divendres, 3 d’abril de 2020

Cinc afirmacions

- Sóc aficionada a participar en concursos de la tele i he anat a diversos.
- Un any, erem a la festa de cap d'any en una discoteca i ens va caure al mig de la pista la làmpada gran del sostre.
- Fa uns anys vaig anar de turista a passar la Setmana Santa a Irán amb una amiga.
- Un estiu erem de camping a la Bretaña francesa amb un remolc i en una nit ventosa ens va caure a sobre un arbre. Van haver de venir els bombers a desincrustar-lo del remolc.
- No falto cap any a l'aplec del caragol de Lleida. No se pas si aquest any serà el primer!

Au, ja poeu anar fent apostes!

dimecres, 1 d’abril de 2020

#coronavirus #Emquedoacasa #totsortirabe I


Fa dies que tinc ganes d’escriure, de fer una mena de diari d’aquesta pandèmia que ens ha tocat viure i explicar de manera subjectiva la desagradable experiència que ens ha tocat passar. Com més dies passen més coses se m’acumulen en el cap però tot i ser dels primers que vam ser confinats, el Mestres, estic tenint molta feina i estic tot el dia connectada amb els companys preparant unes activitats pels alumnes perquè no perdin el ritme escolar i també perquè els ajudi a desconnectar de l’alarma i la negativitat que es respira.

Això és el que havia començat a escriure i de tantes i tantes coses que em passaven pel cap no sabia com continuar. Molts sentiments encontrats, moltes sensacions estranyes, molts pensaments que mai hauríem tingut, moltes situacions desagradables i tristes. El decret fa tancar bars i restaurants i el meu fill que és cuiner va venir amb llàgrimes als ulls perquè de moment es quedava sense feina. Acabaven de venir de fer 15 dies de vacances i havien omplert les càmeres del restaurant aquella setmana per tornar a engegar la temporada. Tot perdut i el negoci tancat. I possiblement no el puguin tornar a obrir. Al cap de dos dies el meu home ve a casa explicant que un company seu presenta sintomatologia de Covid 19 i truca al CAP per demanar informació del que s’ha de fer i li donen la baixa preventiva amb confinament absolut a casa i aconsellen aïllament de la família.   Paral·lelament, el meu germà i la meva cunyada comencen a presentar síntomes: tos, febre, mal de cap... al 061 no agafen el telèfon...
Tenim a la mare amb 91 anys que viu sola, a 40 km de nosaltres i que quan la truquem perquè no ens atrevim a anar-hi, ens diu que no te gana i que passa moltes hores al llit. I la noto trista, molt trista i depressiva.  Les veïnes li han dit que li portaran el que necessiti i en passen ànsia però no acabo d’estar tranquil·la. El debat intern és terrible, vaig a veure a la meva mare amb el perill de que li encomani alguna cosa o espero a veure com evoluciona tot? Cada dia la trucada de rigor em deixa més intranquil·la. Ella pateix per nosaltres i nosaltres patim per ella. Dimarts dia 24 la truco abans de dinar i no m’agafa el telèfon, truco i truco donant-li temps per si estava al llit, per si estava a lavabo, per si s’estava dutxant... finalment truco a una veïna que te claus de casa seva i li dic que hi entri. Entra i la troba a terra, desmaiada. Sense entrar en més detalls, mentre jo agafo sense dubtar-ho el cotxe i me n’hi vaig, la veïna truca als serveis mèdics i em truca el metge de l’ambulància que arriba a casa a preguntar-me si la porten a l’hospital. A mi em pregunten si l’han de portar a l’hospital? Aparentment no te res trencat en la caiguda ni te cap ferida i ja està conscient però clar, cal saber què ha passat. Però una persona dèbil com està, amb 91 anys i amb la situació que hi ha a les urgències de qualsevol centre mèdic... el risc està servit!
Finalment decideixen portar-la al CUAP del carrer Cobalt de L’Hospitalet. Tothom absolutament amb mascaretes i guants. Escolto a diferents sanitaris parlar entre ells i només es parla de contagi. Una infermera de trauma li demana a la noia que és a la recepció que quan arribi el doctor de dinar a veure si li pot donar un cop d’ull a la placa que li han fet on hi ha una taca als pulmons, una mare i una filla arriben molt nervioses pq les han trucat per venir-se a fer el  test del coronavirus, no deixen seure a ningú a les cadires de les sales d’espera... reina el caos i el nerviosisme. A la meva mare li fan un electro i una placa i sembla que tot està bé. Me l’emporto a casa com puc i no s’aguanta dreta però si vull una ambulància hi ha 5 hores d’espera, així que fujo del focus per si de cas i me les apanyo com puc.
La meva mare no recorda què ha passat, no recorda per què era al terra de la cuina, despullada, i no sap des de quan hi era, es troba malament, molt dèbil, molt desorientada, no te gana ni ganes de res... i de cop se’m gira molta feina.
Porto just una setmana confinada amb ella, amb un kit bàsic que vaig agafar per venir aquí fa uns dies: quatre peces de roba, el llibre que estic llegint que no el toco i el portàtil. Entretant al meu home li han fet un ERTO i la meva mare ha tingut altres complicacions mèdiques, alienes al coronavirus, però col·laterals al mateix.  En el seu cas tot això ja ha marcat un abans i un després perquè ha fet una baixada tal que ha perdut la autosuficiència de la que gaudia fins ara i ha passat a ser dependent, de moment dia i nit.
Jo me’n cuido, de moment, ja que ara puc. Teletreballo amb unes condicions que estan lluny de ser les òptimes perquè només vaig agafar el portàtil en previsió del que pogués passar. La veïna em deixa connectar-me al seu wifi ara que tot això ha fet que la virtualitat sigui el dia a dia per a tot. I per les nits no puc dormir. El cap em dona massa voltes. La salut física afortunadament resisteix. La mental a voltes vola a ras de terra. I el món està immers en un núvol de surrealisme que ningú s’explica com ha arribat ni com i quan marxarà.
Què n’hem d’aprendre de tot plegat?

dilluns, 9 de març de 2020

Concurs Lletres i fils - 5è fil - Benvingut va ser!




Li agradava molt la paraula festuc. Era d’aquelles paraules que tenen un sonoritat especial i li sonava exòtica, com si fos d’un altre idioma. De fet era una paraula que havia aprés de ben gran perquè  aquesta fruita no formava part del  paisatge culinari de casa seva i durant tota la seva infantesa mai havia escoltat, ni vist ni tastat aquest producte. Però de cop i volta va aparèixer i tothom en menjava, tothom en parlava i inclús es va incloure com a nom de color a la paleta, el color festuc! Es ben bé que quan ens hi posem,  anem a per totes! Ara ja és de casa, la paret de l’habitació està pintada amb color festuc, el vestit d’anar mudada és de color festuc i als aperitius no n’hi falta mai un plat. Potser aviat en plantaré un al jardí. Te festucs la cosa!

divendres, 6 de març de 2020

Concurs Lletres i fils - 4t fil - La noia de Cal Francisqueta


Cada dijous l’Elvira agafava el cossi gran amb la roba bruta, la pastilla de sabó i el blau i se n’anava al safareig a fer la bugada. Pel camí, quan passava per davant de casa de la Ramoneta li feia un crit i la seva amiga baixava també a rentar la de casa seva mentre reien i xerraven una estona. A l’hora de fer el dinar cadascuna tornava a ser a casa, davant els fogons, per preparar el menjar per quan vinguessin els homes que eren al tros cuidant la terra. I a la tarda, a brodar, a preparar l’aixovar mentre tornaven a riure i xerrar. I entre els talers i els fils de colors la seva icona de Santa Llúcia, a qui se li encomanaven totes les penes.  Un no parar però sense estres que llavors es treballava molt i es protestava poc.  I no calia anar al psicòleg.

Aquest text és un homenatge a la meva mare, que fins no fa gaire, encara era de les poques dones del poble que seguia anant a rentar, de forma nostàlgica, al safareig que tants i tants llençols i estovalles havia vist blanquejar.

diumenge, 2 de febrer de 2020

Tal com raja

Em preocupa la mandra que cada vegada més em fa treballar.
Jo mai he sigut gandula, tot al contrari.
Potser ara, a la meva edat, descobreixo que sóc una mica (o força) hiperactiva i que fins ara ho havia sabut canalitzar bé fent moltes coses i ara, només ho canalitzo dispersant-me, pensant en fer-ne moltes i no acabant fent-ne cap.
Tinc recursos per a fer-me passar el neguit, però la feina no me la fa ningú.
Ai renoi, no se pas com acabaré!

Aixó si, si em dona el punt creatiu, llavors tremola! I avui m'ha donat!
Quan el nano del pis de dalt ha començat a tocar el piano (abans tocava la guitarra, però és que és un superdotat i fa de tot) ho he deixat tot i m'he assegut a escoltar-lo, però el cap no parava. He pensat: encen una barreta i relaxa't! I ho he fet. I llavors, mirant la imatge he pensat: una foto i a instagram. I també. Total que buscant un comentar-hi per acompanyar la foto m'ha sortit una mena de poema, un poema hiperealista perquè era una descripció de tot el que em passava pel cap, una mica com aquesta entrada al blog.
Total que quan s'ha acabar la barra i la música i he sigut conscient del pas del temps, m'he posat davant de l'ordinador a corregir la pila de coses que tinc acumulades des de fa dies de l'escola. I he tornat a pensar (quin perill això de pensar tant!): passa primer pel  blog per a no distreurem gens després. I...encara hi sóc. He passat pels blogs amics a comentar les últimes entrades i les de fa dies que no havia comentat. I ja que hi era, m'ha vingut ganes d'escriure això. I ja veig que és l'hora d'anar a dinar i encara l'he de fer. De fet encara ho he de fer tot. 
Ai, ai, ai, que no anem bé!!!!!
Ja que ho he fet, us penjo aquí el meu treball matutí, com a mínim a treure-li partit!


El veí toca el piano
l'encens crema.
la butaca m'abraça.
Respiro profundament,
tanco els ulls
i la serenata de Schubert m'acarona.

Com es diu el poema? 
"El descanso del maestro"

diumenge, 26 de gener de 2020

Concurs Lletres i fils - 3er fil - La memòria del nas


S’havia passat tota la vida treballant en aquella editorial, en aquells temps en que començaves a treballar en un lloc de jovenet fins a la jubilació. Ho havia donat tot per a l’empresa. L’olor dels diferents papers, la tinta, el soroll de les màquines amunt i aval… poques ambicions, poques expectatives, però molta felicitat. Al final del trajecte començava la invasió de les noves tecnologies cosa que li feia sentir vertigen.
Davant de renovar-se o morir, i acaronant la jubilació, li va tocar morir. Ja no tenia el cap prou àgil per mons virtuals ni innovacions digitals i li van arreglar els papers, convidant-lo a marxar.
Ara, havia incorporat en la seva rutina una passeig diari de casa a la rambla, davant la seu de l’editorial, on s’asseia en un banc per a distreure’s veient passar gent amunt i avall, esperant ensumar encara l’olor a tinta a cada cop de porta.

dimarts, 7 de gener de 2020

Concurs Lletres i fils - 2n fil - Intens sentir


     INTENS SENTIR

Amb només un glop d’elixir
vaig sentir dins meu un viratge.
Les formes i colors van sorgir
transformant tot el meu paisatge.

Del mar, el blau viu,
de la sang que corria per les venes, el roig,
dels rajos del sol que tot  ho il·luminava, el groc
i del cel un estel que ens guies en el camí!

Tots aquells ingredients em feien sentir
el pes i l’orgull del meu bagatge.
Una estelada sobre el pit:
aquest seria el meu tatuatge!