dissabte, 21 d’abril de 2018

Los catalanes hacen cosas...

Catalans i catalanes, no em deixeu de sorprendre!
Cada dia ens superem en enginy, en solidaritat, en lluita, en creativitat, en sentit de l'humor, en tantes i tantes coses, potser també en tossuderia, que dit en possitiu seria persistència. No se la que ens tocarà tenir encara però aquí estem, sense baixar la guàrdia! 
I entre tant, com algú va dir un dia: "los catalanes hacen cosas". I fem unes coses...

Resulta que de les tristors no en farem fum, no, sinó tot el contrari: de la cagada d'"inventar-se" un poble , Sant Esteve de les Roures, nosaltres l'hem omplert de vida. I aquest poble sense coordenades geogràfiques ja té de tot el demés: ajuntament, alcalde, colla castellera, TV i ràdio, etc. I com que les pedres ens expliquen la història, doncs també les té (perquè el que no li faltarà, a partir d'ara, serà història):



No em digueu que no som fantàstics!!!
I mira, aquest post, a més a més, ha fet néixer una etiqueta més en la meva biblioteca, la de país.

diumenge, 8 d’abril de 2018

Escriure per a curar

Escriure el que ens passa, moltes vegades, és una molt bona teràpia. Segur que entre nosaltres n’hi ha uns quants que ho practiquem o que ho hem practicat en alguna ocasió.
A continuació hi ha un fragment que em va agradar molt del llibre que vaig referenciar fa poc, Todo esto te daré de la Dolores Redondo, i que en parla d’això. Un dels protagonistes, Manuel Ortigosa, escriptor, havia escrit un llibre titulat “Lo entregado al no” i explica el què vol dir aquest títol.
En aquest cas és ficció però ves a saber si no amaga alguna realitat. Al final sempre aplica allò que la ficció mai supera la realitat, oi?

"Cuando publicó Lo entregado al no habían transcurrido siete años desde la noche en que su hermana cerró los ojos para siempre. Fue al poco de morir ella cuando sintió por primera vez la necesidad de escribir, y en todo aquel tiempo la posibilidad de hablar en sus novelas de su infancia, de sus padres, de su hermana o del dolor, ni se le había pasado por la cabeza. Había mantenido la promesa que ella le arrancó de no convertirla en su factor vulnerable, se había tragado las lágrimas destinadas a llorar por ella, pues cada vez que afloraban casi podía oírla diciendo: “No llores, cuando eras niño entonces no me dejabas dormir, ahora no me dejarás descansar”.

Pero hubo una mañana en que descubrió aterrorizado que había olvidado su olor, que no recordaba su rostro, que no le quedaban ni sus recuerdos, que empeñado en negar el dolor se lo había entregado al “no”, y el “no” lo estaba devorando hasta hacerlo desaparecer, como si jamás hubiera existido. Ese día comenzó a escribir: Cinco meses de sangrar sobre las páginas en blanco, cinco meses de lágrimas y angustia que le dejaron exhausto. Lo entregado al no había sido el título elegido para hablar de todo lo que no quería hablar, para poner nombre a lo que durante años no quiso nombrar. Se convirtió en su mejor novela, nunca concedió una entrevista sobre aquel libro y se juró que jamás volvería a escribir nada igual."


diumenge, 25 de març de 2018

24 de març del 2018

He vist escrit a algun lloc un fragment del poema "Perquè un dia torni la cançó a Sinera" del Salvador Espriu, que no podria explicar millor el que sento ara:



Ara he de callar,
que no tinc prou força
contra tant de mal.



dimecres, 21 de març de 2018

Todo esto te daré de Dolores Redondo



M'ha sorprés gratament aquest llibre de la Dolores Redondo. M'encanta com escriu, té un castellà ric i elegant, bonic de llegir, que sap transmetre amb precisió el que vol. Arriba al detall de les coses i de les persones i et fa entendre i sentir. M'he emocionat llegint-lo en diverses ocasions, en unes m'ha fet sentir ràbia, altres tendresa, altres fàstic... Quan un llibre aconsegueix això vol dir que és molt bo.

La història té lloc a Galicia, a la Ribeira Sacra, d'on és originari l'Àlvaro (primer mort de la història) que apareix mort inesperadament per un accident de transit. El seu marit, Manuel Ortigosa, ha de viatjar al lloc dels fets i descobreix un món que l'Àlvaro li havia amagat i una família "noble", els Muñiz de Dàvila, a la qual pertanyia el seu marit i de la que no li havia parlat mai. També descobreix un món del que vol fugir però al mateix temps un món que amaga gent fantàstica, llocs encisadors i una essència que mai haguès pensat que el podria fer entendre el perquè de totes les coses, bones i dolentes, dolentíssimes, que va descobrint quan es veu incitat a fer-ho per un guàrdia civil jubilat que té serioses sospites de que l'accident no va ser tan clar i que vol anar més lluny d'un cas tancat massa ràpidament.

La història està molt ben enfilada. Descriu magistralment uns paisatges que no conec i que no m'importaria gens anar a conèixer. També retrata a la perfecció uns personatges que et fa estimar i uns que et fa odiar, però tant reals com la vida mateixa. Enganxa des del primer moment. Manté la intriga des del principi fins al final. Cap nou element que apareix ho fa perquè si. Tot allò que apareix en un moment o altre ha de tenir un motiu concret. I així es va resolent poc a poc el trasfons de totes les històries que van surgint dins de la gran història que és la mort de l'Àlvaro i la veritable causa d'aquesta.

Totalment recomanable.

diumenge, 18 de març de 2018

ELS GRANS!!!

Segurament he parlat ja alguna vegada de la profunda admiració que em desperta la gent intel·ligent. I parlo de les persones que han treballat de valent per millorar la societat, que han descobert coses importants, que han instaurat coses que han suposat avenços interessants, que han aportat al món genialitats i que, evidentment no els han surgit com els bolets a la tardor, sinó que s'ho han treballat, han recorregut món, han estudiat molt i han treballat més i s'han dedicat en cos i ànima a investigar, a crear, a elaborar allò que segurament ha estat no només una feina sinó una passió.
En aquesta definició hi cabrien tantes i tantes persones... per això avança el món, encara que a vegades no ens ho sembli.
Quan escolto el testimoni d'aquest tipus de persones em cau la bava. I tot i que jo, i segur que molts de vosaltres que em llegiu, també intentem en la mesura de les nostres possibilitats, millorar el món dia a dia, davant d'aquests GRANS als qui jo em refereixo em trec el barret i em sento petita, insignificant,...
I el més magnific de tot és que, a sobre, ells són tremendament humilds! Quin bé de déu!
Dr. Massagué (Foto extreta d'Internet)
Escoltant la Sílvia Cóppulo com parlava l'altra dia, en aquest mateix sentit, d'alguns dels seus convidats a El Divan em vaig posar a buscar programes i a escoltar-los i realment em vaig emocionar. 

Us convido a escoltar al Dr. Joan Massagué i a veure què en penseu vosaltres.

I un consell que dóna: "Està bé voler fer les coses ben fetes, però no visquis per a ser perfeccionista, perquè et trobaràs que vius en un món imperfecte i seràs tremendament infeliç".

diumenge, 11 de març de 2018

Veïns (2ª part)

Tres dies i cap notícia del paraigües. Bé, sí. Algú que em vaig trobar a l'ascensor em va confirmar que l'havia vist allà penjat aquell vespre. 
Jo anava donant-li voltes i entrenyent el cercle, perquè donada la situació de la meva plaça d'aparcament eren fabes comptades els qui podien haver vist el paraigües allà. 
A casa em deien que ho deixès estar ja i que tragués el paperet de l'ascensor, però jo, tossuda, sortia de casa amb la gabardina de Colombo! I sobretot estava preparada per espiar amb quin paraigües sortia de casa cada veí el proper dia de pluja.

I de cop i volta, oh, sorpresa!!! Dissabte al matí, baixo a treure el cotxe i:




No només el van tornar sinó que era penjat al meu cotxe. (Dels 6 veïns sospitosos fins aquell moment, en van caure ja 2).

I llavors no vaig poder resistir el meu segon impuls. I donat l'anonimat de les accions contestar a la meva primera nota i a l'acció d'alguna conciència remoguda:
 

I fins aquí aquesta història. (espero)

dilluns, 5 de març de 2018

Veïns

Darrerament busco excuses per a escriure al blog i em costa trobar-les. Visc entre la contradicció de les ganes que en tinc i de no trobar el temps necessari o la manera de posar-mi. Però en fi, la vida et porta coses que sigui per sorprenents, per dramàtiques o per divertides t'ajuden a fer un clic.
Aquesta setmana me n'ha passada una que us explico a continuació.

Visc des de fa 20  anys en una comunitat de 16 veïns. Alguns pisos han anat canviat d'habitants però són una minoria. La resta ens coneixem des d'aquest temps, que no és poc, perquè hi vam anar a viure al mateix temps, és a dir, quan es va construir l'edifici. I dir que ens coneixem és dir que sabem més o menys alguna cosa de cada una de les famílies que viu al darrere de cada porta, els noms, els oficis,... però gairebé només això.

Dimecres plovia. Quan vaig arribar a casa vaig aparcar en la meva plaça al pàrquing de la comunitat, com sempre. Però havia d'anar a ioga (hi vaig a peu) i vaig agafar el paraigües que sempre porto al cotxe. Com que les places són molt justes, has de descarregar abans d'entrar a la teva plaça, etc., etc. Vaig treure la compra del cotxe i la vaig deicar al costat de una columna i vaig penjar el paraigües a l'extintor perquè no caiguès. Vaig aparcar bé i vaig recollir el que havia deixat a terra i cap amunt. En ser a casa em va fer molta mandra tornar a sortir amb el temps que feia i vaig decidir no anar a ioga. 

Fins aquí, tot bé.

Al matí de dijous, quan recullo el bolso, la bossa del dinar, la bossa amb les coses del cole, el paraigües per tornar-lo al cotxe... ui! El paraigües no el trobo! Ostres, llavors m'adono que no el vaig pujar, que me l'havia deixat penjat a l'extintor.

Baixo al parquing amb la intenció de recollir-lo i marxar a treballar però el paraigües ja no hi era.

Ostres, què raro! No m'ho podia creure! Què volia dir que no hi fos el paraigües? Què algú se l'havia agenciat? Què el pàrquing és un espai en el que només hi poden entrar els veïns! Què tenim lladres a la comunitat???

Em va fer tanta ràbia que no parava de donar-li voltes. Em va venir l'impuls de fer una nota que vaig penjar a l'ascensor i que deia el següent:




Jo ho havia d'intentar...
Què creieu que va passar?