diumenge, 26 de gener de 2020

Concurs Lletres i fils - 3er fil - La memòria del nas


S’havia passat tota la vida treballant en aquella editorial, en aquells temps en que començaves a treballar en un lloc de jovenet fins a la jubilació. Ho havia donat tot per a l’empresa. L’olor dels diferents papers, la tinta, el soroll de les màquines amunt i aval… poques ambicions, poques expectatives, però molta felicitat. Al final del trajecte començava la invasió de les noves tecnologies cosa que li feia sentir vertigen.
Davant de renovar-se o morir, i acaronant la jubilació, li va tocar morir. Ja no tenia el cap prou àgil per mons virtuals ni innovacions digitals i li van arreglar els papers, convidant-lo a marxar.
Ara, havia incorporat en la seva rutina una passeig diari de casa a la rambla, davant la seu de l’editorial, on s’asseia en un banc per a distreure’s veient passar gent amunt i avall, esperant ensumar encara l’olor a tinta a cada cop de porta.

dimarts, 7 de gener de 2020

Concurs Lletres i fils - 2n fil - Intens sentir


     INTENS SENTIR

Amb només un glop d’elixir
vaig sentir dins meu un viratge.
Les formes i colors van sorgir
transformant tot el meu paisatge.

Del mar, el blau viu,
de la sang que corria per les venes, el roig,
dels rajos del sol que tot  ho il·luminava, el groc
i del cel un estel que ens guies en el camí!

Tots aquells ingredients em feien sentir
el pes i l’orgull del meu bagatge.
Una estelada sobre el pit:
aquest seria el meu tatuatge!

dissabte, 14 de desembre de 2019

Paraules que tu entendràs d'en Xavier Bosch

Em vaig cruspir el llibre en pocs dies perquè és de lectura àgil, perquè t'enganxa i no els pots deixar gaire estona i perquè et fa sentir coses i això agrada. Tenia en esborranys aquest post per publicar-lo en breu però ahir va venir el Xavier Bosch a fer-ne la presentació a la Biblioteca de Can Rajoler de Parets i em va fer gràcia anar-hi. En viu i en directe també em va encantar. Saber el per què de les coses és important i el Xavier ha explicat molt bé com ha preparat els ingredients de la seva novel·la i com la cuinat. El resultat: un plat exquisit!
L'he trobat una persona planera, propera, intel·ligent, sensible, delicat i curós, franc i viu, apassionat amb la feina i amb la vida. Durant l'exposició no ha deixat veure defectes,  obviament en deu tenir algun però tampoc ens cal saber. De moment deixo dit el que li vaig dir a ell: "Si dius que escrius els llibres que t'agradaria llegir, continua així perquè a mi també son els llibres que m'agrada llegir"

I ara va el que ja tenia escrit, que sense desvetllar res, espero que us transmeti molt.

A la mateixa portada del llibre hi ha una mena de subtítol que ja pista de per on poden anar les coses: Tots els gran amors tenen secrets.

La contraportada ens diu sobre l’autor que amb aquest llibre en Xavier Bosch es consolida com el gran constructor d’intimitats de la nostra literatura. També ens diu que aquesta història és un retrat esmolat de la convivència. La veritat és que jo no ho hauria dit millor. L’envoltori defineix molt bé tot el que hi ha a l’interior però no us perdeu la manera en que ho fa.  
L’argument gira entorn a tres parelles amigues que es troben any rere any per a celebrar el cap d’any i la revetlla de Sant Joan. Durant la resta de l’any també es troben de manera més informal quan s’escau. I entre unes i altres dates vam passant coses. El dia a dia de cadascú, el viure en una societat amb tots els seus aconteixements, l’anar treballant per poder garantir un estatus benestant en la societat, les relacions interpersonals aquí i allà...
No diré més. Tot molt quotidià. Tot molt actual. Tot molt real.
Només una pregunta/reflexió: Esteu d’acord en que tots els grans amors tenen secrets?
I ahí lo dejo!.

diumenge, 8 de desembre de 2019

Concurs Lletres i fils - 1r Fil - El Marc i el llangardaix.

La canalla, ja se sap, són trapelles per naturalesa. En Marc havia vist un llangardaix al jardí i va pensar en una entremaliadura de les seves. “Amb una mica de llimona segur que el faig recargolar!”I va agafar una llimona i la va començar a esprémer per sobre del petit rèptil que curiosament parava quiet just fins que queia la gota i l’esquivava. I així gota rere gota, el pobre animal anava ballant tot i esquivat les gotes.

De sobte, amb aquella darrera gota, el llangardaix va fugir. Va ser llavors quan el Marc es va adonar que havia quedat gravat a la pedra amb les gotes de la llimona, el dibuix de la silueta del llangardaix i va sentir que era la veu de la seva consciència que el volia fer reflexionar que no s’han de maltractar als animals. Li havia donat una bona lliçó!

dimecres, 4 de desembre de 2019

Una altra de teatre!


Aquest any, tot i que estic en contra del consumisme impulsat pel maleït Black Friday, me n’he aprofitat comprant entrades de teatre amb un bon descompte. He anat a veure MAREMAR.

Maremar
La posta en escena d’aquesta obra és brutal! Els decorats són molt simples i amb quatre coses que van movent a la vista del públic els mateixos actors s’ho fan tot, però no és el què sinó el com, el que dona valor a cada escena. En el fons de l’escenari hi ha una cortina, sobre la que es projecten imatges: a vegades el mar, a vegades ciutats destruïdes, i més vegades el mar... Amb unes quantes arrugues a la cortina i un joc de ara la faig pujar d’aquí i d’aquí no, ara la deixo caure fins a la meitat o ara tota avall, aconsegueixen que la cortina formi part imprescindible de tot el que passa davant. Com em va dir al sortir l’amiga amb qui vaig anar a veure l’obra, la cortina parla.
I davant de la cortina també hi passen moooltes coses. Unes veus magnífiques ens expliquen cantant part de la història, ho amenitzen amb algunes coreografies que sense ser danses espectaculars, donen molta vida a la història i on tots i totes acaben amb la respiració ben accelerada.

La Mercè Martínez, fa d’una mena de narradora i tracta d’explicar una història a una nena que plora desconsoladament en un camp de refugiats perquè ha perdut als seus pares. Es tracta de la història de Pèricles, el princep de Tir, qui fugint d’un cruel dictador recorre la Mediterrània. Durant el seu viatge s’enamora de Thaïsa, filla del rei de Pentàpolis, amb qui es casarà. Thaïsa es queda embarassada i en el viatge de tornada cap a Tir, enmig d’una gran tempesta, el seu vaixell naufraga i a la seva dona Thaïsa la llencen al mar creient que és morta després de donar a llum a Marina. Pèricles deixa a la seva filla en custòdia a Cleó i Dionisa perquè la cuidin. La família queda separada. A partir d’aquí comença la història de la supervivència de cada un dels membres de la família, superant, tot i la desesperació interior que cada un d’ells porta dins, les dificultats que la vida els va presentant, fins a aconseguir retrobar-se, gràcies a les circumstàncies fortuïtes que fan que la història pugui tenir un final feliç.
Malauradament, aquest final feliç no sempre és possible en la vida real de moltes famílies que la crueltat de la guerra o la situació crítica dels seus països llença dia rere dia al mar, en busca d’un lloc millor o d’una vida més digna.

Maremar és una metáfora sobre la tragèdia que pateixen moltes d’aquestes families explicada a través d’una historia de Shakespeare i musicada per Lluis Llach.

Del tot recomanable!



dissabte, 30 de novembre de 2019

Al teatre!

Divendres passat vaig anar al teatre, al Teatre del Raval. 
Hi feien Testimoni de Càrrec. Bé, no se si hauria de dir que hi vam fer. Sí, jo era a dalt de l’escenari, fent de jurat, en el judici que transcorre en aquesta història. I tot i que a mi això de fer d’actiu no em va massa, ho vaig gaudir molt.
Us ho explico bé.
Resulta que la companyia que porta aquesta obra incorpora un format que dóna l’oportunitat a qui vulgui, a sortir a l’obra, en el paper de 8 personatges per sessió que són els qui configuren el jurat que hi ha en el judici que transcorre en la posta en escena de la novel·la de l’Agatha Christie. És com fer de figurant, és a dir, tu no dius res, ni fas pràcticament res, només fas “bulto”. Dit així, direu que vaja gràcia! Però clar, ser allà dalt i veure com es desenvolupa l’obra des d’un costat que no és l’habitual dona un punt de vista diferent i interessant del tema. I sentir com el jutge es dirigeix a tu, com l’advocat defensor et trasllada els arguments que han de donar la innocència al seu client, com el fiscal et llença una rialla irònica volent-te dir el clarament culpable que és l’acusat o com el propi acusat et mira demanant clemència, et fan sentir realment part de l’obra.
En definitiva és una experiència. I com a tal ha estat molt interessant viure-la. D’altra banda celebro que es tinguin aquest o qualsevol altre tipus d’iniciatives que donen noves visions i oportunitats diferents de veure i viure un espectacle.
Visca la cultura i les ganes de fer-la florir.
Gràcies Teatre del Raval!

Ah, i un altre detall: Què difícil és ser jurat i haver de decidir la innocència o la culpabilitat d'una persona, encara que les proves semblin que ho decanten clarament...

dijous, 21 de novembre de 2019

Ella que todo lo tuvo de Ángela Becerra


Es tracta de la història d’una dona, escriptora, que pateix un accident amb la família en el que mor el seu home i la seva filla. Viu derrotada i perduda i obsessionada per trobar a la filla que creu que encara està viva. Actua de manera estranya, sempre solitària i moltes vegades de forma compulsiva. Per sentir-se viva d’alguna manera, crea un personatge enigmàtic i silenciós, La Donna di Lacrima, que rep en un impressionant àtic de la seva propietat a homes que li expliquen la vida i admiren el seu cos que només poden mirar. La resta del temps es dedica a restaurar llibres i a visitar una antiga llibreria, on estableix una curiosa relació amb el llibreter que també és un personatge solitari i misteriós com ella. Per sota de tota aquesta història en sorgeixen d’altres de forma molt subtil: una època d’assetjament sexual per part del seu avi i  una malaltia, trastorn d’identitat dissociativa. 


Vaig descobrir aquesta escriptora per la recomanació d’un bon amic lector. Em va captivar la seva manera d’escriure i la trama de les seves històries.
Aquesta novel·la potser és la que menys m’ha agradat de les que he llegit d’ella però si la seva “literatura”, el seu estil. I m’ha passat una cosa curiosa. Quan llegeixo m’agrada marcar certs paràgrafs o expressions que m’agraden, però com que el llibre era de la biblioteca vaig optar per fer un petit plec a la punta de les pàgines que m’interessaven per després apuntar-m’ho en algun lloc. A la primera marca que hi vaig fer no m’hi vaig fixar però més endavant vaig adonar-me que la pàgina que jo marcava, ja havia estat marcada anteriorment. El següent fragment que em va agradar va resultar que també havia tingut la pàgina seleccionada per algun altre lector previ. I així em va passar gairebé amb totes les pàgines en les que hi trobava coses interessants. Quina curiosa coincidència de compartir amb tanta exactitud les paraules seleccionades de la història. Potser seria interessant (o atrevit, o perillós) saber qui ha estat qui ha llegit el llibre abans que jo!!

Us deixo alguna de les coses seleccionades:
Una bonica metáfora per l’empunyadura d’un bastó:

Su bastón quedaba abandonado en la silla. Lo cogió y observó la extraña y misteriosa empuñadura: un antiguo reloj de arena acostado, con las partículas suspendidas entre los dos espacios de cristal creando el infinito y alrededor una inscripción: “Aquí tienes todo el tiempo del mundo para que lo manipules a tu antojo”

I de cop, al mig del llibre, sense haver fet cap menció a res, hi ha un capitol que diu:
Estaba cansada de arrastrar su yo. Ese yo que a veces aparecía y le negaba cualquier tentativa de remontar su existencia. Quería ser como todos. Ilusionarse con algo, sonreir, tener ganas de vivir y disfrutar. Acallar su mente, sus pensamientos, su alma. Llevar lo imaginado a la realidad.
[…] Todo lo había matado su primer dolor; ese secreto que guardaba la había desgarrado por fuera y, sobre todo, por dentro.
¿Dónde había quedad su cuerpo? Quien le había robado su inocencia y arruinado su valía?
Las asquerosas manos de su abuelo manoseándola, sus ojos suplicantes, su corazón acelerado, terror a ser descubierta y convertirse en niña mala.
Se acercó al muro para ver crecer la oscuridad sobre el rio y, al hacerlo, descubrió en la piedra cientos de escritos que prometían amor eterno. Corazones encerrando iniciales, frases de despecho y juramentos rotos cargaban la barandilla con el peso de los amores contrariados.
¡Cuántas palabras decía la gente cuando estaba enamorada, y cuántas cuando estaba despechada! Mirándolos, se dio cuenta de que sumaban lo mismo. Igual cantidad de amor que de desamor. El cálculo era bueno, los muros lo certificaban.
El enamoramiento y el despecho tenían algo en común: los dos se gestaban en las vísceras y reventaban sin pasar por el intelecto.

(Això forma part d'un molt curt capitol que hi ha enmig del llibre i que sembla insignificant i que a partir de la seva lectura res va ser igual en aquesta història...)

I finalment un altre fragment que vull destacar, una oda al lector: 
La puerta se abrió y esta vez no le dio la espalda. Sus ojos se deslizaron en los suyos, buscando una rendija para colarse en su alma. Como si volviera de un largo viaje, aquella mirada limpia la abrazó con suavidad. El tacto de sus ojos era tibio y desbordaba ternura. Invitaba a quedarse en ellos.
Todas las historias terminan siendo lo que el lector quiere. Una misma novela nunca es igual para dos personas. Las palabras tienen el don de colarse por los orificios más inesperados del alma y llegar al lugar donde habitan los fantasmas más íntimos, donde se gesta el auténtico significado de lo que se lee.

Ja teniu una bona mostra de com escriu l'Ángela Becerra per si us ve de gust tastat-la.