vegades el mar... Amb unes quantes arrugues a la cortina i un joc de ara la faig pujar d’aquí i d’aquí no, ara la deixo caure fins a la meitat o ara tota avall, aconsegueixen que la cortina formi part imprescindible de tot el que passa davant. Com em va dir al sortir l’amiga amb qui vaig anar a veure l’obra, la cortina parla.
I davant de la cortina també hi passen moooltes coses. Unes veus magnífiques ens expliquen cantant part de la història, ho amenitzen amb algunes coreografies que sense ser danses espectaculars, donen molta vida a la història i on tots i totes acaben amb la respiració ben accelerada.

La Mercè Martínez, fa d’una mena de narradora i tracta d’explicar una història a una nena que plora desconsoladament en un camp de refugiats perquè ha perdut als seus pares. Es tracta de la història de Pèricles, el princep de Tir, qui fugint d’un cruel dictador recorre la Mediterrània. Durant el seu viatge s’enamora de Thaïsa, filla del rei de Pentàpolis, amb qui es casarà. Thaïsa es queda embarassada i en el viatge de tornada cap a Tir, enmig d’una gran tempesta, el seu vaixell naufraga i a la seva dona Thaïsa la llencen al mar creient que és morta després de donar a llum a Marina. Pèricles deixa a la seva filla en custòdia a Cleó i Dionisa perquè la cuidin. La família queda separada. A partir d’aquí comença la història de la supervivència de cada un dels membres de la família, superant, tot i la desesperació interior que cada un d’ells porta dins, les dificultats que la vida els va presentant, fins a aconseguir retrobar-se, gràcies a les circumstàncies fortuïtes que fan que la història pugui tenir un final feliç.
Malauradament, aquest final feliç no sempre és possible en la vida real de moltes famílies que la crueltat de la guerra o la situació crítica dels seus països llença dia rere dia al mar, en busca d’un lloc millor o d’una vida més digna.

Maremar és una metáfora sobre la tragèdia que pateixen moltes d’aquestes families explicada a través d’una historia de Shakespeare i musicada per Lluis Llach.

Del tot recomanable!



dissabte, 30 de novembre de 2019

Al teatre!

Divendres passat vaig anar al teatre, al Teatre del Raval. 
Hi feien Testimoni de Càrrec. Bé, no se si hauria de dir que hi vam fer. Sí, jo era a dalt de l’escenari, fent de jurat, en el judici que transcorre en aquesta història. I tot i que a mi això de fer d’actiu no em va massa, ho vaig gaudir molt.
Us ho explico bé.
Resulta que la companyia que porta aquesta obra incorpora un format que dóna l’oportunitat a qui vulgui, a sortir a l’obra, en el paper de 8 personatges per sessió que són els qui configuren el jurat que hi ha en el judici que transcorre en la posta en escena de la novel·la de l’Agatha Christie. És com fer de figurant, és a dir, tu no dius res, ni fas pràcticament res, només fas “bulto”. Dit així, direu que vaja gràcia! Però clar, ser allà dalt i veure com es desenvolupa l’obra des d’un costat que no és l’habitual dona un punt de vista diferent i interessant del tema. I sentir com el jutge es dirigeix a tu, com l’advocat defensor et trasllada els arguments que han de donar la innocència al seu client, com el fiscal et llença una rialla irònica volent-te dir el clarament culpable que és l’acusat o com el propi acusat et mira demanant clemència, et fan sentir realment part de l’obra.
En definitiva és una experiència. I com a tal ha estat molt interessant viure-la. D’altra banda celebro que es tinguin aquest o qualsevol altre tipus d’iniciatives que donen noves visions i oportunitats diferents de veure i viure un espectacle.
Visca la cultura i les ganes de fer-la florir.
Gràcies Teatre del Raval!

Ah, i un altre detall: Què difícil és ser jurat i haver de decidir la innocència o la culpabilitat d'una persona, encara que les proves semblin que ho decanten clarament...

dijous, 21 de novembre de 2019

Ella que todo lo tuvo de Ángela Becerra


Es tracta de la història d’una dona, escriptora, que pateix un accident amb la família en el que mor el seu home i la seva filla. Viu derrotada i perduda i obsessionada per trobar a la filla que creu que encara està viva. Actua de manera estranya, sempre solitària i moltes vegades de forma compulsiva. Per sentir-se viva d’alguna manera, crea un personatge enigmàtic i silenciós, La Donna di Lacrima, que rep en un impressionant àtic de la seva propietat a homes que li expliquen la vida i admiren el seu cos que només poden mirar. La resta del temps es dedica a restaurar llibres i a visitar una antiga llibreria, on estableix una curiosa relació amb el llibreter que també és un personatge solitari i misteriós com ella. Per sota de tota aquesta història en sorgeixen d’altres de forma molt subtil: una època d’assetjament sexual per part del seu avi i  una malaltia, trastorn d’identitat dissociativa. 


Vaig descobrir aquesta escriptora per la recomanació d’un bon amic lector. Em va captivar la seva manera d’escriure i la trama de les seves històries.
Aquesta novel·la potser és la que menys m’ha agradat de les que he llegit d’ella però si la seva “literatura”, el seu estil. I m’ha passat una cosa curiosa. Quan llegeixo m’agrada marcar certs paràgrafs o expressions que m’agraden, però com que el llibre era de la biblioteca vaig optar per fer un petit plec a la punta de les pàgines que m’interessaven per després apuntar-m’ho en algun lloc. A la primera marca que hi vaig fer no m’hi vaig fixar però més endavant vaig adonar-me que la pàgina que jo marcava, ja havia estat marcada anteriorment. El següent fragment que em va agradar va resultar que també havia tingut la pàgina seleccionada per algun altre lector previ. I així em va passar gairebé amb totes les pàgines en les que hi trobava coses interessants. Quina curiosa coincidència de compartir amb tanta exactitud les paraules seleccionades de la història. Potser seria interessant (o atrevit, o perillós) saber qui ha estat qui ha llegit el llibre abans que jo!!

Us deixo alguna de les coses seleccionades:
Una bonica metáfora per l’empunyadura d’un bastó:

Su bastón quedaba abandonado en la silla. Lo cogió y observó la extraña y misteriosa empuñadura: un antiguo reloj de arena acostado, con las partículas suspendidas entre los dos espacios de cristal creando el infinito y alrededor una inscripción: “Aquí tienes todo el tiempo del mundo para que lo manipules a tu antojo”

I de cop, al mig del llibre, sense haver fet cap menció a res, hi ha un capitol que diu:
Estaba cansada de arrastrar su yo. Ese yo que a veces aparecía y le negaba cualquier tentativa de remontar su existencia. Quería ser como todos. Ilusionarse con algo, sonreir, tener ganas de vivir y disfrutar. Acallar su mente, sus pensamientos, su alma. Llevar lo imaginado a la realidad.
[…] Todo lo había matado su primer dolor; ese secreto que guardaba la había desgarrado por fuera y, sobre todo, por dentro.
¿Dónde había quedad su cuerpo? Quien le había robado su inocencia y arruinado su valía?
Las asquerosas manos de su abuelo manoseándola, sus ojos suplicantes, su corazón acelerado, terror a ser descubierta y convertirse en niña mala.
Se acercó al muro para ver crecer la oscuridad sobre el rio y, al hacerlo, descubrió en la piedra cientos de escritos que prometían amor eterno. Corazones encerrando iniciales, frases de despecho y juramentos rotos cargaban la barandilla con el peso de los amores contrariados.
¡Cuántas palabras decía la gente cuando estaba enamorada, y cuántas cuando estaba despechada! Mirándolos, se dio cuenta de que sumaban lo mismo. Igual cantidad de amor que de desamor. El cálculo era bueno, los muros lo certificaban.
El enamoramiento y el despecho tenían algo en común: los dos se gestaban en las vísceras y reventaban sin pasar por el intelecto.

(Això forma part d'un molt curt capitol que hi ha enmig del llibre i que sembla insignificant i que a partir de la seva lectura res va ser igual en aquesta història...)

I finalment un altre fragment que vull destacar, una oda al lector: 
La puerta se abrió y esta vez no le dio la espalda. Sus ojos se deslizaron en los suyos, buscando una rendija para colarse en su alma. Como si volviera de un largo viaje, aquella mirada limpia la abrazó con suavidad. El tacto de sus ojos era tibio y desbordaba ternura. Invitaba a quedarse en ellos.
Todas las historias terminan siendo lo que el lector quiere. Una misma novela nunca es igual para dos personas. Las palabras tienen el don de colarse por los orificios más inesperados del alma y llegar al lugar donde habitan los fantasmas más íntimos, donde se gesta el auténtico significado de lo que se lee.

Ja teniu una bona mostra de com escriu l'Ángela Becerra per si us ve de gust tastat-la.

divendres, 18 d’octubre de 2019

Pan de limón con semillas de amapola de Cristina Campos


Dues germanes es retroben després d’anys de no veure’s perquè la vida els ha fet agafar camins molt diferents. L’herència de Can Molí, un forn de pa de Valdemossa, propietat d’una dona que no saben qui és, és el motiu pel qual la Marina, que treballa pel món per MSF torna a casa. Hi ha moltes coses que han canviat i altres que segueixen igual, però li pica el cuc de saber qui era la Lola, la dona que els ha deixat a elles tot el que tenia. En començar a estirar del fil van passant coses i paral·lelament a això, en passen altres i al final amb unes i altres es van posant les bases del passat per entendre el present i que donen nova lluminositat al futur.
Ho explico així de genèric perquè hi ha una sèrie de coses que no es poden desvelar si algú vol llegir el llibre.
M’ha encantat aquesta novel·la. He plorat molt llegint-la. M’he posat en la pell de les protagonistes en moltes pàgines, en històries diferents que els han passat i els van passant. Tot està molt ben lligat en una història actual, propera, fresca, real (en el sentit de que ens podria passar a qualsevol). Hi ha molts temes sobre els que apunta i fa reflexionar: amors impossibles, disputes familiars, classes socials, malalties, instint maternal, amistat, secrets ben guardats....
És una història dolça, construïda sobre moltes amargures. Però que és la vida sinó això?
“Pero la vida no es como uno quiere que sea, sino como es, y la vida, a veces, puede ser muy puta. Ese día fue cuando Antonio, jugando con el pecho de Anna, encontró el trocito de muerte que se la llevaría, para siempre, un año más tarde.”
Aquest fragment il·lustra això que dic. Em van frapar molt aquestes línies, perquè aquestes coses ens venen així avui en dia. I avui hi ets i demà ja no. Però això, fora de context, no té el sentit que té realment dins la història.
Us recomano molt aquesta lectura que us farà descobrir el que jo no puc espoilear.

dijous, 26 de setembre de 2019

Una molt crua realitat

Hi ha un tema que en els darrers temps em va assaltant pel camí. És el tema del abusos sexuals i amb especial atenció quan aquests són  exercits a menors. 
La societat està malalta. No dóno crèdit a totes les notícies al respecte d'aquest tema que en el darrers mesos surten dia rere dia en els mitjans de comunicació. Hi ha coses que em fereixen en el més profund de la meva ànima encara que les vegi de lluny. No les puc entendre. No puc entendre que un "mascle" hagi de desfogar-se sexualment forçant a una dona que li diu que no. O que potser no té ni opció a dir res. Ja no diguem si es tracta de criatures, nenes i també nens. Per moltes voltes que li doni o vulgui pensar que només es pot justificar per malaltia mental, el meu enteniment no ho accepta. I el que m'esgarrifa és la quantitat de casos que van sortint perquè ara surt tot el que fa molts anys s'ha anat tapant. I de ben segur que no en surt ni la meitat del que encara es dona avui en dia i del que s'ha donat en el passat.
La primera bomba em va estallar a la cara quan vam tenir a l'escola una nena que va venir nova a P4 i que no parlava, res de res, entenia tot el que se li deia i executava el que tocava però estava bloquejada en la parla. Va passar P5, 1r i 2n. I la nena no ha parlat mai. A casa parlava amb la mare, ens va enviar audios que ho demostraven però a l'escola s'han aconseguit molt pocs avenços. Al cap d'un temps de fer observacions i entrevistes amb la família (amb la mare) vam anar sospitant que hi havia hagut abusos sexuals i que per això la nena estava així i la mare ens ho va confirmar. Finalment la nena ha marxat de l'escola i ara no en sabem res més però el trauma segueix amb ella i segurament hi seguirà temps i temps.
La segona bomba va ser l'any passat quan ens vam enterar que una alumna de 6è feia dos anys que estava patint assetjament sexual per part del seu avi. Molt fort! Un avi que estava fart de venir-la a buscar a les tardes perquè la mare treballava. I s'encarregaven ell i la seva dona, és a dir, l'àvia, de les criatures. Psicòlegs els dos avis. Per al·lucinar! I la mare veient-se en la situació d'haver de denuciar al seu propi pare d'abusos a la seva filla. Us podeu imaginar el trasbals familiar i evidentment també a l'escola.
La tercera bomba va venir quan parlant d'aquesta nena i de la situació amb una altra mestra em confesa que ella es podia posar perfectament en la seva pell perquè a ella de petita li havia passat una cosa similar, l'home de la seva germana gran, un senyor tremendament respectable en el poble i per tota la família l'havia estat assetjant durant tres anys llargs, a ulls cegs de tots els qui l'envoltàven tot i ella haver explicat que li feia. 
Arrel de tot això vaig establir un vincle especial amb aquesta mestra en la línia de fer alguna cosa per a protegir, prevenir o obrir ulls com a mínim en l'entorn més vulnerable en el que ens movem, els nens i nenes de l'escola. Intentem fer moltes xerrades i utilitzen hores de tutoria per intentar inculcar als nens i nenes que hem de ser valents i "denunciar" coses que no volem fer i que persones que a vegades pensem que ens estimen i estimem ens volen fer fer i que a nosaltres no ens agraden... És molt difícil abordar aquest tema. Hi ha coses que no es poden dir obertament i és un treball molt subtil que cal fer sense garantia d'èxit. 
I surten cosetes. Moltes cosetes inesperades. Comentaris de nens que et fan encendre alarmes. Perquè nosaltres som subtils però ells i en aquests temes tan tabú, també ho són.
Cada pam de terreny que volem deixat net, ens fa sortir tones de merda!!!

diumenge, 22 de setembre de 2019

Nova temporada

Veig que com a molts "vells coneguts" del món dels blogs em venen "sentimientos encontrados". Tanta energia que tenia abans per penjar entrades i temps que buscava per sota les pedres i ara, tot i tenir ganes, inclús idees, i nostàlgia i ... no sóc capaç de materialitzar com voldria aquesta activitat. És estrany i curiosament comú amb molts de vosaltres, alguns dels quals ja heu anat verbalitzant també des de fa un temps. 
Em nego a pensar que es tracti d'una llarga i lenta agonia. I en tot cas faré el que estigui a les meves mans perquè "les nits no morin mai"

Així que torno a ser aquí, després de les vacances, inaugurant la nova temporada i disposada a tirar més llenya al foc!

Fins aviat!