dijous, 11 d’agost de 2016

Los seres felices de Marcos Giralt Torrente

Per fi he aconseguit acabar de llegir aquest llibre que vaig començar fa mooooolt temps. Era dur, monòton, trist, lent...tot i que en el fons tracta dels sovint fosc món de les relacions personals familiars i que no deixa de ser interessant. Però el titol és pura ironia perquè reflexa sobretot, tot el que ens sol fer infeliços. I el qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra!

"La presentadora interrogaba a la vedette sobre aspectos escabrosos de su vida privada y ésta negaba las inconcretas acusaciones haciendo un encendido elogio de la su propia sinceridad.
[...] -Vaya tontería le ha dado a la gente con lo de ser sincero ahora -dijo-. Se considera una virtud la sinceridad y no lo es.
Tomó impulso y se levantó de sofá.
-¿Qué quieres decir?
Marta había comenzado a andar rumbo a la cocina.
- Que, según en qué ocasión, puede ser incluso totalmente desconsiderado, un signo de la peror educación. ¿Te imaginas un mundo en el que todos dijéramos lo que pesamos de los otros? Seria invivible.
[...]
Cuando aquella noche me fuí a la cama, tratando de imitar el sueño de Marta, imaginé que ella y yo ocupábamos el cento de un habitáculo cerrado y que, como en un juego de cajas chinas, a éste lo contenía uno mayor que era a su vez el centro de otro, y así sucecivamente hasta el infinito. Lo más extraño no era la progresión geométrica de nuestro encierro en la que cada habitáculo aumentaba y se reproducía en el siguiente, sino el hecho de que tener mi espacio limitado al primero de ellos no me impidiera ser concsciente de los otros."

Segurament es tracta d'una prosa difícil, poc lleugera i en fa una novel·la de digestió pesada.
Amb el fragment que he copiat convida vull, amb el primer paràgraf, convidar-vos a la reflexió sobre les virtuts de la sinceritat i amb el segon mostrar-vos com de poc àgil pot ser la lectura d'aquest llibre.

Alguns direu que si m'ha costat tant per què no l'he abandonat...Crec que ja n'he parlat alguna vegada d'aquest tema. Per principis, acabo tots els llibres que començo. A vegades coses que no prometien gens m'han donat molt grates sorpreses.

dimecres, 3 d’agost de 2016

Maestra de L.S.Hilton

Vaig començar aquest estiu llegint novel.les infantils, suposo que per aquesta dificultat que ens suposa a molts la desconexió amb la feina. Però després de dues dolces i innocents lectures em va caure a les mans Maestra. I jo pensant que també tenia a veure amb la professió!
He de dir que des de la primera pàgina em va enganxar, i tot i que tenia ganes de veure com s'acabava la història, que es feia imprevisible (suposo que és un dels valors afegits de la novel·la), també m'anava deixant un regust desagradable. 
Aquest llibre està classificat com a thriller eròtic. La trama està bé, ben lligada, entretinguda i amb els elements que segurament el faran un best seller però jo particularment hi trobo una innecessària càrrega de sexe i un cinisme en els assassinats que em deixaven intranquil·la en llegir-los. 
No sabria si recomanar-ne la lectura. En tot cas hi trobareu emocions fortes, ja us ho dic.

"He aquí unas cuantas  cosas que suceden cuando asesinas a alguien. Das el respingo al oir una radio. Nunca entras en una habitación vacía. El zumbido de lo que sabes nunca se silencia y, en ocasiones, aparecen moonstruos en tus sueños [...] Hasta Roma, me daba cuenta ahora, no había hecho más que reaccionar acosada por las circunstancias. Había creido tener un plan, pero en realidad mi plan no pasaba de ser un intento de escapr del pelibro a toda costa."

dilluns, 1 d’agost de 2016

Et convidem a pagar

Aquest estiu m'ha tocat anar a dues celebracions un tant ... no sé trobar-hi l'adjectiu!

La primera va ser un casament.
Un cosí del meu home que ja feia uns anys que s'havia separat ens va enviar un whatsap convidant-nos al seu nou casament.
"No volem regals, no volem diners, només volem que ens acompanyeu. I per això us demanem que us pagueu el menú".
Ens va semblar curiós el tema. I tot i que la relació no és gaire estreta, al meu home (és el seu cosí) semblava que li feia gràcia anar i vam dir que sí.
Al cap d'uns dies ens diuen el lloc i el preu del menú: 100€ per cap. I annexen un nº de compte per a fer l'ingrès. I a més, com que la celebració es feia a l'Hotel Bruc ens podiem quedar a dormir allà mateix per un preu d'habitació que ens ofertaven també en el pack.
Osti, 100€ per cap... El tema ens va portar fins i tot a una petita discusió. Jo ja trobava de força mal gust aquesta manera de convidar, però conforme s'anaven coneixent els detalls, m'anava encrespant més i més. De momento van caure els nens, que tampoc estaven precisament motivats en l'assistència. Hi anàvem només el meu home i jo. I a dormir a casa. Ja ens estariem d'abussar de la barra lliure.
La cerimònia, molt a l'americana, en els jardins de l'hotel, al peu de Montserrat:


 Però en arribar al menjador ens trobem aquest menú a la taula:

L'espectacle va ser veure les cares dels convidats quan anaven llegint això!!!
Obviament vam adonar-nos de que era una broma, amb un sentít de l'humor molt discutible que els nuvis havien emprat en tot plegat!
I el menú no va ser aquest, però potser més d'un hauria estat més content si ho haguès estat. Fluix, fluix, molt flluix. I tot guarnit amb uns centres de taula espectaculars, amb flors de plàstic. 

Tot un luxe d'elegants detalls com podeu veure.
El darrer va ser el discurs dels celebrants, des d'aquest púlpit en forma de pastís abans de les postres que ens van portar i que era el més plausible de la festa.


Una festassa!!!
I aquesta va ser la primera, com us he dit abans.
La segona va ser una convidada del mateix estil però en versió bateig.
El preu era més ajustat i el menú més bo. O sigui que per aquesta part bé, però va ser un bateig en tota regla, vull dir per l'esglèsia perquè clar, batejos a lo civil no n'hi ha. Però... posant-me a pensar... uns pares que ni estan casats i que no han trepitjat ni trepitjaran una esglèsia més a la seva vida se'ls ha de permetre un bateig? L'esglèsia no s'ho planteja això? A què juga?
Digueu-me si sóc jo la rareta de pensar així o són ells, perquè jo és que no entenc res. Ens estem trastocant, definitivament.

dimecres, 27 de juliol de 2016

El camí de les estrelles

Havia arribat el moment d'acomiadar-me d'aquell lloc, de la meva ciutat, de la meva terra, de la meva gent. I no hi havia un lloc més significatiu que aquell per a fer-ho. Havia pujat infinitat de vegades allà a dalt. De petits el meu pare, gran aficionat a l'astronomia, ens hi portava per a gaudir de la vista al cel i de la vista al mar, de la vista espectacular de Barcelona que potser no saps apreciar quan ets petit però que vas aprenent a gaudir-ne quan et vas fent gran. Pujar allà dalt sempre em removia emocions. Havia compartit aquell racó que considerava un tresor amb qui més estimava: amb el pare que va ser qui me'l va presentar, amb el meu germà Pau que fa fer que hi passessim unes estones espectaculars competint a veure i reconèixer estrelles, amb l'Abril que quan li vaig portar me les va fer veure de colors...
I ara em tocava volar lluny, l'estrella que m'il.luminava el camí volia dir creuar l'Altàntic i no seria fácil venir de tant en tant a carregar piles al meu racó. En unes hores, quan el sol brilles a l'horitzó m'enlairaria en busca d'una nova vida però volia que en la meva retina hi quedes la imatge del meu cor i la meva pell estès impregnada del perfum d'aquest racó.

La meva contribució a la proposta de la Carme

dijous, 21 de juliol de 2016

Cap esquerda sense vida

Quan la vida vol crèixer, malgrat les dificultats, la llavor troba sempre  l'espai, troba sempre el camí, troba sempre la manera de superar els obstacles i florir amb orgull i fortaleza.

dimarts, 12 de juliol de 2016

Surrealisme

Fa pocs dies vaig rebre un whatsap d'un amic que deia:
- Necessito un favor, si pots i vols.
Encuriosida i sobretot disposada a col.laborar vaig preguntar-li de què es tractava. Segur que no endevinarieu la resposta. Jo no ho hauria fet. Es tractava de fer un discurset per unes noces d'argent. Però no era per les seves, no. Era per les noces d'una amiga d'una amiga seva.
Si, si. Resulta que una amiga seva li havia demanat a ell que ho fes per una amiga de la primera. Ell no va saber-li dir que no i com que se li va fer molt costa amunt m'ho va demanar a mi. Així funciona la llei de la subcontractació! De seguida li vaig dir que sí, però quan m'hi vaig posar em vaig adonar que no sabia res dels qui celebraven la festa i que necessitava informació per tal de fer una cosa amb un mínim de dignitat. Se'm va acudir de buscar a Intternet a veure que hi trobava. Buff, allà hi vaig trobar de tot, és clar- Discursos curts, llargs, d'amics, dels membres de la parella entre sí, de formals, d'informals... Se'm van disparar no se quantes coses per dins! 
No podia copiar i enganxar res d'allò. Em semblava tant cutre fer-ho. I jo, encara que l'encàrrec fos el més surrealista que he tingut, o feia les coses ben fetes o no les feia. Vaig demanar informació dels personatges al meu amic que ell va haver de demanar també a la seva amiga perquè tampoc els coneixia. I amb les dades imprescindibles i quatre instruccions per a fer una cosa decent vaig posar-me amb la labor.
Ja està fet, entregat i acceptat molt gratament.
Però hi he donat moltes voltes. Quan el feia em posava en la pell de cada un dels qui havien intervingut en la història:
- La celebrant: Sabria algun dia que la seva amiga no tant sols no li havia fet el discurs sinó que l'havia subcontractat? Li agradaria de veritat el discurset? Li cauria la llagrimeta al escoltar-lo?
- L'amiga: (Per dir-ne alguna cosa, perquè amb amigues com aquestes que ni es dignen a fer una cosa tant personal com això jo no sé si les considerara amigues...) No sé amb quin morro llegirà un escrit que no és seu i quin sentiment hi posarà. El que segur farà és en tot cas penjar-se la medalla. Quina gent que corre! Plàstic, molt plàstic!
- El meu amic: S'ha sentit malament per no haver dit que no quan tocava i malament per haver fet el mateix que l'amiga, demanar-ho a un altre, o sigui, a mí. Jo l'he disculpat perquè al cap i a la fi ell no està implicat emocionalment amb els celebrants i per tant jo no veia tant greu la seva subcontractació. 
En fi, que em passen unes coses!!!
Alimenten amb escreix la inspiració pel blog!

dimecres, 6 de juliol de 2016

Passejant per la propietat


La mare s'empenya en que hem de passar ànsia de la propietat. Una expressió molt típica d'ella i que li aplica del tot, perquè ella passa ànsia de tot (i com ella mateixa diu: i nosaltres de res).
Al final, després de tant sentir-la, un dia hi anem. No sabem ni on són les fites. Ja ens ho han ensenyat moltes vegades com va tot però a nosaltres tot això ens cau molt lluny (i no em refereixo als km. precisament)

El blat (o l'ordi) ja està segat i la palla empacada.







I ara amb el que ha quedat per allà altres ja preparen l'hivern.

I d'entre la fauna que pel bosc revola descobrim un espectacular cuc:


I per si volem demanar algún desig, impressionants dents de lleó preparades per que bufem!