dilluns, 18 de juny de 2018

L'empaitagrills i la noia de la Lluna

A les escoles hi ha una activitat que es realitza en combinació amb les editorials de llibres infantils i que s'anomena "l'autor a l'escola". Es tracta de fer venir a l'escola a algun autor d'algun dels llibres que es llegeixen durant el curs perquè així els nens els preparen unes preguntes i es motiven més en llegir els seus llibres podent tafanejar una miqueta amb la persona que els ha escrit que per a ells és sempre un aconteixement.  
Suposo que, malgrat hi pugui haver la pressió de les editorials, no tots els autors s'hi deuen prestar però els qui ho fan sempre aporten detalls interessants i un important valor afegit pels nens i nenes i pels mestres que ho coordinem.
Aquest any hem triat al Josep Fransesc Delgado, autor del llibre que dona titol a aquest post, entre d'altres. I l'editorial, d'aquestes que no controlen el mercat, però que són un molt bon recurs per a tenir en compte és Edicions del Roure de Can Roca.

És tract d'una novel·la curta per a nens de 10 anys en endavant. Segons l'autor és una obra autobiogràfica.

Ens explica una emotiva història d'un nen que viu a Menorca i que es fa amic d'un pescador, en Quel, que li ensenya les meravelles del mar així com la llegenda de les noies de la Lluna. La família del Roger peró ha de marxar de l'illa i decideixen  traslladar-se a Barcelona. En Roger frisa per a tornar a aquells paratges i ajudar a en Quel a solucionar un tema que té pendent.

La història ens parla de valors fonamentals en la vida: l'amistat, la solidaritat, l'agraïment, la bondat i la importància de tenir la conciència tranquil·la. 



divendres, 1 de juny de 2018

La nota del mig

Quina ràbia em fan els... no se com qualificar-los. Podria dir els altres, perquè en general la majoria de gent actua així, d’aquesta manera que em fa tanta ràbia. Inclús els meus amics! O potser sóc jo la que s’ho ha de fer mirar... Bé, us explico.

A l’escola, amb la inquietud constant cap a la millora continua en la que vivim, encara que la gent no s’ho pensi, ens vam plantejar pensar en la manera de millorar la nostra forma d’enfrontar-nos a les matemàtiques ja que en les proves que ens fan passar anualment, els nostres alumnes treien notes justetes.

Vam buscar diferents projectes per veure quina opció ens semblava més adient i s’adaptava millor a les nostres circumstàncies com a escola. De tot el que es va presentar semblava que la direcció es decantava especialment cap a una. Ens van dir que es faria una presentació per part dels creadors només a nivell de coordinació i que per no fer-ho més complicat es decidiria entre les coordinadores, entre les que jo hi sóc, i la direcció. Però va resultar que a les coordinadores no ens va convèncer i vam dir que no. Al cap d’uns dies es comenta que es farà una reunió amb tot el claustre (havien dit que ho volien fer fàcil i decidir-ho en petit comitè) i que tornarien a venir a presentar el projecte per poder decidir entre tots. 

La veritat és que visualment era una opció atractiva, amb material manipulatiu, amb moltes opcions per als nens, molt preparat pel a portar-se a terme amb eines digitals, etc. però no del tot adaptable a la nostra realitat com a escola (parlo de la meva escola en particular) i amb molt poc recorregut com a projecte dins el món educatiu (només porten 3 anys en el mercat i només en 1r i 2n curs de primària). La majoria dels mestres comentaven aquests inconvenients després pels passadissos.

Per agilitzar el procés de la decisió i fer-ho “democràtic” ens envien una enquesta en la que hi havia 4 preguntes i l’última deia alguna cosa així com: Valora del 1 al 5 la conveniència d’adherir-nos a aquest projecte.
I aquí comença el meu cabreig. De les 19 persones que formem el claustre, només es recullen 10 respostes (és el percentatge que s’obté habitualment davant de qualsevol pregunta). Però per si no fos suficient, resulta que de les 10, 7 havien posat un 3 a la última pregunta, amb la qual cosa la direcció va considerar que no era significatiu el que havien valorat les altres 3 i que les 7 persones de la nota del mig calia que es definissin més clarament.
Comencen a sortir les que havien posat un 3 i aixequen la mà les altres coordinadores. Totes havíem dit clarament que no a la reunió prèvia però les altres dues havien posat un 3 a l’enquesta. No m’ho podia creure! Ni d’elles ni de tots els altres que també s’havien pronunciat en contra en converses de passadís.

No entenc perquè la gent s’implica tant poc, o és tan covarda, o no es defineixen, o no sé què és el que els passa... Per què no es pot defensar la teva posició? Per què no es pot dir que no, si creus que és no? Per què en un foro dius una cosa i després pel darrere en fas una altra? A mi m’agraden les coses clares i les dic com les penso. Segur que no sempre tinc raó i no m’agrada que me la donin quan no la tinc, al contrari m’agrada que m’argumentin en contra si cal, per a vegades resituar-me,  ja que puc estar equivocada. Potser no se’m farà una pedra al fetge de guardar-me les coses però se’m farà de veure com no les treuen els altres!!!

No se si us passa igual en els vostres entorns. O potser algú que em llegeix és de posar també la nota del mig. En tot cas ho respectaré però deixo clar el que en penso. Per a mi és molt trist que la gent no sigui ni valenta ni sincera. L’escola pública és un entorn en el que (fins ara) no hi ha pressions per a poder dir el que penses, és un entorn en que el projecte pedagògic dirigit cap a uns recursos i uns enfocaments o uns altres s’ha de triar lliurement entre tots els qui l’han de portar a terme i que la gent no es defineixi o que ho valori amb la nota del mig em sembla tan poc professional i tan trist... En totes les parcel·les de la seva vida prenen aquesta actitud? O només és en la feina? Quin és l’objectiu? O és que ni tan sols hi ha objectiu? Perdoneu, però és que m’encego!!! Així ens va! Votant la nota del mig no sortirem mai de la mediocritat!
El dit del mig pels de la nota del mig!(Anem a joc!)

dimarts, 29 de maig de 2018

Tal com érem de la Sílvia Tarragona

M'he llegit aquesta novel·la en dues sentades però no puc dir que m'hagi agradat massa. Té un ritme lleuger i passa fàcil però trobo que passa molt per sobre del temes i tot i tenir tocs interessant de diversos temes no n'aborda cap amb una mica més de profunditat per a dotar a la novel·la d'algun grau de valor per a recordar-la més enllà d'haver-hi estat entretinguda una estoneta.

La història va sore una periodista que viu entre Barcelona, on hi viu amb la mare, i Madrid. Per casualitat coneix a un home misteriós, l'Edmon, que la sedueix i ella s'hi entrega de cap a peus tot i veien que tot allò no portarà a res. 

Al voltant d'això hi ha un problema greu de solvència econòmica que va tapant a emepentes i rodolons. Es preocupa molt de tenir coberta la galeria. I de cop la mare mor i apareixen els vells amics que li donen suport i l'aconsellen en la no conveniència de la relació tòxica en la que s'ha ficat. Però llavors un dels amics de tota la vida li fa saber que ell sempre l'ha estimat i acaben enrollant-se ells dos....

Moltes emocions, molt passió, però tot una mica desendreçat.

dimecres, 23 de maig de 2018

Viste pibe, que boludas les formiguetes!


Cada vegada que sóc tutora de 3r m’apunto a fer una activitat que programa l’Escola de la Natura que es diu ”La vida frenètica d’un formiguer”. Als nens els encanta, entre altres coses perquè els regalen a cadascú una formiga reina en un tub d’assaig amb la que si en tenen bona cura poden veure la posta d’ous i la naixença de la seva descendència. La veritat és que moltes no superen la setmana. Els nens no segueixen les instruccions que se’ls dona i tot i les advertències fan just el que no s’ha de fer i se’ls mor la mini mascota.
L’activitat és molt interessant i ens ensenya moltes coses d’uns animalons que ens són força simpàtics malgrat a vegades, si se’ns instal·len a casa nostra poden ser també força molestos.

El funcionament de les formigues és tota una lliçó d’organització i cada formiguer és un exemple de societat, una mena de societat de castes, on ningú es baralla, on tothom fa la seva tasca, on tot funciona i tothom és feliç. I fins fa uns anys, les nostres formiguetes catalanes vivien la mar de bé, tot era pau i alegria i anar fent, però un bon dia va aparèixer ni se sap on ni com, unes formigues foranies, les formigues argentines, més intel·ligents que les de casa, amb més bones dots de comunicació (fins i tot les formigues d’aquest país tenen més labia i potser també ballen tango!) i es van anar infiltrant i posicionant entre les nostres de manera que les han anat aniquilant. Les argentines s’han fet amb el poder en el món formiguer i ens ho han envaït tot. I no només es comuniquen millor entre elles per a fer la feina sinó que les colònies que creen dins els formiguers funcionen diferent i han aconseguit fer-se indestructibles.
Total que les formigues argentines han fet desaparèixer gairebé a les catalanes. Han estat declarades com a espècie invasora i les tenim per tot arreu. Ja hi ha molts llocs que si et trobes algú pel carrer i t’hi pares a parlar et pots trobar que en pocs minuts tens formigues fins als genolls o si deixes una bossa al terra salten “al abordaje”.I no hi ha qui les pugui fer desaparèixer.
De moment, a part de molestar-nos en això de que se’ns fiquen per tot arreu, al carrer o a casa, no ens perjudiquen en res més. Però cal estar al tanto perquè es calcula que hi ha tres formiguers “mare” controlats a Europa, un d’ells amb epicentre a Catalunya, que es van extenent per tot el continent. Si no troben cap altra espècie que les neutralitzi ja podem anar-nos fent a la idea d’aprofitar-les a la cuina: sopa de formigues, arrós cruixent, saltejat de verdures amb proteïna fosca,... No seriem els primers en menjar-ne!
Tot un curiós món!

divendres, 11 de maig de 2018

Princeses

Entre les criatures hi ha molta bleda soleiada. Entre les mares també n'hi ha unes quantes. I val a dir que inclús entre les mestres. Potser és que jo sóc una mica "burra" però no hi puc fer més. I clar tinc certa tendència a preferir a la gent canyera que a la de canya de sucre.
Fa un parell d'anys tenia una alumna que era d'questes que a mi m'agraden, llesta com una guilla i de les que van per feina. Com sol passar una mica destralera amb les tasques escolars, poc polida però ordenada, eficient i sabent sempre el que té entre mans, responsable amb la feina i treballadora i sobretot amb un cap ben poblat i un molt bon sentit de l'humor. La líder indiscutible de la classe, la líder de tots els nens. Ells mateixos la comptaven com un més i sovint feien frases com: les nenes faran tal cosa i els nens i la Mar tal altra. 
Un bon dia esperàvem que les nenes acabèssin de recollir i vaig dir irònicament: "uff, les princeses necessiten massa temps per a fer les coses" i ella em va mira somrient i em vam continuar la conversa:
- El meu pare a mi també em diu que sóc una princesa.
- Home, clar, pel teu pare ets la seva princesa!- vaig dir jo.
- Sí, però em diu que sóc una princesa vikinga!
Per poc em pixo! Què bona!
I parlo de 8-9 anys!

Al cap d'uns dies em va venir amb una samarreta d'AC/DC, de la seva talla clar! Pensava que ni en feien d'aquestes samarretes de talla tant petita. Però el millor és que havia anat al concert i tot. I també va anar al dels Rollings Stones al setembre passat. Cada matí quan venia al cole al cotxe escoltava als Rollings "per anar al concert motivada", deia ella.

És un crack! 
L'altre dia me la veig amb aquesta samarreta. I clar, em va sortir de l'ànima: "Mar, m'has de deixar que li faci una foto a aquesta samarreta que portes"-li vaig dir. I ja me la tinc posant! Això és una criatura autèntica. Farà el que vulgui a la vida, és una lluitadora nata. Els porta a tots per on ella vol. Quan es treballa en equip, l'equip en el que hi és ella té l'èxit assegurat perquè ella sap per on s'ha d'anar i què s'ha de fer per aconseguir els objectius que es plantegen. Es ben bé que el caràcter es porta a dins de petit. 
I aquesta pot veritablement arribar a ser princesa si s'ho proposa.

dimarts, 1 de maig de 2018

No és no, NO!


Sabem tots nosaltres el valor de les paraules. 
Sabem també els jocs que s’hi poden fer. 
Sabem de les diferents interpretacions que es poden donar.
Jo, com a mestra, m’esforço en que els meus alumnes utilitzin un llenguatge precís, que digui el que volen dir, que contesti el que se’ls hi pregunta, però això costa.
Si a més a més tenim present que el llenguatge és un cúmul de coses, a part de les paraules en sí, ja la qüestió es complica de forma exponencial: que si el moment personal en que un està, que si la situació, que si el llenguatge corporal, que si parlen tant els silencis com els sorolls….
Darrerament amb la judialització que té tot afegim més i nous valors a les paraules i ens veiem envoltats de lectures i interpretacions que poden portar a algú a la presó sense haver fet res (els nostres presos polítics) o rebaixar les penes molt considerablement a d’altres que han arruïnat la vida a algú (la manada).
L’eslògan que ha crescut per protestar contra els abusos sexuals i violacions és No és no. Però entre el no i el si, hi pot haver un silenci i on queden els silencis? El matís és important i l’eslògan hauria de ser:
Només el SI és SI

dissabte, 21 d’abril de 2018

Los catalanes hacen cosas...

Catalans i catalanes, no em deixeu de sorprendre!
Cada dia ens superem en enginy, en solidaritat, en lluita, en creativitat, en sentit de l'humor, en tantes i tantes coses, potser també en tossuderia, que dit en possitiu seria persistència. No se la que ens tocarà tenir encara però aquí estem, sense baixar la guàrdia! 
I entre tant, com algú va dir un dia: "los catalanes hacen cosas". I fem unes coses...

Resulta que de les tristors no en farem fum, no, sinó tot el contrari: de la cagada d'"inventar-se" un poble , Sant Esteve de les Roures, nosaltres l'hem omplert de vida. I aquest poble sense coordenades geogràfiques ja té de tot el demés: ajuntament, alcalde, colla castellera, TV i ràdio, etc. I com que les pedres ens expliquen la història, doncs també les té (perquè el que no li faltarà, a partir d'ara, serà història):



No em digueu que no som fantàstics!!!
I mira, aquest post, a més a més, ha fet néixer una etiqueta més en la meva biblioteca, la de país.