dijous, 20 de juny de 2019

Punt i final al curs!

Quan arriben aquestes dates s'obre el debat a les xarxes socials i en altres foros de si els pares han de fer regals als mestres i de si els mestres hem d'acceptar aquests regals dels pares.
Jo no entro en el debat d'aquest tema perquè penso que es diuen moltes tonteries. Crec que és lícit mostrar l'agraiment amb un mestre que ha acompanyat el procés d'aprenentatge del teu fill durant un any amb un detallet. De fet els pares, en general, et fan un detall com a grup que els hi surt a un preu simbòlic i per a tu és un reconeixement a la feina feta. Està clar que potser no ets sant de devoció de tothom però no crec que ningú s'hi senti obligat i que si algú no hi vol participar, no deu passar res. A mi gairebé cada any em fan alguna coseta a nivell del grup classe i algún que deu considerar que allò no és gaire o que està més content que la resta, em fa alguna altra cosa a part. Tot és ben vingut. Jo com a mare també ho he fet quan he estat realment contenta i mai ho he considerat, com he llegit en alguns d'aquests foros que abans esmentava, ni que sigui un xantatge emocional ni que sigui per a quedar bé, ni elucubracions mentals varies.  
I de la mateixa manera a mi també m'agrada fer un petit detall a cada un dels meus alumnes quan arriba el moment del comiat. El primer és un escrit que els faig sempre amb una foto de grup, un escrit en forma de conte que recull els moments més intensos de l'any i aquelles anècdotes que es quedaran sempre amb nosaltres i que ens fan arrencar un somriure quan les recordem. I una petita manualitat personalitzada que se que la majoria guarden amb el mateix carinyo amb que jo els hi faig. Vulguis o no, després de tot un any, barallant-nos cada dia, en el millor sentit de la paraula, amb els números, les lletres i la ciència en general, crea uns vincles especials que ens aporten moltes coses i ens fan crèixer, als alumnes i també als mestres.
Aquest any ha estat una pedra. 
L'escrit començava així:

Aquí agunes encara no estaven
 acabades 
“Una piedra en el camino, me enseñó que mi destino era, RODAR y RODAR, RODAR y RODAR…”
Doncs si, jo he sigut una pedra en el vostre camí que us ha volgut ensenyar a RODAR I RODAR, en definitiva, a anar per la vida.

I acavava: 

Us he personalitzat a cadascú una pedra. Totes són diferents, totes són úniques, totes són boniques, igual que vosaltres que també sou diferents, únics i encantadors.

En aquestes pedres hi he posat una mica de mi, una mica de la meva estimació i m’agradaria que les guardéssiu i si en algun moment esteu tristos, o enfadats,  o us sentiu sols, les pugueu agafar i apretar-les molt fort amb la mà durant  una estoneta, fins que les coses tornin a estar on toca  i sentiu, si us ajuda,  que jo estic allà amb vosaltres si em necessiteu.

Bon estiu i a RODAR!


dilluns, 17 de juny de 2019

Rupnik, el Miquel Àngel del segle XXI

Fins fa pocs dies no sabia qui era aquest bon home ni n'havia sentit a parlar mai però resulta que vam ser convidats a un casament que es va celebrar a Andorra, a l'esglèsia de Sant Julià de Lòria, una veritable joia de l'art eclesiàstic, i es va donar el cas de que el capellà va explicar que amb aquell casament "s'estrenava" l'esglèsia després de la restauració i remodelació interior que s'havia iniciat feia cinc anys. Orgullós de com havia quedat el temple, va explicar alguns detalls de l'obra i dels artistes. 


Les obres de remodelació van començar fa cinc anys i han inclós la remodelació de l'altar, l'ambó i la seu. Una vintena de persones de diverses edats i nacionalitats han treballat en la instal·lació d'un gran mosaic en el presbiteri i capelles laterals, obra del jesuïta  d'origen eslovè, Marco Ivan Rupnik, per fer possible el projecte que inclou una capella especial per a la Mare de Déu de Canòlich i un baptisteri renovat, il·luminació específica, i tot realitzat des d'una "visió espiritual de l'espai", segons explica l'artista.
La veritat és que em va semblar preciosa i si aneu per aquelles terres és un punt d'interès a poder visitar en una esglèsia que passa desapercebuda si ningú t'hi fa parar atenció.







dissabte, 15 de juny de 2019

Laura

Ahir va marxar la Laura Almerich, la musa de la cançó que porta el seu nom i que li va escriure i dedicar en Lluís Llach. Aquesta cançó ha estat una de les meves capçaleres. De fet signo com a Laura jo també i no me'n dic. I tot parteix de la cançó! 
Tot just ahir al matí en parlava amb els meus alumnes d'aquesta cançó i els hi vaig fer escoltar però a ells no els va agradar... són altres temps, altres gustos i paladars que encara no estan educats del tot. Ells prefereixen el reggaeton. Què sabran ells!
En tot cas, per tantes i tantes vegades que l'he escoltat i tants sentiments que m'ha fet moure, amb les mateixes paraules de la teva preciosa cançó, Laura, set pot dedicar per últim cop:






I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so,
Laura.


diumenge, 2 de juny de 2019

El palacio de la luna de Paul Auster

Sempre pregunto a la gent que considero té bon criteri per les seves lectures preferides. Fa molts anys un company de feina em va recomanar dos llibres: Estupor i temblores i El palacio de la luna.

El primer el vaig llegir fa ja força temps, encara no tenia ni el blog i per això no hi ha la resenya. Em va agradar, sobretot per original. En breu faré una resenya d'un altre llibre de la mateixa autora.

I ara, després de tant de temps i d'haver començat a llegir el 4, 3, 2, 1 del Paul Auster i fer-se'm infumable vaig probar d'anar al Palacio de la luna que ja que me l'havien recomanat per si potser hi trobava un Auster més digestiu.

He de dir que m'ha costat. I no puc dir que no m'ha agradat, però, uff, costa de passar. Tot i que se que aquest autor té molts fans, he de dir que té un estil molt particular i que no és el meu. Em costa trobar paraules per a descriure'l. No se si els que n'hagueu llegit alguna cosa estareu d'acord amb mi. És una lectura que ofega. No hi ha respiros. No hi ha dialegs. És densa. El llenguatge no és el complicat però explica tantes i tantes coses que et satura. Al principi et dona la sensació que et perdràs i que has d'agafar un llapis i un paper per a seguir l'entramat de personatges que hi van sortint. Va amunt i avall del temps i a través dels diferents personatges i et confón. Descriu un modus vivendi molt americà. Veus les imatges de l'Amèrica i els americans que surten a les novel·les encara que no tinguin cap foto. I viatges a través del temps de la mà del personatge protagonista de la novel·la i vius una part molt real de la vida i entremig s'hi barregen aventures d'allò més surrealistes. En fí, que es pot fer l'esforç de llegir-ne alguna cosa per tastar-lo i poder decidir si és el teu autor o no ho és. Per a mi definitivament no ho és.
Malgrat tot, he de dir que m'acabaré de llegir el totxo 4, 3, 2, 1, a veure quina sorpresa final em te guardada. 

El Palacio de la Luna és un restaurant que te davant de casa el protagonista de la novel·la i en el que de tant en tant s'hi troba amb diferents personatges que recorren la seva vida. Una vida plena de peripècies, orfe de mare de jovenet i sense saber qui era el seu pare, criat per un tio seu que també mor i li deixa per herècia un munt de caixes de llibres, el protagonista, en Marco Stanley Fogg passa per diferent etapes de la seva vida en les que va tocant fons i remuntant de la mà de diferents personatges que el van salvant: la seva amiga Kitty Wu, el Thomas Effing, ancià minusvàlid per qui treballa cuidant-lo fins que també mor i l'extravagant Solomon. Tots els personatges tenen una història pròpia plena de desgràcies i penúries. I el més sorprenent és la manera en que al final tots i cadascún d'ells resulta que estan entrellaçats al voltant del Marco.
Cal reconèixer l'habilitat de l'autor de fer que personatges aparentment inconnexos i força peculiars es troben al voltant del protagonista després d'haver anat confluint els seus camins i fent-se dependents els uns dels altres. Tot i semblar que no tenen res a veure els uns i els altres arriba un punt en que ja no s'és capaç de veure clars els límits de la història de cada un d'ells. És si més no, sorprenent. Així com el final de la història que també ho és.

Copia aquí un fragment que em va agradar del principi del llibre quan es va anar enamorant de la Kitty Wu:

"Una conversación es como tener un peloteo con alguien. Un buen compañero te tira directamente la pelota al guante, de modo que es casi imposible que se te escape; cuando es el quien recibe, coge todo lo que le lanzas, incluso los tiros más erráticos e incompetentes. Eso era lo que hacía Kitty: Me lanzaba la pelota derecha al hueco del guante y cuando yo se la devolvía, ella recogía todo lo que entrara, aunque fuese remotamente, en su área. [...] empecé a hablarle a ella en lugar de a mí mismo y el placer que eso me proporcionó fue mayor que ninguno que hubiera experimentado en mucho tiempo.
Algo iba a suceder de un momento a otro, pero me daba demasiado miedo pensarlo, porque sentía que si me permitía concebir esperanzas, aquello se destruiría antes de tomar forma. […] Mis deseos eran muy fuertes, arrolladores de hecho, pero solo gracias a Kitty tenían la posibilidad de expresarse. Todo dependía de sus respuestas, de sus sutiles incitaciones y de la sabiduría de sus gestos, de su ausencia de vacilación. Kitty no tenía miedo de sí misma y vivía dentro de un cuerpo sin embarazo ni dudas"
 No sembla pas tant rotllo, oi? Qui s'anima?

dijous, 30 de maig de 2019

Polls, que pica!!!!

És sorprenent la freqüència amb la que ens trobem polls a les escoles. A cada classe hi ha uns determinats nens o nenes que són més propensos a que aquestes bestioles se'ls instal·lin als cap i quan comencen a gratar ja anem tard!
Jo només de pensar-hi, ja grato també!
Avui en dia ja no associem l'adquisició d'aquests llogaters a la falta d'higiene però si que continua tenint un cert caire negatiu i la gent ho porta d'amagatotis. Els pares dels nens que n'agafen no volen que se sàpiga i hem de comunicar de forma general i anònima el tema perquè totes les famílies de la classe dels afectats estiguin al cas del tema i vigilin els corresponents caps dels seus fills o filles. En definitiva tot un show!
I el negoci que no hi falti!
Que si locions d'una cosa o d'una altra, que si remeis cassolans, que si vinagre, arbre del te o altres herbes...
La última al respecte és un local que han obert molt a prop de casa meva que es diu Adéu Piojitos. Gent amb sentit del negoci?


dimarts, 28 de maig de 2019

Va per vosaltres!


El meu jardí m'ha fet un regal preciós i us el dedico de tot cor!
I una frase molt maca que també m'ha arribat i vull compartir:
"M'encanta aquest tipus de persones amb olor a vull, puc i m'ho mereixo; amb gust a no ho sé tot, escolto i aprenc; amb mirada de sí i somriure de gràcies."

dilluns, 20 de maig de 2019

Esperit de contradicció

Aquest és el racó de les novetats de la biblioteca de l'escola. La resposta és fàcil: Quin llibre és el primer que ha esgotat el prestec fins a final de curs? I amb diferència dels altres?

Els del marquèting tenen molta piscologia!